VI Festival de Música Antiga de Poblet Paraules de salutació

VI Festival de Música Antiga de Poblet

Paraules de salutació

Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, benvolgut mestre Jordi Savall, senyores i senyors. Benvinguts al VI Festival de Música Antiga de Poblet.

De nou la música en aquest espai trenca el silenci que d’habitud omple la nit a Poblet. De nou de la mà del mestre Savall la música esdevé llenguatge privilegiat pel diàleg entre les religions i les cultures que envolten la Mediterrània. Un marc geogràfic el nostre que ha estat al llarg dels segles fogar de civilització i també, malauradament masses vegades, escenari de conflictes i de dolor. La nostra terra sap molt bé que és l’exili, que és ser acollit i també que és acollir, i també sap molt bé que és l’esperança, sols ella ha forjat la nostra manera de ser al llarg dels segles. La Mediterrània no separa pobles i cultures, les uneix i som els homes i dones, maldestres gestors del nostre destí, qui creem barreres i fronteres on únicament hi hauria d’haver comunicació i diàleg. Tant sols cercant marcs de convivència comuns podrem conviure en harmonia, pluralitat, llibertat i solidaritat.

  

En aquesta edició, el títol del festival és La memòria i els símbols: del Poder, de la Fe i de l’Exili. Enguany, la programació del Festival mira també cap al futur, incorporant el grup Tasto Solo, una de les formacions emergents amb més projecció internacional del moment, i la presència de la Jove Capella Reial de Catalunya, amb què Jordi Savall aposta pels músics més joves que han escollit com a especialitat la interpretació amb criteris històrics. Un dels al·licients del Festival serà la oportunitat única d’escoltar les Ensaladas de Mateu Fletxa el Vell en l’antic dormitori dels monjos, un compositor que va esdevenir al final de la seva vida monjo aquí a Poblet, la música del qual escoltarem, en l’espai on probablement dormia el propi compositor, i on, qui sap, si durant les nits rememorava en la seva ment les seves composicions tot respectant el gran silenci que ens mana la Regla de Sant Benet. 

Per segon any els concerts es complementen amb tres conferències en què diferents experts reflexionaran a l’entorn del contingut de cada programa. Avui ha estat el Doctor en Economia i exrector de la Universitat de Barcelona Josep M. Bricall parlant d’aspectes d’actualitat vinculats amb el concert de la nit a càrrec de la formació d’Orpheus XXI amb refugiats; demà dissabte serà el professor de Dret de Nacionalitat, Estrangeria i Ciutadania Europea d’ESADE Eduard Segarra qui parlarà sobre la idea de les Nacions a l’Europa d’avui (en el marc del Concert sobre Les Nacions de Couperin); i finalment diumenge el musicòleg Josep Mª Gregori parlarà sobre Mateu Fletxa i el seu context.

Els acull un marc únic i singular, el Monestir de Poblet, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1991. Aquí una comunitat de monjos cistercencs seguim fidels a la nostra vocació i a la voluntat fundacional del Comte de Barcelona Ramon Berenguer IV al segle XII, duent alhora a terme un projecte integral de servei al país, a la cultura, a la societat, a l’entorn natural i sobretot a l’Església. Part d’aquesta vida és el Programa Cosmos Poblet; que mentre a l’estiu organitza el Festival Internacional de Música Antiga de la mà del mestre Jordi Savall, a la tardor presenta el Festival Internacional Orgues de Poblet. Una cita aquesta també inexcusable per la personalitat del marc en què tenen lloc els concerts, un monestir cistercenc amb més de vuit segles d’història; la personalitat de l’instrument, una equilibrada síntesi dels elements més significatius de les diverses escoles d'orgueneria europees del període barroc; i la personalitat dels intèrprets que hi participen, amb enorme prestigi però poc habituals en les programacions de Catalunya.

