Assumpció de la Mare de Déu

Assumpció de la Mare de Déu

15 d'agost 2018

Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Salm responsorial 44,10bc.11-12ab.16; 1C 15,20-27a ; Lc 1,39-56

«Mira que linda donzella, relumbrante como estrella, Madre y Virgen preservada», escrivia per a una de les seves famoses composicions Mateu Fletxa el Vell. 

Maria com a model o, més aviat com a figura, està present en el misteri de Crist, està també constantment present en el misteri de l'Església en paraules de sant Joan Pau II (RM, 42). Així l’any 1950 el papa Pius XII definia com a dogma l’Assumpció de la Mare de Déu, perquè és inimaginable pensar que aquella que concebé a Crist, el crià, el tingué en braços; aquella dona sortosa perquè les seves entranyes el van dur i els seus pits el van criar; fos separada en cos o en ànima del seu Fill. Rebia així Maria la corona suprema dels seus privilegis essent conservada immune a la corrupció del sepulcre, tal com ho havia estat el seu fill abans i vencent també ella la mort per voluntat divina, fou portada en cos i ànima a la gloria del cel. L’assumpció de Maria tant sols té sentit entesa des del misteri pasqual, com a participació de la resurrecció de Crist. I qui millor per ser la primera a participar-ne que la seva mare; destinada des de sempre i arca del primer dels qui han mort, d’aquell per qui ha vingut la resurrecció dels morts. 

Maria, la concebuda sense màcula, la sempre verge; resta unida per tota l’eternitat al Crist gloriós com a primícia i model d’aquella Església que serà la definitiva, la celestial. Oberta la porta del cel pel seu Fill, el nou Adam; Maria esdevé la nova Eva que ens mostra el camí de la salvació i ens convida a seguir-lo. Essent Crist carn de Maria, aquesta esdevé arca de la nova aliança, vestida pel sol i coronada per dotze estrelles; ella no ha conegut la corrupció ni en l’ànima ni en el cos; no ha conegut ni la del pecat ni la del sepulcre. 

Escollida des de sempre, dona decidida i entregada, beneïda per tots els segles, amb la seva petitesa ha servit Déu i per això totes les generacions li diuen benaurada; perquè Déu ha fet en ella la més gran obra de la història de la salvació, s’hi ha fet carn. A més de ser concebuda immaculada, de ser la Mare de Déu i romandre verge alhora; ha rebut anticipadament la sort que Déu té reservada per tots els justos, en paraules del beat Pau VI. Maria representa per a nosaltres, com Crist mateix, la victòria sobre la mort; en ella la fe, aparentment petita i dèbil, esdevé la vertadera força que transforma al món; que transforma la mort en vida.

L’assumpció de Maria és model de la nostra identificació amb Crist; ens infon esperança en la vida eterna, perquè hi observem quina és la veritable meta a la qual estem cridats a participar-hi. No coneixent la corrupció del sepulcre i assumpta al cel esdevé la intercessora de tots els homes davant de Crist. «El cor maternal de Maria coneix bé el cor de Jesús i sap molt bé que Jesús no li pot refusar res» (Sant Bernat, Sermó sobre Santa Maria, Reina dels Àngels i dels Sants). Unim així la nostra pregària a la de Sant Bernat, que no dubta a anomenar a Maria mare de misericòrdia i demanem-li que la seva bondat manifesti al món la gràcia que Déu ens ha concedit: perdó pels nostres pecats, alleujament per als malalts, entusiasme per als pusil·lànimes, pau per als afligits, suport i llibertat pels qui es troben en perill (Cf. Sant Bernat, Sermó IV en l’Assumpció de Santa Maria, IX).

Jesús ha començat el nostre alliberament amb Santa María, amb la seva mare santíssima; és Ella el darrer graó de l'escala que Déu ha recorregut per baixar fins a nosaltres i fer-se home com nosaltres, llevat del pecat; és la seva petitesa la que Déu ha estimat, en ella s’ha complagut, en ella s’ha fet carn, de manera que ha esdevingut la Mare de Déu. Mare nostra perquè llur proximitat, com a mare ens ajuda a descobrir el que manca a la nostra vida; ens ho mostra amb cura de mare, amb llur presència i bon consell; com a mare, que ens vol protegir a tots.

Feliç ella que ha cregut, perquè ha escoltat la Paraula de Déu i l’ha servada en el seu interior. Concebuda immaculada per preparar l’estança de les seves entranyes al Fill de Déu, esdevé arca de la nova aliança; és assumpta al cel en cos i ànima, per parar-nos l’estatge de salvació. Maria és per a nosaltres model d’esperança i consol en el camí vers Crist, el seu fill, que és alhora l’únic mitjancer (LG, 8) i plenitud de tota la revelació (DV, 2). 

