Diumenge
XIV durant l'any / Cicle C
Santuari
de Santa Maria del Collell
Trobada
Jubilar dels arxiprestats de Banyoles i l’Alt Fluvià al Santuari del Collell
Diumenge
6 de juliol de 2025
Is
66,10-14c; Salm
65,1-3a.4-5.6-7a.16 i 20; Ga 6,14-18 i Lc 10,1-12.17-20
«Tothom espera. Al cor de tota persona hi ha l’esperança com a desig i espera del bé, fins i tot ignorant el que el demà portarà.» (Spes non confundit, 1) escrivia el papa Francesc en la butlla de convocatòria d’aquest any jubilar 2025 posat sota el lema de l’esperança. La fe és la vertadera esperança, la fe és la que ens porta esperança; ens ho diu avui l’apòstol sant Pau en la segona lectura, no ens hem de gloriar en cap altra cosa que en la creu de nostre Senyor Jesucrist, però darrera la creu, juntament amb ella, hi ha la llum de la resurrecció. Cert que sense la creu no existiria l’esperança de la resurrecció, però també és cert que sense la resurrecció la creu no seria llavor d’esperança.
És aquesta
esperança la que aquells setanta-dos deixebles, designats per Crist, a part
dels apòstols, foren encarregats d’anar a cada poble i a cada lloc on Crist
havia d’anar.
L’esperança se sembra caminant, com caminaren aquells setanta-dos, sense bossa, ni sarró, ni calçat. Perquè com escrivia el papa Francesc: «Posar-se en camí és un gest típic dels qui cerquen el sentit de la vida. El pelegrinatge a peu afavoreix molt el redescobriment del valor del silenci, de l’esforç, de l’essencial.» (Spes non confundit, 5).
Segurament nosaltres portem masses bosses i sarrons i anem massa ben calçats, massa equipatge per a poder caminar lleugers. La força de la pobresa, de la senzillesa de la comunitat apostòlica és la que per exemple permeté a Pere de mostrar el Regne. Expliquen que el papa Pau V mentre escoltava el relat de Pere i Joan vora la porta bonica del temple a Jerusalem i el lector llegia la frase de Pere «No tinc plata ni or, però et dono el que tinc: En el nom de Jesucrist, el Natzarè, camina!» es girà vers un dels assistents i li digué «nosaltres, en canvi, tenim plata i or»; l’assistent, que no era altre que sant Robert Bellarmino li respongué «per això no podem dir: Aixeca’t i camina.»
Sovint
sembrar esperança és com posar anyells enmig de llops, perquè el nostre món
sembla moltes vegades voler matar l’esperança, no li plau que creixi
l’esperança i la mata o l’escapça tant bon punt brosta. Ho veiem en tants
conflictes bèl·lics que lluny de desaparèixer es multipliquen o es succeeixen
els uns als altres. Aquesta successió de guerres feia exclamar al papa Francesc
en la butlla: «Que el primer signe d’esperança es tradueixi en pau per
al món, el qual es torna a trobar submergit en la tragèdia de la guerra.
La humanitat, desmemoriada dels drames del passat, està sotmesa a una prova
nova i difícil quan veu moltes poblacions oprimides per la brutalitat de la
violència.» (Spes non confundit, 8).
La bona nova de l’Evangeli no és sempre ben rebuda, com tampoc ho son molts germans que avui, com aquells setanta-dos arriben a pobles que no els volen rebre, mentre que son pocs els qui asseuen als nouvinguts a taula. Així escrivia el papa Francesc: «No poden faltar signes d’esperança vers els migrants, que abandonen la seva terra a la recerca d’una vida millor per a ells i per a les seves famílies. Que les seves esperances no es vegin frustrades per prejudicis i tancaments; que l’acollida, que obre els braços a cadascú per raó de la seva dignitat, vagi acompanyada per la responsabilitat, perquè a ningú no se li negui el dret a construir un futur millor.» (Spes non confundit, 13).
La vida nova, l’home nou que ens ha portat Crist ens cal transmetre’l sense triomfalismes, però amb constància, cadascun de nosaltres, poble de batejats, participa d’aquesta tasca evangelitzadora, ho fem de manera comunitària, de dos en dos, formant part de l’Església, conscients de que caminem de la mà del Senyor que es doina a conèixer als seus servents. En Maria tenim un exemple de com viure la fe amb generositat, amb esperit i de servei i amb esperança. «L’esperança troba en la Mare de Déu el seu testimoni més alt. En ella veiem que l’esperança no és un fútil optimisme, sinó un do de gràcia en el realisme de la vida.» (Spes non confundit, 24).