Cal donar les gràcies a les institucions i entitats que fan possible amb la seva ajuda aquest Festival: la Generalitat de Catalunya, les Diputacions de Tarragona i Barcelona,  l’Obra Social de La Caixa, la Fundació Lluís Carulla, SAS Prefabricados de Hormigón, ANAV (Nuclear), Indústries Teixidó, Fundació Martí l'Humà,  Veralia,  Mahle, el Consell Comarcal de la Conca de Barberà i els ajuntaments de Vimbodí i Poblet, l'Espluga de Francolí, Sarral i  Montblanc. 

Siguin tots benvinguts a Poblet, al VI Festival de Música Antiga i gaudeixin de la música i del seu missatge d’esperança. Moltes gràcies per la seva presència,

Miércoles semana XVIII durante el año / II

Miércoles semana XVIII durante el año / II

Misa Conventual en la Basílica del Pilar de Zaragoza

8 de agosto 2018

Jr 31,1-7; Salmo responsorial Jr 31,10.11-12ab.13; Mt 15,21-28

La liturgia de la Palabra nos presenta casi en paralelo dos textos que tienen como centro la fe. Ayer escuchábamos el relato de como Pedro, el primero de los apóstoles, superada la sorpresa de ver a Jesús caminar sobre las aguas él mismo empezó a andar sobre ellas pero ante la primera dificultad, ante un soplo de viento, sus fuerzas flaquearon y empezó a hundirse de tal manera que tuvo que pedir auxilio a Jesús para no ahogarse. 

Hoy una mujer, una cananea pide a gritos compasión a Jesús; no pide para sí misma sino para su hija. Jesús estaba yendo a un lugar apartado para retirarse, y parece no hacer caso de los gritos de la mujer hasta tal punto que los apóstoles, sufriendo más por la molestia del escándalo que por el padecimiento de la mujer, le piden que la atienda. Jesús responde tan sólo cuando la mujer se postra ante Él y lo hace con una de las frases más duras del Evangelio «No está bien tomar el pan de los hijos y echárselo a los perritos». Lejos de amilanarse, de vacilar como Pedro sobre las aguas, la cananea responde desde su sufrimiento porque nada hay más importante para ella que la curación de su hija y tiene la certeza de que Jesús puede conseguirla. Tenemos a menudo la sensación de que Dios no nos oye, que no atiende las peticiones de la humanidad. Es de hecho nuestra fe la que vacila, como la de Pedro y carece de la fortaleza de la mujer cananea. 

Ya en su petición podemos descubrir un indicio de su fe, que no hace sino crecer y reforzarse a lo largo del diálogo. No tiene miedo de gritar, de llamarle Señor e Hijo de David (cf. Mt 15, 22), tan firme es su esperanza de ser escuchada. Puede parecer desconcertante el silencio de Jesús, hasta el punto de suscitar la intervención de los discípulos, pero no se trata de insensibilidad ante el dolor de aquella mujer sino al contrario. San Agustín afirma que «Cristo se mostraba indiferente hacia ella, no por rechazarle la misericordia, sino para inflamar su deseo» (Sermón 77, 1: PL 38, 483). El aparente desinterés de Jesús no desalienta en modo alguno a la cananea, que insiste, incluso cuando recibe una respuesta que parece cerrar toda puerta a la esperanza. Ella, en su sencillez,  no quiere quitar nada a nadie; le basta poco, muy poco, unas migajas, una mirada, una palabra de  Jesús, y es esto lo que acaba por conquistarle y admirarle; una fe tan grande como nunca había visto.

Nosotros estamos llamados a crecer en la fe, a abrirnos y acoger con libertad este don de Dios, a tener confianza para gritar a Jesús confiadamente. Él es el camino, la verdad y la vida. La fe de la cananea nos muestra el camino hacia la confianza en Jesús, esta mujer nos invita a que nuestra fe también crezca, con el deseo de encontrar el camino que nos lleva a la salvación, que es Cristo. 

La fe es un don de Dios, que se nos revela no como algo abstracto, sino con un rostro y un nombre; Jesús de Nazaret. Alimentemos cada día nuestra fe, con la escucha atenta de la Palabra de Dios, con la participación en la Eucaristía, con la oración personal, que es como el grito de la cananea si lo  dirigimos a Él con caridad compartida hacia el prójimo. 