Que Maria ens aconsegueixi la sobreabundància de l'Esperit, per ser bons servents i fidels servents de Crist com ella ho fou, com ella ho és.

VI Festival de Música Antiga de Poblet Paraules de salutació

VI Festival de Música Antiga de Poblet

Paraules de salutació

Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, benvolgut mestre Jordi Savall, senyores i senyors. Benvinguts al VI Festival de Música Antiga de Poblet.

De nou la música en aquest espai trenca el silenci que d’habitud omple la nit a Poblet. De nou de la mà del mestre Savall la música esdevé llenguatge privilegiat pel diàleg entre les religions i les cultures que envolten la Mediterrània. Un marc geogràfic el nostre que ha estat al llarg dels segles fogar de civilització i també, malauradament masses vegades, escenari de conflictes i de dolor. La nostra terra sap molt bé que és l’exili, que és ser acollit i també que és acollir, i també sap molt bé que és l’esperança, sols ella ha forjat la nostra manera de ser al llarg dels segles. La Mediterrània no separa pobles i cultures, les uneix i som els homes i dones, maldestres gestors del nostre destí, qui creem barreres i fronteres on únicament hi hauria d’haver comunicació i diàleg. Tant sols cercant marcs de convivència comuns podrem conviure en harmonia, pluralitat, llibertat i solidaritat.

  

En aquesta edició, el títol del festival és La memòria i els símbols: del Poder, de la Fe i de l’Exili. Enguany, la programació del Festival mira també cap al futur, incorporant el grup Tasto Solo, una de les formacions emergents amb més projecció internacional del moment, i la presència de la Jove Capella Reial de Catalunya, amb què Jordi Savall aposta pels músics més joves que han escollit com a especialitat la interpretació amb criteris històrics. Un dels al·licients del Festival serà la oportunitat única d’escoltar les Ensaladas de Mateu Fletxa el Vell en l’antic dormitori dels monjos, un compositor que va esdevenir al final de la seva vida monjo aquí a Poblet, la música del qual escoltarem, en l’espai on probablement dormia el propi compositor, i on, qui sap, si durant les nits rememorava en la seva ment les seves composicions tot respectant el gran silenci que ens mana la Regla de Sant Benet. 

Per segon any els concerts es complementen amb tres conferències en què diferents experts reflexionaran a l’entorn del contingut de cada programa. Avui ha estat el Doctor en Economia i exrector de la Universitat de Barcelona Josep M. Bricall parlant d’aspectes d’actualitat vinculats amb el concert de la nit a càrrec de la formació d’Orpheus XXI amb refugiats; demà dissabte serà el professor de Dret de Nacionalitat, Estrangeria i Ciutadania Europea d’ESADE Eduard Segarra qui parlarà sobre la idea de les Nacions a l’Europa d’avui (en el marc del Concert sobre Les Nacions de Couperin); i finalment diumenge el musicòleg Josep Mª Gregori parlarà sobre Mateu Fletxa i el seu context.

Els acull un marc únic i singular, el Monestir de Poblet, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1991. Aquí una comunitat de monjos cistercencs seguim fidels a la nostra vocació i a la voluntat fundacional del Comte de Barcelona Ramon Berenguer IV al segle XII, duent alhora a terme un projecte integral de servei al país, a la cultura, a la societat, a l’entorn natural i sobretot a l’Església. Part d’aquesta vida és el Programa Cosmos Poblet; que mentre a l’estiu organitza el Festival Internacional de Música Antiga de la mà del mestre Jordi Savall, a la tardor presenta el Festival Internacional Orgues de Poblet. Una cita aquesta també inexcusable per la personalitat del marc en què tenen lloc els concerts, un monestir cistercenc amb més de vuit segles d’història; la personalitat de l’instrument, una equilibrada síntesi dels elements més significatius de les diverses escoles d'orgueneria europees del període barroc; i la personalitat dels intèrprets que hi participen, amb enorme prestigi però poc habituals en les programacions de Catalunya.

Cal donar les gràcies a les institucions i entitats que fan possible amb la seva ajuda aquest Festival: la Generalitat de Catalunya, les Diputacions de Tarragona i Barcelona,  l’Obra Social de La Caixa, la Fundació Lluís Carulla, SAS Prefabricados de Hormigón, ANAV (Nuclear), Indústries Teixidó, Fundació Martí l'Humà,  Veralia,  Mahle, el Consell Comarcal de la Conca de Barberà i els ajuntaments de Vimbodí i Poblet, l'Espluga de Francolí, Sarral i  Montblanc. 

