Novena
a la Mare de Déu de la Cinta
Catedral de Tortosa
Dimarts 5 de setembre de 2023
Quan un dia de 1178 aquell
clergue virtuós, com lo descriu el tortosí Francesc Vicenç prior claustral que
fou de la seu tarragonina, s’apropava a aquesta catedral i escoltà el Te
Deum laudamus més aviat s’esverà perquè primer creia, zelós com era per la
pregària capitular, fer tard a l’ofici de Matines i després se sentí confós per
escoltar aquell cant en un dia que no era festa litúrgica i per tant no
corresponia cantar aquell himne de
lloança. Poc a poc fou conscient de que era testimoni i emissari del
reconeixement de Maria cap als ciutadans de Tortosa que tenien i tenen tanta
cura de venerar i servir a la Mare de Déu en aquesta seu.
Què li podia plaure més que això
a aquella que es definí a ella mateixa com a petita serventa i esclava del
Senyor? Maria és la verge immaculada, la Mare de Déu i la santa per
excel·lència. Des del mateix moment de la seva concepció estava predestinada al
servei diví, a servir a Déu; com ho estaven aquells estols d’àngels que el
prevere virtuós veié al cor d’aquesta seu.
Com diu el Papa Francesc: «María
és la mare de l'esperança, la imatge més expressiva de l'esperança cristiana.
Tota la seva vida és un conjunt d'actituds d'esperança, començant pel «sí» en
el moment de l'anunciació. María no sabia com podria arribar a ser mare, però
es va confiar totalment al misteri que estava per realitzar-se, i va arribar a
ser la dona de l'espera i de l'esperança.» (Vespres a Sant Antoni Abad a
l’Aventino el 21 de novembre de 2013).
Maria no se sabia escollida, no
se sabia predestinada a tan alta funció però des del primer contacte amb
l’arcàngel a Natzaret es posà tota ella al servei de Déu. Quan l’àngel del
Senyor anuncià a Maria i ella va concebre per obra de l’Esperit Sant, com
recitem en la pregària mariana de l’Àngelus, Déu li manifestava de manera
inequívoca que havia estat escollida per a la més alta funció en la història de
la salvació, ser l’instrument per mitjà del qual Déu es feia home. Aquell clergue
tant devot de nostra Senyora tampoc no se sabia predestinat a rebre la visita,
la paraula i el regal de Maria.
Déu tria les persones que s’obren
a l’acció de Déu, devotes i fervents, que no cerquen res per a elles, que no
pretenen res més que servir al Senyor de la millor manera que saben en funció
dels dons que Déu els ha donat. Qui li havia de dir a Maria que mentre estava
tranquil·la a casa seva a Natzaret, esperant que el seu compromís amb aquell
home just que es deia Josep, un enviat de Déu li capgiraria tota la vida. Qui
li havia de dir a aquell clergue temorós de Déu que quan feia via com cada dia
cap a la catedral per pregar l’Ofici Diví tindria tant sorprenent i miraculosa
trobada amb la Mare del seu Senyor? La primera actitud que hem de tenir tots
nosaltres és la disponibilitat, no pas dir a Déu el que volem que faci sinó
estar oberts al que Ell vulgui de nosaltres en cada moment, perquè sap el que
ens convé, molt millor que nosaltres mateixos.
Amb el fiat de Maria s’inicia la
realització del pla de salvació que Déu ofereix a l’home. Sant Bernat ens ho
mostra bellament en un dels seus sermons en que insta i apressa a Maria a dir
si a l’àngel per tal de que tots els homes puguem ser salvats, escriu sant
Bernat: «Obriu, oh Verge benaurada, el vostre cor a la fe, els vostres llavis a
la confessió, les vostres entranyes al Creador. Mireu que el qui desitgen totes
les nacions és aquí fora i us truca a la porta. No fos cas que, si ho demoreu,
passés de llarg.» (Homilia 4, 8-9). I Maria digué «sí».
