Benedicció de la capella i dedicació de l’altar de la residència episcopal

 

Benedicció de la capella i dedicació de l’altar de la residència episcopal

Dimecres 29 de gener de 2025

1M 4,52-59; Salm 1 CR 29 i Lc 19,45-48

Que l’altar sigui el lloc on se celebri el més gran misteri de la salvació, una taula de festa, un lloc de lloança ens diu la litúrgia. El crisma, l’encens i la llum signifiquen la dedicació d’aquesta peça com a lloc on celebrar l’Eucaristia, font i cimal de tota la vida cristiana (LG, 11). No és tant l’altar, el que ens aplega al seu voltant, com el sacrifici de Crist pedra viva el que ens uneix en una sola fe.

Déu és arreu, és omnipresent, però és present de manera singular en l’Eucaristia, per això en dedicar un temple al culte, un edifici, una estança, deixa de ser un lloc qualsevol per a transformar-se en un espai sacre, que té com a finalitat allotjar a aquells qui donen glòria a Déu i destinat a acollir la seva presència real a través del misteri eucarístic, d’aquí que la part central del ritu de dedicació d’una església, d’una capella, d’un oratori, sigui la consagració de l'altar. Un temple el fa sant la presència del Senyor. Aquesta presència la tenim en l’ambó des d’on es proclama la Paraula, aquella mitjançant la qual el Senyor s’adreça a nosaltres.  La tenim en la creu vora l’altar, és aquella creu on el Crist oferí la seva vida, el seu cos, del qual havent estimat fins a l’extrem un cop mort brollaren sang i aigua. Cos, sang i aigua que sobre l’altar es transformem de nou en el seu cos i en la seva sang; la presència real per excel·lència del Senyor que es fa realitat sobre un altar en el qual hi ha les relíquies dels màrtirs, que són fruit de la llavor de vida que és l’Eucaristia, que són les nostres arrels en la fe, perquè sense arrels, sense testimoni no hi ha Església.

Ha de ser aquest un lloc de trobada amb el Senyor i l’encontre amb el Crist passa per transformar-nos a nosaltres mateixos en pedres vives del vertader temple que és l’Església, prefiguració de l’Església celestial que el té a Ell com a fonament i gran sacerdot. Tant sols aleshores podrem clamar com Jacob, també plens de temor: «que n'és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel.» (Gn 28,17)

Avui aquesta capella la beneïm com a lloc de pregària, en el qual proclamar la Paraula de Déu, on pregar i on celebrar l’Eucaristia. Un espai on poder adorar al Pare en esperit i en veritat. La pregària és lloc de trobada, de conversa entre Déu i l’home. En l'oració, el veritable protagonista és Déu. El protagonista és Crist, que ens condueix cap a la llibertat, la glòria dels fills de Déu. Protagonista ho és també l'Esperit Sant, que ve en ajuda de la nostra feblesa, com diu l’apòstol. Quan nosaltres comencem a pregar ho fem amb la impressió de que és una iniciativa nostra, de que som nosaltres els qui cridem a Déu perquè ens miri amb amor; en canvi, és sempre una iniciativa de Déu que ve vers nosaltres, Ell no es cansa mai d’acostar-se a nosaltres, d’apropar-se. Déu pren la iniciativa i prenent-la ens reintegra en la nostra veritable humanitat, en la imatge de Déu perduda per l’home i restaurada en Crist, ens reintegra en la nostra especial dignitat de Fills, de pedres vives de la seva Església. Ell ens ha cridat del país de les tenebres a la seva llum admirable. Deixem que Ell faci de nosaltres un temple espiritual, un sacerdoci sant, acceptables a Déu per Jesucrist. Nosaltres formen aquell temple de pedres vives que té a Crist com a pedra angular; la comunitat dels seguidors de Crist, reunits pel do de l’Esperit en un sol cos, reunits per prefigurar aquest cos en un espai sagrat.

Com expressava el papa Benet XVI en consagrar la basílica de la Sagrada Família a Barcelona, confiem a l’amorosa protecció de la Mare de Déu que Ella presenti al seu diví Fill les joies i les penes de tots els qui preguin en aquest lloc sagrat ara i en el futur, perquè, com demana l’Església en la dedicació dels temples, els pobres trobin misericòrdia, els oprimits assoleixin la llibertat veritable i tots els homes es revesteixin de la dignitat dels fills de Déu. Amén. 

Dilluns de la III setmana durant l’any / I Celebració de Sant Francesc de Sales

 

Dilluns de la III setmana durant l’any / I

Celebració de Sant Francesc de Sales

Dilluns 27 de gener de 2025

Parròquia de Santa Susanna del Mercadal

He 9,15.24-28; Salm 97 i Mc 3,22-30

«Si un reialme es divideix en faccions que lluiten les unes contra les altres no pot durar gaire temps.» ens ha dit Jesús. La divisió porta a l’enfrontament i l’enfrontament pot portar a la destrucció. En la nostra societat l’estat d’opinió, crear opinió no és un fet menor ni secundari. La manca de fidelitat a la veritat, la falsedat, l’ofensa i així una llista que es pot allargar fins a l’infinit i una mica més enllà, tenen el seu origen en el nostre pensament. 

«Vigila els teus pensaments, esdevindran paraules; vigila les teves paraules, esdevindran accions; vigila les teves accions, esdevindran hàbits; vigila els teus hàbits, esdevindran el teu caràcter; vigila el teu caràcter, esdevindrà el teu destí», diu la famosa dita atribuïda a Lao Tse pensador xinès del segle VI A.C., i és que sinó tinguéssim mals pensaments seria molt difícil fer el mal, de fet seria impossible.

La vostra responsabilitat més gran com a comunicadors és influir en el pensament de moltes persones, en la formulació d’aquests pensaments que es basen en les informacions que rebem, perquè una rere l’altre van formant el nostre estat d’opinió. Ens ho diu el papa Francesc, avui dia, molt sovint, la comunicació no genera esperança, sinó més aviat por i desesperació, prejudici i rancúnia, fanatisme i fins i tot odi. 

Moltes vegades es manipula la realitat per suscitar reaccions instintives; es fa servir la paraula com un punyal; s’utilitzen fins i tot informacions falses o deformades hàbilment per a llançar missatges destinats a incitar els ànims, a provocar, a ferir. Cal “desarmar” la comunicació, cal purificar-la de l’agressivitat. Sovint caiem en l’amenaça de fer prevaldre el paradigma de la competència, de la contraposició, de la voluntat de domini i de possessió, de la manipulació de l’opinió pública. (Missatge per la LIX Jornada de la comunicació).

Desarmar la informació, en expressió del papa Francesc, està també a les vostres mans; no es tracta tant sols de parlar dels grans mitjans de comunicació; la informació local o sectorial també crea opinió i aquesta opinió pot generar també reaccions adverses o contràries a la convivència. Exagerar, posar l’accent intencionadament en un o altre aspecte acaba per crear hostilitat que és molts cops fruit de la desinformació, de la mala informació o de la manipulació de la informació. 

«Digueu sí, quan és sí; no, quan és no. Així no caureu sota el judici de Déu.» (Jm 5,12) escriu sant Jaume en la seva carta. Fidelitat a la veritat  i compromís amb la veracitat son dos preceptes per a la vida de tot cristià, tant més quan aquest te confiada la missió de traslladar la informació als altres, de formar-los en el sentit de poder tenir una opinió pròpia que no es pot fonamentar en altre cosa que en la veritat. 

Vosaltres esteu especialment cridats a estar preparats per a donar raó de l’esperança i és aquesta una bella tasca i alhora ben compromesa. Tinguem sempre present tots plegats el que ens ha dit Jesús, que Déu està disposat a perdonar-ho tot; però el qui injuria l'Esperit Sant, Déu no el perdonarà mai i sempre serà reu del seu pecat i qui manca a la veritat injuria l’Esperit. 

En paraules del papa Francesc: «L’esperança és un risc que cal córrer. Fins i tot és el risc dels riscos»[1]. L’esperança és una virtut amagada, constant i pacient. Per als cristians, però, l’esperança no és una elecció opcional, sinó una condició imprescindible.» Ho és també per a vosaltres periodistes que heu de viure la vostra fe exercint la vostra professió essent generadors d’esperança; en un món desesperançat vosaltres esteu cridats  a ser testimonis de veritat i d’esperança. (Cf. Missatge per la LIX Jornada de la comunicació).

---

[1] Georges Bernanos, La liberté, pour quoi faire?, Paris 1995, trad. cast. La libertad, ¿para qué?, Madrid 1989, 91-92.

