Dijous
de la setmana XVII durant l'any / I
Basílica de Santa Maria la Major a
Roma
Jubileu dels joves 2025
Dijous 31 de juliol de 2025
Ex 40,16-21.34-38; Salm 83,3.4.5-6.11
i Mt 13,47-53
Ens trobem avui
aquí aplegats en aquesta basílica de Santa Maria la Major de Roma, ho fem
venint des de la nostra diòcesis de Girona pelegrins cap a Roma per guanyar el
jubileu d’aquest any 2025, un jubileu convocat pel papa Francesc i que vivim
ara en comunió amb el papa Lleó. Hem peregrinat fins aquí, ahir a la basílica
de Sant Pere vam traspassar la porta santa i avui venim aquí amb Maria per
cercar la seva protecció i seguir el seu exemple de mare sempre disposada a
acollir, sempre disposada a escoltar, sempre disposada a ajudar-nos en el
nostre camí. Perquè en el nostre camí com a cristians tenim moments de tot, al
llarg de la nostra vida recollim allò que és bo i allò que és dolent i ens cal
l’ajuda de Maria per saber destriar el millor i rebutjar i apartar de la nostra
vida allò que ens fa nosa, que ens fa mal, que no ens ajuda a créixer com a
cristians.
La fe és el gran do que hem rebut, un do que ve directament de Déu i que és sempre una gràcia. Potser a vegades no ens n’adonem del tot que ho és i caiem en una certa rutina espiritual, però viure la fe no pot ser mai una rutina, sempre ha de ser una novetat, una joia. Avui i durant aquests dies ho experimentem així, vivim una experiència de fe en comunitat, conscients de formar part de l’Església. En primer lloc de la nostra Església diocesana de Girona, vosaltres d’una o altra parròquia, d’un o altre moviment heu fet camí junts i és així com podem avançar en el nostre camí de fe, units perquè tu i jo anem cap una mateixa direcció i aquesta no és altra que Crist. Però en segon lloc i encara més important vivim la fe en unió amb l’Església universal, aquí a Roma o Pau i Pere vingueren a portar la bona nova de l’Evangeli, on donarem la seva vida per Crist. Avui aquí a Santa Maria la Major junt amb Maria ens acompanya també la figura el papa Francesc, aquest papa agosarat, valent que no ha tingut por de transmetre la joia de viure la fe i ens ha fet el regal d’aquest any jubilar. Prop de la seva tomba, perquè ha volgut reposar sota la protecció de Maria, ens aplegem avui també nosaltres certs de que l’esperança no defrauda, no pas qualsevol esperança, sinó l’única esperança vàlida, l’esperança en Crist.
Hoy la Iglesia celebra la memoria de san Ignacio de Loyola, alguien que lo dejó todo por seguir a Cristo, que supo escoger de su vida la mejor parte y rechazar, dejar atrás la que no le servía para caminar hacia Cristo. Su ejemplo, como el de tantos otros santos conocidos o que nos son desconocidos, los santos de la puerta de al lado en expresión del papa Francisco, nos ayudan en nuestro camino de fe. En él tenemos a nuestro lado siempre al Señor, como aquella nube que representa la presencia de Dios junto a su pueblo en su camino hacia la tierra prometida. A nosotros Cristo nos promete no una tierra, sino un reino que no pasa donde vivir en comunión la fe.
Estimats germans que avui confirmeu d’una manera solemne la vostra fe aquí a Roma, aquí al costat de Maria, aquí on el record del papa Francesc es fa ben present; no tingueu por de viure per Crist i amb Crist, és la millor manera de viure, val la pena; vosaltres que avui confirmeu la vostra fe que mai no us envaeixi la por, el cansament, el desànim; la fe és per viure-la vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana, cada dia de l’any i de la nostra vida i viure-la sempre contents. Ho deia ahir el papa Lleó ens cal ser sempre signes d'esperança en el món, una força que ha de portar la gràcia de Déu, un missatge d'esperança, una llum per al món sencer i això ho podrem fer si caminem junts amb la nostra fe en Jesucrist.
Gràcies per la vostra presència aquí a Roma, ara i aquí a Santa Maria la major, que la vostra força, que la vostra il·lusió sigui sempre signe d’esperança per l’Església i pel món. Ens cal fer present en el món a Crist que és l’única i la vertadera esperança. Que a això ens hi ajudi la proximitat de la més afectuosa de les mares, que mai no abandona els seus fills; ella que per al sant Poble de Déu és «signe d’esperança ferma i de consol». (Cf. Spes non confundit, 24).