Diumenge XVII durant l'any / Cicle B

 

Diumenge XVII durant l'any / Cicle B

Santa Maria de Solius

Diumenge 28 de juliol de 2024

2R 4,42-44; Salm 144,10-11.15-16.17-18; Ef 4,1-6 i Jo 6,1-15

Viure com ho demana la vocació que hem rebut ha de ser el nostre objectiu. Per aconseguir-lo no hem d’escatimar cap esforç, no ens ha de vèncer la mandra espiritual. Déu Pare està per damunt de tot, actua a través de tot i és present en tot, ens ha dit l’Apòstol. Déu ha posat al nostre abast un do i aquest és la fe, a vegades no som prou conscients del que representa aquest do i com el servidor d’Eliseu el creiem insuficient per al nostre món i ens reservem, defugim de fer-lo arribar als altres, de compartir-lo amb els qui ens envolten. Déu sap el que es fa, tant bon punt obre la mà sacia de bon grat i al seu temps dona l’aliment, com ens ha dit el salmista.

També Felip, com abans el servidor d’Eliseu, es mostrava incrèdul de poder saciar la fam d’aquella munió de gent que seguia a Jesús perquè feia senyals prodigiosos i guaria malalts. De fet no es tractava de tenir prou diners per a comprar un tros de pa per a cadascú, n’hi havia prou amb cinc pans d’ordi i dos peixos, n’hi havia prou amb la paraula que Jesús els adreçava. Molts esperaven un messies poderós, una mena de nou rei David amb un gran exèrcit i un immens palau. No calien tants recursos materials ni personals per a portar la bona nova a la gent, per fer-los arribar la paraula de Déu. Amb cinc pans i dos peixos, amb Jesús i uns pocs homes i dones que el seguien n’hi havia prou per a donar de menjar a aquella multitud afamada; per a fer arribar arreu el missatge de la salvació.

Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots; amb això n’hi ha prou. No calen grans banquets, amb això tothom pot arribar a quedar satisfet i se’n poden recollir fins i tot moltes sobres i omplir-ne molts coves per tal de fer-los arribar a d’altres indrets on encara la fe no hi és present o bé d’on ha desaparegut o s’ha assecat. Jesús ens ve a mostrar que no calen grans escarafalls, que amb fe i amb la seguretat que aquesta ens dona podem fer grans coses; amb pocs pans i pocs peixos podem alimentar grans multituds.

Avui ens angoixen tantes coses que a vegades ens enceguen; i no recordem que els nostres ulls han de mirar esperançats al Senyor. Cert, tenim poques vocacions sacerdotals i als altres ministeris, a la vida religiosa, fins i tot a la vida matrimonial viscuda des de la fe. Cert, tenim uns pocs pans i uns pocs peixos; però això no ens ha de fer enrere, no ens ha de fer veure la nostra tasca com a quelcom impossible. El servidor d’Eliseu i Felip també tingueren la temptació de fer-se enrere, de donar per impossible la tasca d’alimentar aquella comunitat, aquella munió de gent. Tinguem confiança de que si ho compartim, si ho repartim, n’hi haurà per a tots i encara en sobrarà; ens ho diu el Senyor, li digué a Eliseu, ho digué el mateix Jesús.

Ens pot semblar una tasca ingent, una quimera que amb els pocs recursos humans de que disposem, amb el vent de l’opinió social sovint en contra, puguem fer alguna cosa més que sobreviure. No desesperar mai de la misericòrdia de Déu, com recomana sant Benet, és el primer i ineludible pas; el segon i també imprescindible, viure la nostra fe amb autenticitat, sense formulismes ni posats vans, amb el màxim rigor possible i confiant sempre en el Senyor. Demanem-li aquests dons al Senyor.

El Papa Francesc ha convocat per al proper any un any jubilar i ens demana que al llarg d’aquests mesos previs ens hi preparem pregant. Ens ho ha dit el salmista, el Senyor és a prop dels qui l’invoquen, dels qui l’invoquen amb sinceritat; demanem-li doncs el do de l’esperança. En la butlla de convocatòria de l’any Jubilar 2025 el Papa ens diu: «Trobem amb freqüència persones desanimades, que miren al futur amb escepticisme i pessimisme, com si res no pugues oferir-los felicitat. Que el Jubileu sigui per a tots ocasió de revifar l’esperança.» (Spes non confundit, 1).

