Diumenge IV de Quaresma / Cicle C

 

Diumenge IV de Quaresma / Cicle C

Monestir de Sant Daniel

Diumenge 30 de març de 2025

Js 5,9a.10-12; Salm 33,2-3.4-5.6-7; 2C 5,17-21 i Lc 15,1-3.11-32

Un home i dos fills. Un home que segurament ha educat als seus fills tant bé com ha sabut, però ni l’un ni l’altre han acollit als seus ensenyaments i n’han tret profit. D’antuvi sembla que el fill gran sí que ho ha fet mentre que el més jove demostra ben aviat que sols l’interessa dilapidar i malgastar. Però no tot és sempre com aparenta. El fill jove experimenta en pròpia carn que no ha obrat bé, cert que ho fa quan ja no te ni un lloc on reposar el cap i ho ha de fer entre porcs, però la vida l’ha portat a adonar-se de que li cal recapacitar, retornar amb el cap cot cap a casa i demanar perdó al seu pare. Es creu mereixedor d’un tracte més propi d’un treballador que d’un fill i està disposat al que calgui per tal de sobreviure. El fill gran qui sap si se sentí alleugerit per la marxa del jove i tot i que no disposà dels béns d’aquest i sols de la seva meitat, sí que tenia la bona consideració del pare i no li faltava res del que li calia. Però el seu cor no estava net, la llavor de l’enveja hi fien niu.

El pare no deixà ni un sol dia d’esperar al fill perdut, no perdia l’esperança, potser somiava al principi que tornaria amb una gran fortuna, però de tant esperar-lo al cap i a la fi tant se li’n donava de com tornès con tal de que ho fes. Potser ell tampoc havia obrat bé, de fet no havia educat bé als seus fills i al final s’adonà de que ni l’un ni l’altre eren tal com ell hauria volgut. Déu és com aquell pare, no deixa mai ni d’estimar-nos ni d’esperar el nostre retorn al bon camí, estima al qui rectifica, al qui se n’adona de que ha mancat i amb el cap cot torna la vista al pare de la misericòrdia. 

Certament hi ha més alegria al cel per un pecador convertit que no pas per mil justos; això no vol pas dir que no hem de ser justos, sinó més aviat que hem de fer un judici just dels nostres actes i quan calgui, que sempre ens cal, rectificar i fer propòsit d‘esmena. El fill més jove pecà però es penedí, el fill gran no pecà, en un inici, però creient-se més just que l’altre acabà pecant més greument per la seva falta de misericòrdia i d’agraïment. Si als nostres cors sols hi ha lloc per creure’ns millors que els altres i no hi ha lloc per a l’acolliment, de res ens valen totes les altres coses. Ens ho ha dit l’Apòstol, viure en Crist significa ser una creació nova, vol dir que tot allò antic ha passat i reconèixer en això la mà de Déu. El fill més jove passà pàgina del seu passat pecaminós i dissolut, el fill més gran fou incapaç de fer-ho, incapaç de canviar quan les circumstàncies canviaven i d’interpretar-hi la voluntat de Déu.

Reconciliar-se amb Déu, vet aquí el missatge sempre nou de la Quaresma, si no fem net, si no mirem de fer net i de dir al Pare que hem pecat i que ja no ens mereixem anomenar-nos fills seus, no en serem mai mereixedors d’aquest títol que Crist ens ha guanyat a la creu. Alçar vers Déu la mirada implica saber-nos-en indignes, però certs de que Déu és infinitament misericordiós i de que no podem desesperar mai de la seva misericòrdia. 

En aquest camí quaresmal vers la Pasqua aquest diumenge fem un petit tast del que esperem, la litúrgia ens convida a alegrar-nos tot i que apunta la passió per a ben aviat, tot i que ressonen ja la traïció i l’abandó. Però se’ns convida a alegrar-nos perquè darrera de tot això, part necessària i imprescindible del pla de salvació, hi ha quelcom infinitament més gran que no és altra cosa que la reconciliació definitiva de la humanitat en Déu que es tradueix en ser fets fills amb el fill i poder ser considerats de nou justos amb els justos, malgrat totes les nostres iniquitats. 

Aquesta és la nostra esperança, com ens diu el papa Francesc en el missatge quaresmal d’aquest any jubilar: «L’Església, mare i mestra, ens convida a preparar els nostres cors i a obrir-nos a la gràcia de Déu per poder celebrar amb gran alegria el triomf pasqual de Crist, el Senyor, sobre el pecat i la mort.» La Pasqua no és altra cosa que això, el triomf de la vida sobre la mort, per obra i gràcia de Crist, el fill de Déu fet home per a nosaltres els homes.

Dissabte de la III setmana de Quaresma. Tercer aniversari de la mort del bisbe Francesc Pardo

 

Dissabte de la III setmana de Quaresma

Tercer aniversari de la mort del bisbe Francesc Pardo

Catedral de Girona

Dissabte 29 de març de 2025

Rm 8,14-23; Salm 62 i Jo 14,1-6

La darrera plana del llibre de la nostra vida no l’escrivim nosaltres, l’escriu el mateix Déu per la participació en la resurrecció del Crist. Ens ho deia el bisbe Francesc en el comiat de Mossèn Modest Prats. Amb aquest convenciment els nostres cors s’asserenen perquè confiem en Déu, confiem en Crist i sabedors de que Ell és el camí, la veritat i la vida, ens sentim sinó segurs, si més no confiats en que aquest amor seu per nosaltres no es veurà defraudat. Aquesta és la confiança de tot cristià, tant més ho ha de ser per a un servidor de l’Església, per a un ministre fidel i prudent com ho fou el nostre germà el bisbe Francesc. Si és així, i d’això n’estem certs, què hi fem avui ara i aquí entorn d’aquest altar demanant al  Senyor que l’aculli en el seu regne? Ho fem perquè estant certs de que Déu ens estima fins a l’extrem, com ho demostrà el seu Fill, ho estem també de que la nostra vida, la vida de qualsevol de nosaltres està assedegada de la misericòrdia de Déu, perquè som febles, perquè no actuem sempre tal com Déu voldria que ho féssim, perquè ens cal acollir-nos a la veu amorosa del Pare, que com aquell altre pare que esperava dia rere dia i acollí en retornar a casa avergonyit al qui definim com a fill pròdig, és tot ell amor.

Portats per l’Esperit som fills de Déu i fets fills de Déu per Crist podem dir a Déu pare, però sovint ens cal ser alliberats de l’esclavatge del pecat i ens cal gemegar mentre esperem l’hora en que serem plenament fills, quan el nostre cos sigui redimit. Per això avui en el tercer aniversari del traspàs del bisbe Francesc, el meu predecessor, ens reunim aquí familiars, capítol catedral, preveres, col·laboradors i amics seus per demanar al Pare que el nostre germà sigui ja plenament fill, que hagi estat redimit i que gaudeixi ja de la gloria en el Regne del Pare. Ho deia el mateix bisbe Francesc qui ha «sentit, el goig d’haver cregut, celebrat i comunicat l’esperança en la resurrecció. Sap que la voluntat del Pare no és la mort, sinó la vida. Tots ho creiem, ho repetim, ho prediquem... El ministeri presbiteral ens exigeix que aquesta Bona Nova es converteixi en propostes, accions, sofriments... que ofereixen la participació en la vida rebuda de Déu, que ofereixen amor, esperança i consol.» (31 de març de 2014).

El bisbe Francesc visqué en l’esperança, predicà l’esperança i fou sembrador d’esperança; tenia set de Déu, fou un assedegat de Déu i tot contemplant-lo en el seu santuari era conscient de que la seva ànima s’havia enamorat de Déu, com ho ha d’estar l’ànima de tot cristià. La mort li arribà al nostre germà el bisbe Francesc de ben segur que massa d’hora, la malaltia provà la fortalesa de la seva fe un llarg temps, sotmès com ens ha dit sant Pau a una situació que ell no havia volgut, a la que un altre l’havia sotmès, però sempre amb l’esperança de que un dia seria alliberat. La mort ens allibera de les limitacions d’aquesta vida, potser això ens pot semblar quelcom sense sentit, un xic agosarat de formular; però si estem assedegats de Déu ningú fora d’ell no pot saciar la nostra set, aquesta set de Déu no pot ser saciada del tot sinó és a casa del nostre Pare, allí on estem certs de que hi ha estances per a tots, allí on Crist ens hi ha precedit per preparar-nos-hi l’estada i amb Ell hi resideixen Maria, la seva mare que és la nostra mare, els sants i els justos de tots els temps.

El bisbe Francesc va voler servir a Crist i a l’Església per damunt de tot i avui demanem al Pare que aquesta voluntat seva que era mostra de la seva fe i de la seva esperança, s’hagin vist recompensades i pugui gaudir ja per sempre d’aquella vida a la qual hi condueix el camí de la fe i que és l’única vertadera i eterna. Ho deia el seu lema episcopal “perquè tingueu vida” i no hi ha cap altra vida que la que ve de Crist i ens ve per Crist. “L’estimàvem i l’hem trobat a faltar” deia Mossèn Lluís Suñer en el primer aniversari del traspàs del bisbe Francesc. Ara demanem pel nostre germà Francesc que estigui amb aquell qui és tot ell amor on ningú és trobat a faltar entre els qui viuen allí on el Senyor viu.