Que la intercesión de la Virgen María, bajo la advocación del Pilar, nos ayude a vivir, anunciar y testimoniar la alegría de haber encontrado, como la mujer cananea, al Señor. Que lo encontremos como lo hizo santo Domingo de Guzmán, la memoria del cual celebramos hoy, que quiso servir mejor a los pobres y orando encontró para ello el mejor camino y la fuerza necesaria para recórrelo. Aunque dudemos como Pedro no perdamos nunca la esperanza y mantengamos siempre la confianza en aquel que nos profesa un amor eterno.

Diumenge XVIII Durant l’any B

Diumenge XVIII Durant l’any B

5 d’agost de 2018

Ex 16,2-4.12-15; Salm 77,3-4.23-24.25 i 54; Ef 4,17.20-24; Jo 6,24-35

La comunitat del poble d’Israel que sota el guiatge de Moisés i d’Aaron recorrent el desert camí de la terra promesa es fatiga, va perdent pistonada i enyora els àpats a Egipte, tot i ser sota l’esclavatge. Murmuren i Déu els posa de nou a prova. Veuen com el cel s’omple de guatlles i tot el desert queda cobert per una cosa granulada, fina com la capa de gebre que cobreix la terra; però lluny d’agrair l’aliment tant sols se’ls acut dir “Què és això?”.

Tampoc els qui segueixen a Jesús no han acabat d’entendre; certament els ha saciat amb uns pocs pans i peixos i n’han menjat tant com n’han volgut; però no han entès el més important; segueixen a Jesús tant sols per un menjar caduc, que es fa malbé. El que Déu vol és que creguem en el seu Fill, en aquell que Ell ha enviat no sols per donar-nos el mannà o el pa que al cap i a la fi es malmeten; sinó per rebre el blat celestial, el pa baixat del cel que dona vida al món. Aquest pa és el mateix Jesús, qui el veu amb els ulls de la fe ja no passarà mai més fam; qui creu en Ell ja no tindrà mai més set.

Jesús havia saciat la fam de la multitud i tant sols per això el seguien per fer-lo rei; però Jesús lluny de deixar-se ensarronar per les simples mires terrenals va més enllà, del pa que els ha donat els porta al pa celestial. El veritable do, l’autèntic regal de Déu  no és el mannà, ni les guatlles, ni els pans, ni els peixos; és aquell qui dona la vida pel món; aquell qui dona la vida al món; la vida vertadera, plena i eterna oferta per la seva encarnació, mort i resurrecció. 

El sermó del pa de vida, que avui comencem de la mà de l’evangelista sant Joan, ens ha de moure a treballar per allò que no passa mai. Per aconseguir-ho cal obrir-se a la fe, cal creure i alimentar-se de Crist mateix. Alimentats amb el pa veritable no podrem viure ja guiats per criteris que res no valen, hem de viure despullats de la naturalesa envellida i dels designis mundans i caducs que ens porten a la destrucció. El pa de vida afirma i renova el nostre esperit i tota la nostra manera de pensar. Ens revesteix d’una nova naturalesa que Déu ha creat a imatge seva, ens mou a una vida justa, bona i santa de veritat; en paraules de l’apòstol. 

De res no val quedar tips de mannà, de guatlles, de peixos o de pa si això no significa renovar-nos, convertir-nos, mostrar i compartir la nostra fe amb els germans que ens envolten. Vivim en un món marcat pels interessos caducs, un món que cofois definim com a desenvolupat i qualifiquem com a primer, on sembla que tot s’hi val per guanyar més, per tenir més, per oprimir més i alhora oblidar-nos, cap cop més, dels qui tenen fam, dels qui tenen set, dels qui truquen a la porta de les nostres costes, per saciar-se, per obtenir allò que de justícia els pertoca i que cal que compartim; però també per que els donem el nostre amor, aquell que alimentat pel pa de vida hem de compartir. 

