Funeral Mossèn Joan Amich i Raurich

 

Funeral Mossèn Joan Amich i Raurich

Església parroquial de Santa Maria a La bisbal d’Empordà

Dilluns 10 de febrer de 2025

Ap 14,13; Salm 129,1-2.3-4.5-6a.6b-7.8 i Lc 12,35-40

La vida, des del moment de la concepció, fins al moment de la mort, està i ha d’estar en mans de Déu. És aquesta una realitat que coneixem però que sovint no atenem. No podem preveure ni el dia ni l’hora de la nostra mort, per això no ens hauríem de deixar sorprendre mai per ella, l’hem d’esperar en estat de vetlla, sense angoixes; per damunt de tot amb confiança i amb esperança. La mort ha sortit al pas del nostre germà Mossèn Joan Maria Amich, li ha sortit al pas en una hora encara massa primerenca, quan la seva vida estava dedicada en plenitud a la seva tasca pastoral i docent i per això la seva mort ens ha agafat a tots en certa manera no tant sols a contracor, com passa sempre amb la mort, sinó també amb sorpresa. Una malaltia greu l’ha portat a la presència del Senyor, una malaltia que ha volgut viure des de la discreció i el silenci, però que ha viscut en tot moment amb fortalesa i refiat d’aquell qui ens estima fins a l’extrem. L’abisme de la malaltia, del sofriment és també el lloc de l’encontre amb el Senyor, Ell es feu home per compartir tot allò que ens afligeix a nosaltres i compartint-ho ens obre les portes cap una realitat nova i esperançadora.

Som al temps quaresmal, en el camí privilegiat cap a la Pasqua; i potser no és la vida aquí a la terra una quaresma? Un camí també cap a la Pasqua personal de cadascun de nosaltres? Mossèn Joan Maria Amich ha viscut amb intensitat aquesta realitat, ha fet de l’anunci de l’Evangeli l’eix de la seva vida, en les parròquies on ha servit: sant Pere de Figueres, on va ser ordenat de prevere, a sant Pere Màrtir d’Olot, sant Esteve d’en Bas. sant Roc d’Olot, essent arxipreste a l’Alt Fluvià, professor de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona, delegat del Catecumenat, delegat del Diaconat Permanent, rector de Maçanet de la Selva i de Martorell de la Selva, de Sils i Vallcanera, de la Bisbal d’Empordà i de Castell d’Empordà, de Fitor, Fonteta, la Pera, Peratallada, Pubol, Sant Climent de Peralta, Sant Pol de Bisbal i Vulpellac , essent encarregat de Pedrinyà, vicari i administrador parroquial de Cruïlles, Monells, Sant Cebrià de Lledó i Sant Sadurní de l’Heura, vicari episcopal i canonge del Capítol Catedral de Girona, administrador parroquial de Fonolleres, Parlavà, Ultramort i d’Ullastret, coordinador de la fase diocesana del Sínode dels Bisbes i de la celebració d’aquest any Jubilar 2025, arxipreste en funcions de l’arxiprestat del Montgrí-la Bisbal, administrador parroquial de Casavells, Cassà de Pelràs, Corçà, Matajudaica, Albons, Bellcaire d’Empordà, l’Estartit, Fontanilles, Gualta, Llabià, Sant Iscle d’Empordà, Serra de Daró, Torroella de Montgrí i Ullà. Un llarg historial al servei d’aquesta Església al que uní la seva tasca a la Conferència Episcopal Espanyola i a la Conferència Episcopal Tarraconense treballant en el Secretariat de Catequesi, catecumenat i primer anunci. Fins al darrer moment Mossèn Joan Maria ha servit aquesta Església que tant estimava.

La mort sempre ens interpel·la, sempre ens qüestiona. Pels qui quedem sorgeixen les preguntes de si hauríem pogut fer més en la nostra relació personal o institucional amb el germà cridat ara davant del Senyor. Qui sap si calia una paraula més amable, un gest de més fraternitat o una mà més estesa i disposada a ajudar-lo. La mort del nostre germà Mossèn Joan Maria ens commou a tots i apareix davant nostre, davant de nosaltres preveres i diaques, com una invitació a augmentar la nostra fraternitat sacerdotal, el nostre esperit de disponibilitat i de servei, allunyant de nosaltres i de la nostra tasca pastoral tot allò que ens pugui separar, per posar encara més l’accent en allò que ens pot unir: el servei a Crist, a l’Església i als germans.