Diumenge III de Quaresma / Cicle C

                                                 Diumenge III de Quaresma / Cicle C

Parròquia de Santa Maria de Pineda de Mar

Diumenge 23 de març de 2025

Ex 3,1-8a.10.13-15; Salm 102,1-2.3-4.6-7.8 i 11; 1C 10,1-6.10-12 i Lc 13,1-9

Aquest Senyor compassiu i benigne del que ens ha parlat el salmista és el mateix que a l’Horeb li digué a Moisès que no s’hi acostés, és també aquell que havia vist les penes del seu poble i coneixia els seus sofriments. Ell és el qui és, és aquesta una definició indefinidora perquè tot el que diguem o pensem sobre Déu és sobrer, la seva realitat supera qualsevol conjectura o hipòtesis que puguem plantejar. Però aquest Déu que ens pot semblar llunyà i fins i tot excessivament dur, aquell que ens diu que si no ens convertim tots acabarem igual a aquells galileus als quals Pilat havia barrejat la seva sang amb la d’animals; és el Déu de l’amor, el Déu que per amor es fa home i ens crida a la conversió per tal de que també nosaltres ens donem per amor a Ell i als altres.

La nostra fe pot semblar una fe excessivament exigent, amb un camí que porta cap a Déu excessivament dur, quasi podríem dir que forassenyat. De fet pot semblar que és així, però Déu ens ho posa fàcil, ens fa el camí planer i sobretot vetlla perquè fem aquest camí de conversió sense córrer riscos excessius. Som nosaltres de fet els que ens posem en risc, els qui ens obstinem en creure’ns estar ferms quan de veritat més ens valdria mirar de no caure.

Estimats germans en aquest temps de Quaresma, que és temps de conversió; en aquest camí cap a la Pasqua, que és temps d’esperança, confirmeu la vostra fe en Crist; confirmeu davant d’aquesta assemblea, que representa al conjunt de l’Església de Girona, al conjunt de l’Església universal, la vostra fe en Crist i això us compromet a vosaltres més directament amb Crist i també ens obliga a nosaltres, ens obliga a viure la nostra de fe amb més intensitat, amb més rigor i amb més sinceritat. Confirmeu la vostra fe en un any jubilar, un any dedicat a l’esperança i és que la fe és esperança, per la fe l’esperança esdevé una realitat present en la nostra vida de creients. I si la fe ens porta a l’esperança, no la podem viure sense practicar la caritat, sense estimar.

Déu no és un déu temible a qui li plagui esporuguir-nos, Déu ens estima per damunt de tot i per això precisament ens convida a perdre la por i a viure la nostra fe amb intensitat, de manera apassionada. A qui s’estima no se’l pot témer; amor i temor són incompatibles i Déu és amor, no pas temor. El papa Francesc ens convida a viure aquest a Quaresma, aquest camí vers la Pasqua, caminant junts en l’esperança. Avui vosaltres confirmant la vostra fe, heu fet una crida a l’esperança; us l’heu feta a vosaltres mateixos per què creient en Crist us obriu les portes a una nova realitat; ens l’heu feta a nosaltres perquè a vegades la nostra esperança s’ensopeix davant les dificultats del dia a dia, davant dels entrebancs que ens va presentant la vida; l’heu feta aquesta crida a l’esperança a tots els qui us tracten, perquè heu de ser per a ells d’ara en endavant missatgers d’esperança.

Ens diu el papa Francesc en el seu missatge per aquesta Quaresma que «Caminar junts significa ser artesans d’unitat, partint de la dignitat comuna de fills de Déu; significa caminar colze a colze, sense trepitjar o dominar l’altre, sense covar enveja o hipocresia, sense deixar que ningú es quedi enrere o se senti exclòs. Anem en la mateixa direcció, cap a la mateixa meta, escoltant-nos els uns als altres amb amor i paciència.» No és aquest un mal full de ruta, ans al contrari, és la concreció en el nostre dia a dia del que vol dir creure i viure la fe. L’amor del Senyor pels seus fidels és tant immens com la distància del cel a la terra, ens ha dit el salmista. Nosaltres no podem igualar l’amor de Déu, ni el podem estimar a Ell amb la intensitat que ens estima, ni podem estimar als altres tal com ell ho fa. Però no per això hem de renunciar-hi, estimar és intrínsec a la nostra fe. Si diem que tenim fe però no estimem no hem entès que és la fe. Estimats germans i germanes avui ens alegrem de la vostra opció per Crist que ara proclamareu, és la millor de les opcions, és una opció per la vida, per l’amor i per l’esperança.

Solemnitat de Sant Josep, espòs de la Benaurada Verge Maria. Parròquia de Sant Josep a Girona

 Solemnitat de Sant Josep, espòs de la Benaurada Verge Maria

Parròquia de Sant Josep a Girona

Dimecres 19 de març de 2025

2S 7,4-5a.12-14a.16; Salm 88; Rm 4,13.16-18.22 i Mt 1,16.18-21.24a

Déu va prometre al rei David un successor, que havia de ser un fill per a Déu i aquest tindria a Déu per pare. Les coses no van anar tal com la majoria creia que anirien, aquest rei promès quan vingué no ho feu per a instaurar un regne a l’ús dels regnes d’aquest món. Cert que el rei David fou succeït pel rei Salomó, aquell que demanà al Senyor per damunt de tot la saviesa i que preferia aquesta abans que cap altra cosa; cert que Salomó construí el temple on guardar l’arca, però aquell temple acabaria destruït i malgrat que fos reconstruït acabà de nou arrasat, era un temple fet per mans humanes, per tant caduc. El regne que volia instaurar Déu no tenia massa a veure amb exèrcits, temples, palaus i trons. El nou i definitiu rei portà un regne que no és d’aquest món i per portar-lo se serví d’una noia de Natzaret i d’un home bo, que no volia fer mal a la seva promesa de sobte embarassada i que atengué la veu de Déu que li demanava perdre la por i acceptar a Maria amb un fill a les seves entranyes, un fill que havia estat concebut per obra de l’Esperit Sant.

Quan Déu intervé en la història humana ho fa de manera sorprenent, no respon als patrons humans, sinó que cercant el bé de la seva creatura actua d’altra manera a la nostra. Sant Josep és un dels actors d’aquesta història, un actor que podríem dir secundari, del qual els evangelis no en recullen ni una sola frase sortida de la seva boca. Sant Josep certament no parla, però sant Josep actua, fa, acull la voluntat de Déu i la porta a terme en la mesura que se li demana.

 

Si un Josep el fill d’un Jacob va tenir dos somnis i els seus germans parlaven d’ell anomenant-lo el somniador; ara sant Josep, fill d’un altre Jacob, també somia però lluny de ser un somniador esdevé una peça clau en la història de la salvació, sempre al costat de Maria, sempre al servei de Jesús. Déu parla als homes de diferents maneres, a alguns com a Moisès de manera directe, cara a cara, a d’altres a través de profetes o d’àngels, com en el cas de Maria. A sant Josep, a aquest home bo i prudent, Déu li parlà a través també de somnis. Aquest personatge clau en la història de la salvació, que acollí a Maria i a Jesús, que fou l’espòs de Maria i feu de pare de Jesús, conegué la voluntat de Déu a través dels somnis i la portà a la pràctica en la realitat. Descendent de David, enllaçà en ell l’antiga dinastia reial d’Israel amb el nou i definitiu regne que significa Crist.

Josep no es limità a somniar, és també l’home de l’acció, aquell que escoltant la paraula de Déu renuncià a la seva voluntat, canvià els seus plans i els emmotllà al pla de Déu, esdevenint-ne així actor i partícip. Josep quan es desvetlla del somni compleix el que l’àngel li ha dit, el que Déu li ha manat. Així aquest home bo no desfeu el seu compromís matrimonial amb Maria, com volia i ja tenia decidit de fer, sinó que es refià de Déu i la prengué a casa seva per esposa. Poc després no dubtà en deixar-ho tot i marxar amb Maria i el nen cap a Egipte i de nou abandonant la seva nova vida en aquell país, es confià de nou a Déu per retornar a Israel i establir-se a Natzaret.

Aquesta figura discreta, sempre en un segon pla al costat de Maria, sempre vetllant per Jesús, ens és un exemple de fidelitat i de total lliurament a la voluntat de Déu. L’Escriptura no ens deixa d’ell ni un sol mot, cert, està sempre en segon terme, sempre discret, sense fer soroll, també cert, però és l’home disposat en tot moment a fer allò que Déu vol que faci. D’ell deia sant Pau VI que havia fet de la seva vida un servei i el Papa Francesc en destaca la seva tendresa, la seva obediència, la seva acollida, la seva valentia; en definitiva el seu amor.