Sant Robert, Sant Alberic i Sant Esteve. Abats de Cister

 Sant Robert, Sant Alberic i Sant Esteve

Abats de Cister

Monestir de Santa Maria de Solius

26 de gener de 2025

Sir 44,1-10-15; Salm 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10, 24b-30

Robert, Alberic  Esteve, homes pietosos, tots tres dignes de que la seva bondat no sigui mai oblidada en fundar Cister, en deixar Molesmes  i emprendre l’aventura de retornar als orígens de la espiritualitat de la Regla del nostre Pare sant Benet, es guanyaren de mantenir el seu bon nom viu a cada generació, es guanyaren la bona memòria dels antics, van aspirar en el món futur a la vida eterna. El seu coratge els venia  gràcies a la fe, sols així pogueren aconseguir, com abans que ells Abraham, Isaac, Jacob i Sara, la força necessària per emprendre el que semblava una aventura amb poques possibilitats de reeixir.

Els nostres Sants Pares confiaren no pas en les seves pròpies forces, sinó en les que el Senyor els donava; sols així allò que als homes els podia semblar  impossible, no ho fou, perquè per a Déu res és impossible, Ell ho pot tot; tenint a Déu al  seu costat, deixar casa, germans, germanes, pare, mare, fills o camps fou per a ells invertir sobre segur, una garantia per obtenir el cent per u i arribar, així tots junts, a la vida eterna. Avui celebrem, la seva santedat, la certesa de que són al costat del Pare vetllant pels seus fills, és a dir per nosaltres; avui celebrem sobretot el seu coratge, la seva valentia, la seva gosadia fins i tot amb un xic inconscient. La fe ens fa fer a vegades coses que la raó no aprova, coses que són desassenyades als ulls humans, però la mirada de Déu és tota una altra, els ulls de Déu no posen el seu objectiu en tal càlcul o tal altre; la gosadia de la fe és a vegades fins i tot imprudent, però darrera d’ella hi ha sempre la confiança en aquell qui ho pot tot i ho fa tot possible.

Han passat nou segles i escaig d’aquella aventura; les comunitats cistercenques estan avui com mai escampades arreu del món i al llarg dels segles han viscut no poques vicissituds i no pocs perills. El món ha canviat, fins i tot l’Església ha canviat. La història de l’Església, la història del cenobitisme, la història d’un orde monàstic no és simplement un record del passat al que recórrer en una mena de lectura romàntica un dia l’any i oblidar-ho la resta; la història d’un orde és quelcom viu, quelcom que està a les nostres mans cada dia de viure-ho amb autenticitat i fidelitat o de destruir-ho amb quimèriques experiències. Som hereus d’aquests pares piadosos: Robert, Alberic i Esteve i de tants d’altres en els orígens de Cister i cadascun ha cercat Crist al clos d’un monestir cistercenc ha estat hereu i continuador de la llavor plantada pels nostres Sants Pares al desert de Cister i avui aquesta responsabilitat, aquest repte de mantenir viva la flama del monaquisme cistercenc està a les nostres de mans. És així com cal mantenir el seu bon nom viu a cada generació, sols així guardem la bona memòria dels antics, sols així podrem aspirar en el món futur a la vida eterna.

Ells cercaren de viure en la fe, de morir en la fe, de viure delint-se en tot moment per aquella pàtria que és millor que cap altre pàtria, aquella que fins i tot aquets homes piadosos, aquests homes fidels a l’aliança, contemplaren de lluny estant aquí a la terra, una pàtria però a la que no deixaren mai d’aspirar, que cercaren professant la vida monàstica, i que incerts com estaven de si la seva vida de monjos responia vertaderament al seguiment de Crist i de la Regla, cercaren de viure-ho amb més intensitat al nou monestir. D’ells escriu el menologi cistercenc que: «passant no del dolent al bo, sinó del bo al millor, d'un estat bo a un altre de més perfecte, van demostrar per la seva altura de mires la virtut de les seves ànimes i els seus desitjos de santedat. Així, doncs, són dignes de ser celebrats amb el nostre mes agraït record i veneració.»

I celebrar-los és mantenir-nos fidels gràcies a  ells, mantenir el seu bon nom viu en la nostra generació, és mantenir el seu record per sempre, és parlar de la seva saviesa i fer-ne l’elogi i no hi ha altra camí per fer-ho que el que ells recorregueren, mantenint la fidelitat al lloc i a la Regla. Pot semblar avui una tasca impossible, pot semblar més fàcil fer passar un camell pel forat d’una agulla, però gràcies a la fe, amb Déu al costat, refiats de Déu, res no és impossible. Nosaltres que cerquem de ser-ne fills, gràcies a ells, hem de viure amb sinceritat i de cor el que ens diu la Declaració de l’Orde, essent: «doncs, veritables seguidors dels Pares fundadors del «Monestir Nou», - i ho serem - si no deixem de cercar camins i maneres que ens permetin de viure la nostra vocació cada vegada més plenament, segons la voluntat de Déu.»

Vosaltres estimats germans vivint aquí en aquest lloc la vida cistercenca des de fa quasi seixanta anys, sou testimonis vius de l’esperit que guià als nostres Sants Pares. La vostra presència i vida aquí és un tresor preuat per a la nostra Església de Girona. Aquí manteniu viva la flama d’aquells homes que cercaven de viure més rectament i amb més autenticitat el model de vida benedictina.  

En la seva carta de Nadal el nostre Abat General ens fa adonar de que el papa Francesc en l’encíclica Dilexit nos, cita un grapat d’autors i sants místics cistercencs, com Bernat, Guillem de Saint-Thierry, Lutgarda, Matilde i Gertrudis de Helfta i ens diu que això ens ha de moure a fer-nos la pregunta de com visc jo, com vivim en l’Orde avui aquesta preciosa herència espiritual, com vivim aquesta intensa i profunda amistat espiritual amb el Senyor que ells, com els nostres Sants Pares, visqueren.  Ens hem de preguntar si aquest amor realment transforma la nostra vida, el nostre cor també avui.

A vegades qui sap si  llegim els nostres pares i mares cistercencs amb un interès intel·lectual o espiritual; però no fem del seu testimoniatge i espiritualitat l’eix de la nostra vida, de la vivència de la nostra vocació. Ells ho visqueren tot de manera sublim i sovint mística. Això ens recorda que la mística cistercenca, que la mística cristiana, no és un cim inabastable, ans l’acolliment d’una amistat que Crist ens ofereix abaixant-se fins a nosaltres en la nostra fràgil condició humana. No ens hem d’avergonyir de cercar de ser místics, perquè fer-ho vol dir deixar-nos estimar pel Senyor i estimar-lo a Ell, que és sempre tendresa i sempre misericòrdia. (Cf. Fr. Mauro-Giuseppe Lepori. Carta de l’Abat General O. Cist. per al Nadal 2024 Estimats, estimem).

Que així sigui amb l’ajut de Déu i la intercessió dels nostres Sants Pares: Robert, Alberic i Esteve, fundadors de Cister.

Sant Vicenç màrtir

Sant Vicenç màrtir

Dimecres  22 de gener de 2025

Parròquia de Sant Vicenç a Llançà

2M 6,18.21.23b-31; Salm 33; Rm 8,31b-39 i Jo 15,18-21

Un tal Eleazar, home ja vell, fou forçat a menjar carn de porc. Allò important no era pas el fet concret de la menja que se li oferia, el fet clau era que volien forçar-lo a contravenir allò que el Senyor manava. Ho hauria tingut ben fàcil fingint de menjar allò prohibit per la llei i seguir vivint; però la seva fe estava a prova d’hipocresies, preferí patí a que als noranta anys servís de mal exemple, preferí el suplici dels homes a caure en les mans del Totpoderós. La seva tossuderia no era pas estupidesa, era coherència i aquell sofriment en el cos no era sinó fidelitat.

La fe no rau en tal menjar o tal beguda, ens ho diu Jesús «El que fa impur l'home no és allò que entra a la boca; és el que en surt, allò que el fa impur.» (Mt 15,11). No ens allunya de Déu una menjar o un altre, si la nostra fe és ferma ni tant sols ens hi pot allunyar la por, les persecucions, la fam, els perills o la mort. Si darrere tenim l’ajut d’aquell qui ens estima res no hem de témer. És aquesta ajuda del Senyor la que donà fortalesa als màrtirs. El món podia odiar-los, com odià a sant Vicenç, però per aquells que Déu s’ha escollit no hi ha res que pugui apartar-los de la fidelitat a Crist.

