Santa Cristina
Lloret de
Mar
Dijous
24 de juliol de 2025
Ct 8,6-7; Salm 125;
Rm 8, 31-39 i Mt 13, 44-46
Escrivia el papa Francesc en la
butlla de convocatòria d’aquest any jubilar que «El testimoni més convincent
d’esperança ens l’ofereixen els màrtirs, que, ferms en la fe en
Crist ressuscitat, van saber renunciar a la vida terrena per tal de no trair el
seu Senyor. Ells estan presents en totes les èpoques i són nombrosos, potser
més que mai en els nostres dies, com a confessors de la vida que no té fi.
Necessitem conservar el seu testimoni per a fer fecunda la nostra esperança.» (Spes
non confundit, 20). És aquesta la grandesa dels màrtirs, per això els
recordem, ens son testimonis de fe, ens mostren com es pot viure la fe, com es
pot viure l’amor a Crist i als germans en condicions difícils, extremes,
mantenint el cap ben alt i la integritat plena. Altrament escoltar les
histories dels màrtirs, seria com escoltar uns contes a la bora del fora,
entretinguts, sovint esfereïdors, però que no ens aportarien res al nostre dia
a dia, a la nostra vida de fe.
D’antic els pobles i les vil·les han cercat la protecció dels màrtirs, han cercat un patró o patrona que els fos un referent en la vida de fe de la comunitat i així ho ha fet Lloret amb santa Cristina. Aquesta santa tancada amb les seves serventes pel seu pare en una torre per evitar que ningú pogués desitjar-la, empesa pel pare a oferir sacrificis als ídols; no claudicà. Socorreguda un cop i un altre pels àngels fou llançada al mar amb una roda de molí al coll i salvada de nou, fou flagel·lada, posada sobre una graella primer, dins d’un forn després, exposada a continuació a les serps i finalment ferida de mort per dues fletxes. Realment un relat atroç on tant sols la tossuderia de la filla supera la crueltat del pare.
Però el que és realment important en aquestes figures, en els màrtirs, no
és el detall dels seus patiments, prou en tenim en obrir els diaris cada dia
per veure innocents massacrats en intentar obtenir un mos de pa per rosegar, veient
infants, joves i vells morts en precaris hospitals o fugint de míssils i drons
venjatius; el realment important dels màrtirs és el que mou a aquests homes i
dones, que són com qualsevol de nosaltres, a viure amb aquesta intensitat
l’amor a Déu. Un amor, que com ens ha dit el Càntic dels càntics és fort com la
mort, és una passió, inexorable com l'abisme, un amor de flames abrandades; un amor
que ni els mars més profunds, ni els oceans més grans poden apagar; un amor que
no es pot comprar a res, perquè si algú oferia tots els béns de casa seva a
canvi de l'amor, només obtindria menyspreu, perquè l’amor no es compra, es
guanya. Aquesta és la grandesa dels màrtirs, el seu amor. Un amor que es
fonamenta en el convenciment de que si tenim Déu amb nosaltres, ni la
tribulació, ni l'angoixa, ni la persecució, ni la fam, ni la nuesa, ni el
perill, ni la mort impedirà que sortim plenament vencedors de tot gràcies a aquell
qui ens estima.
Els màrtirs ens donen una altra lliçó, la dels seus botxins; ells volien
acabant amb ells, acabar amb tot el que ells representaven i no van aconseguir
més que multiplicar la seva influència. Quantes vegades en la història un règim
polític sigui quin sigui no ha intentat acabar amb un poble, amb una nació, amb
unes veus crítiques i no se n’ha sortit? Moltes vegades ha succeït i succeeix
també avui i no aprenem mai la lliçó, un poble pot ser escombrat, pot ser
hostilitzat fins al límit, uns homes i unes dones que alcen la veu contra la injustícia
poden ser silenciats però aquest no és mai el sistema per obtenir la victòria
final, en un moment o altra de la història les tornes es canvien i el botxí
passa a ser perseguit o el perseguit, amnèsic del seu sofriment, a vegades passa
a ser botxí.
Els màrtirs son tresors amagats, son perles fines rebutjades per molts,
fins i tot pels seus sovint pels qui més els haurien d’estimar, perquè els
màrtirs no ho tenen fàcil, les seves vides topen amb múltiples dificultats i
entrebancs; tant sols la certesa de tenir Déu amb ells els fa vèncer la
tribulació, l’angoixa, la persecució o el perill. Si hi ha qui ens estima, si
qui ens estima és Crist i nosaltres l’estimem, res no ens pot separar del seu amor.
Quan santa Cristina va lliurar la seva vida, després d’haver patit tant,
els seus perseguidors imaginaven haver aconseguit un gran victòria, però de fet
havien estat derrotats per la gran fortalesa d’aquella noia indefensa. Com també
avui quan molts creuen que estant guanyant la batalla, de fet estant perdent la
guerra, una guerra inútil que en lloc de portar cap a la victòria porta cap a
la derrota dels uns i dels altres.
Les històries dels màrtirs ens volen dir també una altra cosa, ens volen
transmetre el missatge de que esdevenir botxins no és tant difícil, tant sols cal que ens
entestem en creure’ns millors que ningú, en voler imposar la nostra visió costi
el que costi, fins essent sabedors de que per la força no es pot imposar mai la
veritat ni molts menys l’amor.
Els màrtirs són aquells qui persuadeixen als altres, sense imposar res per la força però tenint a l’abast unes eines clau: l’amor i la paciència. Emmirallem-nos en ells que lluny de ser signe de derrota son anunci d’esperança, també avui entre nosaltres i per a nosaltres.