En aquest camí quaresmal vers la Pasqua, en aquest any jubilar de l’esperança, encomanem-nos a sant Josep, prudent, discret i amatent sempre a les necessitats de Jesús i de Maria. Perquè així ens vol Déu també a nosaltres, amatents i esperançats. 

Solemnitat de Sant Josep, espòs de la Benaurada Verge Maria. Fundació les Vetes a Salt

 

Solemnitat de Sant Josep, espòs de la Benaurada Verge Maria

Fundació les Vetes a Salt

Dimecres 19 de març de 2025

2S 7,4-5a.12-14a.16; Salm 88; Rm 4,13.16-18.22 i Mt 1,16.18-21.24a

En l’antigor Josep el fill de Jacob va tenir dos somnis i els seus germans es referien a ell anomenant-lo el somniador. Déu parla als homes de diferents maneres, a alguns com a Moisès de manera directe, cara a cara, a d’altres a través de profetes o d’àngels, com en el cas de Maria. A sant Josep, a aquest home bo i prudent, Déu li parlà a través també de somnis.

Aquest personatge clau en la història de la salvació, que acollí a Maria i a Jesús, que fill d’un altre Jacob, fou l’espòs de Maria i feu de pare de Jesús, acollí la voluntat de Déu a través dels somnis. Descendent de David  enllaçà en ell l’antiga dinastia reial d’Israel amb el nou i definitiu regne que significa Crist.

Però Josep no es limità a somniar, fou també un home d’acció, aquell que escoltant la paraula de Déu canvià els seus plans i els emmotllà al pla de Déu, esdevenint-ne així partícip. Josep quan es desvetllà del somni complí el que l’àngel li havia dit, el que Déu li havia manat. Així aquest home bo no desfeu el seu compromís matrimonial amb Maria, com ja tenia decidit de fer, sinó que es refià de Déu i la prengué a casa seva com a esposa. Després no dubtà en deixar-ho tot i marxar amb Maria i el nen cap a Egipte i de nou abandonant la seva nova vida es confià en Déu per retornar a Israel i establir-se a Natzaret.

Aquesta figura discreta, sempre en un segon pla al costat de Maria, sempre vetllant per Jesús, és un exemple de fidelitat i de total lliurament a la voluntat de Déu. L’Escriptura no ens deixa d’ell ni un sol mot, sempre en segon terme, discret, sense fer soroll, però sempre disposat a fer allò que Déu vol que faci. D’ell deia sant Pau VI que havia fet de la seva vida un servei i el Papa Francesc en destaca la seva tendresa, la seva obediència, la seva acollida, la seva valentia; en definitiva en seu amor.

En aquest camí quaresmal vers la Pasqua, en aquest any jubilar de l’esperança, encomanem-nos a sant Josep, prudent, discret i amatent sempre a les necessitats de Jesús i de Maria. Perquè així ens vol Déu també a nosaltres, amatents i esperançats.

Com vosaltres en aquesta fundació que acull als qui estan al darrer tram de la seva vida i els cal més que mai tenir esperança. Una esperança de la que des de fa trenta anys la Fundació les Vetes aquí a Salt n’és un exemple. Servint als qui aquí s’acullen, serviu al Senyor. Com sant Josep sou homes i dones dedicades al servei sempre fet amb amor i per amor. 

Dimarts de la II setmana de Quaresma

Dimarts de la II setmana de Quaresma

Celebració eucarística en el 141 aniversari de la mort de Maria Gay i Tibau

Centre Geriàtric Maria Gay de Girona

Dimarts 18 de març de 2025

Is 1,10.16-20; Salm 49,8-9.16bc-17.21 i 23 i Mt 23,1-12

Ens costa poc preparar farcells pesadíssims i carregar-los a les espatlles dels altres mentre nosaltres no movem ni un dit. Però hi ha qui no volent-se fer dir mestre centra la seva vida en el servei, descobreix que allò de més important és servir des de la humilitat, aquella humiliat que humiliant, enalteix davant de Déu. Maria Gay aprengué a fer el bé als altres, fou justa i ajudà als oprimits per la malaltia, volgué obeir al Senyor i ho feu donant el bo i millor d’ella mateixa als altres, als malalts. Maria Gay a més no és volgué guardar la part millor per a ella mateixa i no se’n va poder estar de compartir-ho amb d’altres germanes donant lloc al vostre institut, sota l’advocació i la protecció de sant Josep

Quan el 12 de juliol de 1872 el meu predecessor, el bisbe Constantí Bonet, els va fer entrega d'un Reglament intern no es vivien temps fàcils per a l’Església. Però María Gay i les seves companyes van fer tot el possible per seguir endavant i així el 1880 un altre dels meus predecessors, el bisbe Sivilla, va permetre d’obrir el noviciat per tal de que d’altres germanes s’anessin incorporant al Institut.

El carisma del servei us ha acompanyat sempre, era ben present en la vostra fundadora i ho és també avui entre vosaltres. Un servei humil, discret; un servei en definitiva dels que agraden al Senyor, sense anuncis espectaculars, però donat de cor, des del més profund dels vostres cors.

Venerem avui la memòria de la vostra fundadora Maria Gay, a qui esperem veure aviat reconeguda per tota l’Església. Ho fem en la vetlla de la solemnitat de sant Josep, aquell home prudent, discret, generós i sempre disponible a fer la voluntat de Déu. Sant Josep era tant humil que es comunicava amb Déu en somnis, com si no s’atrevís o no es considerés digne de fer-ho cara a cara. Josep era un home dedicat a servir al Senyor, a tenir-lo a casa, a educar-lo i a fer-lo créixer; però no abandonà mai aquesta seva humilitat de saber-se un instrument en mans de Déu.

Com ens recorda el papa Francesc: «Sant Pau VI observa que la seva paternitat es va manifestar concretament «en haver fet de la seva vida un servei, un sacrifici al misteri de l'Encarnació i a la missió redemptora que li està unida; en haver utilitzat l'autoritat legal, que li corresponia en la Sagrada Família, per a fer d'ella un do total de si mateix, de la seva vida, del seu treball; en haver convertit la seva vocació humana d'amor domèstic en l'oblació sobrehumana de si mateix, del seu cor i de tota capacitat en l'amor posat al servei del Messies nascut a la seva casa.» (Patris corde, 1).

No és d’estranyar doncs que la vostra fundadora s’emmirallés en sant Josep cercant en ell un model de disponibilitat a Déu i als altres. Maria Gay sabé reconèixer a Crist en tots aquells que pateixen per l’abandó, per l’angoixa, per la necessitat o per la manca d’afecte. Estimades germanes podeu estar humilment orgulloses de la vostra mare, ella us ha deixat el millor que us podia deixar, el seu l’exemple, l’exemple d’una vida dedicada a servir. Ella va rebre el carisma de servir i vetllar els malalts amb tota mena de malalties i, a través d'aquesta assistència, sembrar la pau als cors. Sembradora de pau, quin millor servei? Què pot plaure més al Crist?

Encomanem al Senyor la vostra tasca en bé de l’Església i en bé del món. Vosaltres, com ens demana a tots plegats el papa Francesc per aquesta Quaresma, ja camineu juntes en l’esperança, en l’esperança de donar esperança als altres. Que el Senyor us hi acompanyi avui i sempre, a vosaltres religioses de Sant Josep de Girona, tant estimades i vinculades a la nostra església diocesana.

Diumenge II de Quaresma / Cicle C Santuari de la Mare de Déu del Mont

 Diumenge II de Quaresma / Cicle C

Santuari de la Mare de Déu del Mont

Diumenge 16 de març de 2025

Gn 15,5-12.17-18; Salm 26,1.7-8a.8b-9abc.13-14; Fl 3,17-4,1 i Lc 9,28b-36

Jesús puja a la muntanya a pregar, no és el primer cop que ho fa ni serà el darrer. Com en d’altres ocasions ho fa acompanyat pels tres deixebles que conformen el seu nucli més íntim: Pere, Joan i Jaume. Els mateixos que l’acompanyaran a pregar a Getsemaní; són els seus companys de pregària i aquí com passarà a Getsemaní, els deixebles s’adormen mentre Jesús prega, són de son fàcil i s’endormisquen sovint i després s’esglaien com s’esglaiaran de por a l’hort. Jesús prega doncs a  la muntanya i allí dalt la seva cara es trasmudà mentre el seu vestit es tornà blanc.

A la muntanya Jesús fa experiència de la seva glorificació, és com si diguéssim que fa un tast de la gloria i com passa habitualment quan Jesús comparteix aquestes experiències amb Pere, Jaume i Joan, aquests no acaben d’entendre que passa; sí que experimenten un gran benestar, tant que els fa exclamar que allí s’hi està molt bé i fent tres cabanes hi podran restar ja per sempre, però no arriben a copsar el que allò significa. També Maria quan pujà a la muntanya per visitar a la seva cosina Elisabet va tenir consciència de que portava dins les seves entranyes al salvador del món i que per això era benaurada. Maria ha estat la primera en participar d’aquesta glòria que avui Crist ens mostra. A la muntanya Déu parla a l’home i l’home prega a Déu.