El Senyor no ens demana cap cosa
excepcional, Crist mateix ho va dir als seus deixebles en el darrer sopar, ens
demana d’estimar-lo i d’estimar als germans. Sembla fàcil, tots diríem que hi
estem ben disposats a fer-ho, però si som sincers amb nosaltres mateixos veurem
com n’és de difícil seguir aquest manament que resumeix tota la llei de Déu.
Sempre hi trobarem excepcions justificables per a nosaltres que són difícils de
defensar davant de Déu. Davant les dificultats per estimar, Maria és sempre el
model, ella callava més que parlava, fou la primera deixeble de Crist, el seu
fill i fill de Déu, i es confià sempre a la seva voluntat.
A Canà de Galilea no s’imposà al
seu fill, aquell que a súpliques d’una mare preocupada per uns nuvis que
estaven a punt de deixar sense vi als seus convidats, li respongué una mica
durament dient-li: «Dona, i jo què hi tinc a veure?
Encara no ha arribat la meva hora.» (Jn 2,4). Maria
lluny de desassossegar-se, els donà als criats la millor de les ordres i així
també és per a nosaltres el millor dels consells: «Feu tot el que ell us
digui.» (Jn 2,5). I què ens diu Ell sinó: «Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als
altres tal com jo us he estimat. Així, doncs,
estimeu-vos els uns als altres.» (Jn 13,34). Nosaltres responem com Maria que
sí, però aviat comencem a redactar la llista de les excepcions, no som pas tan
constants i generosos com Maria.
Pensem sempre en Maria, en com
actuava. Ella quan cercava al seu fill i li digueren a Crist: «La teva mare i els teus germans són aquí
fora, que volen parlar amb tu.» i Crist respongué «¿Qui és la meva mare i qui són els meus germans?» i llavors, assenyalant amb la mà els seus
deixebles, digué «Aquests són la
meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva
germana, la meva mare.» (Mt 12,46-50). Aleshores Maria no s’ofengué pas,
perquè de fet ella feia, feu sempre, la voluntat del seu Pare del cel i Jesús
ho sabia millor que ningú.
Maria quan li arribaren les
paraules que havia respost Jesús a aquella dona que li cridà: «Sortoses les
entranyes que et van dur i els pits que vas mamar!» i Ell li respongué «Més
aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden!» (Lc 11,27-28),
no s’ho prengué com un menyspreu, sinó com un elogi perquè ella fou la primera
en escoltar la paraula de Déu i de guardar-la, tant al peu de la lletra ho
acomplí que la guardà nou mesos al seu interior fins que aquell qui era la
Paraula es va fer home i després durant
trenta anys escoltà aquella paraula feta carn, durant la vida oculta de Jesús a
Natzaret.
Fins al darrer moment l’escoltà la
Paraula, perquè als peus del calvari, d’aquella mare no sortí ni un retret al
Fill per haver acomplert la voluntat del Pare fins aquell extrem, quan a ella li
traspassà el cor una espasa de dolor, tal com havia predit Simeó quan
presentaren l’infant al temple tot dient-li: «Aquest infant serà motiu que a
Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera
combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima.» (Lc
2,34-35). Als peus de la creu Maria no retreu aquell patiment al fill, no li diu
“perquè em fas passar per això”, ni tant sols té un mot de queixa ni al Fill ni
als botxins.
Tampoc tingué queixa davant la
resposta de Jesús quan es perdé després que Josep, Maria i Ell mateix havien
anat a Jerusalem per visitar el temple i li digué: «Fill meu, per què t'has
portat així amb nosaltres?» (Lc 2,48). Perquè Maria ja sabia que Jesús s’havia
d’ocupar de les coses del seu Pare, que per això havia vingut al món i aquestes
coses que l’ocupaven no eren altres que la nostra salvació. De l‘episodi de
Jesús perdut i retrobat al mateix temple Maria en tragué una gran lliçó i així essent
la seva mare conservava tot això en el seu cor i s’anava fent a la idea de que
aquell fill seu no era com els altres, era un fill per compartir-lo amb tota la
humanitat.
