Paraules
de cloenda en l’acte en record i memòria de
Mn.
Joan Mª Amich (1960-2025)
Institut
Superior de Ciències Religioses de Girona
Divendres
17 d’abril de 2026
Mossèn
Joan Amich explicava així la seva crida
al sacerdoci: "Això de la vocació moltes vegades s'ha interpretat com 'que
sents una veu', però el que realment m'ha mogut a ser capellà va ser una
proposta que em van fer uns companys concrets de la parròquia on feia de
monitor a Girona. Quan una proposta et ve d'un amic te la vas pensant i tant va
ser així que ja veus..."
És una
frase ben representativa de com va viure la seva fe i el seu ministeri
sacerdotal, sempre des de la reflexió. Mossèn Joan ha estat un home clau per a
l’Església de Girona, potser d’aquelles persones que donat que ens ha deixat
d’una manera excessivament prematura, no hem pogut mostrar-li el nostre
reconeixement.
Rector,
vicari episcopal, professor aquí en aquest Institut i voldria recordar
especialment la seva tasca al davant del catecumenat. Recordava al respecte que
Sant Agustí va proposar “conjugar en la pastoral la fermesa amb la bondat”.
Mentre que el Concili Vaticà II reinstaura un catecumenat que havia anat
desapareixent progressivament a partir del segle V. El Vaticà II defineix que
el catecumenat segons Mossèn Joan “no és una mera exposició de dogmes i
preceptes, sinó una formació i noviciat convenientment prolongat de la vida
cristiana” i per això “no es pot reduir només a una mera comunicació dels
continguts fonamentals de la fe cristiana”.
En
aquesta seva intervenció a la Facultat de Teologia de Sant Vicenç Ferrer a
València l’any 2018, destaquen dos característiques de la seva tasca com a
prevere i com a teòleg: fermesa i bondat.
Mossèn
Joan fou un home exigent amb sí mateix i amb els altres, podríem dir que
rigorós. Una exigència i una rigorositat que li venien de la seva alta
valoració del que significa la fe i l’aprofundiment en la fe. La fe cal
viure-la ben conscients del do que rebem i per això expressava la seva
inquietud davant de pressions que volien abaratir aquest procés d’incorporació
o d’aprofundiment en la fe, per exemple respecte a la formació i habilitació
dels professors de religió. Com deia ell: «Davant la possibilitat de fragmentar
la formació, cal conjugar equilibradament tots els aspectes educatius que han
de conduir a una personalitat cristiana madura.»
En una
de les darreres converses amb ell, quan em va comunicar l’evolució de la seva
malaltia que pronosticava un desenllaç proper, em va demanar perdó per
deixar-me sol, perquè jo no podria comptar amb ell, tal com ell desitjava i jo
tenia previst. És ben cert que la seva vàlua intel·lectual, la seva capacitat
organitzativa, com va demostrar al capdavant de la Comissió del Sínode o de
l’Any Jubilar de l’esperança, les he trobat molt a faltar.
Déu
disposa a vegades d’una manera que no és la que esperàvem, però també estem
certs de que Déu sap bé el que fa.
Avui
reconeixem en aquest Institut l tasca de Mossèn Joan Amich, especialment en la
seva vessant docent. Tant de bo que les seves idees al respecte les tinguem ben
presents en un moment en que el paper d’aquest Institut i els de les altres
diòcesis estan en procés de reflexió per afrontar els reptes que avui se’ns
presenten. Formar personalitats cristianes madures no és un repte menor, però
val la pena afrontar-lo.
Gràcies al Institut per organitzar aquest acte, gràcies a la família de Mossèn Joan per ser-hi presents i gràcies a tots vostès per la seva participació.