La mort de Mossèn Joan Maria Amich apareix davant d’aquestes seves comunitats parroquials a les que ha servit en els darrers anys com una crida a viure la fe en corresponsabilitat, conscients de que som tots els qui formem el poble sant de Déu i que a tots ens pertoca servir al Crist a través de la seva Església, cadascú com bonament pugui, però sempre amb esperit de servei a Déu i als germans.

Pel nostre germà ha arribat l’hora de la veritat, l´hora de veure cara a cara al Pare de la misericòrdia a qui ha volgut servir fidelment tot i la seva fragilitat humana. Ara volem poder dir que són feliços els qui moren en el Senyor, que reposen del seu treball, perquè les seves bones obres els acompanyen i el Senyor els hi tindrà en compte i les no tant bones els hi perdonarà.

Quan la mort ens surt al pas, a vegades fins i tot quan pensàvem que ens quedava un bon tram de camí de vida terrenal per recórrer, quelcom neguiteja els nostres cors. Certament podríem dir que sempre és massa aviat per a aquest moment, tant més quan hi ha tanta feina per fer en la vinya del Senyor i Ell sembla que ens arrabassa els obrers més útils. Déu sap el que es fa, a vegades nosaltres no ho acabem d’entendre, ho entendrem després.

El nostre germà Mossèn Joan ha esperat vetllant ben despert l’arribada del Senyor i aquests darrers dies ha intensificat la seva vetlla rebent els sagraments, acomiadant-se d’alguns i volent mantenir en la intimitat el seu darrer tram de vida aquí a la terra; fet que els qui coneixíem la seva situació hem respectat fins al final, una mica a contracor, però era la seva decisió personal expressada repetides vegades.

Ara demanem a l’amo de la vinya que havent comparegut a la presència de l’Altíssim tot sigui més clar pel nostre germà i mereixi de rebre l’abraçada amorosa del Pare. Mossèn Joan volia concentrar en aquestes darreres setmanes de vida tota la seva atenció en l’arribada de l’amo, no sabia certament l’hora concreta tot i que la intuïa ben propera i per això volia estar a punt per a rebre’l. Ell mateix escrivia respecte a la seva experiència en el catecumenat que centrà gran part de la seva activitat eclesial: «m'agradaria subratllar dos aspectes: mirem la nostra experiència amb molta humilitat, és a dir, amb consciència de que no tot ho fem bé i tenim molt en el que millorar en la nostra configuració del catecumenat. I en segon lloc tenim perspectiva de futur.»

És així com hem de mirar la nostra vida, amb humilitat, sabent que no tot ho fem bé i alhora amb esperança, amb perspectiva de futur, perquè «nosaltres sabem no sols per coneixement sinó també per fe que no tenim un Déu mut, sinó un Déu que parla. El nostre Déu no para de llançar la seva proposta al llarg de la història a totes les persones. Així que qui s'acosta a la parròquia, a un cristià, a un sacerdot, no s'acosta tan sols amb una voluntat d'adscripció a un col·lectiu, com si vingués per a fer-se soci. Aquesta persona ve moguda per Déu, cridada per Déu. Aquesta és la primera convicció que hem de tenir. Aquesta és la impressió misteriosa que tenim davant d'un catecumen.» aquesta era la impressió que sentia i escrivia Mossèn Joan.

Déu no és mut, Déu parla, crida, llança la xarxa i el nostre deure és escoltar-lo i acollir-lo. Déu ens parla fins i tot en el silenci de la mort per donar-nos un toc d’atenció, per convocar-nos a viure amb més intensitat l’esperit de comunió sacerdotal, perquè sense ell de res valdrà cap pla pastoral, tot esforç serà inútil. Ens ho diu Crist convidant-nos a que ens estimem els uns als altres tal com Ell ens ha estimat; així, doncs, estimeu-nos els uns als altres de tot cor, no ho demorem, no sigui que no hi siguem a temps (Cf. Jn 13,34). En la vida del prevere és de particular importància la comunió amb els altres, element veritablement essencial per a qui ha estat cridat a ser responsable d'una comunitat i a ser «home de comunió». Això exigeix allunyar de nosaltres l’arrogància i la polèmica i apropar la afabilitat, l’hospitalitat, la sinceritat de les nostres paraules i dels nostres cors mitjançant la prudència, la discreció, la generositat, la disponibilitat i el servei; sempre capaços de suscitar en tots, relacions lleials i fraternes, disposats sempre a comprendre, perdonar i consolar. (Cf. Pastores Dabo Vobis, 43). Així volia viure la seva vocació sacerdotal el nostre germà, així volem viure-la també nosaltres.  