Per això als peus de la creu no
es sorprengué quan Jesús li confià al deixeble estimat com a fill dient-li:
«Dona, aquí tens el teu fill.» i digué al deixeble
estimat: «Aquí tens la teva mare.» (Jn 19,26-27). Quan des
d'aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva, de fet ens
convidava a nosaltres a acollir-la, a fer-ne la nostra mare.
En paraules del Papa Francesc: «En
quin sentit María representa un model per a la fe de l'Església? Pensem en qui
era la Mare de Déu: una noia jueva, que esperava amb tot el cor la redempció
del seu poble. Però en aquell cor de jove filla d'Israel hi havia un secret que
ella mateixa encara no coneixia: en el projecte d'amor de Déu estava destinada
a convertir-se en la Mare del Redemptor. En l'Anunciació, el missatger de Déu l’anomena
«plena de gràcia» i li revela aquest projecte. María respon «sí» i des d'aquell
moment la fe de María rep una llum nova: es concentra en Jesús, el Fill de Déu
que d'ella ha pres carn i en qui es compleixen les promeses de tota la història
de la salvació. La fe de María és el compliment de la fe d'Israel, en ella està
precisament concentrat tot el camí, tota la vida d'aquell poble que esperava la
redempció, i en aquest sentit Maria és el model de la fe de l'Església, que té
com a centre a Crist, encarnació de l'amor infinit de Déu.» (Audiència General
23 d’octubre de 2013).
Aquella que es presentà al bon tortosí
i clergue virtuós com a Mare de Déu i a la que ell es dirigia com a Mare de
Nostre Senyor Jesucrist i Senyora nostra, va concebre per obra de l’Esperit
Sant perquè estava totalment disposada a acomplir la voluntat de Déu. Va
acceptar de ser mare, aquell honor que era alhora una càrrega plena de joia i
també de dolor, com el viscut per tantes mares al llarg de la història que
s’alegren i sofreixen amb els seus fills. Maria ho feu declarant-se l’esclava
del Senyor, disposada a que es fes en ella segons la seva paraula.
Aquesta disponibilitat és la que
ens demana el Senyor, la que ens demana Maria, la mateixa disponibilitat que
trobà en aquells tortosins que edificaren aquesta catedral en honor del seu
Fill i de la seva Mare Maria i que tenien gran cura en venerar-la i en
servir-la.
Quan Maria donà a llum al Fill de
Déu, quan aquest es feu home i posà entre nosaltres el seu tabernacle, la seva
tenda, la seva casa i visqué enmig nostre; Maria estimà fins a l’extrem, portà
fins a l’extrem la seva disponibilitat a fer la voluntat de Déu.
Aquell virtuós prevere tortosí
feu un tast, experimentà per uns moments com és l’Església celestial, amb Maria
la Mare, amb els apòstols Pere i Pau, amb tots els sants, amb els àngels; però
experimentà encara una mica més la presència real de Crist en el món, la
vertadera maternitat de Maria quan la Verge li donà una cinta, la cinta que
cenyia, la cinta feta per les seves pròpies mans i que Maria mateixa diposità
sobre l’altar d’aquest temple en mostra d’amor. Per això no hi hagué ni xiquet,
ni gran que no s’unís a la alegria per aquell regal tant extraordinari.
Com Maria es feu present i es fa
present en aquest temple de manera singular, es fa present també enmig del
temple que som nosaltres, perquè som aquelles pedres vives de les que ens parla
sant Pere en la seva primera Carta quan ens diu: «Vosaltres, com pedres
vives, sou edificats per Déu com a temple de l'Esperit perquè formeu una santa
comunitat sacerdotal que ofereix víctimes espirituals agradables a Déu per
Jesucrist.» (1Pe 2,5).