En aquest segon diumenge de Quaresma, tot just encetat el camí cap a la Pasqua la litúrgia ens mostra com serà la glorificació de Jesús. Aquí de nou, com va passar al riu Jordà durant el baptisme amb Joan, una veu del cel reconeix a Jesús com a Fill de Déu i convida a escoltar-lo. La presència de Moisès i d’Elies amb Jesús al cim de la muntanya, ens vol mostrar que en Crist s’acompleixen les escriptures, que és Ell qui ve a completar l’obra de la salvació.

Moisés i Elies amb Abraham són els nostres pares en la fe, aquells qui reberen de Déu l’encàrrec de guiar al seu poble i de fer-hi present a Déu enmig d’ells. Ara a la muntanya, un lloc privilegiat pel contacte amb Déu i on Jesús tant sovint prega al Pare, Déu s’hi fa present de nou i convida als qui l’escolten a seguir a Crist. Vivim un any especial, un any jubilar dedicat a l’esperança. Allí al Tabor Déu ens mostra què podem esperar, poder dir també nosaltres «que n'estem de bé, aquí dalt!», que n’estem de bé prop el Senyor.

Déu ve al nostre encontre un cop i un altre, no es cansa mai de venir a buscar-nos, de cridar-nos per tal de que visquem amb aquell estil de vida al que es refereix sant Pau en la segona lectura, un estil basat en l’amor que ens ve de Déu. Amb Crist l’òptica de la vida aquí a la terra s’ha eixamplat i l’home arriba ara a compartir allò que avui Jesús ja comparteix amb Moisés i Elies de la muntanya estant.

Aquest és el missatge que ens transmet l’escena que avui escoltem, que darrera les aparences del que ara i aquí veiem, d’aquests valors terrenals dels que ens parla sant Pau, hi ha una realitat superior que ara no entenem ni com és ni com hi participarem, però que abasta i conforma la totalitat de la vida, una vida viscuda en part aquí i la resta amb el Senyor. Tampoc els deixebles acabaren de comprendre que significava tot allò i estaven més preocupats per estar dins d’un núvol que per escoltar aquella veu que venia del cel.

També nosaltres no acabem d’entendre. Veiem la realitat que veiem, tenim al davant les dificultats que tenim i tants sols pels ulls de la fe podem ser capaços de mantenir viva l’esperança en Crist. És aquesta aquella esperança que com ens diu el papa Francesc «tothom espera. – perquè - Al cor de tota persona hi ha l’esperança com a desig i espera del bé, fins i tot ignorant el que el demà portarà. Tot i això, la imprevisibilitat del futur fa sorgir sentiments sovint contraposats: de la confiança al temor, de la serenitat al desànim, de la certesa al dubte. Trobem amb freqüència persones desanimades, que miren el futur amb escepticisme i pessimisme, com si res no pogués oferir-los felicitat.» (Spes non confundit, 1).

En aquest camí cap a la Pasqua que és la Quaresma, caminem esperançats. És cert que al nostre món podem veure que no hi ha masses raons per a l’esperança, són tants els problemes de tota mena que mirar esperançats el futur més proper ens pot mostrar com a insensats, allunyats de la realitat. Però en tota circumstància, sempre hi ha lloc per a l’esperança si posem la mirada més enllà dels valors estrictament terrenals i elevem la vista, si elevem el nostre clam, cap al Senyor.

El Salm ens ha convidat a buscar a Déu, a cercar la seva presència, a esperar i ens recorda que l’esperar demana valentia. No és fàcil esperar, a vegades és molt més fàcil desesperar; però no ens podem rendir, no ens ho podem permetre. Crist és la nostra esperança i ara quan tornem a arribar a la Pasqua ho veurem de nou il·luminats per la llum del mateix Crist. «Mirar el futur amb esperança també equival a tenir una visió de la vida plena d’entusiasme a compartir amb els altres.» (Spes non confundit, 9).

Que així sigui per a tots nosaltres.

Diumenge II de Quaresma / Cicle C. Parròquia de Sant Pere de Cornellà de Terri

 

Diumenge II de Quaresma / Cicle C

Parròquia de Sant Pere de Cornellà de Terri

Diumenge 16 de març de 2025

Gn 15,5-12.17-18; Salm 26,1.7-8a.8b-9abc.13-14; Fl 3,17-4,1 i Lc 9,28b-36

Jesús puja a la muntanya a pregar, ho fa acompanyat dels tres deixebles que conformen el seu nucli més íntim: Pere, Joan i Jaume. Els mateixos que l’acompanyaran a pregar a Getsemaní; són els seus companys de pregària i aquí com passarà a Getsemaní, els deixebles s’adormen mentre Jesús prega, s’endormisquen sovint i després s’esglaien com s’esglaiaran de por a l’hort. Jesús prega doncs a  la muntanya i la seva cara es trasmudà mentre el seu vestit es tornava blanc. Allí a la muntanya Jesús fa experiència de la seva glorificació, és com si diguéssim un tast de la gloria i com passa habitualment quan Jesús comparteix aquestes experiències amb Pere, Jaume i Joan, aquests no acaben d’entendre que passa; sí que experimenten un gran benestar, tant que els fa exclamar que allí s’hi està molt bé i fent tres cabanes hi podran restar ja per sempre.

En aquest segon diumenge de Quaresma, tot just encetat el camí cap a la Pasqua, la litúrgia ens mostra com serà la glorificació de Jesús. Aquí de nou, com va passar al riu Jordà durant el baptisme amb Joan, una veu del cel reconeix a Jesús com a Fill de Déu i convida a escoltar-lo. La presència de Moisès i d’Elies ens vol mostrar que en Crist s’acompleixen les escriptures, que és Ell qui ve a completar l’obra de la salvació. Moisés i Elies amb Abraham són els nostres pares en la fe, aquells qui reberen de Déu l’encàrrec de guiar al seu poble i de fer present a Déu enmig d’ells. Ara a la muntanya Déu s’hi fa present de nou i convida als qui l’escolten a seguir a Crist.

Déu ve al nostre encontre un cop i un altre, no es cansa mai de venir a buscar-nos, de cridar-nos per tal de que visquem amb aquell estil de vida al que es refereix sant Pau en la segona lectura, un estil basat en l’amor que ens ve de Déu. Amb Crist l’òptica de la vida aquí a la terra s’ha eixamplat i arriba ara a compartir allò que avui Jesús ja comparteix amb Moisés i Elies.

Aquest és el missatge que ens transmet l’escena que avui escoltem, que darrera les aparences del que ara i aquí viem, d’aquests valors terrenals dels que ens parla sant Pau, hi ha una realitat superior que ara no entenem ni com és ni com hi participarem, però que abasta i conforma la totalitat de la vida, una part aquí i la resta amb el Senyor. Tampoc els deixebles acabaren de comprendre que significava tot allò i estaven més preocupats per estar dins d’un núvol que per escoltar aquella veu que venia del cel.

També nosaltres no acabem d’entendre. Veiem la realitat que veiem, tenim al davant les dificultats que tenim i tants sols pels ulls de la fe podem ser capaços de mantenir viva l’esperança en Crist. És aquesta aquella esperança que com ens diu el papa Francesc «tothom espera. – perquè - Al cor de tota persona hi ha l’esperança com a desig i espera del bé, fins i tot ignorant el que el demà portarà. Tot i això, la imprevisibilitat del futur fa sorgir sentiments sovint contraposats: de la confiança al temor, de la serenitat al desànim, de la certesa al dubte. Trobem amb freqüència persones desanimades, que miren el futur amb escepticisme i pessimisme, com si res no pogués oferir-los felicitat.» (Spes non confundit, 1).

En aquest camí cap a la Pasqua que és la Quaresma, caminem esperançats. És cert que al nostre món poden veure que no hi ha masses raons per a l’esperança. Però en tota circumstància, sempre hi ha lloc per a l’esperança si posem la mirada més enllà dels valors estrictament terrenals i elevem la vista, si elevem el nostre clam, cap al Senyor. El Salm ens ha convidat a buscar a Déu, a cercar la seva presència, a esperar i ens recorda que l’esperança demana valentia. No és fàcil esperar, a vegades és molt més fàcil desesperar; però no ens podem rendir, no ens ho podem permetre. Crist és la nostra esperança i quan torni a arribar la Pasqua ho veurem de nou il·luminats per la llum del mateix Crist. Que així sigui per a tots nosaltres.

Dissabte de la I setmana de Quaresma

 Dissabte de la I setmana de Quaresma

Parròquia de Sant Miquel de Palau-sacosta a Girona

Recés de Quaresma

Dissabte 15 de març de 2025

Dt 26,16-19; Salm 118 i Mt 5,43-48

Déu és el nostre Déu si nosaltres el considerem el nostre Déu. És aquesta una relació bilateral, una relació on hi ha un compromís de complir allò que Déu ens mana. Però no ho hem de complir per por o de mala gana, forçats sinó que el vincle que ens uneix al Senyor és l’amor, el d’Ell cap a nosaltres i el nostre cap a Ell.