Hi ha martiris cruents i també hi ha martiris silenciosos, els martiris del dia a dia. El martiri de la indiferència, del rebuig, de la discriminació són els que pateixen els màrtirs de la porta del costat, en expressió del papa Francesc. A vegades els tenim ben al costat i poques vegades ens  n’adonem, els considerem quelcom natural, el preu a pagar per una societat dita benestant on uns tenen i d’altres no poden obtenir. Són martiris que neguen allò necessari per a viure dignament en el terreny material, d’aquests hi ha infinitud de màrtirs. Però hi ha també el martiri fruit dels nostres propis errors, personals i col·lectius, que te les seves conseqüències quan recollim indiferència, rancor i rebuig.

Sant Vicenç va experimentar tot plegat, la seva diaconia, és a dir el seu servei al bisbe Valeri i a l’Església, va suposar-li ser portat als tribunals on acomplí allò que Crist mateix havia dit dels seus «per causa meva us portaran als tribunals i us assotaran a les sinagogues, i compareixereu davant els governadors i els reis perquè doneu testimoni davant d'ells» (Mc 13,9) i rebé la força i així no li calgué preocupar-se pel que havia de dir digué allò que li fou inspirat, perquè no fou Vicenç qui parlà, sinó l'Esperit Sant.(Cf. Mc 13,11).

En paraules de sant Agustí «De dues maneres ataca el món als soldats de Crist: els afalaga per a seduir-los, els atemoreix per a doblegar-los. No deixem que ens domini el propi plaer, no deixem que ens atemoreixi l'aliena crueltat, i haurem vençut al món. En un i un altre atac surt a l'encontre Crist, perquè el cristià no sigui vençut. La constància en el sofriment que contemplem en el martiri que avui commemorem és humanament incomprensible, però la veiem com una cosa natural si en aquest martiri reconeixem el poder diví.» (Sermó 276).

Com ens diu el papa Francesc en la butlla de convocatòria de l’any jubilar el testimoni més convincent d’esperança ens l’ofereixen els màrtirs, que, ferms en la fe en Crist ressuscitat, van saber renunciar a la vida terrena per tal de no trair el seu Senyor. Ells estan presents en totes les èpoques. Necessitem conservar el seu testimoni per a fer fecunda la nostra esperança. (Cf. Spes non confundit, 20).

Sant Vicenç cercava a Déu i acabà per trobar-lo, per això aleshores com escriu l’Apòstol res no el pogué separar d’Ell, ni tant sols la mort violenta. Si és per Crist que anem morint dia a dia, de tot això en sortim vencedors gràcies a aquell qui ens estima. La fe, l’amor de Déu manifestat en Jesucrist és el tresor, la perla fina que ens obre les portes del Regne. Demanem al Senyor que enfortits pel testimoni de sant Vicenç esdevinguem testimonis, llum per al món i llavor d’esperança.

Santa Agnès

 

Santa Agnès

Monestir de Santa Maria de Solius

Dimarts  21 de gener de 2025

Sir 51,1-12; Salm 123; 1C 1,26-31 i Mt 13,44-46

Com pot cantar el llibre del Siràcida que el Senyor és el seu protector si la seva vida corre perill? Trobar-se ran de la mort, prop del país dels morts, sense ajut, sense ningú a qui cridar socors és quelcom angoixant. Sembla que els màrtirs moren sols, rebutjats pels seus enemics, abandonats pels seus afins, sense on agafar-se per mantenir-se vius. De fet no son savis a la manera d’aquest món, la seva saviesa està fora dels paràmetres del món. Ells són d’aquells febles, d’aquells qui no son res dels que ens ha parlat l’apòstol. La seva petitesa és alhora la seva grandesa, perdent-ho tot ho guanyen tot, perdent la vida en guanyen una altra que mai no s’acaba, patint turments i dolors arriben allí on ni hi ha dolor, ni hi ha mort. La fe, viure la fe és a vegades un contrasentit, sembla quelcom forassenyat i ho és si mirem les coses amb la mirada limitada i constreta com veiem les coses aquí.

Als ulls dels seus botxins la mort dels màrtirs és la gran solució, acabada la seva vida no hi ha marge per tal de que la seva paraula anunciï el Regne, no hi ha cap possibilitat de que el seu exemple arreli en d’altres. Hauria de ser així però tots sabem que és al contrari, la sang dels màrtirs ha estat des de sempre llavor de fe, allí on ha estat sembrat el martiri neix amb més força la fe. Qui pretén per aquesta via acabar amb la fe no aconsegueix altra cosa que una Església més forta i arrelada.

Ho escrivia sant Pau «accepto de bon grat les febleses, les injúries, les adversitats, les persecucions i les angoixes per causa de Crist. Perquè quan soc feble és quan soc realment fort.» (2Co 12,10). Els màrtirs són aquells qui davant les pressions, les dificultats, les persecucions i les tortures no han deixat d’estimar a Déu, han posat per davant el seu amor a  Déu a qualsevol altra cosa, fins i tot a la seva pròpia vida. Ells i elles han trobat en Déu aquell tresor amagat que per obtenir-lo valia la pena vendre-ho tot per comprar el camp on estava soterrat; han comprat el tresor del cel amb la seva pròpia vida, un preu molt alt als ulls dels homes, in preu molt baix en comparació a la riquesa que ha aconseguit. La fe fou per a ells i per a elles aquesta perla fina per la que valia la pena vendre-s’ho tot i comprar-la, fins i tot si el preu era la seva pròpia vida i calia pagar-lo per tal de guanyar-ne una altra de vida, aquella que no s’acaba, la que va guanyar per a nosaltres el mateix Crist morint a la creu i deixant buit el sepulcre en haver ressuscitat.

Els màrtirs no són sinó els qui han escollit ser testimonis de Crist fins a l’extrem, el martiri no es tria, no es busca; és un regal de Déu, és una oportunitat que aquest ofereix per donar testimoni de la fe. Escrivia sobre santa Agnès sant Ambrós de Milà que anomenar-la màrtir és l’elogi suprem que deixa enrere tota altra lloança, com el sol que venç i eclipsa amb la seva llum els astres menors. I és que Déu ha escollit als qui són als ulls dels homes els ignorants per confondre als qui semblen savis, ha triat als aparentment dèbils per confondre als qui apareixen com a forts, ha cridat als qui no valen res davant del món per ser testimonis d’aquell qui ho val tot al cel i a la terra.

El martiri demana fortalesa, aquella noia tant jove tragué la fortalesa per assumir la burla, el turment i la mort de la seva fe, del seu amor a Crist. Déu es posa a favor dels dèbils, dels ignorants, dels qui no valen res i allibera així als qui esperen en Ell salvant-los dels qui els volen mal. Perquè l’home tant sols pot arribar a matar el cos, l’ànima resta sempre lliure en mans de Déu. Quantes vegades al llarg de la història, quantes vegades també avui es recorre a la violència, a la persecució, a la presó i fins i tot a la mort per acabar amb aquells que no pensen com nosaltres i llavors la mort d’un innocent no és sinó llavor d’esperança i en lloc d’acabar amb una idea el que es fa és regant-la amb sang fer-la créixer més i més fins a acabar per vèncer als qui la volien combatre. La llavor dels màrtirs, la sang dels màrtirs no és sinó llavor d’esperança; el seu testimoni és ensenyament pels als altres. Els màrtirs són els qui ho deixen tot, absolutament tot, pel Crist.

Santa Agnès, la patrona d’aquesta parròquia que és també monestir i aquest any temple jubilar sota el lema de l’esperança, és verge i màrtir, ni una cosa ni l’altra foren per ella limitacions o frustracions, ans al contrari significaren una santedat completa, íntegra, viscuda de cap a peus, en plenitud. La seva fou una fe viscuda íntegrament, sense reserves, perquè l'Evangeli no pot ser viscut sols en part, ha d’il·luminar tota la nostra vida. En el martiri, donant testimoni de l’Evangeli, resplendeix sempre la bellesa de pertànyer a Crist sense vacil·lacions, confiant-se tant sols a ell, en paraules de Benet XVI (Cf. 20 de gener de 2012).

El martiri és donar-se del tot, un lliurament fruit de l’amistat amb Crist madurada en l'escolta constant de la Paraula, en la pregària i en la trobada amb el germà.  Viure per Crist, amb Crist i en Crist, és el model de vida del que ens donen testimoni pel martiri; és la manera com ells visqueren la fe en aquell Crist al que no hem d’anteposar mai res i que cerquem de trobar els monjos en el dia a dia de la pregària i del treball.