Dissabte de la setmana XVI Durant l'any / II

 

Dissabte de la setmana XVI Durant l'any / II

Santa Maria de Solius

Dissabte 27 de juliol de 2024

Jr 7,1-11; Salm 83,3.4.5-6.11 i Mt 13,24-30

 

Molt sovint ens preguntem que ens diu el Senyor, quina és la seva paraula. De ben segur que les seves no son paraules buides, les seves paraules es fan realitat. Recordem la creació del món segons el relat del llibre del Gènesi, Déu digué i tot seguit el que diu es fa, esdevé realitat; no gens menys en el misteri de la redempció quan el qui és la Paraula es fa home. Avui el profeta Jeremies, recollint la paraula que el Senyor li va fer sentir ens dona el full de ruta per a la nostra vida: portar-nos com cal, fer-nos justícia de debò els uns als altres, no maltractar els forasters, els orfes i les viudes, és a dir als febles, no seguir altres déus i no tacar la terra amb sang innocent.

Però sovint confonem aquesta paraula del Senyor que és ben clara i directe amb allò que a nosaltres ens interessa de fer i ens creiem segurs repetint paraules buides, no perquè aquestes paraules no tinguin sentit, sinó perquè nosaltres a base de repetir-les les buidem de sentit, les ofeguem fins arribar a que no serveixin de res. Justificats per paraules buides robem, matem, cometem adulteri, jurem en fals, seguim altres déus i anem al temple o potser ni això, i ens presentem davant del Senyor creient-nos salvats tant sols per repetir unes paraules que de tant gastades als nostres llavis esdevenen buides i sense sentit.

Sempre direm que no és pas així, que nosaltres no robem, ni matem; que nosaltres acollim als forasters i als febles; però hi ha conductes personals, les que nosaltres portem a terme de manera individual, i també conductes col·lectives, les que tenen a veure amb una comunitat, un col·lectiu, una societat. Al menys ens pertoca reconèixer que la nostra societat no acull als forasters, ben bé al contrari sovint els rebutja, els impedeix d’arribar a casa nostra i si ho aconsegueixen els confina perquè la seva presència no faci mal als nostres ulls. I de donar culte als déus falsos, al diner, al poder, al plaer desaforat, a l’afany de posseir; el nostre món i nosaltres mateixos en som plens.

La llavor plantada als nostres cors, aquesta és la Paraula de Déu, és bona, però nosaltres hi posem tot seguit el jull dels nostres interessos, sembrat pel maligne que sempre vol ofegar allò que hi ha de bo en nosaltres, i acabem per confondre blat i jull en una amalgama difícil de destriar. Això també ens succeeix dins de l’Església, santa ella però formada per pecadors que som nosaltres i és aquesta una realitat que malauradament escoltem massa sovint en els mitjans de comunicació mentre nosaltres no acabem de fer net i seguim repetint paraules vanes mentre jull i blat  lluiten per imposar-se l’un sobre l’altre.

Pot semblar doncs impossible que paraules i fets concordin en les nostres vides, pot semblar una quimera que el blat acabi per desfer-se del jull; però hi va haver una dona, millor dit hi ha una dona en present, que acollí en el seu si la Paraula i la va seguir i va complir en tot la voluntat de Déu, aquesta no és altre que Maria, la mare de Jesús i la nostra mare. Que ella ens ajudi a caminar amb coherència en el camí de la fe, a donar ple contingut a la Paraula que Déu ens adreça i a fer-ne el vertader full de ruta de la nostra vida, com ho fou per a Maria, en la que Paraula i vida foren una sola cosa, una única realitat.