Ara avui donem gràcies al Senyor pels molts beneficis que la tasca pastoral del nostre germà ha procurat a l’Església de Girona i a les comunitats en que l’ha servit i demanem al Senyor que l’aculli a la seva glòria, a ell que havent volgut ser un bon sacerdot, ara està davant la presència de l’Altíssim on cerca el perdó de tot allò en que ha faltat al llarg de la seva vida i cerca també l’aprovació de tot allò altre en que ha obrat bé. Així és la vida de tot home, un contrast entre el bé que volem fer i el mal que no voldríem fer però sovint acabem fent. Però davant de les nostres febleses, l’esperança i la misericòrdia que venen del Senyor son infinitament més grans. És amb aquesta confiança que demanem avui al Senyor que rebi al nostre germà Mossèn Joan a la seva glòria, que li tingui en compte el molt de bé que ha fet, que valori la seva tasca incansable d’evangelitzador allí on ha servit a l’Església. Que pugui veure i comprendre que fins i tot els trams foscos i esgotadors d'aquest camí que és la vida van ser útils per a la seva salvació i que va ser en ells on Crist va estar més a prop seu.

Demanem ara que el nostre germà Mossèn Joan Maria sigui prop del Pare ja per sempre, allí on no hi ha temps i tot és proximitat al nostre Déu que és amor infinit.

Diumenge I de Quaresma / Cicle C. Catedral de Girona. Ritus d’elecció de catecúmens

 

Diumenge I de Quaresma / Cicle C

Catedral de Girona

Ritus d’elecció de catecúmens

Diumenge 9 de març de 2025

Dt 6, 1-7; Salm 18; Rm 10,8-13 i Mateu 16, 13-18

El papa Francesc en el seu missatge per aquesta Quaresma de l’any jubilar 2025 ens convida a fer camí cap a la Pasqua i a fer-lo junts i a fer-lo amb esperança. La Quaresma doncs és un camí, no és pas la meta, la creu no és el final de res, ans al contrari és el començament de tot, la porta que ens porta a la Pasqua, és a dir a la resurrecció.

Així el Concili Vaticà II subratlla dos característiques principals d’aquest temps de Quaresma que estem tot just encetant: El caràcter baptismal i el caràcter penitencial; dos aspectes íntimament units i relacionats l’un amb l’altre. D’una banda la Quaresma està molt marcada per la preparació dels catecúmens pel baptisme, que té en la vetlla pasqual la seva culminació, quan recordem el misteri central de la nostra fe, quan aquell cos que va ser mort a la creu, fou retornat per l’Esperit a la vida. Aquest camí quaresmal el vivim de manera comunitària, en comunió eclesial; cada comunitat parroquial en comunió amb la comunitat que totes elles formen, que és l’Església particular i totes les esglésies particulars unides pel vincle de la caritat formant l’Església universal.

És aquest un temps de conversió que culmina amb la renovació de les promeses baptismals en la nit santa de la Pasqua per als ja batejats i en la recepció durant el temps pasqual dels tres sagraments d’iniciació: baptisme, confirmació i Eucaristia, per als catecúmens. Per a l’Església de Girona aquesta Quaresma és doncs un temps doblement privilegiat perquè unim al nostre propi camí cap a la Pasqua amb el vostre a qui el Senyor bondadós i recte vol mostrar i ensenyar el bon camí i encaminar-lo per ell.

