Sant Bernat
20 ‘agost de 2016
Sir 39,8-14; Salm 118; Fl 3,17-4,1; Mt 5,13-19
«Estimo perquè estimo, estimo per estimar»
(Sermó 83). La gratuïtat de la vida del cristià, de la vida del monjo, està
fonamentada en l’amor. La vida del monjo té com a centre l’amor, l’amor a Crist
a qui no hem d’anteposar res i que es nodreix de la pregària i del contacte amb
la Paraula. Un amor que és pau, però la pau monàstica no és la pau de la
innocència, la de qui no ha conegut el pecat, ni és una esperança pueril de qui
no ha conegut mai la temptació de la desesperació; és la pau en lluita, la pau
en recerca constant, la pau d’aquell que ha aprés a mantenir la seva ànima
serena enmig de les tempestes perquè sabut de que és inútil intentar
eliminar-les; creu que enmig d’elles, amb l’ajut i la mirada fita en Crist,
s’avança per la via dels manaments en la inefable dolcesa de l’amor,
perseverant, amb les armes de la paciència i de l’obediència i no abandonant
esfereït de por davant les dificultats.
La pau dels monestirs, la pau dels monjos, no està en el silenci dels
claustres, ni en el ritme pausat i savi de la seva vida, que són mitjans per
afavorir-la; sinó que està en el cor mateix dels monjos i és per això una pau
fràgil, fàcil de trencar, que necessita ser cuidada, treballada cada dia amb
constant perseverança. En la vida del monjo és molt més important ser que fer;
el monjo és el cercador de Crist i aquest camí el fa mitjançant una vida de
pregària, de treball i de contacte amb la Paraula en una comunitat concreta, adequant
llurs costums perquè el seu fer pugui anar adequant-se al seu ser. Aquest és el
model que ens proposa Sant Bernat, el que volem viure seguint el seu exemple,
vivint d’acord al que veiem en ell i en tots els nostres pares en el monacat.
No han estat les seves unes vides planeres, fàcils, sense entrebancs; sinó unes
vides de lluita, d’avançar i de caure per tornar a aixecar-se amb més força
perquè de cada caiguda han aprés quelcom d’útil pel seu camí vers Crist. Sants
ben humans, abrandats i alhora amb dolcesa d’esperit, com Sant Bernat perquè la pau que dona Crist no és una
oportunitat d’evasió ni una satisfacció egoista i personal, és una pau per
compartir, per viure en comunitat; és aquesta la vertadera pau, la pau de
Crist, que hem de demanar pels altres tant com per a nosaltres mateixos
sacrificant quelcom de la nostra pau personal per tal que els altres també la
trobin. Com avançar vers aquesta pau? Avançant en la pregària, en el treball i
en l’estudi de la Llei de l’Altíssim, és a dir aprofundint cada dia en la
Paraula que és el nostre principal aliment, vivint d’acord amb ella i cercant
Déu amb tot el cor. Cercar Déu en el clos del monestir és aprendre a estimar en
el llibre de la vida, emmirallant-nos en la Paraula feta carn, aquella la
claror de la qual no s’apaga mai i de la que participem en l’Eucaristia centre
de la nostra jornada. Per Sant Bernat l’objecte central de la vida monàstica,
el camí vers al que s’adreça la nostra vida, és restaurar la naturalesa humana
creada a imatge i semblança de Déu. La naturalesa humana no és el mal ni la
font del mal; ha estat creada per Déu i per tant no pot ser altra cosa que cosa
bona; ignorar aquesta bondat fundacional de la creatura humana, apartar-se’n,
ens porta al pecat, a l’allunyament de Déu. És la nostra voluntat la que ens
condueix al pecat i és per això que el monjo malda per abandonar-se en mans de
Crist, deixant-se portar per Crist, intentant esbrinar la seva voluntat, per
cercar el bé dels altres i no tant sols el propi. Però la vida comunitària és
impossible sense crisis, sense lluites; cal fer camí per conèixer-nos tal com
som vertaderament; lluitar per caminar i avançar per tal de que l’ànima del
monjo arribi a viure tant sols d’amor, que l’amor sigui la seva vida i la seva
joia. Sols l’amor és raó suficient per estimar; i és Crist qui ens dirigeix
vers aquesta centralitat de l’amor, Ell que estimà fins a l’extrem i ens vol
sal de la terra i llum del món; som
fills de la llum, fills de qui és la llum del món, per poder il·luminar
al món com Sant Bernat. L’amor fa que tota la vida del monjo consisteixi en
augmentar en la gràcia i en l’amistat de Déu, perquè la gràcia és la mesura de
la intensitat i de la vitalitat de la nostra vida en Crist. Tant sols
esdevenint petits podem acostar-nos al misteri de Déu, a aquella claror que mai
no s’apaga. La vertadera vida monàstica és simplement una profunda comprensió
de la vida cristiana que té com a realitat a Crist, la Paraula feta home,
vivint en nosaltres; una vida que està dirigida a que tot contribueixi al
desenvolupament de l’amistat espiritual entre l’home i Déu i per això el monjo
és primer que tot un home de pregària i de contacte amb la Paraula que ens
porten a l’amor gratuït, aquell, del qual Sant Bernat deia: «estimo perquè
estimo, estimo per estimar», aleshores com diu Sant Agustí «estima i fes el que
vulguis», perquè si sols ens mou l’amor a Crist, no voldrem fer altre cosa que
servir-lo en els germans no anteposant-li res.