Avui també encara molts pateixen martiris sagnats i tots plegats com a Església ens afecta el martiri de la indiferència, del rebuig, del desencís fruit a vegades, masses, dels nostres propis errors, de la nostra tebiesa alhora de viure la fe, acceptant com a simples debilitats allò que esquinça el teixit mateix de l’Església.

No oblidem mai que si cerquem a Déu de veritat acabarem per trobar-lo i aleshores com escriu l’Apòstol res no ens podrà separar d’Ell, ni tant sols la mort violenta, ni tantes faltes, errors i pecats com som capaços d’acumular. Si per Crist anem morint dia a dia, sempre en sortim vencedors gràcies a aquell qui ens estima. Ell ho pot tot, fins i tot donar fortalesa davant la mort, nosaltres sols res no podem.

La fe, l’amor de Déu manifestat en Jesucrist és el tresor, la perla fina que ens obre les portes del Regne. Demanem al Senyor que enfortits pel testimoni de santa Agnès esdevinguem testimonis d’esperança per al món.

Sant Sebastià

 

Sant Sebastià

Parròquia de Sant Vicenç de Tossa de Mar

Dilluns 21 de gener de 2025

2M 7,1-2.9-14; Salm 33; Rm 5,1-5 i Mt 10,28-33

En Sant Sebastià es compliren les paraules de Jesús, ell no tingué por dels qui maten tant sols el cos, estava cert de que la seva ànima se salvaria, de que estava en mans de Déu ja que a Déu pertanyia i cap mal no podia afectar-la.

Han estat molts al llarg dels segles els màrtirs, els qui han donat testimoni de la seva fe patint la violència i perdent la vida.

Als ulls dels qui els van matar havien desaparegut, als ulls de Déu havia nascut a la vida nova.

El martiri al cap i a la fi és una mesura inútil, fins i tot contraproduent, per cada màrtir hi ha un nou cristià; lluny de atacar la fe el martiri la promou.

Els màrtirs són els qui han donat la seva vida per Crist i són també els qui han fet el llarg camí de la fe amb constància i amb perseverança. Caminar, fer camí és sempre la manera d’acostar-nos a Crist.

Un camí de conversió, un camí cap a la veritat i la vida. Vosaltres els tossencs sabeu ben bé que és fer camí i sabeu també molt bé que és la confiança en Déu.

Feu camí cada any per agrair a Sant Sebastià la seva intercessió davant de Déu que aconseguí la seva protecció en temps de pandèmia. I vosaltres la confiança l’heu anat farcint de perseverança, una perseverança de gratitud cap a Sant Sebastià que és un camí cap a Crist.

Sant Sebastià no va voler renunciar a la seva fe per res del món. Va patir doble martiri, ja que el primer no va aconseguir acabar amb la seva vida, tirat el seu cos en un fangar fou recollit pels cristians i sepultat en la catacumba que porta el seu nom, era l'any 288.

Un home moria tot sol per la seva fe, cada any un sol home en nom de tot un poble fa camí per recordar aquell testimoniatge de fe que cobrà nova vida quan al segle XV us vau encomanar a ell, a Sant Sebastià, per tal d’aturar la pandèmia de la pesta que estava causant estralls.

Sant Sebastià no tingué por, sabia que morint a nans dels homes es veuria acomplerta la seva esperança de ressuscitar. Els tossencs encomanant-se a la intercessió de Sant Sebastià posaren la seva esperança en que la mort s’allunyaria de la població i així fou per a Sant Sebastià i així també ho fou per a Tossa.

Que l’acompliment del vostre vot sigui ocasió de nou per a tots de rencontre amb el Senyor en aquest any Jubilar en el que l’esperança n’és el tret fonamental.

Diumenge II durant L'any / Cicle C. Capella de l'Hospital de Santa Caterina. Celebració de l'any Jubilar 2025

 

Diumenge II durant L'any / Cicle C

Capella de l'Hospital de Santa Caterina

Celebració de l'any Jubilar 2025

Diumenge 19 de gener de 2025

Is 62,1-5; Salm 95,1-2a.2b-3.7-8a.9-10a i c;  1C 12,5-11 i Jo 2,1-11

L’escena de l’Evangeli d’avui no pot ser més quotidiana: uns nuvis, uns amics, uns convidats, un banquet i un desig dels nuvis de donar als acollits el millor que tinguin. Davant la necessitat, podríem dir fins i tot trivial hi ha però uns actors que no son del tot quotidians, hi ha Maria amb el seu fill, Jesús, i els deixebles entre els convidats. Jesús resta com a l’espera. El fet de la conversió de les sis piques de pedra plenes d’aigua en vi, resta dins de la intimitat. Del fet se n’assabentaran aquells que servien, Maria i òbviament Jesús. Vet aquí com es produeix el primer miracle de Crist en el relat de l’evangelista sant Joan, l’escena no pot ser més quotidiana, el fet no pot ser més trivial ni més discret, però darrera la simplicitat s’hi amaga la grandesa, la gloria de Déu. Déu actua en les nostres vides, fins i tot en moments en que no ho esperem. Jesús, el Senyor, posa així esperança en els nostres cors, fins i tot quan ho donem tot per perdut, quan desesperem, Déu actua i ens sorprèn de com i quan ho fa.

Allí a Canà és Maria qui demana, no pas els servents que ja ho donen tot per perdut, i és Jesús qui acull la petició de la mare i l’atén, és Jesús qui dona quan sap que cal donar. Jesús és aquest raig de llum del que ens parla el profeta Isaïes, un raig que és fruit de l’amor del Senyor, que és la llum del seu amor i una llum que es projecta cap a nosaltres. Déu sap que ens convé a cadascú, que convé a cada moment. Per això ens lliura diversos dons: la capacitat de desglossar les veritats, la paraula profunda, el de la fe, el de distingir entre vertader i fals, el d’interpretar, el de profetitzar o el de donar la salut als malalts. Tots fruits d’un mateix Esperit i que hem de manifestar en la quotidianitat, de manera senzilla com a Canà; cadascun de nosaltres en tenim un de do i el Senyor ens demana que el posem al servei de tots. Però hi ha un do que tots compartim, que podem generar amb l’exercici dels diversos dons que hem rebut cadascun de nosaltres, és el do de sembrar esperança. Mirem sempre de fer tot el que Ell ens diu Jesús i el que ens diu és que: «Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l'amor que us tindreu entre vosaltres.» (Jn 13,35). Estimar-nos i estimar-lo és ben bé fer tot el que Ell ens diu, tal com ens demana Maria, i l’amor genera esperança, l’esperança és el fruit de l’amor. Com ens diu el papa Francesc estimant oferim signes d’esperança i aquesta esperança cal que arribi també als malalts que estan a casa seva o a l’hospital, per tal de que el seu sofriment pugui ser alleujat amb la proximitat de l’afecte. Les obres de misericòrdia són certament obres d’esperança, que hem de fer arribar també als agents sanitaris a aquells que en condicions sovint difícils, exerciten la seva tasca amb cura sol·lícita vers les persones malaltes i més fràgils; ens cal fer-la arribar també a les famílies dels malats, que pateixen amb ells l’angoixa i el neguit. Sembrant arreu aquella esperança  que no declina, l’esperança en Déu. 

Diumenge II durant L'any / Cicle C

 

Diumenge II durant L'any / Cicle C

Parròquia de Sant Cebrià de Vallalta i Parròquia de Sant Genís de Palafolls

Diumenge 19 de gener de 2025

Is 62,1-5; Salm 95,1-2a.2b-3.7-8a.9-10a i c;  1C 12,5-11 i Jo 2,1-11

Encara no ha arribat la seva hora, ens diu Jesús. L’escena no pot ser més quotidiana, uns nuvis, uns amics, uns convidats, un banquet i un desig dels nuvis de donar als acollits el millor que tinguin. Els actors però no son del tot quotidians, hi ha Maria amb el seu fill, Jesús, i els deixebles entre els convidats. Jesús resta com a l’espera, no ha arribat l’hora de fer miracles encara, no ha arribat l’hora de manifestar-se davant del món. I així el miracle, el fet de la conversió de les sis piques de pedra plenes d’aigua en vi, resta dins de la intimitat. Del fet se n’assabentaran aquells que servien, Maria i òbviament Jesús. Vet aquí com es produeix el primer miracle de Crist en el relat de l’evangelista sant Joan, l’escena no pot ser més quotidiana, el fet no pot ser més trivial però darrera la simplicitat s’hi amaga la grandesa, la gloria de Déu. Déu actua en la vida, en un moment en que ningú s’ho espera, fins i tot podríem dir quan no cal, si s’hagués acabat el vi haurien quedat malament els nuvis però a Jesús res no l’hagués afectat. Però hi ha una petició, una pregària, Maria, és mare, sap qui és Jesús i que és capaç d’obtenir, Maria és una dona convidada al banquet a qui li sap greu que manqui el vi, que quedi en entredit el prestigi dels nuvis i de les seves famílies. Maria demana al seu fill i tot i la resposta un tant feréstega de Jesús la confiança no li flaqueja a Maria, ella sap, te la certesa de que si aquells servents fan tot el que els hi digui Jesús, obtindran el que els hi cal; Maria sap que si fem tot el que ens diu Jesús obtindrem el que ens cal. És Maria qui demana, no pas els servents que ja ho donen tot per perdut, és Jesús qui acull la petició de la mare i l’atén, és Jesús qui dona quan sap que cal donar.