Aquest camí té un rostre molt concret, el d’aquell qui és el camí la veritat i la vida; Crist, el Fill de Déu fet home per nosaltres; preguntar-vos qui és Crist per a vosaltres, preguntar-nos també nosaltres qui és Crist en les nostres vides, quin lloc hi ocupa és quelcom que hem de tenir sempre present, la gran pregunta que Crist ens fa és: I tu qui dius que soc? Ell és aquell just que va morir pels injustos per tal de poder conduir-nos a Déu. Sí estimats Ell, el Crist, va morir per vosaltres, va morir per tots i cadascun de nosaltres. I ara Ell us crida pel vostre nom, com cridà als seus deixebles que reparaven les xarxes vora l’aigua o estaven asseguts recaptant impostos; cadascú en la seva circumstància, perquè la crida a la fe és personal i intransferible i com ells respongueren deixant-ho tot, reconeixent-lo com el Messies, vosaltres també deixareu moltes coses per acostar-vos a una de molt més important, la fe en Crist nostre Senyor que és veritablement el Messies.

Al llarg d’aquest camí anireu aprofundint en la Paraula, en la doctrina, tot plegat significat pels diferents ritus, perquè la fe s’expressa en l’Església per mitjà de la litúrgia com a eina fonamental; ho fareu en comunitat, perquè la fe és per ser viscuda en comunió amb tot el poble Déu, amb tota l’Església; però fonamentalment aquest camí serà personal i l’heu de viure interiorment amb força, conscients del compromís que voleu adquirir.

No és un camí planer, no està pas exempt de dificultats. Jesús també anà al desert, com el seu poble un cop alliberat de l’esclavatge d’Egipte; hi anà en el moment d'inaugurar la seva activitat messiànica, allí Ell es deixà empènyer per l'acció de l'Esperit Sant, en un període de solitud i de prova espiritual, que superà amb l'ajuda de la Paraula de Déu i amb la pregària.

És el mateix Esperit que a vosaltres i a tots nosaltres ens ha d’ajudar a reconèixer-lo com a Messies i a progressar aquesta Pasqua en la participació del misteri de Crist, descobrint alhora la nostra pròpia identitat i naturalesa com a fills de Déu, fets fills del Pare per la passió, mort i resurrecció de Crist, ja que és aquest el principal do de l’Esperit.

El Senyor us crida a viure la Quaresma com a camí cap al baptisme, camí cap a la participació de la Pasqua. I aquesta comunitat, el Poble sant de Déu del que tots nosaltres formem part, us hi vol acompanyar i alhora participar-ne, per poder així renovar les nostres promeses baptismals  la nit santa de Pasqua amb més força encara, seguint el fil de la idea expressada per sant Joan Pau II: «Podria afirmar-se que aquesta vida, en un cert sentit, es transforma en un "segon catecumenat"? (...) si "catecumenat" significa (...) la disponibilitat interior projectada a perseverar en la fe i a madurar en ella, llavors l'expressió "segon catecumenat" té un sentit plenament apropiat. Perquè la catequesi respon a una necessitat de la fe: a la necessitat de professar-la, de perseverar i de créixer en ella.» (19 de desembre de 1984).

L’Església us crida en nom de Crist als sagraments pasquals si vosaltres el reconeixeu com el Fill del Déu viu. Tant de bo que nosaltres també amb l’ajut de Déu puguem amb la nostra feble fidelitat ajudar-vos a arribar-hi.

Que per aconseguir-ho Crist ens sigui a tots camí, veritat i vida. Ell que ens crida a la conversió i a creure en la bona nova del l’Evangeli.

Diumenge I de Quaresma / Cicle C Parròquia de Sant Esteve a Vila-sacra

 

Diumenge I de Quaresma / Cicle C

Parròquia de Sant Esteve a Vila-sacra

Diumenge 9 de març de 2025

Dt 26,4-10; Salm 90,1-2.10-11.12-13.14-15; Rm 10,8-13 i Lc 4,1-13

El diner i el poder son les grans temptacions de tota època, ho eren a l’antiguitat i ho segueixen essent també avui. Quantes vides arruïnades no causen els desitjos de tenir més diners i més poder. A vegades per la simple sensació de tenir-los, d’altres vegades amb una intenció més perversa, la de dominar a d’altres éssers humans. Al cap i a la fi per no res, perquè com ha dit diverses vegades el papa Francesc, darrera d’un cotxe de morts no hi va mai un camió de mudances. No ens enduem res a l’altre vida, sols el bé que hàgim fet.