Ens ho diu el salmista: El que hem sentir i après, el que els pares ens van contar, no podem amagar-ho als nostres fills, i que ells ho contin als qui vindran; perquè són les gestes glorioses del Senyor. El Senyor que ens convida a no oblidar que, essent necessari el pa material i procurar-lo a tothom, és encara més important fer créixer la relació amb Aquell qui és el pa de vida que pot saciar, sols Ell pot fer-ho, el nostre desig de veritat i d’amor.

Per cercar-lo ens cal primer que res perdre la por, Ell ens estima i ens coneix i sap trobar l’escletxa per entrar a la nostra vida. Per trobar-lo ens cal no tenir pressa, anar-hi amb calma, poc a poc, però amb constància, amb perseverança; perquè Ell és sempre al nostre costat. No el busquem pel pa que es fa malbé, sinó pel menjar que es conserva sempre i dóna la vida eterna. Per reconèixer-lo cal que deixem d’amagar-li les nostres ferides i ens presentem davant seu tal com som, plantejant-nos si hi ha pau al nostre cor i mirant de trobar-la i si trobem el camí que hi porta estiguem segurs que aquest és el camí vers Crist. 

Alimentem-nos amb el pa de vida, amb la Paraula de Déu i amb l’Eucaristia, fins a descobrir que vertaderament els qui van a Ell no passaran fam i els qui creuen en Ell no tindran mai més set.

El Nostre Pare Sant Benet

El Nostre Pare Sant Benet

11 de juliol de 2018

Pr 2,1-9; Salm 1; Col. 3,12-17; Lc 22,24-27

Sant Benet «fou molt il·lustre per la seva doctrina; ja que va escriure una Regla la més excel·lent per la seva prudència, i preclara doctrina. De tal manera ho és que si algú  volgués saber més detalladament la vida i els costums del sant, en aquesta Regla podrà llegir-hi tots els actes del seu magisteri, ja que el sant baró no pogué pas viure diferent del que ensenyava», escriu san Gregori en la seva vida de sant Benet (Cap. XXXVI). Sant Benet fou coherent amb el que escriví, en ell pensament i acte foren una sola cosa, perquè rebé la saviesa del Senyor i així dels seus llavis sortí el coneixement i la intel·ligència; perquè fou el Senyor el qui li donà el seu ajut, perquè era un home recte, amb una vida honrada i seguia una norma de conducta assenyada. 

Benet pouà llur doctrina, la que ens deixà en la Regla, en la seva mateixa vida, renunciant aviat al seu propi voler per militar pel Senyor, Crist el rei veritable, amb les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència. La pouà en l’Escriptura per recórrer segur el  camí de la llei del Senyor, la repassava meditant-la nit i dia per donar-nos un  text que ens servis a nosaltres, pobres dominats per les nostres febleses tant físiques com morals, perquè escoltant la dolça veu del Senyor puguem respondre com sant Benet amb fets a la seva crida en l’escola del servei diví, que no és pas res d’aspre o de feixuc, tot i que el camí sigui forçosament estret. El més important per a recorre’l, per començar-lo és que la Paraula de Déu faci estada entre nosaltres amb tota la seva riquesa, perquè aleshores agraïts a Déu puguem cantar-li amb salms, himnes i càntics de l’Esperit, no anteposant res a l’ofici diví; amonestant-nos els uns al altres, amb els sentiments que escauen a escollits de Déu, amb compassió, bondat, humilitat, serenor, paciència. L’única cosa que ens distingeix davant de Crist és que Ell ens trobi millors en les bones obres i en la humilitat, en la pregària i en el treball. Ni esclau, ni lliure, ni infant, ni vell, ni prevere, ni llec; tots som en el Crist una sola cosa i sostenim sota l’únic Senyor una mateixa milícia de servitud, ja que Déu no fa accepció de persones.  