Sant Jaume

 

Sant Jaume, Apòstol

Sant Jaume de Llierca

25 de juliol de 2024

Fets 4,33;5,12.27-33;12,1b.2; 66,2-3.5.7-8; 2C 4,7-15 i Mt 20,20-28

Jaume, el seu germà Joan i Pere, constitueixen el grup de deixebles més propers a Jesús, han estat dels primers cridats, han viscut la manifestació gloriosa del món Tabor i han escoltat i acompanyat al mestre arreu on aquest ha anat. Per això Jaume serà el primer dels apòstols en donar la seva vida per Jesús sabent ben bé per qui la donava. No és que fossin els deixebles uns grans homes, més aviat eren homes dedicats a les seves coses, a la pesca, que havent estat cridats per Jesús ho deixaren tot, barca, xarxes i família, i el seguiren. Febles, com qualsevol home, portaven el tresor de la fe, el tresor del seu  ministeri, en fràgils gerres de terrissa, una gerra que s’acabà trencant a cops d’espasa en el cas de Jaume, però que no per això deixà sense amarar la terra regada amb la seva sang i la seva mort fou llavor de fe per als altres.

Deixebles de la primera crida, testimonis de la resurrecció de primera hora, i malgrat tot això estan lliures de mires humanes. El regne que Crist els ha anunciat els desconcerta i creient-lo terrenal, la seva mare, qui sap si per ella mateixa o directament instigada pels dos fills, va a trobar a Jesús per demanar-li un lloc al nou regne. I així va ser, així el va tenir l’apòstol Jaume, un lloc d’honor, perquè ell fou el primer dels apòstols en donar testimoni amb la seva vida i ocupà així un lloc de vertader privilegi en el regne, el tron del martiri. L’aconseguí no pas com en algun moment s’imaginava, l’aconseguí compartint la mort de Crist i compartint així també la seva resurrecció. Ens ho ha dit l’Apòstol: «sempre portem en el nostre cos els senyals de l'agonia de Jesús, perquè també en el nostre cos es manifesti la seva vida.»

Jaume, Pere i Joan, tots els apòstols, tots els deixebles, Pau mateix, feren un camí, un camí de fe que els portà de creure en un regne terrenal, caduc i efímer com tot regne mundà; a participar del vertader regne. També cada creient hem de fer camí en la fe, centrant-nos en allò que és fonamental en el missatge de la bona nova. Ens costa, com els costà als apòstols i això que ells foren cridats pel mateix Crist, escoltaren de la seva boca les paraules d’anunci del Regne, compartiren taula amb ell, veieren les guaricions i els miracles que Ell feia, Ell mateix els rentà els peus per mostrar-los que no havia vingut a fer-se servir sinó a servir als altres, estigueren prop d’Ell a Getsemaní, el veieren a Ell mateix clavat a la creu i havent vist el sepulcre buit feren experiència del ressuscitat i de la força de l’Esperit; i malgrat tot això els costava d’entendre.

Jesús els havia preguntat un dia: «I vosaltres, qui dieu que sóc?», Pere havia respost davant dels altres: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.» (Mt 16,15-16). Aquesta seva resposta es veié corroborada amb una resposta millor, el lliurament de la seva pròpia vida, sense por, amb generositat, amb confiança. Jaume fou el primer en donar aquesta resposta definitiva i sublim, darrera vindrien els altres. Amb la seva vida, amb la seva mort, essent passat a espasa per voler d’aquells qui maldaven, sense saber ben bé com fer-s’ho, per aturar la difusió de l’Evangeli, donà un testimoni, una resposta definitiva sobre qui era Crist.

Els apòstols, els màrtirs no son imatges llegendàries del passat, son la realitat més viva de la fe, ho foren en el seu temps i ho son també avui. El seu testimoniatge, el seu exemple ens és també avui un model, un referent, un exemple a seguir.

Els deixebles de Jesús, això és avui nosaltres, hem de saber que la grandesa de la fe no està en destruir i exterminar als enemics, sinó a peregrinar vers Crist, sabent sofrir i fins i tot morir com el Mestre, obeint a Déu abans que als homes, per fidelitat al Déu de l'amor; aquesta és la gran lliçó de Jaume, aquest és el llegat dels apòstols, dels deixebles, dels màrtirs, màrtirs d’ahir i d’avui; testimonis sempre del Crist.