L’home no viu només de pa, viu de tota paraula que surt de la boca de Déu. És aquesta la paraula de la que ens parla sant Pau, aquella que tenim molt a prop nostre, que la tenim als llavis, que la tenim al cor. Amb la paraula de Déu als llavis i al cor, vèncer les temptacions és possible, Crist venç a qui el vol temptar citant l’escriptura, citant la paraula de Déu i amb aquestes cites rebat unes altres capcioses que li proposava el temptador. Proclamar doncs la Paraula, ser ministre de la Paraula és se missatger de Crist i del seu amor.

És aquest temps de quaresma un temps de conversió, un temps per a desempallegar-nos de les temptacions i anar a allò que és realment important, allò que és l’únic important, la paraula de Déu que ens mou a fer el que Déu ens demana i el que ens demana per damunt de  tot és estimar, estimar-lo a Ell i estimar als germans; un i altre amor són inseparables, indestriables.

No val la pena adorar homes o riqueses; tot això és fugisser i marxa igual que ha vingut. L’únic que val la pena és adorar a Déu que ens estima i vol que l’estimem. Si quelcom és mogut per l’amor, no hi ha lloc per a la rancúnia, per a l’afany de manllevar als altres allò que els pertoca, no hi ha lloc a portar aquesta voluntat de posseir, de poder, més enllà de qualsevol límit raonable.

Al llarg d’aquestes setmanes de quaresma el papa Francesc, en el seu missatge per aquest any, ens proposa de caminar, de fer-ho junts i de fer-ho amb esperança. Caminar junts sols és possible en un clima de confiança i aquesta confiança no pot néixer de cap altra font que de l’amor.

Qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. En definitiva no cerca el seu propi bé passant per damunt del que calgui i envestint qualsevol cosa o persona que se li interposi, perquè no se’ns passarà mai de fer el mal a aquell a qui estimem.

Crist ho hauria pogut tenir tot, tot allò que amb les mires humanes és atraient ho hauria pogut tenir i molt abans de que el temptador li oferís. Però Ell no cercava terres, sobiranies o mostrar-se com un superhome, ans al contrari Ell vingué per ser feble com nosaltres i mostrar-nos que aquesta feblesa que tants maldecaps ens procura, és al cap i a la fi una riquesa tot i que ens soni tot plegat contradictori. La veritable riquesa no està en posseir més i més, està en estimar.

Com ens diu el papa Francesc en el seu missatge de quaresma: «gràcies a l’amor de Déu en Jesucrist estem protegits per l’esperança que no defrauda. L’esperança és “l’àncora de l’ànima”, segura i ferma.» Si ens cal lluitar per alguna cosa, lluitem per allò que val realment la pena, per l’amor que ens ve per Jesucrist i que ens porta cap a l’esperança, en això creiem i en diem fe. Que aquesta quaresma marcada per l’any jubilar que vivim, sigui per a nosaltres una camí cap a l’esperança i que el recorrem tots junts amb amor.

Dimecres de Cendra. Monestir de Santa Maria de Montserrat

 

Dimecres de Cendra

Monestir de Santa Maria de Montserrat

5 de març de 2024

Jl 2,12-18; Salm 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

El papa Francesc en el seu missatge de Quaresma ens parla de caminar, de fer-ho junts i de fer-ho amb esperança. Aquest temps que avui comencem, la Quaresma és el temps de la conversió, el temps de la reconciliació, el temps de fer el bé, de donar, d’ajudar, de pregar i de dejunar. És l’hora favorable per fer-ho, perquè caminem cap a la Pasqua que és la nostra esperança, aquella esperança que ens ha guanyat Jesucrist morint a la creu i deixant buit el sepulcre. Esperem en un Déu que és benigne i entranyable, ric en l’amor, al que li costa castigar perquè prefereix desdir-se’n del càstig i estimar. La nostra esperança no és un sense sentit, es fonamenta en l’amor fins a l’extrem de Déu per nosaltres.

Iniciem així avui el temps de preparació per a la celebració del misteri central de la nostra fe: la passió, mort i resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist. Certament any rere any celebrem i recordem al llarg de l’any litúrgic que el Fill de Déu es feu home per a la nostra salvació, que Déu davallà fent-se obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu. Déu va tractar com a pecador aquell que no havia pecat perquè en Ell nosaltres fóssim fets justos segons la justícia de Déu, com ens ha dit l’apòstol. Déu s’abaixà perquè l’home pogués pujar; el Fill de Déu morí per tal de que nosaltres poguéssim participar de la seva resurrecció en qualitat de fills de Déu, fills amb el Fill.