També els apòstols disputaven sobre qui havia de ser considerat el més important d’entre ells; però Jesús els respongué amb claredat que no hem de ser com els reis de les nacions que disposen dels seus súbdits com a amos; aquell qui al monestir es cregui més que un altre germà, és que ben poca cosa, per anys i anys que hi porti; ha avançat ben poc en el seu camí, perquè qui no s’avança a honorar al germà i malda cercant allò que sols és útil per a ell, és que no tem Déu amb amor i s’anteposa ell al mateix Crist. Hem de caminar comportant-nos com a servidors, de Déu i dels germans en el clos del monestir; en la comunitat que és l’instrument que Déu ens posa a l’abast per sortir de la infelicitat, de la murmuració, de les afeccions desordenades que ens esclavitzen. Superant el descontent i la insatisfacció que són la conseqüència de no deixar-nos estimar pel Senyor, de no estimar a aquell a qui hem vingut a cercar i a servir, que és Crist. Qui no acull a Crist, qui no s’acull a sí mateix com a imatge de Déu, imatge imperfecte, insegura i insatisfeta, exigeix, més que demana, de ser consolat, gomboldat, bressolat. L’amor que es cerca així dista molt de ser sincer i humil. Qui no s’acull a si mateix amb els seus valors i els seus defectes, projecta en els altres i fins i tot en Déu les seves frustracions; culpabilitzant, Déu no ho vulgui, al Senyor i als germans dels seus propis límits i misèries. Sols la misericòrdia de Déu ens pot acollir, sols confiar-nos a Ell és el camí; tal com feu sant Benet, veritablement home de Déu, sempre ben conscient dels seus límits i de les seves imperfeccions.

Sant Benet escriví la Regla fa molts segles, es dirigia als homes del seu temps, certament, per tal d’orientar-los en la recerca de Déu i d’estructurar un estil de vida comuna que els ajudés a caminar enmig de la imperfecció. Sant Benet sabia molt bé que és la humanitat, que vol dir caminar a les palpentes, quan la incertesa i el dubte, enfosqueixen el nostre camí fins a fer-nos ensopegar un cop i un altre amb la pedra que ens trobem de sobte al davant, que no és altre que el nostre orgull que fa que no ens reconeguem imperfectes, dèbils, afeixugats, pecadors, com som en realitat. Els temps han canvia molt del segle VIè ençà, certament, però els homes no hem canviat. Seguim ensopegant un rere l’altre en els esculls que no sabem ni evitar ni preveure, tot i ser tant repetitius i previsibles; i continuem necessitats de ser guiats per l’Esperit. És precisament l’Esperit qui ens ha donat en sant Benet un exemple de solidaritat fraterna; és l’Esperit que no passa mai, que manté sempre la seva frescor, que té vida i ens dona la vida. 

Humilitat, obediència i servei, elements fonamentals en l’Evangeli, en la Regla i presents tothora en la vida de sant Benet. Tot i que pugui semblar paradoxal, són els elements que asseguren de manera més ferma la personalitat del monjo i la seva llibertat; són la garantia d’estar en el bon camí, de respondre amb veritat i justícia a la crida de Déu; de saber actuar lliurament per damunt de tot egoisme i de tota passió. Sols reconeixent-nos pecadors podrem escoltar atentament, amb un cor amatent, amb honestedat el camí dels manaments, el que la Regla ens mostra, per arribar a entendre la bondat i la justícia i encertar sempre el viarany correcte per tal que la pau a la que hem estat cridats coroni els nostres cors. Guardant-nos la llengua de mal, no parlant amb engany; decanta't-nos del mal i fent el bé, cercant la pau i seguint-la. Aquella pau que Jesús augura com el seu do suprem en aquest món, aquella pau que ens permet superar totes les nostres febleses, infidelitats i debilitats, aquella pau que sant Benet vol que assolim centrant la nostra vida en Crist, bo i seguint el guiatge de l’Evangeli; aquella pau que és fruit d’aquell amor que tot ho lliga i perfecciona. Demanem a sant Benet que ens ajudi a mantenir fermament a Crist al centre de la nostra vida. Que sols Crist ocupi sempre el primer lloc en els nostres pensaments i en les nostres obres. (Cf. Benet XVI 27 d’abril de 2005).