Déu no mana coses per caprici, ens convida a estimar-lo a Ell i als altres. Observar els seus decrets, ser consagrats en el Senyor és tractar d’imitar-lo. És obrar en justícia, com ens ha dit el salmista i fer-ho de cor.

Però si Déu ja d’antic havia establert un pacte amb aquell poble que havia escollit, Crist va més enllà, val molt més enllà. Ell és observant amb la llei del seu Pare, però va a l’arrel del que Déu ens demana. Aquesta expressió «doncs jo us dic» no pretén abolir res, ans al contrari, el que vol és ensenyar-nos que vol dir en la pràctica de cada dia complir la voluntat del Senyor.

Estimar als qui ens estimen no deixa de ser quelcom que està sotmès a una relació de reciprocitat; però estimar no ja als qui no ens estimen, sinó fins i tot als qui ens odien, als enemics, sembla anar més enllà de tota cosa raonable. El nostre amor, ens diu Jesús, ha de mostrar-se en coses extraordinàries, no ens podem conformar a fer el que fa tothom, a estimar d’una manera convencional, com si es tractés d’esperar sempre amor quan donem amor. Si aquest manament que avui ens dona el Senyor l’apliquéssim en les nostres vides i com a comunitats ho féssim en les nostres relacions, molts conflictes no tindrien mai lloc.

La Quaresma és temps de conversió, de conversió dels nostres cors i això que escoltem any rere any ens deixa sempre un xic indiferents no anem a aquest centre de l’amor del que Crist ens parla, al fons del que vol dir la frase «doncs jo us dic». I Crist ens ho mostra amb el seu exemple, perquè Ell no deixa mai d’estimar-nos però vol que compartim aquest seu amor, l’amor que rebem d’Ell amb els altres, amb tots.

No és pas fàcil, potser sí que ho entenem però portar-ho a la pràctica ja és una altra cosa. Tant de bo que els nostres camins no es desviïn de guardar el que el Senyor ens demana.

Funeral Mossèn Joan Amich i Raurich

 

Funeral Mossèn Joan Amich i Raurich

Església parroquial de Santa Maria a La bisbal d’Empordà

Dilluns 10 de febrer de 2025

Ap 14,13; Salm 129,1-2.3-4.5-6a.6b-7.8 i Lc 12,35-40

La vida, des del moment de la concepció, fins al moment de la mort, està i ha d’estar en mans de Déu. És aquesta una realitat que coneixem però que sovint no atenem. No podem preveure ni el dia ni l’hora de la nostra mort, per això no ens hauríem de deixar sorprendre mai per ella, l’hem d’esperar en estat de vetlla, sense angoixes; per damunt de tot amb confiança i amb esperança. La mort ha sortit al pas del nostre germà Mossèn Joan Maria Amich, li ha sortit al pas en una hora encara massa primerenca, quan la seva vida estava dedicada en plenitud a la seva tasca pastoral i docent i per això la seva mort ens ha agafat a tots en certa manera no tant sols a contracor, com passa sempre amb la mort, sinó també amb sorpresa. Una malaltia greu l’ha portat a la presència del Senyor, una malaltia que ha volgut viure des de la discreció i el silenci, però que ha viscut en tot moment amb fortalesa i refiat d’aquell qui ens estima fins a l’extrem. L’abisme de la malaltia, del sofriment és també el lloc de l’encontre amb el Senyor, Ell es feu home per compartir tot allò que ens afligeix a nosaltres i compartint-ho ens obre les portes cap una realitat nova i esperançadora.

Som al temps quaresmal, en el camí privilegiat cap a la Pasqua; i potser no és la vida aquí a la terra una quaresma? Un camí també cap a la Pasqua personal de cadascun de nosaltres? Mossèn Joan Maria Amich ha viscut amb intensitat aquesta realitat, ha fet de l’anunci de l’Evangeli l’eix de la seva vida, en les parròquies on ha servit: sant Pere de Figueres, on va ser ordenat de prevere, a sant Pere Màrtir d’Olot, sant Esteve d’en Bas. sant Roc d’Olot, essent arxipreste a l’Alt Fluvià, professor de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona, delegat del Catecumenat, delegat del Diaconat Permanent, rector de Maçanet de la Selva i de Martorell de la Selva, de Sils i Vallcanera, de la Bisbal d’Empordà i de Castell d’Empordà, de Fitor, Fonteta, la Pera, Peratallada, Pubol, Sant Climent de Peralta, Sant Pol de Bisbal i Vulpellac , essent encarregat de Pedrinyà, vicari i administrador parroquial de Cruïlles, Monells, Sant Cebrià de Lledó i Sant Sadurní de l’Heura, vicari episcopal i canonge del Capítol Catedral de Girona, administrador parroquial de Fonolleres, Parlavà, Ultramort i d’Ullastret, coordinador de la fase diocesana del Sínode dels Bisbes i de la celebració d’aquest any Jubilar 2025, arxipreste en funcions de l’arxiprestat del Montgrí-la Bisbal, administrador parroquial de Casavells, Cassà de Pelràs, Corçà, Matajudaica, Albons, Bellcaire d’Empordà, l’Estartit, Fontanilles, Gualta, Llabià, Sant Iscle d’Empordà, Serra de Daró, Torroella de Montgrí i Ullà. Un llarg historial al servei d’aquesta Església al que uní la seva tasca a la Conferència Episcopal Espanyola i a la Conferència Episcopal Tarraconense treballant en el Secretariat de Catequesi, catecumenat i primer anunci. Fins al darrer moment Mossèn Joan Maria ha servit aquesta Església que tant estimava.

La mort sempre ens interpel·la, sempre ens qüestiona. Pels qui quedem sorgeixen les preguntes de si hauríem pogut fer més en la nostra relació personal o institucional amb el germà cridat ara davant del Senyor. Qui sap si calia una paraula més amable, un gest de més fraternitat o una mà més estesa i disposada a ajudar-lo. La mort del nostre germà Mossèn Joan Maria ens commou a tots i apareix davant nostre, davant de nosaltres preveres i diaques, com una invitació a augmentar la nostra fraternitat sacerdotal, el nostre esperit de disponibilitat i de servei, allunyant de nosaltres i de la nostra tasca pastoral tot allò que ens pugui separar, per posar encara més l’accent en allò que ens pot unir: el servei a Crist, a l’Església i als germans.

La mort de Mossèn Joan Maria Amich apareix davant d’aquestes seves comunitats parroquials a les que ha servit en els darrers anys com una crida a viure la fe en corresponsabilitat, conscients de que som tots els qui formem el poble sant de Déu i que a tots ens pertoca servir al Crist a través de la seva Església, cadascú com bonament pugui, però sempre amb esperit de servei a Déu i als germans.

Pel nostre germà ha arribat l’hora de la veritat, l´hora de veure cara a cara al Pare de la misericòrdia a qui ha volgut servir fidelment tot i la seva fragilitat humana. Ara volem poder dir que són feliços els qui moren en el Senyor, que reposen del seu treball, perquè les seves bones obres els acompanyen i el Senyor els hi tindrà en compte i les no tant bones els hi perdonarà.

Quan la mort ens surt al pas, a vegades fins i tot quan pensàvem que ens quedava un bon tram de camí de vida terrenal per recórrer, quelcom neguiteja els nostres cors. Certament podríem dir que sempre és massa aviat per a aquest moment, tant més quan hi ha tanta feina per fer en la vinya del Senyor i Ell sembla que ens arrabassa els obrers més útils. Déu sap el que es fa, a vegades nosaltres no ho acabem d’entendre, ho entendrem després.

El nostre germà Mossèn Joan ha esperat vetllant ben despert l’arribada del Senyor i aquests darrers dies ha intensificat la seva vetlla rebent els sagraments, acomiadant-se d’alguns i volent mantenir en la intimitat el seu darrer tram de vida aquí a la terra; fet que els qui coneixíem la seva situació hem respectat fins al final, una mica a contracor, però era la seva decisió personal expressada repetides vegades.

Ara demanem a l’amo de la vinya que havent comparegut a la presència de l’Altíssim tot sigui més clar pel nostre germà i mereixi de rebre l’abraçada amorosa del Pare. Mossèn Joan volia concentrar en aquestes darreres setmanes de vida tota la seva atenció en l’arribada de l’amo, no sabia certament l’hora concreta tot i que la intuïa ben propera i per això volia estar a punt per a rebre’l. Ell mateix escrivia respecte a la seva experiència en el catecumenat que centrà gran part de la seva activitat eclesial: «m'agradaria subratllar dos aspectes: mirem la nostra experiència amb molta humilitat, és a dir, amb consciència de que no tot ho fem bé i tenim molt en el que millorar en la nostra configuració del catecumenat. I en segon lloc tenim perspectiva de futur.»