 

Santa Cristina

 Santa Cristina

Lloret de Mar

Dimecres 24 de juliol

Ct 8,6-7; Salm 125; Rm 8, 31-39 i Mt 13, 44-46

Santa Cristina fou un d’aquells tresors amagats, una perla fina rebutjada per molts, fins i tot pel seu propi pare que volia demostrar que una nena no podia burlar la llei ni encara menys que els que ell considerava bruixots cristians podien triomfar contra els déus i en la seva pròpia família. Els sants no ho tenen fàcil, les seves vides topen amb múltiples dificultats i entrebancs, d’on doncs treuen la fortalesa necessària per afrontar tots aquests perills que esdevenen sovint crua realitat? Ens ho ha dit sant Pau si tenim Déu amb nosaltres tant se val de la tribulació, l’angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill o la mateixa mort violenta. Si hi ha qui ens estima, si qui ens estima és Crist i nosaltres l’estimem, res no ens pot separar de l’amor de Déu.

Cert que sempre hi haurà qui gosarà condemnar un just, qui s’alçarà a acusar els elegits de Déu; així ho feu el pare de santa Cristina fent realitat allò que Crist havia dit que un germà portaria a la mort el seu germà, i un pare, el seu fill; que tothom els odiaria per causa del seu nom; però Ell mateix va afegir que els qui es mantingui ferm fins a la fi se salvaran. (Cf. Mt 10,21-22). Santa Cristina fou d’aquelles que es mantingueren fermes fins a la fi, fins al límit de donar la seva vida per Crist. Li hauria estat més fàcil renunciar a la seva fe, s’hauria vist aleshores regalada amb molts béns materials però l’amor de santa Cristina per Crist fou més fort que la mort, els mars profunds de la persecució no va poder apagar la flama del seu amor per Crist; els oceans dels turments no pogueren ofegar el seu amor per Crist, li foren oferts tots els béns de casa seva a canvi de que renunciés a aquest seu amor i aquells qui volien subornar la seva fe sols obtingueren menyspreu.

Als sants Déu mateix els fa justos, aquell qui va morir i ressuscitar per nosaltres intercedeix per ells. Per això en aquest combat que als ulls dels homes resulta tant desigual ells en surten plenament vencedors gràcies a Aquell qui els estima i res no els pot separar de l'amor de Déu que s'ha manifestat en Jesucrist. La grandesa de l’amor de Déu es mostra sovint a través de la humilitat, els màrtirs no son pas aimants de grandeses, donen el poc que tenen, però el que succeeix és que aquest poc és gran als ulls de Déu, és la perla fina, el tresor amagat que ningú més no veu.

Ens ho ha dit Jesús en l’Evangeli qui troba el tresor de la fe s’ho ven tot per tal de posseir-lo, perquè la fe mateixa és el més valuós dels tresors. Pot semblar que els màrtirs ens queden llunyans, que són part de la història, del passat, personatges que existiren i ja no conviuen entre nosaltres. Però això no és ben bé així, hi ha també avui gent que dona la vida per la seva fe, que no vol renunciar a la seva fe, que no vol renunciar a l’Evangeli a canvi d’una vida que sap efímera. Són aquells qui ho donen tot per Crist també avui, aquells que no s’avergonyeixen en cap moment de l’Evangeli i són avui, com ho fou en el seu moment santa Cristina perseguida per tres governadors successius, testimonis del Crist enmig del món. Quan santa Cristina va lliurar la seva vida, després d’haver-li demanat així a Déu, els seus perseguidors imaginaven haver aconseguit un gran victòria, però de fet havien estat derrotats per la gran fortalesa d’aquella noia indefensa. També avui quan molts creuen que estan guanyant la batalla, de fet l’estan perdent davant dels qui ells consideren una peça a batre. 

Ens diu el Papa Francesc que ens cal deixar-nos estimular pels signes de santedat que el Senyor ens presenta a través dels més humils membres d'aquest poble que participa també de la funció profètica de Crist, difonent el seu testimoniatge viuen sobretot una vida de fe i caritat.» (Cf. Gaudete et exultate, 8). Aquesta és la vertadera grandesa dels sants i dels màrtirs motivar-nos també avui a nosaltres a viure la vida amb dues claus com a centre: la fe i la caritat. Màrtirs d’ahir i d’avui, els màrtirs de la “porta del costat” que diria el Papa Francesc i anem sempre amb compte, vigilem no sigui que nosaltres mateixos esdevinguem causants de martiri per als nostres germans i germanes. Mirem de tenir sempre present el que ens diu el Papa Francesc, no tinguem por de procurar-nos la santedat, perquè és font de vida i d’alegria; com ho fou per a santa Cristina.