És aquest un camí que hem de fer, com escriu el papa Francesc en el seu missatge quaresmal: «recorrent aquest camí junts en l’esperança d’una promesa. Que l’esperança que no defrauda»

Potser de tant recordar-ho correm el risc de fer-lo aquest camí quaresmal d’una manera rutinària, monòtona, com sense adonar-nos-en de la centralitat d’aquest misteri en la nostra vida. No es tracta de fer un posat trist com els hipòcrites, no es tracta d’anunciar res a toc de trompeta, ni de plantar-se drets a les cantonades de les places perquè tothom ens vegi, cercant la compassió o l’admiració. No es tracta de cercar el reconeixement humà; res de tot això serveix per a fer aquest camí, perquè aleshores ja tindríem la nostra recompensa i no podríem esperar-ne cap altra, no podríem esperar la que realment val la pena, la del Pare.

Es tracta d’esquinçar-nos els cors, de rentar-nos la cara, de posar-nos perfum i de confiar en aquell per a qui no hi ha secrets, aquell qui veu el que és amagat perquè és present en els llocs més amagats i sap que hi ha realment dins del nostre cor.

Ell sap que hi ha de vertader en el nostre suposat esperit de conversió i sap si ja estem prou satisfets de nosaltres mateixos, sap si el nostres cors s’esquincen o si el nostre dejuni, la nostra almoina, la nostra pregària, el nostre dol i el nostre plor són tant sols una façana, una imatge per promocionar-nos a nosaltres mateixos oblidant de convertir el nostre cor cap a aquell qui tant ens estima, aquell qui esborra les faltes, qui crea un cor ben pur i ens pot retornar el goig de la salvació.

Ara és el moment de la conversió sincera i profunda. La nostra vida, la vida dels monjos, hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, ens diu sant Benet a la Regla. Guardant la pròpia vida amb tota la seva puresa, esborrant les negligències, retraient-nos de tota mena de vicis, donant-nos a l’oració, a la lectura i a l’abstinència. Vet aquí que vol dir convertir-nos, esquinçant-nos el cor i no els vestits, com ens demana el profeta Joel. Esperar amb una joia plena de deler espiritual la santa Pasqua. (Cf. RB XLIX).

Ara és el moment de viure aquesta Quaresma com una nova oportunitat, sols així la podrem viure amb esperança, sentint que en Jesucrist som testimonis de l’esperança que ens dona aquell qui lliurà la seva vida a la creu, aquell a qui el Pare va ressuscitar al tercer dia, deixant buit el sepulcre i omplint de sentit la nostra vida. Mostrant la nostra caritat perquè tant sols l’esperança ens capacita per viure la caritat, en expressió de sant Joan Clímac. (Citada pel Papa Benet a l’Audiència general del 11 de febrer de 2009).

Fem aquest camí quaresmal, aquest camí de conversió, sota la llum de la resurrecció que ja s’albira, perquè Crist és la nostra esperança i l’esperança és la porta de la caritat (Papa Benet, Audiència general 11 de febrer de 2009).

«La caritat ens uneix a Déu (...), la caritat ho suporta tot, la caritat és pacient; en ella no hi ha res sòrdid ni res altiu; la caritat no admet divisions, no promou discòrdies, sinó que ho fa tot en la concòrdia; en la caritat trobem la perfecció tots els elegits de Déu i sense ella res no plau a Déu.» (Carta de sant Climent als cristines de Corint).

L’esperança ens porta a la caritat i tant sols per aquesta el Senyor es compadirà de nosaltres i ens farà participar del goig de la seva salvació. Caminem tots junts i fem-ho esperançats, mirant de tenir els nostres cors purs i els nostres esperits ferms.

L’albada de la resurrecció és a prop, cal travessar encara neguits, angoixes, traïcions, abandons, cal passar per la creu; però tot adquireix el seu sentit més pregon la nit del dissabte. Ho fa de manera discreta, però Déu és així, actua des de la senzillesa on hi ha però un amor fins a l’extrem.