És així com hem de mirar la nostra vida, amb humilitat, sabent que no tot ho fem bé i alhora amb esperança, amb perspectiva de futur, perquè «nosaltres sabem no sols per coneixement sinó també per fe que no tenim un Déu mut, sinó un Déu que parla. El nostre Déu no para de llançar la seva proposta al llarg de la història a totes les persones. Així que qui s'acosta a la parròquia, a un cristià, a un sacerdot, no s'acosta tan sols amb una voluntat d'adscripció a un col·lectiu, com si vingués per a fer-se soci. Aquesta persona ve moguda per Déu, cridada per Déu. Aquesta és la primera convicció que hem de tenir. Aquesta és la impressió misteriosa que tenim davant d'un catecumen.» aquesta era la impressió que sentia i escrivia Mossèn Joan.

Déu no és mut, Déu parla, crida, llança la xarxa i el nostre deure és escoltar-lo i acollir-lo. Déu ens parla fins i tot en el silenci de la mort per donar-nos un toc d’atenció, per convocar-nos a viure amb més intensitat l’esperit de comunió sacerdotal, perquè sense ell de res valdrà cap pla pastoral, tot esforç serà inútil. Ens ho diu Crist convidant-nos a que ens estimem els uns als altres tal com Ell ens ha estimat; així, doncs, estimeu-nos els uns als altres de tot cor, no ho demorem, no sigui que no hi siguem a temps (Cf. Jn 13,34). En la vida del prevere és de particular importància la comunió amb els altres, element veritablement essencial per a qui ha estat cridat a ser responsable d'una comunitat i a ser «home de comunió». Això exigeix allunyar de nosaltres l’arrogància i la polèmica i apropar la afabilitat, l’hospitalitat, la sinceritat de les nostres paraules i dels nostres cors mitjançant la prudència, la discreció, la generositat, la disponibilitat i el servei; sempre capaços de suscitar en tots, relacions lleials i fraternes, disposats sempre a comprendre, perdonar i consolar. (Cf. Pastores Dabo Vobis, 43). Així volia viure la seva vocació sacerdotal el nostre germà, així volem viure-la també nosaltres.  

Ara avui donem gràcies al Senyor pels molts beneficis que la tasca pastoral del nostre germà ha procurat a l’Església de Girona i a les comunitats en que l’ha servit i demanem al Senyor que l’aculli a la seva glòria, a ell que havent volgut ser un bon sacerdot, ara està davant la presència de l’Altíssim on cerca el perdó de tot allò en que ha faltat al llarg de la seva vida i cerca també l’aprovació de tot allò altre en que ha obrat bé. Així és la vida de tot home, un contrast entre el bé que volem fer i el mal que no voldríem fer però sovint acabem fent. Però davant de les nostres febleses, l’esperança i la misericòrdia que venen del Senyor son infinitament més grans. És amb aquesta confiança que demanem avui al Senyor que rebi al nostre germà Mossèn Joan a la seva glòria, que li tingui en compte el molt de bé que ha fet, que valori la seva tasca incansable d’evangelitzador allí on ha servit a l’Església. Que pugui veure i comprendre que fins i tot els trams foscos i esgotadors d'aquest camí que és la vida van ser útils per a la seva salvació i que va ser en ells on Crist va estar més a prop seu.

Demanem ara que el nostre germà Mossèn Joan Maria sigui prop del Pare ja per sempre, allí on no hi ha temps i tot és proximitat al nostre Déu que és amor infinit.

Diumenge I de Quaresma / Cicle C. Catedral de Girona. Ritus d’elecció de catecúmens

 

Diumenge I de Quaresma / Cicle C

Catedral de Girona

Ritus d’elecció de catecúmens

Diumenge 9 de març de 2025

Dt 6, 1-7; Salm 18; Rm 10,8-13 i Mateu 16, 13-18

El papa Francesc en el seu missatge per aquesta Quaresma de l’any jubilar 2025 ens convida a fer camí cap a la Pasqua i a fer-lo junts i a fer-lo amb esperança. La Quaresma doncs és un camí, no és pas la meta, la creu no és el final de res, ans al contrari és el començament de tot, la porta que ens porta a la Pasqua, és a dir a la resurrecció.

Així el Concili Vaticà II subratlla dos característiques principals d’aquest temps de Quaresma que estem tot just encetant: El caràcter baptismal i el caràcter penitencial; dos aspectes íntimament units i relacionats l’un amb l’altre. D’una banda la Quaresma està molt marcada per la preparació dels catecúmens pel baptisme, que té en la vetlla pasqual la seva culminació, quan recordem el misteri central de la nostra fe, quan aquell cos que va ser mort a la creu, fou retornat per l’Esperit a la vida. Aquest camí quaresmal el vivim de manera comunitària, en comunió eclesial; cada comunitat parroquial en comunió amb la comunitat que totes elles formen, que és l’Església particular i totes les esglésies particulars unides pel vincle de la caritat formant l’Església universal.

És aquest un temps de conversió que culmina amb la renovació de les promeses baptismals en la nit santa de la Pasqua per als ja batejats i en la recepció durant el temps pasqual dels tres sagraments d’iniciació: baptisme, confirmació i Eucaristia, per als catecúmens. Per a l’Església de Girona aquesta Quaresma és doncs un temps doblement privilegiat perquè unim al nostre propi camí cap a la Pasqua amb el vostre a qui el Senyor bondadós i recte vol mostrar i ensenyar el bon camí i encaminar-lo per ell.

Aquest camí té un rostre molt concret, el d’aquell qui és el camí la veritat i la vida; Crist, el Fill de Déu fet home per nosaltres; preguntar-vos qui és Crist per a vosaltres, preguntar-nos també nosaltres qui és Crist en les nostres vides, quin lloc hi ocupa és quelcom que hem de tenir sempre present, la gran pregunta que Crist ens fa és: I tu qui dius que soc? Ell és aquell just que va morir pels injustos per tal de poder conduir-nos a Déu. Sí estimats Ell, el Crist, va morir per vosaltres, va morir per tots i cadascun de nosaltres. I ara Ell us crida pel vostre nom, com cridà als seus deixebles que reparaven les xarxes vora l’aigua o estaven asseguts recaptant impostos; cadascú en la seva circumstància, perquè la crida a la fe és personal i intransferible i com ells respongueren deixant-ho tot, reconeixent-lo com el Messies, vosaltres també deixareu moltes coses per acostar-vos a una de molt més important, la fe en Crist nostre Senyor que és veritablement el Messies.

Al llarg d’aquest camí anireu aprofundint en la Paraula, en la doctrina, tot plegat significat pels diferents ritus, perquè la fe s’expressa en l’Església per mitjà de la litúrgia com a eina fonamental; ho fareu en comunitat, perquè la fe és per ser viscuda en comunió amb tot el poble Déu, amb tota l’Església; però fonamentalment aquest camí serà personal i l’heu de viure interiorment amb força, conscients del compromís que voleu adquirir.

No és un camí planer, no està pas exempt de dificultats. Jesús també anà al desert, com el seu poble un cop alliberat de l’esclavatge d’Egipte; hi anà en el moment d'inaugurar la seva activitat messiànica, allí Ell es deixà empènyer per l'acció de l'Esperit Sant, en un període de solitud i de prova espiritual, que superà amb l'ajuda de la Paraula de Déu i amb la pregària.

És el mateix Esperit que a vosaltres i a tots nosaltres ens ha d’ajudar a reconèixer-lo com a Messies i a progressar aquesta Pasqua en la participació del misteri de Crist, descobrint alhora la nostra pròpia identitat i naturalesa com a fills de Déu, fets fills del Pare per la passió, mort i resurrecció de Crist, ja que és aquest el principal do de l’Esperit.

El Senyor us crida a viure la Quaresma com a camí cap al baptisme, camí cap a la participació de la Pasqua. I aquesta comunitat, el Poble sant de Déu del que tots nosaltres formem part, us hi vol acompanyar i alhora participar-ne, per poder així renovar les nostres promeses baptismals  la nit santa de Pasqua amb més força encara, seguint el fil de la idea expressada per sant Joan Pau II: «Podria afirmar-se que aquesta vida, en un cert sentit, es transforma en un "segon catecumenat"? (...) si "catecumenat" significa (...) la disponibilitat interior projectada a perseverar en la fe i a madurar en ella, llavors l'expressió "segon catecumenat" té un sentit plenament apropiat. Perquè la catequesi respon a una necessitat de la fe: a la necessitat de professar-la, de perseverar i de créixer en ella.» (19 de desembre de 1984).

L’Església us crida en nom de Crist als sagraments pasquals si vosaltres el reconeixeu com el Fill del Déu viu. Tant de bo que nosaltres també amb l’ajut de Déu puguem amb la nostra feble fidelitat ajudar-vos a arribar-hi.

Que per aconseguir-ho Crist ens sigui a tots camí, veritat i vida. Ell que ens crida a la conversió i a creure en la bona nova del l’Evangeli.