Diumenge XVI durant l'any / Cicle B. Mare de Déu del Carme a Santa Maria de Palamós

 

Diumenge XVI durant l'any / Cicle B

Mare de Déu del Carme a Santa Maria de Palamós

Diumenge 21 de juliol de 2024

Jr 23,1-6; Salm 22,1-3.4.5.6; Ef 2,13-18 i Mc 6,30-34

Escrivia sant Joan Pau II: «la Mare de Déu ha estat proposada sempre per l'Església a la imitació dels fidels (..) perquè en les seves condicions concretes de vida Ella es va adherir totalment i responsablement a la voluntat de Déu (cf. Lc 1, 38); perquè va acollir la paraula i la va posar en pràctica; perquè la seva acció va estar animada per la caritat i per l'esperit de servei: perquè, és a dir, va ser la primera i la més perfecta deixebla de Crist: la qual cosa té valor universal i permanent.» (Marialis cultus, 35).

Avui en aquesta doble celebració de veneració a Maria, la nostra mare sota l’advocació de la Mare de Déu del Carme patrona de la gent del mar, i de celebració com cada diumenge del misteri de la resurrecció del Senyor; se’ns mostren dos aspectes importants, fonamentals de la nostra fe. Aquesta fe nostra es basa no pas en una idea, ni en un llibre, es fonamenta en la persona de Crist, home vertader i fill de Déu, és a dir la mostra de com Déu comparteix la nostra humanitat, les nostres limitacions, els nostres neguits i dolors i ho fa per tal de que morint i ressuscitant esdevinguem també nosaltres fills de Déu, participants de la seva resurrecció.

La imatge de Crist com a bon pastor és ben present en la tradició cristiana i avui al llarg de les lectures que hem escoltat així ho veiem. Ell és aquell pastor del que ens ha parlat el salm, amb el qual no ens manca res, que ens fa descansar en prats deliciosos i ens porta prop de l’aigua, aquell vora el qual no hem de tenir por perquè és el nostre suport i la nostra força. Jesús feia molts miracles, molta gent el seguia per aquest motiu cercant de ser guarits d’una malaltia o mirant de saciar la fam; però Jesús no ha vingut tant sols per això, ha vingut per instruir-nos llargament, per ser el nostre pastor i mirar de conduir-nos pel bon camí cap a Déu, el seu Pare i també el nostre Pare.

Ens ho ha dit també la primera lectura del llibre de Jeremies; amb aquest pastor ningú no ens pot tornar a fer por, no ens podem esfereir, viurem segurs. Hi ha algú que tot això ho ha experimentat des de primera hora, des del mateix moment en que un àngel li comunicà el que no sabia, que havia estat predestinada des del seu mateix origen, a portar al món al Fill de Déu. Maria és aquella dona que es instruïda per Jesús amb la seva paraula i amb la seva mateixa vida. No ha estat mai lluny de les promeses, sempre ha estat prop de Crist, d’aquell que amb la seva pròpia vida ha vingut a portar la pau i ha creat una nova humanitat. Això a vegades ens costa de entendre-ho, perquè no viem massa la pau enmig del nostre món, sembla que aquesta continua lluny de molta gent; ens pot semblar com si la vinguda de Crist no hagi servit per a canviar els cors dels homes.

Els apòstols, com Maria, sabien molt bé tot el que feia i ensenyava Jesús; nosaltres ho sabem també perquè escoltem la seva Paraula, cada diumenge si més no durant l’Eucaristia, i coneixem per la fe el que Jesús va fer, però com aquella multitud a vegades correm cap a Ell sense saber massa com fer-ho o com acostar-nos-hi. Deixem-nos instruir per ell, com es deixa Maria; ella era la seva mare, la que li pertocava d’instruir-lo, de criar-lo, de tirar-lo amunt i malgrat ser la seva mare digué als servents a Canà: «Feu tot el que ell us digui.» (Jn 2,5). Fem-ho de debò, deixem-nos guiar per aquest pastor, que és l’únic bo, deixem-nos en mans de la seva compassió per nosaltres, certs de que la seva vara de pastor ens asserenarà i confortarà, que la seva bondat i el seu amor ens acompanyaran tota la vida; com acompanyà a Maria. Adherim-nos nosaltres com Maria totalment i responsablement a la voluntat de Déu.