OPINIÓ

Els tres descobriments del Cardenal

L'Abat de Poblet reflexiona al voltant de la figura del Cardenal Vidal i Barraquer

Octavi Vilà Mayo 

https://www.ara.cat/campdetarragona
04/07/2018

L’any 1968 s’escaigué el centenari del naixement a Cambrils de Francesc d’Assís Vidal i Barraquer. Amb aquest motiu la revista Serra d’Or, publicada pels monjos de Montserrat, li dedicà un monogràfic. Certament aquell any jo era un infant molt menut, però en ser el meu germà gran subscriptor de Serra d’Or, la revista caigué a les meves mans i els meus ulls sorpresos feren un primer i infantil descobriment del Cardenal, un cardenal de l’Església que havia estat exiliat durant la Guerra Civil -cosa habitual- i després -cosa sorprenent-, i la seva figura havia sigut inexplicablement silenciada durant molts anys. Res a veure amb la imatge que fins llavors jo pogués tenir d’un cardenal rodejat d’honors i complaences oficials com era habitual en l’època. Amb els anys vaig anar descobrint la figura del Cardenal, cosa no pas tan difícil en una ciutat com Tarragona, on mai la seva figura es desdibuixà del tot i on restaven molts testimonis del seu pontificat i de la seva vida entre els preveres de la diòcesi. La meva família paterna, amiga del bisbe màrtir, avui ja beat, Manuel Borràs, també servava records de la figura que el meu pare anomenava el Cardenal, sense afegits onomàstics.

Al llarg de l’any 1978 vàrem viure a Tarragona un segon descobriment del Cardenal amb la preparació i el retorn de les despulles. De la mà del Dr. Pont i Gol, Tarragona recuperava a la fi una de les figures més emblemàtiques de l’Església a Catalunya i a Espanya dels primers 40 anys del segle XX. A través del Full parroquial poguérem llegir en el relat de mossèn Joan Viladrich, el seu fidel familiar, la marxa a l’exili durant la tràgica persecució de 1936 a 1939 i la mort a Friburg del Cardenal. Certament el missatge del retorn fou la pau, la reconciliació, la superació de les antigues divisions per afrontar tots junts un futur que es presentava difícil, incert, però esperançador. Per afrontar-lo calia conèixer la nostra història i recuperar les figures que per una raó o una altra havien quedat enfosquides amb l’ombra del dubte malintencionat. Escrivia el Dr. Pont i Gol el maig del 1976: “Era com si ell m’ho demanés, repetint-me les paraules del seu testament: «Si moro a l’exili, desitjo que les meves despulles siguin traslladades a Tarragona»”. 

El tercer descobriment fou de la mà del seu biògraf, mossèn Ramon Muntanyola, mort pocs anys abans que les despulles del Cardenal retornessin a Tarragona, a la seva seu. És una biografia que, com confessava en la introducció a la primera edició, li anà colpint el cervell dia rere dia durant molts anys; la biografia d’un personatge pel qual sentia veneració i estima, com ho escrivia: “Ell, ni que estigués físicament separat de la seva seu, n’era l’únic pastor i preceptor. Els seus capellans, els seus seminaristes, els seus diocesans l’estimaven, sens dubte, però no gosaven ni anomenar-lo sinó a mitja veu, o a cau d’orella, amb una mena de precaució enutjosa com si flotés en l’aire el dubte que l’arquebisbe absent hagués pogut perpetrar una pèssima acció, capaç d’avergonyir la família eclesial que el tenia per pare”. 

Diligite alerutrum [Estimeu-vos els uns als altres] fou la seva divisa episcopal. Visqué situacions i períodes molt difícils, fou calumniat, perseguit i exiliat. Un Poblet encara sense vida monàstica fou escenari de la seva detenció partint vers el que semblava una mort anunciada i inevitable. El dolor marcà l’última part de la seva vida; dolor per l’assassinat de tants seus preveres, del seu estimat bisbe auxiliar: dolor per un país dessagnat en una cruel guerra, a la fi el dolor per una victòria sense pau. El seu llegat no pot ser altre que la pau, el mateix missatge del seu pontificat, del seu exili, el seu missatge de sempre.