Maria estant oberta a l’acció de
Déu, disposada sempre a complir la seva voluntat i esdevenint mare del
redemptor és el gran exemple de fe, d’esperança i de caritat per a tots
nosaltres. Ella «va avançar en la peregrinació de la fe i va mantenir fidelment
la unió amb el seu Fill fins a la Creu», com ens diu el Concili Vaticà II (LG,
68).
En paraules de sant Joan Pau II:
«María roman, des del començament, amb els apòstols a l'espera de Pentecosta i essent
«feliç la que ha cregut», a través de les generacions és present enmig de
l'Església pelegrina mitjançant la fe i com a model de l'esperança que no
desenganya.» (Redemptoris Mater, 42).
Però per damunt de tot Maria és
la icona de la caritat, de l’amor, ho és: «contemplant la seva arcana santedat
i imitant la seva caritat, i complint fidelment la voluntat del Pare», com ens
diu el Concili Vaticà II (LG, 64). Per a nosaltres «María no sols és model i
figura de l'Església, sinó molt més. Perquè, «amb matern amor coopera a la
generació i educació» dels fills i filles de la mare Església. La maternitat de
l'Església es porta a terme no sols segons el model i la figura de la Mare de
Déu, sinó també amb la seva «cooperació». L'Església rep molt d'aquesta
cooperació, és a dir de la mediació materna, que és característica de María, ja
que ella en la terra va cooperar a la generació i educació dels fills i filles
de l'Església, com a Mare d'aquell Fill: «a qui Déu va constituir com a
germans» (Redemtoris Mater, 44).
Escrivia el Papa Benet XVI en la
seva Encíclica Deus caritas est: «María és gran precisament perquè vol
enaltir a Déu en lloc de si mateixa. Ella és humil: no vol ser sinó la serventa
del Senyor (cf. Lc 1, 38. 48). Sap que contribueix a la salvació del món, no
amb una obra seva, sinó només posant-se plenament a la disposició de la
iniciativa de Déu. És una dona d'esperança: només perquè creu en les promeses
de Déu i espera la salvació d'Israel, l'àngel pot presentar-se a ella i cridar-la
al servei total d'aquestes promeses. És una dona de fe: «Feliç tu, que has
cregut! », li diu Isabel (Lc 1, 45).» (Deus caritas est, 41).
Maria és el model de la fe, de
l’esperança i de la caritat la qui, en paraules de sant Bernat «Si la
segueixes, no et desviaràs; si recorres a ella, no desesperaràs. Si la
recordes, no cauràs en l’error: si ella et sosté no t’afonaràs. De res tindràs
por si et protegeix, si et deixes portar per ella, no et fatigaràs pas i amb el
seu favor arribaràs a bon port.» (Homilia 2, 17)
Ella, Maria, està present aquí
d’una manera singular i una mostra de la seva esperança la teniu entre
vosaltres, una cinta que representa el vincle d’unió entre la Mare de Déu i
aquesta Església de Tortosa, entre Maria i cadascun de vosaltres que sou les pedres
vives de l’Església de Tortosa. Encomanem-li
avui de manera especial a tots aquells qui pateixen per les desgràcies dels darrers
aiguats i per tantes calamitats com ens porta la vida, la malaltia, el dolor,
la solitud, la marginació, la presó, l’exili, l’emigració forçada per raons
econòmiques o polítiques. I avui molt especialment encomanem-li al bisbe Sergi,
nou pastor d’aquesta Església que té a Maria per especial patrona i protectora.
Per això canteu amb tota la raó: «És
la Cinta nostra Reina, nostra Mare, nostre tresor. La Cinta nos lo demana, donem-li’l
cor. Nostra Cinta sobre de tot.»
Que així sigui. Maria sobre de
tot intercedint per nosaltres davant de Crist el seu Fill i Senyor nostre.