Diumenge I de Quaresma / Cicle C Parròquia de Sant Esteve a Vila-sacra

 

Diumenge I de Quaresma / Cicle C

Parròquia de Sant Esteve a Vila-sacra

Diumenge 9 de març de 2025

Dt 26,4-10; Salm 90,1-2.10-11.12-13.14-15; Rm 10,8-13 i Lc 4,1-13

El diner i el poder son les grans temptacions de tota època, ho eren a l’antiguitat i ho segueixen essent també avui. Quantes vides arruïnades no causen els desitjos de tenir més diners i més poder. A vegades per la simple sensació de tenir-los, d’altres vegades amb una intenció més perversa, la de dominar a d’altres éssers humans. Al cap i a la fi per no res, perquè com ha dit diverses vegades el papa Francesc, darrera d’un cotxe de morts no hi va mai un camió de mudances. No ens enduem res a l’altre vida, sols el bé que hàgim fet.

L’home no viu només de pa, viu de tota paraula que surt de la boca de Déu. És aquesta la paraula de la que ens parla sant Pau, aquella que tenim molt a prop nostre, que la tenim als llavis, que la tenim al cor. Amb la paraula de Déu als llavis i al cor, vèncer les temptacions és possible, Crist venç a qui el vol temptar citant l’escriptura, citant la paraula de Déu i amb aquestes cites rebat unes altres capcioses que li proposava el temptador. Proclamar doncs la Paraula, ser ministre de la Paraula és se missatger de Crist i del seu amor.

És aquest temps de quaresma un temps de conversió, un temps per a desempallegar-nos de les temptacions i anar a allò que és realment important, allò que és l’únic important, la paraula de Déu que ens mou a fer el que Déu ens demana i el que ens demana per damunt de  tot és estimar, estimar-lo a Ell i estimar als germans; un i altre amor són inseparables, indestriables.

No val la pena adorar homes o riqueses; tot això és fugisser i marxa igual que ha vingut. L’únic que val la pena és adorar a Déu que ens estima i vol que l’estimem. Si quelcom és mogut per l’amor, no hi ha lloc per a la rancúnia, per a l’afany de manllevar als altres allò que els pertoca, no hi ha lloc a portar aquesta voluntat de posseir, de poder, més enllà de qualsevol límit raonable.

Al llarg d’aquestes setmanes de quaresma el papa Francesc, en el seu missatge per aquest any, ens proposa de caminar, de fer-ho junts i de fer-ho amb esperança. Caminar junts sols és possible en un clima de confiança i aquesta confiança no pot néixer de cap altra font que de l’amor.

Qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. En definitiva no cerca el seu propi bé passant per damunt del que calgui i envestint qualsevol cosa o persona que se li interposi, perquè no se’ns passarà mai de fer el mal a aquell a qui estimem.

Crist ho hauria pogut tenir tot, tot allò que amb les mires humanes és atraient ho hauria pogut tenir i molt abans de que el temptador li oferís. Però Ell no cercava terres, sobiranies o mostrar-se com un superhome, ans al contrari Ell vingué per ser feble com nosaltres i mostrar-nos que aquesta feblesa que tants maldecaps ens procura, és al cap i a la fi una riquesa tot i que ens soni tot plegat contradictori. La veritable riquesa no està en posseir més i més, està en estimar.

Com ens diu el papa Francesc en el seu missatge de quaresma: «gràcies a l’amor de Déu en Jesucrist estem protegits per l’esperança que no defrauda. L’esperança és “l’àncora de l’ànima”, segura i ferma.» Si ens cal lluitar per alguna cosa, lluitem per allò que val realment la pena, per l’amor que ens ve per Jesucrist i que ens porta cap a l’esperança, en això creiem i en diem fe. Que aquesta quaresma marcada per l’any jubilar que vivim, sigui per a nosaltres una camí cap a l’esperança i que el recorrem tots junts amb amor.

Dimecres de Cendra. Monestir de Santa Maria de Montserrat

 

Dimecres de Cendra

Monestir de Santa Maria de Montserrat

5 de març de 2024

Jl 2,12-18; Salm 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

El papa Francesc en el seu missatge de Quaresma ens parla de caminar, de fer-ho junts i de fer-ho amb esperança. Aquest temps que avui comencem, la Quaresma és el temps de la conversió, el temps de la reconciliació, el temps de fer el bé, de donar, d’ajudar, de pregar i de dejunar. És l’hora favorable per fer-ho, perquè caminem cap a la Pasqua que és la nostra esperança, aquella esperança que ens ha guanyat Jesucrist morint a la creu i deixant buit el sepulcre. Esperem en un Déu que és benigne i entranyable, ric en l’amor, al que li costa castigar perquè prefereix desdir-se’n del càstig i estimar. La nostra esperança no és un sense sentit, es fonamenta en l’amor fins a l’extrem de Déu per nosaltres.

Iniciem així avui el temps de preparació per a la celebració del misteri central de la nostra fe: la passió, mort i resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist. Certament any rere any celebrem i recordem al llarg de l’any litúrgic que el Fill de Déu es feu home per a la nostra salvació, que Déu davallà fent-se obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu. Déu va tractar com a pecador aquell que no havia pecat perquè en Ell nosaltres fóssim fets justos segons la justícia de Déu, com ens ha dit l’apòstol. Déu s’abaixà perquè l’home pogués pujar; el Fill de Déu morí per tal de que nosaltres poguéssim participar de la seva resurrecció en qualitat de fills de Déu, fills amb el Fill.

És aquest un camí que hem de fer, com escriu el papa Francesc en el seu missatge quaresmal: «recorrent aquest camí junts en l’esperança d’una promesa. Que l’esperança que no defrauda»

Potser de tant recordar-ho correm el risc de fer-lo aquest camí quaresmal d’una manera rutinària, monòtona, com sense adonar-nos-en de la centralitat d’aquest misteri en la nostra vida. No es tracta de fer un posat trist com els hipòcrites, no es tracta d’anunciar res a toc de trompeta, ni de plantar-se drets a les cantonades de les places perquè tothom ens vegi, cercant la compassió o l’admiració. No es tracta de cercar el reconeixement humà; res de tot això serveix per a fer aquest camí, perquè aleshores ja tindríem la nostra recompensa i no podríem esperar-ne cap altra, no podríem esperar la que realment val la pena, la del Pare.

Es tracta d’esquinçar-nos els cors, de rentar-nos la cara, de posar-nos perfum i de confiar en aquell per a qui no hi ha secrets, aquell qui veu el que és amagat perquè és present en els llocs més amagats i sap que hi ha realment dins del nostre cor.

Ell sap que hi ha de vertader en el nostre suposat esperit de conversió i sap si ja estem prou satisfets de nosaltres mateixos, sap si el nostres cors s’esquincen o si el nostre dejuni, la nostra almoina, la nostra pregària, el nostre dol i el nostre plor són tant sols una façana, una imatge per promocionar-nos a nosaltres mateixos oblidant de convertir el nostre cor cap a aquell qui tant ens estima, aquell qui esborra les faltes, qui crea un cor ben pur i ens pot retornar el goig de la salvació.

Ara és el moment de la conversió sincera i profunda. La nostra vida, la vida dels monjos, hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, ens diu sant Benet a la Regla. Guardant la pròpia vida amb tota la seva puresa, esborrant les negligències, retraient-nos de tota mena de vicis, donant-nos a l’oració, a la lectura i a l’abstinència. Vet aquí que vol dir convertir-nos, esquinçant-nos el cor i no els vestits, com ens demana el profeta Joel. Esperar amb una joia plena de deler espiritual la santa Pasqua. (Cf. RB XLIX).

Ara és el moment de viure aquesta Quaresma com una nova oportunitat, sols així la podrem viure amb esperança, sentint que en Jesucrist som testimonis de l’esperança que ens dona aquell qui lliurà la seva vida a la creu, aquell a qui el Pare va ressuscitar al tercer dia, deixant buit el sepulcre i omplint de sentit la nostra vida. Mostrant la nostra caritat perquè tant sols l’esperança ens capacita per viure la caritat, en expressió de sant Joan Clímac. (Citada pel Papa Benet a l’Audiència general del 11 de febrer de 2009).

Fem aquest camí quaresmal, aquest camí de conversió, sota la llum de la resurrecció que ja s’albira, perquè Crist és la nostra esperança i l’esperança és la porta de la caritat (Papa Benet, Audiència general 11 de febrer de 2009).

«La caritat ens uneix a Déu (...), la caritat ho suporta tot, la caritat és pacient; en ella no hi ha res sòrdid ni res altiu; la caritat no admet divisions, no promou discòrdies, sinó que ho fa tot en la concòrdia; en la caritat trobem la perfecció tots els elegits de Déu i sense ella res no plau a Déu.» (Carta de sant Climent als cristines de Corint).

L’esperança ens porta a la caritat i tant sols per aquesta el Senyor es compadirà de nosaltres i ens farà participar del goig de la seva salvació. Caminem tots junts i fem-ho esperançats, mirant de tenir els nostres cors purs i els nostres esperits ferms.

