Diumenge
XV durant l'any / Cicle C
Homenatge a Mossèn Josep Maria Barcons
Parròquia de sant Romà a Joanetes (Vall d'en Bas)
Diumenge
13 de juliol de 2025
Dt
30,10-14; Salm 68,14 i 17.30-31.33-34.36-37; Col 1,15-20 i Lc 10,25-37
Comentant
aquest text evangèlic que acabem d’escoltar el papa Lleó ens deia fa uns dies:
«L'evangelista Lluc s’atura en les accions del samarità, al qual anomenem «bo»,
però que en el text és simplement una persona: el samarità s'acosta, perquè si
vols ajudar a algú, no pots pensar a mantenir-te a distància, has
d'implicar-te, embrutar-te, potser contaminar-te; li embena les ferides després
de netejar-les amb oli i vi; se’l carrega en la seva muntura, és a dir, es fa
càrrec d'ell, perquè només s'ajuda de veritat si s'està disposat a sentir el
pes del dolor de l'altre; el porta a l’hostal on gasta els seus diners, «dos
denaris», més o menys dos dies de treball; i es compromet a tornar i, si és
necessari, a pagar més, perquè l'altre no és un paquet que cal lliurar, sinó
algú que cal cuidar.»
És aquest, el qui coneixem com el bon samarità, un bon exemple; ell és un exemple de com viure la fe, tot i que per als jueus no fos algú pur, ni formés part dels elegits, aquest home no tant sols estimava a Déu per damunt de tot i amb tot el seu cor, sinó que estimava als altres com a si mateix i no li costava pas reconèixer a l’altra, en tingué prou amb veure’l despullat, apallissat i abandonat ran del camí, per reconèixer en ell a aquest altra a qui el mestre de la Llei no acabava de saber qui podria ser. Saber-se la teoria, aprovar la teòrica de la fe és a vegades molt més fàcil que aprovar i practicar-la. Escoltem al Senyor, ens els coneixem els seus manaments, però a l’hora de posar-los en pràctica, de viure’ls a vegades ens costa més, busquem i trobem mil i una excuses, com la d’aquest mestre de la Llei que no sabia concretar qui era l’altre, que no sabia reconèixer la imatge de Déu en els altres. Segurament ell l’hauria reconegut més en el sacerdot o en el levita que no pas en aquell home abatut i donat per mort i molt menys encara en aquell samarità bo que acabà per socórrer a aquell pobre desvalgut.
És aquest el sentit del ministeri sacerdotal, l’atenció a l’altra, veure en l’altre la imatge de Déu, d’aquest Déu que com ens ha dit sant Pau ha creat totes les coses i que ha volgut posar la pau en tot el que hi ha tant al cel com a la terra. El prevere ha de posar l’accent en l’acció, certament que no oblidant la formació, però de fet a aquell sacerdot i aquell levita que baixaven pel camí, que eren segurament persones que prestaven servei en el Temple de Jerusalem, que vivien en l'espai sagrat; i que coneixien molt bé la llei de Moisés, malgrat tot això, la pràctica del culte no els va portar a ser compassius. Ens ho deia també el papa Lleó: «abans que una qüestió religiosa, la compassió és una qüestió d'humanitat! Abans de ser creients, estem cridats a ser humans.»
Un sacerdot humà, proper als que li han estat confiats i obert als qui se li acosten o simplement als qui li surten al pas en el camí de la vida, és un prevere vertader servidor del Senyor i de la seva Església. Donem gràcies avui pel ministeri de Mossèn Josep Maria Barcons, pel seu servei aquí a la Vall d’en Bas i a les Preses encara avui i pel seu servei a l’Església de Girona al llarg de tots aquests anys de servei discret i alhora generós.
El prevere ha de ser més un bon samarità que un docte sacerdot o un levita observant; perquè sense pràctica de l’amor no hi ha ministeri, sense caritat, sense portar als altres esperança no hi ha vertader servei a Crist i a l’Església. Així ha viscut i viu Mossèn Josep Maria el seu sacerdoci, un sacerdoci per als altres del que avui en donem gràcies a Déu, per la seva absoluta disponibilitat a donar-se en acompliment del seu compromís amb Crist i amb l’Església. Com deia el papa Lleó als preveres reunits pel jubileu fa unes setmanes a Roma: «El nostre món proposa moltes vegades models d'èxit i prestigi discutibles i inconsistents. No us deixeu engalipar per ells. Mireu més aviat el sòlid exemple i els fruits de l'apostolat, moltes vegades amagat i humil, de qui en la vida serveix al Senyor i als germans amb fe i dedicació i fidelitat.» Com Mossèn Josep Maria servidor fidel i prudent del ministeri del qual avui en donem gràcies a Déu.