Diumenge VIII durant l'any / Cicle C Parròquia de Santa Maria a La Bisbal d’Empordà

 

Diumenge VIII durant l'any / Cicle C

Parròquia de Santa Maria a La Bisbal d’Empordà

Diumenge 2 de març de 2025

Sir 27,4-7; Salm 91,2-3.13-14.15-16; 1C 15,54-58 i Lc 6,39-45

Habitualment ens costa menys de veure l’estella en l’ull de l’altre que veure la biga en el nostre propi ull. Ens perdem en judicis els uns vers els altres i perdem de vista allò que és realment important, que Déu ens dona la victòria per Jesucrist, la victòria de la vida sobre la mort. Perdem massa temps justificant-nos i mirant de trobar en els altres quelcom que ens m mostri que som millors que ells i no ens centrem en allò que realment és important. La fe és exigent i nosaltres hem de ser provats, examinats, hem de donar comptes no pas de les estelles dels altres, sinó de les nostres pròpies bigues.

Vivim en una societat molt acostumada a comparar, a moure’s per paràmetres materials que no van al moll de l’os, que no cerquen allò que és realment important i que supera les contingències d’aquesta vida. Ens manca molt sovint la confiança del salmista per reconèixer que el Senyor és recte, que Ell és l’únic a qui val la pena lloar i cantar el seu nom per agrair el seu amor i la seva fidelitat.

El Senyor coneix cada arbre pels seus fruits, coneix els interiors dels nostres cors i sap si obrem de bona fe o no, si cerquem el bé o cerquem el mal. Ell sempre ens vol donar un cop de mà, sap que som febles, que veurem mil estelles en ulls aliens i no serem capaços de veure la biga en el nostre. Però no per això deixa d’estimar-nos, no per això deixa d’esperar que reaccionem i que intentem tantes vegades com sigui necessari redreçar la nostra vida.

Actuar amb aquesta mentalitat de veure els defectes dels altres i no els nostres ens impedeix sovint créixer com a persones i com a creients. Però aquesta és una situació reversible, li podem donar el tomb si ens ho proposem de cor. En aquest camí de conversió tindrem sempre un aliat, una ajuda, la de Crist que vol per damunt de tot que ens n’adonem quan obrem malament i convertim els nostres cors girant-los cap a Ell.

Per al Senyor no hi accepció de persones, no hi ha distincions en l’amor entre bons i dolents, entre justos i injustos; Ell fa sortir el sol i fa ploure per a tothom, sense accepcions de cap mena, ni de llengua, ni de raça, ni de condició econòmica o cultural; som nosaltres els qui aixequem barreres i murs que creiem aixecar per defensar-nos, quan veritablement ho fem per aïllar-nos en la nostra falsa seguretat que volem fonamentar en el pretext de que els altres son molt pitjors que nosaltres. Fem com aquell fariseu que al temple no deixava de gloriar-se i de donar gràcies per no ser com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni ser tampoc com aquell publicà que tenia al costat i que amb la seva humilitat es guanyà el favor de Déu.

El nostre model ha de ser el Senyor, que no ens castiga com mereixem, ni ens paga com deuria les nostres culpes i que ens ensenya a nosaltres a fer el mateix, ens convida a imitar-lo, a no jutjar si no volem ser jutjats, a estimar si volem ser estimats. Al cap i a la fi el que aquí veiem és, com ens ha dit sant Pau, allò que es consumeix i el que realment importa és allò que ja no es consumeix.

Mirem com diu l’apòstol de prodigar-nos cada dia en l’obra del Senyor, que no és altra que fer el bé, segurs de que amb Ell al costat el nostre treball no serà en va, ans al contrari, podrem ser com aquells arbres bons que donen fruits bons. I si podem donar fruits bons, amb l’ajut del Senyor, per què conformar-nos a donar-los dolents?

Com ens diu el papa Francesc ens cal «testimoniar de manera creïble i atraient la fe i l’amor que portem al cor; perquè la fe sigui joiosa i la caritat entusiasta; perquè cadascú sigui capaç de donar ni que sigui un somriure, un gest d’amistat, una mirada fraterna, una escolta sincera, un servei gratuït.» (Spes non confundit, 18).

