Mare
de Déu del Carme
Monestir de les Carmelites a Banyoles
Dimarts 15 de juliol de 2025
1Re 18,42b-45a, Salm 14,1.2-3.4; Gal 4,4-7 i Jn 19,25-27
Maria, la Mare,
és la dona que afronta les dificultats, no les defuig, ans al contrari. Just
anunciada la seva concepció virginal va muntanya amunt per visitar i ajudar a
la seva cosina Elisabet; ara quan la vida terrenal de Jesús arriba a la seva fi
i quan està a punt de començar la nostra salvació, Maria puja a aquell turó que
envolta Jerusalem, un turó maleït perquè allí donen compta amb la seva vida els
malfactors, i hi puja afeixugada pel dolor i alhora consolada i abrigallada per
algunes dones i pel deixeble aquell a qui Jesús tant estimava. Allí, enmig de
tanta solitud i abandó, Maria rep l’anunci d’una nova maternitat, allí succeeix
una nova anunciació; als peus de la creu el Fill, fill seu i Fill de Déu fet
carn, atorga el seu testament, ens confia a la Mare i ens confia la Mare.
Amb María al peu
de la creu, juntament amb el deixeble estimat i les altres dones, Jesús va constituir
una seva nova família, no sobre llaços de sang, sinó basada en la fe i en
l’amor. Maria rep un nou fill i el nou fill, aquell a qui Jesús tan estimava,
rep a la seva nova mare i l’acull a casa seva i amb el nou fill ens rep a tots
com a fills. De la creu en neixen dues coses: de l’aigua i de la sang que
brollen del cos mort i traspassat en neix sagramentalment l’Església; d’una
mare traspassada per l’espasa del dolor i d’un deixeble a qui l’amor ha fet
vèncer la por, en neix la comunitat.
Maria i Joan
pujaren a la muntanya i hi van trobar al Senyor. Anys a venir un grup
d’eremites també pujaren a la muntanya, hi pujaren per cercar Déu. L’orde del
Carme té el seu origen en un grup d’ermitans establerts mitjan el segle XII al
Mont Carmel, la muntanya on el Llibre dels Reis situa la lluita entre Elies i
els sacerdots de Baal. D’aquí que el profeta Elies sigui considerat pare del
Carmel, aquell que va pujar al cim de la muntanya i es va prosternar a terra
amb la cara entre els genolls perquè se sabia en presència de Déu.
No són grans
gestes les nostres, no són com les d’Elies, són fets petits, quasi podríem dir
que puntuals o insignificants. Un petit núvol, petit com una mà, puja del mar;
sembla no res o ben poca cosa i acabarà esdevenint una gran pluja capaç de fer
encallar els carros. Certament un petit núvol pot acabar esdevenint una
tempesta. Així també la vida religiosa està feta a base de petits núvols, de gotes
de pluja que conflueixen en rierols, les gotes som que som cadascun de
nosaltres, els rierols, els estanys són les nostres comunitats i tots junts,
units, acabem per esdevenir un mar profund que és l’Església. Certament ara per
ara, en aquests temps que són els nostres, difícilment aquest riu, aquest
estany acaba per desbordar-se i ocupar les riberes; però no per això la vida
consagrada deixa de tenir un paper fonamental en el conjunt de l’Església i
segueix essent font de vida per a aquesta. Segueix essent, en paraules de sant
Joan Pau II: «un do preciós i necessari també per al present i el futur del
Poble de Déu, perquè pertany íntimament a la seva vida, a la seva santedat i a
la seva missió» (Vita Consecrata, 3).
Davant la
precarietat i la debilitat, cal apostar decididament per l’autenticitat, per la
fidelitat, per seguir els consells evangèlics i no apartar-nos-en en cap moment
de la nostra vida i això no és pas fàcil; perquè ens pot vèncer el desànim, la
rutina, la desesperança.
Què pot
transformar un petit núvol en una pluja suficientment abundant com per amarar
la terra? Què pot transformar la desesperança en confiança en el futur? La fe
en aquell qui tant ens estima. Una fe com la de Maria, forjada als peus d’una
creu on estava lliurant el seu darrer alè el seu Fill; la fe d’Elies que sap
reconèixer en un petit signe la grandesa de Déu. I la confiança, la fe,
s’alimenta amb la pregària i la pregària significa apropar-se a Déu.
Per parlar amb
el Pare, fins i tot aquell que nasqué d’una dona, que nasqué sota la llei per a
rescatar-nos, perquè rebéssim la filiació per adopció que ens permet dir a Déu
Pare, com ens diu l’Apòstol, Crist cercava un lloc elevat i solitari i pregava.
«L'esperit d'oració s'identifica amb l'actitud de l'ànima que té set de la
intimitat divina i s'esforça per viure en aquesta intimitat, amb lliurament
total. Aquesta actitud s'expressa en l'oració concreta, a la qual es dedica
cert temps cada dia de la vida. També en això s'imita a Jesús que, fins i tot
en el període més intens del seu ministeri, reservava moments per al diàleg
exclusiu amb el Pare en l'oració solitària.» (Sant Joan Pau II, Audiència
General del 4 de gener de 1995).
És de la
pregària de la que traiem forces, com Elies al Mont Carmel, com Maria pujant a
la muntanya a visitar a Elisabet, com Maria al calvari als peus de la creu, com
Jesús a la muntanya o a Getsemaní. I la pregària dona fruit, d’un petit núvol en
surt un aiguat; d’una mare desolada pel dolor, en surt una mare amatent per a
tots.
Perquè siguem
com un petit núvol que acaba essent una nuvolada capaç d’amarar la terra,
perquè siguem com un petit rierol que acabi per desbordar d’aigua per preparar
així als sembrats; ens cal avançar cada dia un pas, sempre endavant cap al
Regne del cel, cercant d’ésser més justos, o al menys intentant-ho. I qui sap
si a poc a poc el cel s’anirà enfosquin, si a poc a poc el vent creixerà i tal
volta a la fi arribarà la gran pluja, la pluja tant esperada després d’anys de
sequera, una pluja que el nostre món necessita i molt. És cert, vivim anys de
sequera espiritual, però això no ens ha de fer perdre ni la confiança, ni
l’esperança, malgrat la indiferència que ens envolta. Déu actua també des de la
senzillesa i així es mostrà a Elies, en un ventijol suau.
A mantenir-nos confiats i esperançats ens hi ajuda la pregària, la fidelitat i el seguiment dels manaments del Senyor. Que Maria, l’esperança de la qual no va defallir mai, ens ajudi i ens acompanyi en el nostre camí. Que ella sigui la nostra llum i la nostra força i que acollint-nos com a fills ens porti a la presència del Pare mitjançant la acció redemptora del Fill. Som fills amb el Fill, per voluntat divina; hereus per designi de Déu. Que l’exemple de Maria ens porti a seguir el camí de la caritat perfecte.