Al cap i a la fi no és Jesús aquest vi millor que és servit al final de l’àpat? Podríem llegir l’Evangeli d’avui en clau de la història de la salvació, molts han estat els profetes però Déu per al final de la seva història d’amor amb la humanitat no s’ha guardat un profeta, un vi ordinari, s’ha guardat el millor, al seu propi fill. La gloria de Crist es manifesta avui mig d’amagat, al cap i a la fi els qui cregueren en Ell foren els deixebles, els qui ja tenien l’orella atenta a les seves paraules i el cor obert al seu amor. Tot ha passat com mig d’amagat, com si Jesús volgués i alhora es resistís al manifestar-se, perquè l’hora no ha arribat. L’hora arribarà, ho dirà el mateix Jesús en un altre àpat, el darrer, quan l’evangelista sant Joan posa en boca del mestre les paraules: «Ha arribat l'hora que el Fill de l'home serà glorificat.»(Jn 12,23) Allí s’hi produeix una altra conversió, allí el vi esdevé la sang de Crist, la sang del mestre oferta en sacrifici. Aleshores sí que és l’hora. «Pare, ha arribat l'hora. Glorifica el teu Fill, perquè el teu Fill et glorifiqui,» (Jn 17,1) dirà Jesús alçant els ulls al cel tot just acabat l’àpat darrer.

Aquesta hora de Jesús és aquell raig de llum del que ens parla el profeta Isaïes, un raig que és fruit de l’amor del Senyor, que és la llum del seu amor. Són diversos els miracles, el de Canà i el de la redempció, però tots són obra d’un sol Déu, ens ho ha dit l’apòstol sant Pau. Déu sap que convé a cadascú, que convé a cada moment. Per això ens lliura diversos dons: la capacitat de desglossar les veritats, la paraula profunda, el de donar la salut, el de la fe, el de distingir entre vertader i fals, el d’interpretar o el de profetitzar. Tots fruits d’un mateix Esperit i manifestats en la quotidianitat, com a Canà; cadascun de nosaltres en tenim un de do i el Senyor ens demana que el utilitzem en bé de tots. Jesús tenia no un sinó tots els dons, aquell dia a Canà en unes noces en feu ús, no pas en profit propi, sinó en bé d’aquells nuvis i dels seus convidats. Sols calgué que algú li demanés i Ell, tot i no haver arribat la seva hora, el concedí. Crist no és garrepa a l’hora d’ajudar, a l’hora de donar el seu amor, el seu perdó. Nosaltres no som moltes voltes tant generosos, ens costa més donar. Mirem sempre de fer tot el que Ell ens diu Jesús i què ens diu? doncs ho sabem prou: «Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l'amor que us tindreu entre vosaltres.» (Jn 13,35), Estimar-nos i estimar-lo és ben bé fer tot el que Ell ens diu, tal com ens demana Maria.

 

Baptisme del Senyor / Cicle C

 

Baptisme del Senyor / Cicle C

Festa

Parròquia de Sant Pere de les Preses

Diumenge 12 de gener de 2025

Is 40,1-5.9-11; Salm 103; Tt 2,11-14;3,4-7 i Lc 3,15-16.21-22

El Pare ens ho ha dit, aquest és el seu Fill, el seu estimat, en qui s’ha complagut. Així es revela l’amor de Déu que vol salvar a tots els homes. Jesús rep el baptisme de Joan, un baptisme d’aigua, quina necessitat tenia Jesús de rebre aquell baptisme? Cap, el mateix Joan ens diu que Jesús és més poderós que ell, que és l’anyell de Déu vingut per a llevar el pecat del món i que serà Jesús qui batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc. Però aquell qui no té pecat es fa solidari amb nosaltres pecadors, com es farà solidari de la nostra mort morint per nosaltres a la creu. Jesucrist no es vol guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, ans al contrari, vol compartir la seva filiació divina amb nosaltres.

El baptisme al Jordà és un signe manifest de la humanitat de Jesús, una humanitat que no minva ni afegeix res a la seva divinitat però que sí que ens eleva a nosaltres a la dignitat de fills de Déu. Amb Crist se’ns anuncia que viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat és el camí per esdevenir hereus de la vida eterna que amb Crist i per Crist tenim dret a esperar.

Com escriu sant Màxim de Torí, al Fill de Déu no li calia ni néixer ni ser batejat, perquè Ell no havia comés cap pecat que hagués de ser redimit ni perdonat pel baptisme, però «la seva humilitat és la nostra sublimació; la seva creu, és la nostra victòria; el seu patíbul, és el nostre triomf.» (Sermó 45).

Aquest baptisme esdevé el punt de partida del ministeri públic de Jesús, després del seu llarg silenci; al Jordà, rebent l’aigua a mans de Joan, pregant el Fill, davallant damunt seu l’Esperit Sant en figura corporal com un colom i escoltant-se la veu del Pare, comença l’anunci del Regne. El baptisme de Joan era alhora signe de purificació i ritus escatològic; tenia ple sentit en l’espera del Regne, la gent vivia en l’expectació, creia en la imminent arribada del Messies. Ser batejats al Jordà, al riu que s’obrí al pas del poble d’Israel, significava creure en l’arribada del nou regne. Al Jordà el profeta es trobà amb el Messies, l’esperança profètica amb la realitat messiànica, Joan es trobà amb Jesús o millor dit Jesús anà a l’encontre de Joan, a l’encontre dels pecadors, dels homes, per fer evident que s’ha fet en tot igual a nosaltres i com nosaltres vol ser batejat, tot i que no li calgui el perdó a qui no té pecat.

Aquesta solidaritat de Jesús no és, per dir-ho així, un simple exercici de la ment i de la voluntat. Jesús va compartir realment la nostra condició humana, la va viure fins al fons, excepte en el pecat, per això és capaç de comprendre la nostra feblesa i fragilitat. Per això Ell es mou per la compassió, tria «patir amb» els homes, fer-se penitent amb nosaltres. Aquesta és l'obra de Déu que Jesús vol realitzar.» (Benet XVI, 13 de gener de 2013).

En ser batejat al Jordà fou Crist fou l’aigua i el baptisme i els qui hi guanyaren, fou Crist qui conferí a l’aigua de ser a partir de llavors matèria del nou baptisme que perdona en plenitud, per l’aigua, per la sang i per l’Esperit. Jesús en rebre el baptisme el santificà i en santificar-lo ens el concedeix com a sagrament de salvació per tal d’incorporar-nos a Ell en Esperit i en veritat, fills amb el Fill, l’estimat, aquell en qui s’ha complagut el Pare.

Feries de Nadal 10 de gener. Exèquies

 

Feries de Nadal 10 de gener

Exèquies

Divendres 10 de gener de 2025

Girona Parròquia de Sant Feliu

Lm 3,17-26; Salm 22,1-3.4.5.6; Fl 3,20-21 i Jn 14,1-6

Conèixer el camí que porta cap al Senyor, sabent que Ell és el camí que porta cap a la veritat i la vida és la tasca que ocupa la nostra vida de creients. Tota la nostra vida és un pelegrinatge cap la casa del Pare, allí on l’hostatger és el mateix Crist, on Ell mateix ens ha parat l’estança que ens ha d’acollir. Amb aquest convenciment anem fent camí, un camí que dura tota la vida i on la mort no és pas el que sembla en aparença, perquè ans que mort és vida, és pas cap a la vida plena i eterna a la casa del Pare.

