Dimarts
de la XIV setmana durant l’any / I
Missa
en sufragi de Mossèn de Mn. Esteve Andreu i Geremias
Catedral
de Girona
Dimarts
8 de juliol de 2025
2M
12,43-46; Salm 129,1-2.3-4.5-6a.6b-7.8 i Jo
5,24-29
Avui
fem també nosaltres un gest bo i noble, com aquell que feu Judes Macabeu i com
ell el fem també inspirats per l'esperança de la resurrecció. Sense
aquesta esperança la vida seria un absurd i la mort un alliberament després d’una
vida efímera i mancada de tot sentit. Esperem allò que creiem que esdevindrà
però certament no tenim la certesa de com serà aquest esdevenir, ni quina forma
tindrà la nova vida. Esperem moguts per la fe que es fonamenta en Crist i la
seva mort en creu i sabedors, per la fe, de que darrera la creu, darrera de la
mort, juntament amb ella, hi ha la llum
de la resurrecció. Cert que sense la creu no existiria l’esperança de la
resurrecció, però també és cert que sense la resurrecció la creu no seria
llavor d’esperança. Així mateix amb els ulls de la fe la vida terrenal porta a
l’esperança de la resurrecció, d’altra manera la vida tindria un sentit buit i fins
i tot frustrant.
En aquesta vida després de la vida, en aquesta esperança en que després de la mort no hi ha altra cosa que la presència de Déu visqué el nostre germà Mossèn Esteve i no tant sols visqué aquesta esperança sinó que va dedicar tota la seva vida a que d’altres creguessin el que ell creia, és a dir va dedicar tota la seva vida a proclamar la bona nova i el Regne de Déu. Ara avui aquí, en aquesta catedral on ell formà part del seu capítol, on ell mateix predicà tants cops aquesta esperança en l’eternitat, preguem per la seva ànima i perquè allò en el que ell creia sigui avui per a ell una realitat viscuda en plenitud en presència de Déu. Morir en Crist, morir posant la mirada en Crist i vivint en l’esperança que Ell ens portà no pot ser sinó una experiència de fe, sense temor perquè no podem témer res d’aquell qui tant ens estima i a qui nosaltres hem estimat, certament que no l’hem estimat tant com caldria perquè som febles i tenim les nostres limitacions. Per això demanem avui al Senyor que si Mossèn Esteve en algun moment de la seva llarga vida va dubtar, va alentir el pas o no va arribar a estimar com hauria hagut d’estimar, ara el Senyor li perdoni i valori amb escreix una vida dedicada al seu servei i al de l’Església.
La seva ha estat una llarga vida des d’aquell 15 de desembre de 1934 en que va néixer a Blanes, fins el proppassat dia 26 de juny en que acabà la seva cursa aquí a la terra. Com a prevere exercí el seu ministeri a Calella, Palamós, a la parròquia de la Catedral-Mare de Déu del Carme, a Domeny i Taialà. Servi a l’Església de Girona com a arxipreste de l’arxiprestat de Girona, delegat de Càritas diocesana, secretari de la vicaria de pastoral del Bisbat, vicari general de Pastoral, membre del Col·legi de Consultors, vicari general i com a tal participant al Concili Provincial Tarraconense i canonge del Capítol Catedral de Girona. Tota una vida dedicada al servei de l’Evangeli que ara arriba al seu terme, arriba allí on volia arribar, a la presència del Senyor al qui serví amb entusiasme i dedicació.
Demanem avui per ell allò que ens ha dit Jesús en l’Evangeli que havent escoltat el que el Senyor diu i havent cregut en Ell i en aquell que l'ha enviat, tingui ara la vida eterna i hagi passat de la mort a la vida. No és això un parlar per parlar, aquesta és la realitat de Crist en la qual nosaltres, com Mossèn Esteve, creiem. Avui preguem per ell, això ens amoroseix el dolor de la separació, però no preguem per ell amb el simple desig de sentir-nos nosaltres un xic confortats en el moment de la seva mort, ho fem convençuts de que havent cregut en Crist ara ha estat cridat a la seva presència i Déu que és tot ell amor el rebrà amb els braços oberts com a servidor fidel i prudent que ha estat en aquest món.
Com deia el papa Francesc en ocasió de la mort de Benet XVI: «Volem dir junts: “Pare, a les teves mans encomanem el seu esperit”. Germà, fidel amic de l'Espòs, que el teu goig sigui perfecte en sentir definitivament i per sempre la seva veu.»