Siguin tots benvinguts a Poblet, al VI Festival de Música Antiga i gaudeixin de la música i del seu missatge d’esperança. Moltes gràcies per la seva presència,

Miércoles semana XVIII durante el año / II

Miércoles semana XVIII durante el año / II

Misa Conventual en la Basílica del Pilar de Zaragoza

8 de agosto 2018

Jr 31,1-7; Salmo responsorial Jr 31,10.11-12ab.13; Mt 15,21-28

La liturgia de la Palabra nos presenta casi en paralelo dos textos que tienen como centro la fe. Ayer escuchábamos el relato de como Pedro, el primero de los apóstoles, superada la sorpresa de ver a Jesús caminar sobre las aguas él mismo empezó a andar sobre ellas pero ante la primera dificultad, ante un soplo de viento, sus fuerzas flaquearon y empezó a hundirse de tal manera que tuvo que pedir auxilio a Jesús para no ahogarse. 

Hoy una mujer, una cananea pide a gritos compasión a Jesús; no pide para sí misma sino para su hija. Jesús estaba yendo a un lugar apartado para retirarse, y parece no hacer caso de los gritos de la mujer hasta tal punto que los apóstoles, sufriendo más por la molestia del escándalo que por el padecimiento de la mujer, le piden que la atienda. Jesús responde tan sólo cuando la mujer se postra ante Él y lo hace con una de las frases más duras del Evangelio «No está bien tomar el pan de los hijos y echárselo a los perritos». Lejos de amilanarse, de vacilar como Pedro sobre las aguas, la cananea responde desde su sufrimiento porque nada hay más importante para ella que la curación de su hija y tiene la certeza de que Jesús puede conseguirla. Tenemos a menudo la sensación de que Dios no nos oye, que no atiende las peticiones de la humanidad. Es de hecho nuestra fe la que vacila, como la de Pedro y carece de la fortaleza de la mujer cananea. 

Ya en su petición podemos descubrir un indicio de su fe, que no hace sino crecer y reforzarse a lo largo del diálogo. No tiene miedo de gritar, de llamarle Señor e Hijo de David (cf. Mt 15, 22), tan firme es su esperanza de ser escuchada. Puede parecer desconcertante el silencio de Jesús, hasta el punto de suscitar la intervención de los discípulos, pero no se trata de insensibilidad ante el dolor de aquella mujer sino al contrario. San Agustín afirma que «Cristo se mostraba indiferente hacia ella, no por rechazarle la misericordia, sino para inflamar su deseo» (Sermón 77, 1: PL 38, 483). El aparente desinterés de Jesús no desalienta en modo alguno a la cananea, que insiste, incluso cuando recibe una respuesta que parece cerrar toda puerta a la esperanza. Ella, en su sencillez,  no quiere quitar nada a nadie; le basta poco, muy poco, unas migajas, una mirada, una palabra de  Jesús, y es esto lo que acaba por conquistarle y admirarle; una fe tan grande como nunca había visto.

Nosotros estamos llamados a crecer en la fe, a abrirnos y acoger con libertad este don de Dios, a tener confianza para gritar a Jesús confiadamente. Él es el camino, la verdad y la vida. La fe de la cananea nos muestra el camino hacia la confianza en Jesús, esta mujer nos invita a que nuestra fe también crezca, con el deseo de encontrar el camino que nos lleva a la salvación, que es Cristo. 

La fe es un don de Dios, que se nos revela no como algo abstracto, sino con un rostro y un nombre; Jesús de Nazaret. Alimentemos cada día nuestra fe, con la escucha atenta de la Palabra de Dios, con la participación en la Eucaristía, con la oración personal, que es como el grito de la cananea si lo  dirigimos a Él con caridad compartida hacia el prójimo. 

Que la intercesión de la Virgen María, bajo la advocación del Pilar, nos ayude a vivir, anunciar y testimoniar la alegría de haber encontrado, como la mujer cananea, al Señor. Que lo encontremos como lo hizo santo Domingo de Guzmán, la memoria del cual celebramos hoy, que quiso servir mejor a los pobres y orando encontró para ello el mejor camino y la fuerza necesaria para recórrelo. Aunque dudemos como Pedro no perdamos nunca la esperanza y mantengamos siempre la confianza en aquel que nos profesa un amor eterno.