Hi qui fa aquest camí d’una manera i ja qui el fa d’una altra; hi ha qui a mig camí afluixa el ritme i hi ha qui el manté o fins i tot l’augmenta a mida que van fent camí amb passes segures i fermes. L’objectiu del camí és adquirir aquesta ciutadania al cel de la que ens parla l’Apòstol sant Pau, aquest és l’objectiu de la nostra marxa i ha estat l’objectiu vital del nostre germà. Per això avui la nostra pregària s’adreça al Pare confiats de que a la fi del seu pelegrinatge hagi tingut bona arribada allí on Crist mateix ens ha precedit. El nostre germà ha fet ja el seu camí, l’ha fet amb pas ferm, vivint de manera compromesa la seva fe i alhora de manera generosa, sempre a punt per donar un cop de mà als altres. Ara demanem al Pare que per a ell no s’hagin pas esgotat els seus favors, ans al contrari, que sigui per al nostre germà el moment de viure anys i més anys a la casa del Senyor, tal com ens ha dit el salmista i tal com ell mateix confiava.

Viure la fe en plenitud és fer d’aquest camí que és la vida aquí a la terra, un camí d’esperança, fet sempre amb convicció i amb generositat. La fe del nostre germà i la seva manera de viure-la, implicant-se en cada lloc, fou la que el portà a ser un fidel col·laborador de la seva Església, que és la nostra, la que fa camí a Girona.

En definitiva ha viscut la seva fe de l’única manera que es pot viure, omplint-li la vida i cada instant d’aquesta i convidant als altres a viure-la amb la mateixa intensitat. Viure la fe en cada lloc i ajudant de manera generosa i sol·licita a viure-la als altres, de quina altra manera es pot viure la fe amb sinceritat sinó és vivint-la de cor i treballant pel Regne com l’ha viscut el nostre germà?

Avui no ha de ser un dia de tristor ni de pena; ho pot ser d’enyorança i d’absència i és cert i és així, la mort ens trenca un lligam trenat amb l’amor aquí a la terra; però ni aquest lligam es destrueix, ni l’amor desapareix amb la mort. Ans al contrari la mort ens porta, és això el que demanem avui pel nostre germà, a viure l’amor amb la més gran de les plenituds perquè allí on hi ha el Pare, allí on hi ha el Crist, l’amor és extrem i a la casa del Pare tot traspua amor. Aquest nostre pobre cos que tard o d’hora sempre és malmès sabem per la fe que serà configurat al cos gloriós del Crist, certament, però amb la mort, gràcies a la resurrecció de Crist, ens és oferta la part que ens guarda Déu de la seva heretat, se’ns obre així la porta que porta a l’estança on tot està parat per a rebre’ns.

Aquesta confiança la visqué el nostre germà en plenitud, just és doncs ara que li demanem al Pare que no és vegi defraudada, que aquells prats deliciosos que anunciava el salmista siguin per a ell recer per a un repòs segur; perquè allí on hi ha Déu tot és serenor i grat per a l’ànima.

Avui ens dol la mort del nostre germà, la mort sempre fa mal, sempre obre una ferida en els nostres cors; però tal com darrera la creu s’hi amaga la resurrecció; també darrera el dol hi hem de veure amb els ulls de la fe i de l’esperança l’acollida del Pare, sempre misericordiosa, sempre generosa, sempre amorosa. 

Per qui ha fet el camí amb fidelitat, per qui no ha perdut l’esperança, per qui no ha perdut la confiança en el Senyor, per qui no ha perdut el pas al llarg del camí, la mort no pot fer-li basarda.

Avui més enllà del dol, els nostres cors cal que s’asserenin, confiats en que la bondat del Pare, d’aquell que atorga la ciutadania del cel, nia en un cor on hi ha lloc per a tots i tant més per als qui l’han cercat en esperit i en veritat.  

Epifania del Senyor

 

Epifania del Senyor

Catedral de Girona

Dilluns 6 de gener de 2025

Is 60,1-6; Salm 71; Ef 3,2-3a,5-6; Mt 2,1-12

Avui l’Església celebra la manifestació del Senyor, la seva epifania. Avui es posa l’accent en la triple manifestació del Senyor; per això l’Església recorda amb l’adoració dels mags, el baptisme al riu Jordà a mans de Joan i el primer miracle de Jesús a les noces de Canà. Si al Jordà una veu del cel estant manifestà el seu caràcter diví en reconèixer-lo com a Fill de Déu; si a Canà Ell mostrà la seva divinitat mitjançant la transformació de l’aigua en vi; avui a Betlem, aquest infant tot just nat és ja reconegut com a rei, home i Déu per uns mags vinguts de llunyanes terres.

A partir dels tres presents oferts al nen hem determinat el nombre de mags en tres i a més els hem definit racialment representant diverses parts del món i fins i tot els hem adjudicat diferents edats. Aquesta determinació si volem una mica infantil ens mostra però també com des de la tradició popular l’infant es manifesta a tota la humanitat, ja no es tracta d’un o altre poble concret, sinó que aquest nen ha vingut per fer arribar la salvació arreu de la terra, a gent de tota edat i procedència. A partir dels tres presents oferts el caràcter universal de la seva vinguda es correspon també a la triple personalitat de Jesús com a: Déu, home i rei. L’or és tradicionalment un símbol de poder, amb ell s’elaboren les corones reials i els ceptres, els mags doncs anuncien la reialesa de Jesús i alhora que aquest seu reialme no és d’aquest món ja que els reis d’aquest món no sols no el reconeixen sinó que fins i tot ja el persegueixen. La mirra anticipa la mort de Jesús, aquelles espècies preparades per la preservació del cos que per les presses no podran ser aplicades al cos de Jesús aquell vespre del Divendres Sant i que quan el matí del primer diumenge les dones s’hi acostin amb aquest propòsit ja no seran necessàries perquè la tomba estarà buida. L’encens a la fi és signe de divinitat, fins i tot també avui el fem servir en la nostra litúrgia per honorar al Senyor. En aquest relat de l’adoració la humanitat sencera adora a Déu, al rei i a l’home per mitjà d’uns mags vinguts de llunyanes terres. Com també fins a llunyanes terres arribarà la bona nova que ens porta aquest infant, un pelegrinatge el dels mags que és anunci del que faran els apòstols per portar l’Evangeli arreu del món i també símbol del camí que tots hem de recórrer per arribar a Crist. La festa de l'Epifania, que celebrem, ens recorda la universalitat de la salvació. El Fill de Déu, nascut a Betlem, és reconegut i adorat pels Mags arribats des de l'Orient, representants qualificats de tota la humanitat. (Cf. Sant Joan Pau II 5 de gener de 2005).

L’escena que ens presenta avui l’Evangeli segons sant Mateu ens presenta ben gràficament aquesta realitat. «Els Mags d'Orient van davant. Inauguren el camí dels pobles cap a Crist.» (Benet XVI 6 de gener de 2012). Mentrestant Herodes, el rei dels jueus, en canvi restà quiet al seu palau, conreant la seva rancúnia i esperant a que els mags li diguin on està aquell rei per retre-li també homenatge, un homenatge que al final rebrà a la creu, l’homenatge del martiri, consentit i auspiciat pel seu successor.

Déu crida als mags, ells responen a la crida des de llunyanes terres; Herodes no és pas cridat per Déu i resta aturat en el seu odi vers aquell qui veu ja com un adversari. «Herodes estava interessat en el nen del qui parlaven els Mags, però no amb la finalitat d'adorar-lo, com vol donar a entendre mentint, sinó per a eliminar-lo. Herodes és un home de poder, que en l'altre només veu un rival contra el qual lluitar.» (Benet XVI 6 de gener de 2011).

Déu parla als qui estan preparats per escoltar-lo, als qui li obren el cor, els parla mitjançant una estrella o mitjançant un somni. Déu resta mut davant els qui ja d’antuvi tenen el cor tancat a la seva paraula, davant dels qui es tanquen a la salvació. «La salvació que ens porta Crist és «única, plena i completa perquè qui parla i actua és el Fill de Déu encarnat.» (Dominus Iesus, 6). Els qui rebutgen a Crist, rebutgen la seva pròpia salvació.

D’aquestes maneres senzilles i planeres, al pessebre rebent uns desconeguts mags, vora un riu rebent un baptisme d’aigua i participant en el convit de noces d’uns amics, s’anuncia la salvació a tot el món. «La voluntat salvífica universal de Déu està estretament connectada amb l'única mediació de Crist: «Déu vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement ple de la veritat. Perquè hi ha un sol Déu, i també un sol mediador entre Déu i els homes, Crist Jesús, home també, que es va lliurar a si mateix com a rescat per tots» (1 Tm 2,4-6).» (Dominus Iesus, 13).

