Diumenge
XIV durant l'any / Cicle C
Missa de RTVE2
Capella del Col·legi Pureza de María
de Sant Cugat del Vallès
Diumenge
6 de juliol de 2025
Is
66,10-14c; Salm
65,1-3a.4-5.6-7a.16 i 20; Ga 6,14-18 i Lc 10,1-12.17-20
El Senyor en designà encara setanta-dos, a part del nucli més proper a ell, el dels dotze apòstols, Jesús en crida a setanta-dos més per anar de dos en dos marxant en avançada per preparar el camí a l’Evangeli a cada lloc on Ell mateix havia d’anar. La tasca d’anunciar la bona nova és feixuga i demana de recursos humans, ho sabem prou bé en els nostres dies quan, com ha succeït també en altres moments de la història de l’Església, la manca de preveres i de diaques, afecta de manera singular la difusió de la bona nova en la nostra societat.
Podríem dir que partint de la catolicitat, de la universalitat de l’Església, el nostre món occidental ha perdut la centralitat dins de l’Església, mentre que a l’Africa o a orient l’Església viu una primavera, no pas exempta de sacrifici perquè allí en molts casos l’Església pren un caire martirial com l’ha tingut a la vella Europa en altres moments.
Ens ho diu el
papa Lleó: «Una malaltia molt difosa en el nostre temps és el cansament de
viure: la realitat ens sembla massa complexa, pesada, difícil d'afrontar. I
llavors ens apaguem, ens adormim, amb la il·lusió que en despertar-nos les
coses seran diferents. Però la realitat cal afrontar-la, i amb Jesús al costat podem
fer-ho bé.» (25 de juny de 2025).
El cert és que el missatge de Crist no ha perdut pas actualitat, les seves paraules continuen essent tant vàlides com sempre, aquesta centralitat de Crist, de la que ens parla l’apòstol sant Pau, aquesta gràcia de nostre Senyor Jesucrist segueix present avui entre nosaltres. No hi ha d’haver doncs lloc per al desànim i si sempre lloc per a l’esperança.
Ho vivim aquest any d’una manera ben especial, un any en que celebrem l’any jubilar 2025 que el papa Francesc va posar sota el lema de l’esperança, aquella esperança que no defrauda que és Crist. La fe l’hem de viure amb joia, ens ho diu el profeta Isaïes, ens cal fer festa, ens cal estar contents, perquè la mà del Senyor es fa conèixer als seus servents, cal per això que els nostres cors bateguin de goig. Una fe trista, una fe ensopida no és una vertadera fe, viure la fe amb plany per temps passats que no tornaran, viure-la culpant al nostre voltant del que ens passa, no és viure-la amb sinceritat de cor.
No ens hem de gloriar en cap altra cosa que en Jesucrist, i fent-ho ho fem en la seva creu, allí on el món va ser crucificat per nosaltres i on nosaltres ho som per al món. No és aquesta una visió trista, negativa o fosca de la fe i per què no ho és? Doncs perquè ho sabem molt bé, darrera de la creu hi ha la resurrecció, darrera d’aquell migdia del divendres on tot era foscor, tristesa, solitud i befes; hi ha la llum de l’albada del diumenge de la resurrecció. Per això són admirables les seves obres, per això son tant admirables el sacrifici de la creu i la resurrecció que ens ofereix la vida eterna i la filiació divina.
Ens ho deia fa pocs dies el papa Lleó: «no ens desanimem! Fins i tot en els moments foscos de la vida, quan el temps passa sense donar-nos les respostes que busquem, demanem al Senyor que surti de nou i ens aconsegueixi allí on l'estem esperant. El Senyor és generós i vindrà aviat!» (4 de juny de 2025).
El Senyor bé, com va anar a tots aquells llocs on havia d’anar i on els setanta-dos anaren a prepara-li el camí. No és aquest el sentit de l’Església també avui? Preparar el camí a Crist? Certament és aquesta la nostra missió. La de tots i cadascun dels batejats, és a dir, ser evangelitzadors moguts pel mateix esperit que movia als setanta-dos i qui sap si també com ells, anyells enmig de llops. Però ens ho diu el mateix evangelista sant Lluc, a la fi de la seva missió els setanta-dos tornaren satisfets i contents.
Nosaltres com ells no ens hem d’acontentar amb cap altra cosa que en treballar pel Regne, mirant que a la fi del camí estiguem satisfets i contents per la tasca feta i esperant que els nostres noms restin escrits en el cel i amb els nostres els de tants com puguem transmetre la joia i l’esperança de l’Evangeli, la joia que és Crist.