Diumenge XIV durant l'any / Cicle B
Parròquia de Sant Josep de Girona
Jornada de Responsabilitat en el Trànsit
Diumenge 7 de juliol de 2024
Ez 2,2-5; Salm 122,1-2a.2bcd.3-4;
2C 12,7-10 i Mc 6,7-13
Jesús no és reconegut pels seus,
podria semblar un signe desconcertant, però si ho analitzem bé, una mica més de
prop, és normal que aquells qui l’havien vist créixer i jugar i córrer pels
seus carrers, els qui l’havien vist treballar amb el seu pare i que compartien
el dia a dia amb la seva mare i els seus parents, no se n’adonessin de que
aquell, precisament aquell tant proper a tots ells, era el Fill de Déu.
Segurament havien sentit explicar el que feia, que guaria malalts i alliberava
endimoniats i que havia aconseguit un grup de gent que el seguia, fins i tot els
havia arribat que la gent arreu l’escoltava amb atenció; però per a ells seguia
essent el fill fe Josep i de Maria i era massa agosarat pensar que Jesús, natzarè
com ells, era alhora el Messies.
Tal volta potser dins seu els punxava
aquella espina de la que ens ha parlat sant Pau, en el seu cas era l’espina de
la incredulitat, del dubte o de la ceguesa espiritual. No se sabien encara
febles, creien saber-ho tot de Jesús, i ja ens ha dit també l’Apòstol que per a
treballar-nos espiritualment, per avançar en el nostre camí de fe, cal un
primer pas i aquest és saber-nos febles per tal de poder treballar per
enfortir-nos. Davant de la seva incredulitat, Jesús te poc a dir-hi i no pot
fer miracles llevat d’imposar les mans a uns pocs que sí que hi creuen, una
incredulitat general a Natzaret que fins i tot arriba a sorprendre al mateix
Crist.
La vida de fe és un camí que cal
recórrer amb seguretat, amb atenció, conscients de que a cada revolt de la vida
ens pot sortir al pas un obstacle que ens faci vacil·lar; com diu sant Pau el
dimoni ens bufeteja per tal de que no ens enorgullim massa dels nostres mèrits
i sentint-nos febles siguem receptius a la força del Crist. La vida és com
recórrer una carretera, amb revolts perillosos, amb rectes al llarg de les
quals ens confien en excés, per això durant el recorregut cal estar sempre
atents, sempre vigilants.
Avui, en aquest diumenge, que és
sempre i abans que res celebració de la resurrecció de Crist, celebrem la Jornada
de Responsabilitat en el Trànsit, a les portes de la festa de sant Cristòfol,
patró de conductors i transportistes. La Conferència Episcopal ens proposa per
lema la frase de Jesús «Jo soc el camí i la veritat i la vida» (Jn 14,6). Per
això avui demanem al Senyor pels conductors i transportistes, i posem a tots ells
a les mans del Senyor, aquell qui és el camí, la veritat i la vida, tant sols
Ell ho és.
Els camins humans, els que
recorrem quan anem amb cotxe o transport públic són com una al·legoria del camí
de la fe; ens cal estar sempre atents, esquivant i defugint els perills, les
espines de les que ens parla sant Pau, la mirada fixe en la ruta, els cinc
sentits en la conducció. També és així el camí de la fe, on no ens podem
confiar en les nostres soles forces, on ens cal reconèixer als vertaders
profetes i durant el qual hem de ser conscients de les nostres febleses, no fos
cas que per un cop de son, per una distracció ens sortíssim de la ruta i
anéssim a parar a la cuneta de la rutina, el desencís o la mandra. Els cinc
sentits físics atents amb que ens cal conduir son ben bé un reflex dels cinc
sentits espirituals amb els que hem de recórrer el camí de la fe, sempre amb l’objectiu
de destriar entre el bé i el mal. (Cf. He 5,14).