Diumenge XII durant l'any / Cicle B
Festa major a
Sant Marçal de Quarantellles a Vilademuls
Diumenge 23
de juny de 2024
Jb 38,1.8-11; Salm
106,23-24.25-26.28-29.30-31; 2C 5,14-17 i Mc 4,35-41
«Mestre, no veieu que ens enfonsem?» preguntaven uns deixebles més que preocupats a un Jesús que semblava indiferent a la situació, endormiscat a popa dormint amb el cap reclinat en un coixí. Tot i la fe dels deixebles en Jesús, tot i haver-li vist fer tants miracles, tot i haver-lo reconegut com el Messies el Fill de Déu, tot i això, la por els envaeix i diríem que retreuen a Jesús que es desentengui de la seva sort. D’onades i de temporals de vent fots n’hi ha sempre; els deixebles els patiren i també nosaltres en patim i a vegades ben sovint. La confiança de Jesús en les seves soles forces és ben palesa; la poca confiança, per no dir la desconfiança, dels deixebles també és ben evident. I és que quan tot va bé no costa massa creure, confiar-se, sentir-se segurs; però quan les coses ja no van tant bé, el dubte i la incertesa ens assalten. Jesús ha encertat de ple en el seu diagnòstic, els deixebles no tenen encara prou fe. Els caldrà encara viure moltes coses, veure’l morir a la creu, trobar-se el sepulcre buit i finalment rebre la força de l’Esperit Sant, per a creure amb tanta força com per donar la vida pel Crist. Passaran de sentir-se desprotegits a donar-ho tot pel Crist, fins la pròpia vida.
Al llarg de la vida ens cal fer experiència del Crist, els hi va caldre als deixebles o també li va caldre a Job. Quan a Job tot li anava bé semblava que tant ell com la seva dona i els seus amics eren els millors i més fidels dels creients, quan tot es torçà la seva dona li retreia de seguir creient en un Déu que sols li enviava coses dolentes, mentre que els seus amics cercaven quina era la culpa de Job per haver-se atret tants mals. L’experiència de la fe, l’experiència del Crist, com ens ha dit sant Pau, passa per valorar-lo no ja per la seva condició mortal, sinó com l’autor de la nova creació, aquell que ha fet que tot allò antic hagi passat i així comenci un món nou.
Però malgrat que Déu es fes home, que enviés al seu Fill al món i que aquest compartís la nostra mort, els nostres sofriments i que ressuscitant ens oferís la vida eterna; malgrat tot això, el sofriment segueix existint i també nosaltres amb la veu o amb el cor li diem a Jesús: «no et fa res que ens enfonsem? No et preocupen els nostres neguits i angoixes? No penses fer res per a ajudar-nos?» Són preguntes que davant del nostre propi sofriment i davant del sofriment dels altres ens surten sovint i ens envaeix llavors una mena de providencialisme radical que ens porta a pensar que tot allò dolent és culpa de Déu, mentre que el que hi pugui haver de bo, potser si que Déu hi pot tenir una part, però la major part del mèrit és nostre.
«En la nostra vida quotidiana, el mal és una realitat difícil d'entendre i de viure. És un problema que molts no resolen mai i altres solucionen responsabilitzant a terceres persones o a causes alienes a ells mateixos. Entre els creients se sent massa vegades aquesta lamentació: per què Déu ho ha permès?, per què em castiga a mi?, què hauré fet? Altres persones es plantegen que si existeix el mal és perquè Déu no és totpoderós o no és bo o no existeix.» (Xabier Zubiri).
El salmista ens ha parlat també d’uns comerciants que embarcats visqueren una gran tempesta, arribant a estar extenuats de mareig; però ells no retreien res a Déu, ells en les seves penes cridaren al Senyor i aquest els salvà del perill. És la confiança d’uns davant la desconfiança d’uns altres; la fe d’uns i enfront la poca fe dels altres. El mal, les dificultats, les tempestes i les onades que acaben per fer-nos pensar que la nostra barca pot naufragar d’un moment a l’altre, ens surten al pas cada dia, d’una manera o d’una altra. Com viure en aquests moments de dificultat la nostra fe? El problema del sofriment i el de la limitació humana Jesús el venç dominant-lo i ens convida a nosaltres a confiar en Ell no pas cegament, sense posar-hi de la nostra part, sinó posant-hi la nostra fe, respectant-lo, perquè Ell és aquell que fins el vent i l’aigua l’obeeixen, perquè malgrat tot d’onades i de temporals forts de vent sempre n’hi haurà.