L’albada de la resurrecció és a prop, cal travessar encara neguits, angoixes, traïcions, abandons, cal passar per la creu; però tot adquireix el seu sentit més pregon la nit del dissabte. Ho fa de manera discreta, però Déu és així, actua des de la senzillesa on hi ha però un amor fins a l’extrem.

Diumenge VIII durant l'any / Cicle C Parròquia de Santa Maria a La Bisbal d’Empordà

 

Diumenge VIII durant l'any / Cicle C

Parròquia de Santa Maria a La Bisbal d’Empordà

Diumenge 2 de març de 2025

Sir 27,4-7; Salm 91,2-3.13-14.15-16; 1C 15,54-58 i Lc 6,39-45

Habitualment ens costa menys de veure l’estella en l’ull de l’altre que veure la biga en el nostre propi ull. Ens perdem en judicis els uns vers els altres i perdem de vista allò que és realment important, que Déu ens dona la victòria per Jesucrist, la victòria de la vida sobre la mort. Perdem massa temps justificant-nos i mirant de trobar en els altres quelcom que ens m mostri que som millors que ells i no ens centrem en allò que realment és important. La fe és exigent i nosaltres hem de ser provats, examinats, hem de donar comptes no pas de les estelles dels altres, sinó de les nostres pròpies bigues.

Vivim en una societat molt acostumada a comparar, a moure’s per paràmetres materials que no van al moll de l’os, que no cerquen allò que és realment important i que supera les contingències d’aquesta vida. Ens manca molt sovint la confiança del salmista per reconèixer que el Senyor és recte, que Ell és l’únic a qui val la pena lloar i cantar el seu nom per agrair el seu amor i la seva fidelitat.

El Senyor coneix cada arbre pels seus fruits, coneix els interiors dels nostres cors i sap si obrem de bona fe o no, si cerquem el bé o cerquem el mal. Ell sempre ens vol donar un cop de mà, sap que som febles, que veurem mil estelles en ulls aliens i no serem capaços de veure la biga en el nostre. Però no per això deixa d’estimar-nos, no per això deixa d’esperar que reaccionem i que intentem tantes vegades com sigui necessari redreçar la nostra vida.

Actuar amb aquesta mentalitat de veure els defectes dels altres i no els nostres ens impedeix sovint créixer com a persones i com a creients. Però aquesta és una situació reversible, li podem donar el tomb si ens ho proposem de cor. En aquest camí de conversió tindrem sempre un aliat, una ajuda, la de Crist que vol per damunt de tot que ens n’adonem quan obrem malament i convertim els nostres cors girant-los cap a Ell.

Per al Senyor no hi accepció de persones, no hi ha distincions en l’amor entre bons i dolents, entre justos i injustos; Ell fa sortir el sol i fa ploure per a tothom, sense accepcions de cap mena, ni de llengua, ni de raça, ni de condició econòmica o cultural; som nosaltres els qui aixequem barreres i murs que creiem aixecar per defensar-nos, quan veritablement ho fem per aïllar-nos en la nostra falsa seguretat que volem fonamentar en el pretext de que els altres son molt pitjors que nosaltres. Fem com aquell fariseu que al temple no deixava de gloriar-se i de donar gràcies per no ser com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni ser tampoc com aquell publicà que tenia al costat i que amb la seva humilitat es guanyà el favor de Déu.

El nostre model ha de ser el Senyor, que no ens castiga com mereixem, ni ens paga com deuria les nostres culpes i que ens ensenya a nosaltres a fer el mateix, ens convida a imitar-lo, a no jutjar si no volem ser jutjats, a estimar si volem ser estimats. Al cap i a la fi el que aquí veiem és, com ens ha dit sant Pau, allò que es consumeix i el que realment importa és allò que ja no es consumeix.

Mirem com diu l’apòstol de prodigar-nos cada dia en l’obra del Senyor, que no és altra que fer el bé, segurs de que amb Ell al costat el nostre treball no serà en va, ans al contrari, podrem ser com aquells arbres bons que donen fruits bons. I si podem donar fruits bons, amb l’ajut del Senyor, per què conformar-nos a donar-los dolents?

Com ens diu el papa Francesc ens cal «testimoniar de manera creïble i atraient la fe i l’amor que portem al cor; perquè la fe sigui joiosa i la caritat entusiasta; perquè cadascú sigui capaç de donar ni que sigui un somriure, un gest d’amistat, una mirada fraterna, una escolta sincera, un servei gratuït.» (Spes non confundit, 18).

Diumenge VIII durant l'any / Cicle C. Confirmacions a la parròquia de Santa Susanna del Mercadal a Girona

 

Diumenge VIII durant l'any / Cicle C

Confirmacions a la parròquia de Santa Susanna del Mercadal a Girona

Dissabte 1 de març de 2025

Sir 27,4-7; Salm 91,2-3.13-14.15-16; 1C 15,54-58 i Lc 6,39-45

El llibre de Jesús fill de Sira, ens parla de proves, de donar comptes. És en les proves, en els moments de dificultat quan trobem realment el valor de la fe, amb la fe tot és fa més planer, no vol pas dir això que desapareguin les dificultats, sinó que la mirada es posa més enllà d’allò que tenim més proper i que a vegades ens impedeix de veure-hi amb suficient claredat. L’obstacle és aquesta biga que tenim als nostres ulls i que malgrat que dificulta la nostra visió no ens impedeix de veure l’estella en l’ull de l’altre.

La fe no és fàcil, comprometre’s a viure la fe en Crist, no és una garantia de que tot anirà bé, de que les dificultats desapareixeran i de que una inalterable felicitat ens envairà en tot moment. La mostra la tenim en el mateix Jesús que va viure la vida en aquest món amb la mirada posada en el Pare, però això no li va impedir de sentir angoixa,  neguit i de patir també físicament. La fe però ens dona esperança, ens obre la porta de l’esperança, una esperança que no és pas una quimera, quelcom que ens posem davant dels ulls per tal de poder suportar millor l’adversitat; l’esperança té un nom: Crist. Ell és la nostra esperança i qui ens ha obert la porta de l’esperança.

Molts cops hi ha qui ens vol encasellar en una o altra categoria, l’etern maniqueisme de bons i de dolents. Per a Crist no hi ha una línia divisòria entre la bondat i la maldat que sigui infranquejable; per Crist fer el pas de la maldat cap a la bondat és possible, perquè amb l’ajut de Déu tot és possible i aquesta possibilitat ens obre les portes de l’esperança de que nosaltres, pecadors com som, podrem participar un dia, si Déu ho vol i nosaltres en som dignes, de la vida eterna i perdurable que significa ser fills de Déu. Avui estimats germans i germanes proclameu la vostra fe davant d’aquesta assemblea que representa a tota l’Església. La fe que heu confirmat, ho hem escoltat de boca de l’apòstol sant Pau, ens obliga a no tenir un amor fingit, a fugir del mal, a estimar afectuosament, a honorar-nos, a ser sol·lícits, a servir al Senyor, a ser pacients en la tribulació i constants en l’oració, a ser solidaris, a ser acollidors amb els qui venen de fora, a beneir als qui ens persegueixen, no tenint-nos per savis sinó posant-nos al nivell dels humils, mirant d’estar en pau amb tothom, no prenent-nos la justícia per la nostra mà, donant de menjar fins i tot a l’enemic i no deixant-nos vèncer pel mal, sinó vèncer el mal amb el bé.

Aquest ideari és la manera concreta de viure la fe, de viure l’esperança i vivint-la així no cedirem davant de les dificultats; perquè aquesta esperança nostra que ens ve de Crist, es fonamenta en la fe i es nodreix de la caritat (Cf. Spes non confundit, 3). La nostra esperança la fonamentem en Crist. «És per ell que la fe ens ha donat entrada en aquesta gràcia que posseïm tan en ferm, i és per ell que tenim la satisfacció d’esperar la glòria de Déu.» (Spes non confundit, 2). Confirmeu la vostra en aquest any jubilar 2025, quan commemorem també els 1700 anys de la celebració del primer gran concili ecumènic, el de Nicea, on quedà establerta la professió de fe, el credo tal com avui encara el proclamem.

No tingueu por de viure i professar la fe que avui proclameu amb joia i amb esperança, sigueu per als qui us tractin un referent que els mostri que val la pena creure en Crist, que lluny de la imatge que poden tenir de nosaltres, viure la fe ens va viure amb joia, sempre contents, com escrivia sant Pau: «Viviu sempre contents en el Senyor! Ho repeteixo: viviu contents! Que tothom us conegui com a gent de bon tracte.» (Fl 4,4-5). És aquesta la millor manera d’evangelitzar, que els altres vegin en nosaltres, en els nostres rostres, en la nostra manera de viure, la joia de l’Evangeli. Com escriu el papa Francesc sigueu l’alegria i l’esperança de l’Església i del món. (Cf. Spes non confundit, 12).