Avui a Betlem es manifesta la reialesa del Fill de Déu fet home, una reialesa que topa ja amb els reis d’aquest món. Demà serà al Jordà on el Pare reconeixerà com a fill seu a Jesucrist, quan Joan el bategi amb aigua, un baptisme que practicat per Joan i arribat a la plenitud del seu sentit amb Crist i l’acció de l’Esperit, és per a nosaltres avui signe de salvació. I a Canà, allí també amb Maria, com un preanunci de la taula de l’Eucaristia, es manifestarà la seva humanitat i alhora l’anunci de que si allí l’aigua esdevé vi, al cenacle el vi esdevindrà la sang del mateix Crist vessada a la creu per a la salvació de molts.

Fruit d’aquestes seves manifestacions: «El Magisteri de l'Església, fidel a la revelació divina, reitera que Jesucrist és el mediador i el redemptor universal: “El Verb de Déu, per qui tot va ser fet, que es va encarnar perquè, com a home perfecte que és, salvarà a tots i recapitularà totes les coses”.» (Dominus Iesus, 11). Ell és la llum que il·lumina també les nits més fosques, és l'estrella radiant del matí, el sol de justícia, el fulgor misericordiós de Déu, que estima a tots els homes i a tots els pobles de la terra. (Cf. Papa Francesc 6 de gener de 2023).

Sant Bernat ho expressa amb aquestes paraules: «un nen se'ns ha donat, però en qui habita tota la plenitud de la divinitat. Ja que, quan va arribar la plenitud del temps, va fer també la seva aparició la plenitud de la divinitat. Vingué en carn mortal perquè, al presentar-se així davant els qui eren carnals, en l'aparició de la seva humanitat es reconegués la seva bondat. Perquè, quan es posa de manifest la humanitat de Déu, ja no pot mantenir-se oculta la seva bondat.» (Homilia per l’Epifania, 1).

Un nen que és home, rei i Déu; fet per a nosaltres home perfecte, rei de bondat i Déu misericordiós, és adorat per uns mags, com ahir ho fou per uns pastors.  Avui per ells ja ha arribat l'hora que com a autèntics adoradors adorin el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare, perquè Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat; com els pastors, com els mags, com se’ns convida a fer-ho a nosaltres. (Cf. Jn 4,23-24).

El poeta Joan Maragall ho sintetitza escrivint:

Tres Reis tinc darrera

i un àngel davant

prop de l’Infant

un cel m’espera.

(Cançó de l’estrella)

Diumenge II després de Nadal. Parròquies de Santa Maria Assumpta a Agullana i de Santa Maria de Darnius

 

Diumenge II després de Nadal

Diumenge 5 de gener de 2025

Parròquies de Santa Maria Assumpta a Agullana i de Santa Maria de Darnius

Sir 24,1-2.8-12; Salm 147,12-13.14-15.19-20; Ef 1,3-6.15-18 i Jo 1,1-18

Celebrem avui el segon diumenge després de Nadal. El temps litúrgic del Nadal comença amb les primeres vespres de Nadal el 24 de desembre al vespre i s’acaba el diumenge del baptisme del Senyor, això serà diumenge vinent. Són uns dies, és un temps litúrgic a vegades més llarg, a vegades més breu, dedicat a celebrar aquest Déu fet carn que ha volgut fer-se un dels nostres per tal d’acostar-nos de nou a Déu, al Pare. El temps de Nadal té com a tres parts: la primera és l’octava és adir del dia de nadal fins el 1 de gener en que dediquem vuit dies a celebrar el Nadal pròpiament dit; després venen els dies fins a l’Epifania que és un segon moment de recordar el misteri del Nadal des d’un punt de vista ja més dirigit a aquests Déu fet home que ha vingut al món i la tercera part va de l’Epifania fins el baptisme del Senyor que a vegades són molt pocs dies i aquest any serà quasi tota una setmana. Tot plegat per mostrar la importància del Nadal no ja la mateixa tendresa d’aquest infant fet home, sinó la grandesa de Déu fet home perquè darrere d’aquest infant hi ha Déu mateix.

Ens ho diu l’apòstol sant Pau, Déu ens ha elegit ja d’abans de crear el món perquè fóssim sants i per aquest motiu ens crida a l’esperança. I aquesta elecció es concreta en Déu fet home, la Paraula feta carn com ens ha dit l’Evangeli avui. Hem escoltat, com en la Missa del dia de Nadal, el pròleg de l’Evangeli segons sant Joan. Aquest quart evangeli és un text que es diferencia dels altres tres evangelis, els dels sants Mateu, Marc i Lluc anomenats sinòptics, i que conté podríem dir una profunditat espiritual i teològica encara més fina que la resta dels evangelis.

Sant Joan ens parla del poder de la Paraula de Déu, de com fou per la Paraula que tot vingué a l’existència, i sense ella res no hauria existit. Aquesta Paraula força creadora de Déu, és qui s’ha fet carn, per ella el Pare s’ha revelat en el Fill per portar-nos aquella salvació que es veurà d’un cap a l’altre de la terra. La Paraula per qui tot existí, és ara aquest infant posat en una menjadora, i per inversemblant que sembli aquest infant és la nostra salvació. Aquest és el vertader misteri del Nadal, un infant tot just nat és la revelació del Pare, la Paraula feta home, feta carn, feta fragilitat, perquè l’home és fràgil i poca cosa. En aquest infant Déu ens parla, el Pare parla en la persona del Fill que és un infant posat en una menjadora. L’encarnació del Fill que celebrem aquests dies esdevé així l’acte suprem de l’amor de Déu cap a l’home, un amor generós, compassiu i misericordiós. Déu no s’estalvia mai l’amor, quan es tracta d’estimar a la seva creatura, l’estima fins a l’extrem, no es garrepa amb el seu amor ni se’l reserva per a Ell. En diverses ocasions i de moltes maneres Déu mostra aquest amor seu per nosaltres, però encarnant-se arriba al seu cimal. Déu es feu home per amor a nosaltres, esdevé així la porta de l’home cap a la participació plena de la filiació divina perduda pel pecat.

Déu no renuncia mai a ser prop nostre, tantes vegades ens hi podem allunyar com tantes vegades Ell tornarà a apropar-se a nosaltres. En paraules del Papa Francesc «Déu no ens ha mirat des de dalt, des de lluny, no ha passat de llarg, no ha sentit fàstic per la nostra misèria, no s’ha revestit amb un cos aparent, sinó que ha assumit plenament la nostra naturalesa i la nostra condició humana. No ha deixat res a fora, excepte el pecat: l’únic que ell no té. Tota la humanitat es troba en ell. Ell ha agafat tot el que som, així com som.» (Audiència general dimecres 23 de desembre de 2020). Aquest és el gran misteri del Nadal, darrera les imatges del pessebre hi ha una grandesa encara molt més gran, la divinitat d’aquest infant. Així Déu fa brotada, com ens ha dit el profeta Jesús full de Sira en la primera lectura. De Déu, d’aquest Déu fet home a Betlem sols pot brotar amor, perquè Ell és amor i tot ho fa per amor. El dia de Nadal Déu es revelà a uns pastors que hi anaren amb els seus humils presents, demà uns mags ho faran amb els seus, tots plegats pobres i rics, savis i humils reten homenatge a qui estima per igual sense fer accepció de persones.

Diumenge II després de Nadal. Parròquia de Santa Maria de Palafolls

 

Diumenge II després de Nadal

Dissabte 4 de gener de 2025

Parròquia de Santa Maria de Palafolls

Sir 24,1-2.8-12; Salm 147,12-13.14-15.19-20; Ef 1,3-6.15-18 i Jo 1,1-18

Celebrem avui el segon diumenge després de Nadal. El temps litúrgic del Nadal comença amb les primeres vespres de nadal el 24 de desembre al vespre i s’acaba el diumenge del baptisme del Senyor. Són uns dies, és un temps litúrgic a vegades més llarg, a vegades més breu, dedicat a celebrar aquest Déu fet carn que ha volgut fer-se un dels nostres per tal d’acostar-nos de nou a Déu, al Pare. Ens ho ha dit l’apòstol sant Pau, Déu ens ha elegit ja d’abans de crear el món perquè fóssim sants i per aquest motiu ens crida a l’esperança. Escoltem avui de nou, com en la Missa del dia de Nadal, el pròleg de l’Evangeli segons sant Joan. Aquest quart evangeli és un text que es diferencia dels altres tres evangelis, els dels sants Mateu, Marc i Lluc anomenats sinòptics, i que conté podríem dir una profunditat espiritual i teològica encara més fina que la resta dels evangelis.