Diumenge VIII durant l'any / Cicle C. Confirmacions a la parròquia de Santa Susanna del Mercadal a Girona

 

Diumenge VIII durant l'any / Cicle C

Confirmacions a la parròquia de Santa Susanna del Mercadal a Girona

Dissabte 1 de març de 2025

Sir 27,4-7; Salm 91,2-3.13-14.15-16; 1C 15,54-58 i Lc 6,39-45

El llibre de Jesús fill de Sira, ens parla de proves, de donar comptes. És en les proves, en els moments de dificultat quan trobem realment el valor de la fe, amb la fe tot és fa més planer, no vol pas dir això que desapareguin les dificultats, sinó que la mirada es posa més enllà d’allò que tenim més proper i que a vegades ens impedeix de veure-hi amb suficient claredat. L’obstacle és aquesta biga que tenim als nostres ulls i que malgrat que dificulta la nostra visió no ens impedeix de veure l’estella en l’ull de l’altre.

La fe no és fàcil, comprometre’s a viure la fe en Crist, no és una garantia de que tot anirà bé, de que les dificultats desapareixeran i de que una inalterable felicitat ens envairà en tot moment. La mostra la tenim en el mateix Jesús que va viure la vida en aquest món amb la mirada posada en el Pare, però això no li va impedir de sentir angoixa,  neguit i de patir també físicament. La fe però ens dona esperança, ens obre la porta de l’esperança, una esperança que no és pas una quimera, quelcom que ens posem davant dels ulls per tal de poder suportar millor l’adversitat; l’esperança té un nom: Crist. Ell és la nostra esperança i qui ens ha obert la porta de l’esperança.

Molts cops hi ha qui ens vol encasellar en una o altra categoria, l’etern maniqueisme de bons i de dolents. Per a Crist no hi ha una línia divisòria entre la bondat i la maldat que sigui infranquejable; per Crist fer el pas de la maldat cap a la bondat és possible, perquè amb l’ajut de Déu tot és possible i aquesta possibilitat ens obre les portes de l’esperança de que nosaltres, pecadors com som, podrem participar un dia, si Déu ho vol i nosaltres en som dignes, de la vida eterna i perdurable que significa ser fills de Déu. Avui estimats germans i germanes proclameu la vostra fe davant d’aquesta assemblea que representa a tota l’Església. La fe que heu confirmat, ho hem escoltat de boca de l’apòstol sant Pau, ens obliga a no tenir un amor fingit, a fugir del mal, a estimar afectuosament, a honorar-nos, a ser sol·lícits, a servir al Senyor, a ser pacients en la tribulació i constants en l’oració, a ser solidaris, a ser acollidors amb els qui venen de fora, a beneir als qui ens persegueixen, no tenint-nos per savis sinó posant-nos al nivell dels humils, mirant d’estar en pau amb tothom, no prenent-nos la justícia per la nostra mà, donant de menjar fins i tot a l’enemic i no deixant-nos vèncer pel mal, sinó vèncer el mal amb el bé.

Aquest ideari és la manera concreta de viure la fe, de viure l’esperança i vivint-la així no cedirem davant de les dificultats; perquè aquesta esperança nostra que ens ve de Crist, es fonamenta en la fe i es nodreix de la caritat (Cf. Spes non confundit, 3). La nostra esperança la fonamentem en Crist. «És per ell que la fe ens ha donat entrada en aquesta gràcia que posseïm tan en ferm, i és per ell que tenim la satisfacció d’esperar la glòria de Déu.» (Spes non confundit, 2). Confirmeu la vostra en aquest any jubilar 2025, quan commemorem també els 1700 anys de la celebració del primer gran concili ecumènic, el de Nicea, on quedà establerta la professió de fe, el credo tal com avui encara el proclamem.

No tingueu por de viure i professar la fe que avui proclameu amb joia i amb esperança, sigueu per als qui us tractin un referent que els mostri que val la pena creure en Crist, que lluny de la imatge que poden tenir de nosaltres, viure la fe ens va viure amb joia, sempre contents, com escrivia sant Pau: «Viviu sempre contents en el Senyor! Ho repeteixo: viviu contents! Que tothom us conegui com a gent de bon tracte.» (Fl 4,4-5). És aquesta la millor manera d’evangelitzar, que els altres vegin en nosaltres, en els nostres rostres, en la nostra manera de viure, la joia de l’Evangeli. Com escriu el papa Francesc sigueu l’alegria i l’esperança de l’Església i del món. (Cf. Spes non confundit, 12).