Diumenge XVIII Durant l’any B

Diumenge XVIII Durant l’any B

5 d’agost de 2018

Ex 16,2-4.12-15; Salm 77,3-4.23-24.25 i 54; Ef 4,17.20-24; Jo 6,24-35

La comunitat del poble d’Israel que sota el guiatge de Moisés i d’Aaron recorrent el desert camí de la terra promesa es fatiga, va perdent pistonada i enyora els àpats a Egipte, tot i ser sota l’esclavatge. Murmuren i Déu els posa de nou a prova. Veuen com el cel s’omple de guatlles i tot el desert queda cobert per una cosa granulada, fina com la capa de gebre que cobreix la terra; però lluny d’agrair l’aliment tant sols se’ls acut dir “Què és això?”.

Tampoc els qui segueixen a Jesús no han acabat d’entendre; certament els ha saciat amb uns pocs pans i peixos i n’han menjat tant com n’han volgut; però no han entès el més important; segueixen a Jesús tant sols per un menjar caduc, que es fa malbé. El que Déu vol és que creguem en el seu Fill, en aquell que Ell ha enviat no sols per donar-nos el mannà o el pa que al cap i a la fi es malmeten; sinó per rebre el blat celestial, el pa baixat del cel que dona vida al món. Aquest pa és el mateix Jesús, qui el veu amb els ulls de la fe ja no passarà mai més fam; qui creu en Ell ja no tindrà mai més set.

Jesús havia saciat la fam de la multitud i tant sols per això el seguien per fer-lo rei; però Jesús lluny de deixar-se ensarronar per les simples mires terrenals va més enllà, del pa que els ha donat els porta al pa celestial. El veritable do, l’autèntic regal de Déu  no és el mannà, ni les guatlles, ni els pans, ni els peixos; és aquell qui dona la vida pel món; aquell qui dona la vida al món; la vida vertadera, plena i eterna oferta per la seva encarnació, mort i resurrecció. 

El sermó del pa de vida, que avui comencem de la mà de l’evangelista sant Joan, ens ha de moure a treballar per allò que no passa mai. Per aconseguir-ho cal obrir-se a la fe, cal creure i alimentar-se de Crist mateix. Alimentats amb el pa veritable no podrem viure ja guiats per criteris que res no valen, hem de viure despullats de la naturalesa envellida i dels designis mundans i caducs que ens porten a la destrucció. El pa de vida afirma i renova el nostre esperit i tota la nostra manera de pensar. Ens revesteix d’una nova naturalesa que Déu ha creat a imatge seva, ens mou a una vida justa, bona i santa de veritat; en paraules de l’apòstol. 

De res no val quedar tips de mannà, de guatlles, de peixos o de pa si això no significa renovar-nos, convertir-nos, mostrar i compartir la nostra fe amb els germans que ens envolten. Vivim en un món marcat pels interessos caducs, un món que cofois definim com a desenvolupat i qualifiquem com a primer, on sembla que tot s’hi val per guanyar més, per tenir més, per oprimir més i alhora oblidar-nos, cap cop més, dels qui tenen fam, dels qui tenen set, dels qui truquen a la porta de les nostres costes, per saciar-se, per obtenir allò que de justícia els pertoca i que cal que compartim; però també per que els donem el nostre amor, aquell que alimentat pel pa de vida hem de compartir. 

Ens ho diu el salmista: El que hem sentir i après, el que els pares ens van contar, no podem amagar-ho als nostres fills, i que ells ho contin als qui vindran; perquè són les gestes glorioses del Senyor. El Senyor que ens convida a no oblidar que, essent necessari el pa material i procurar-lo a tothom, és encara més important fer créixer la relació amb Aquell qui és el pa de vida que pot saciar, sols Ell pot fer-ho, el nostre desig de veritat i d’amor.

Per cercar-lo ens cal primer que res perdre la por, Ell ens estima i ens coneix i sap trobar l’escletxa per entrar a la nostra vida. Per trobar-lo ens cal no tenir pressa, anar-hi amb calma, poc a poc, però amb constància, amb perseverança; perquè Ell és sempre al nostre costat. No el busquem pel pa que es fa malbé, sinó pel menjar que es conserva sempre i dóna la vida eterna. Per reconèixer-lo cal que deixem d’amagar-li les nostres ferides i ens presentem davant seu tal com som, plantejant-nos si hi ha pau al nostre cor i mirant de trobar-la i si trobem el camí que hi porta estiguem segurs que aquest és el camí vers Crist. 

Alimentem-nos amb el pa de vida, amb la Paraula de Déu i amb l’Eucaristia, fins a descobrir que vertaderament els qui van a Ell no passaran fam i els qui creuen en Ell no tindran mai més set.