Sant Joan ens parla avui del poder de la Paraula de Déu que sosté l’univers, fou per la Paraula que tot vingué a l’existència, res no hauria existit sense ella. La Paraula és la força creadora de Déu, Déu diu i tot existeix com ens relata el llibre del Gènesis. Aquesta Paraula, el qui és la Paraula és el qui s’ha fet carn, el Pare s’ha revelat en el Fill per portar-nos aquella salvació que es veurà d’un cap a l’altre de la terra. La Paraula per qui tot existí, és ara aquest infant posat en una menjadora, aquesta és la nostra salvació, per inversemblant que sembli. Aquest és el vertader misteri del Nadal, l’infant tot just nascut és la revelació del Pare, la Paraula feta home, feta carn, feta fragilitat, perquè l’home és fràgil i poca cosa. En aquest infant Déu parla i així el Pare ha parlat en la persona del Fill per constituir-nos hereus amb el Fill, fills amb el Fill.

L’encarnació del Fill que celebrem aquests dies esdevé així l’acte suprem de l’amor de Déu cap a l’home, un amor generós, compassiu i misericordiós. Déu no s’estalvia mai l’amor, quan es tracta d’estimar a la seva creatura, l’estima fins a l’extrem, no es garrepa amb el seu amor ni se’l reserva per a Ell. En diverses ocasions i de moltes maneres Déu mostra aquest amor seu per nosaltres, però encarnant-se arriba al seu cimal. Déu es feu home per amor a nosaltres, esdevé així la porta de l’home cap a la participació plena de la filiació divina perduda pel pecat.

Així Déu s’apropa, s’atansa, fa un pas cap a nosaltres, es dona a conèixer, per fer-nos participar d’aquesta plenitud és pel que el Fill de Déu s’ha encarnat, s’ha fet home aquell en qui hi ha la vida, una vida que és llum per a nosaltres. Però malgrat aquest compartir la nostra humanitat, els homes molts cops no l’han conegut, fins i tot han intentat apagar la seva llum en la foscor de la mort, l’han rebutjat i l’han crucificat. Però Déu no renuncia mai a ser prop nostre, tantes vegades ens hi podem allunyar com tantes vegades Ell tornarà a apropar-se a nosaltres. En paraules del Papa Francesc «Déu no ens ha mirat des de dalt, des de lluny, no ha passat de llarg, no ha sentit fàstic per la nostra misèria, no s’ha revestit amb un cos aparent, sinó que ha assumit plenament la nostra naturalesa i la nostra condició humana. No ha deixat res a fora, excepte el pecat: l’únic que ell no té. Tota la humanitat es troba en ell. Ell ha agafat tot el que som, així com som.» (Audiència general dimecres 23 de desembre de 2020).

Aquest és el gran misteri del Nadal, darrera les imatges del pessebre hi ha una grandesa encara molt més gran, la divinitat d’aquest infant. Jesús ha volgut compartir la nostra humanitat, s’ha fet carn per tal de oferir-nos la condició de fills de Déu. Així Déu fa brotada, com ens ha dit el profeta Jesús full de Sira en la primera lectura. De Déu, d’aquest Déu fet home a Betlem sols pot brotar amor, perquè Ell és amor i tot ho fa per amor. El dia de Nadal Déu es revelà a uns pastors que hi anaren amb els seus humils presents, demà uns mags ho faran amb els seus, tots plegats pobres i rics, savis i humils reten homenatge a qui estima per igual sense fer accepció de persones.

Octava de Nadal. Solemnitat de la Mare de Déu. Santuari de Santa Maria del Collell

 

Dia 1 de gener

Octava de Nadal

Solemnitat de la Mare de Déu

Santuari de Santa Maria del Collell

Dimecres 1 de gener de 2025

Nm 6,22-27; Salm 66,2-3.5.6 i 8; Ga 4,4-7 i Lc 2,16-21

La litúrgia d’aquests dies de Nadal ens va centrant la mirada en diverses escenes. És com si tinguéssim davant dels ulls un gran pessebre i anéssim fixant la vista en les diverses escenes i aquestes ens convidessin a reflexionar sobre el que representen. La vigília de Nadal en la genealogia de Jesús, és Josep qui agafa el protagonisme; se’ns vol mostrar que les escriptures s’acompleixen i el Messies serà part del llinatge de David. La nit de Nadal l’escena dels pastors i de l’establia ens mostren un Messies nascut en la marginalitat, fill d’uns pares que ni lloc han trobat a l’hostal, anunciat a uns pastors, els darrers dins l’escala social d’Israel; tot plegat ens mostra l’opció preferencial pels pobres i pels pecadors de Crist. En paraules del Papa Francesc: «Van ser precisament ells, i no els savis ni molt menys els poderosos, els qui van reconèixer en primer lloc al Déu proper, al Déu que va arribar pobre i estimava estar amb els pobres. L'Evangeli subratlla dels pastors, sobretot, dos gestos molt senzills, que, malgrat això, no sempre són fàcils. Els pastors van anar i van veure. Dos gestos: anar i veure.» (1 de gener de 2023). Aquest “anar i veure” dels pastors ens convida a nosaltres a anar vers Crist i veure’l, seguint allò que Ell digué als primers deixebles « Veniu i ho veureu. » (Cf. Jn 1,39).

El dia de Nadal se’ns presenta el fort contingut teològic de la Paraula, origen de tot, feta carn, feta home, es vol cridar la nostra atenció sobre el vertader sentit del Nadal, la redempció humana que estava en la ment de Déu des de la caiguda de l’home al paradís. Diumenge passat la festivitat de la Sagrada Família ens posava el centre d’atenció en Josep, Maria i Jesús com a nucli familiar, model per a nosaltres; l’atenció se centrava en l’establia i en aquests seus estadants ocasionals. El dia de l’Epifania amb les figures dels mags es vol cridar la nostra atenció sobre la universalitat de la salvació; una vertadera teofania que la litúrgia relaciona amb les noces de Canà i el baptisme al Jordà. Avui tota l’atenció se centra en Maria, la mare. De nou escoltem el relat de Betlem, però ara centrat en com el viu Maria, conservant tot el que veu i escolta en el seu cor i meditant-ho. És una bona manera de començar l’any civil centrant la nostra mirada en Maria, aquella noia de Natzaret a qui la vida canvià en un instant. Abans de rebre a l’àngel tot transcorria per a ella com ho havia previst, estava promesa, formaria una família i vindrien fills si el Senyor beneïa la seva unió. Després, quan l’àngel es retirà tot s’havia trasbalsat i Maria passava a ser  part i una part molt important del pla de salvació de Déu. Maria rebé la benedicció de Déu, aquella que aquest havia anunciat a Moisès. El mateix àngel li havia dit a Maria que Déu la guardava, de fet l’estava guardant des de la seva mateixa concepció per tal de que esdevingués mare de Jesús, mare de Déu per obra de l’Esperit Sant, mare del Fill de Déu fet home. En Maria el temps arribava a la seva plenitud i ho feia de manera discreta, silenciosa, en la intimitat d’una humil casa de Natzaret.

Maria anava acumulant molts records per meditar, la seva vida anava de sorpresa en sorpresa, però sempre confiada, sempre oberta a fer el que Déu li manava de fer. Així naixia el Fill de Déu, nascut d’una dona, nascut sota la Llei per rescatar els qui vivien sota la Llei, com ens ha dit l’Apòstol. El Nadal més enllà de la dolcesa comercialitzada amb la que l’hem adulterat, és una part i molt important del relat de la redempció. La creu i el sepulcre buit passen primer per Betlem, per Egipte i per Natzaret. I en tots aquests llocs hi ha present Maria, a vegades adolorida, a vegades confosa, a vegades més deixeble que mare  i a vegades més mare que deixeble; però Maria és sempre una figura excepcional, imprescindible del pla de salvació. «Avui l'Església venera especialment la Maternitat de María. Aquest és com un missatge final de l'octava del Nadal del Senyor. El naixement fa referència sempre a la qui ha engendrat, a la qui dona la vida, a la qui dona al món a l'Home.» (Sant Joan Pau II, 1 de gener de 1979). Fixem l’atenció avui de manera molt especial en Maria com a mare de Jesús, com a Mare de Déu i com a mare de l’Església, la nostra mare.

Ens diu el papa Francesc que la Mare de Déu fa arribar un revolucionari missatge d’esperança un missatge que es grava als cors en els santuaris marians escampats pel món, metes de nombrosos pelegrins, que confien a la Mare de Déu preocupacions, dolors i esperances. Que en aquest Any jubilar els santuaris siguin llocs sants d’acollida i espais privilegiats per a generar esperança.» (Cf. Spes non confundit, 24). Que així sigui també aquí al Collell.