En paraules del Papa Francesc, que: «La Mare de Déu, que avui recordem amb el títol de Beata Verge del Mont Carmel, insuperable en acollir la Paraula de Déu i en posar-la en pràctica (cf. Luc 8, 21), ens ajudi a purificar el cor i a custodiar la presència del Senyor.» (16 de juliol de 2017).

Diumenge XVI durant l'any / Cicle B. Confirmacions a la Parròquia de Sant Esteve de Tordera

 

Diumenge XVI durant l'any / Cicle B

Confirmacions a la Parròquia de Sant Esteve de Tordera

Dissabte 20 de juliol de 2024

Jr 23,1-6; Salm 22,1-3.4.5.6; Ef 2,13-18 i Mc 6,30-34

Jesús es posà a instruir llargament a aquella gran gentada que va saber que era allà, el seguien embadalits per les seves paraules i per les coses que feia: multiplicar pans i peixos, donar la vista als  cecs, fer caminar als coixos, alliberar dels esperits malignes. En certa manera veien però no acabaven d’entendre perquè ho feia tot això Jesús i aquesta mateixa dinàmica esgotava a Crist que cercava un lloc despoblat o al menys poder tenir temps per a menjar, que ni això li deixaven.

Ens movem sovint pels gestos, per les imatges que veiem; això és ben present en la nostra societat on sovint s’ha dit que una imatge val més que mil paraules. Però Crist no vol que la nostra fe sigui una fe d’imatge, sinó una fe profunda, arrelada en el fons del nostres cors. Per això s’esmerçà en predicar-los, per això s’apiada d’aquelles ovelles sense pastor i es posa a instruir-los llargament. Escoltem-ho bé, se n’apiada i els instrueix; no pas els renya perquè no li deixen temps ni per a menjar, ni els retreu la seva curta mirada que sols veu el que veu i no mira en l’interior de les persones, no mira ni tant sols dins del cor de Jesús.

Vosaltres avui germans i germanes manifesteu davant d’aquesta assemblea el vostre compromís amb Crist. Li demaneu en certa manera que us faci de pastor, que us guiï i us instrueixi. Ho feu aquí, davant aquesta assemblea representa el conjunt de l’Església, on hi ha el Crist, perquè Ell ens va dir quan ens reunim dos o tres en el seu nom, Ell és enmig nostre. No en dubtem que Ell és avui aquí; està present perquè ens reunim en el seu nom; està present perquè escoltem aquí la seva paraula i està present, sobretot i de manera singular, perquè el pa i el vi esdevindran el seu cos i la seva sang. Però aquí no acaba la seva presència, nosaltres enfortits per la fe, refermats per la seva paraula i envigorits pel seu cos i la seva sang, l’hem de fer present enmig del món, l’hem de fer arribar als qui ens envolten, siguin qui siguin.

Ens ho ha dit l’Apòstol, ens ho ha dit sant Pau, que ara la sang del Crist ens ha apropat, si és que érem lluny de les seves promeses. Ser a prop de Jesús implica ajudar a fer morir l’enemistat, implica ser missatgers de la Bona Nova i de la pau, una pau que hem de fer arribar als qui estan lluny de nosaltres i als qui estant a prop; als qui creuen i als qui no creuen, als qui estan allunyats o fins i tot als qui rebutgen escoltar la veu de Crist. No és segurament una tasca fàcil; ho veureu i ho heu vist al vostre entorn, estimats germans i germanes que avui confirmeu la vostra fe, ho veiem tots plegats cada dia. Però ja ens ha dit el salmista que no hem de tenir por de res si tenim al Senyor vora nostre, si sentim que ens asserena i ens conforta.

Estimats germans i germanes no tinguem por de creure, estiguem certs de que el Senyor ens guia per camins segurs i que ho fa per amor, per l’amor que ens te. Aquest mateix amor nosaltres l’hem de fer present en el món i la millor manera de fer-ho és vivint en profunditat i amb sinceritat la nostra fe, no ens avergonyim mai de creure perquè amb la fe Déu ens ha fet el millor regal que ens podia fer. Mirem de correspondre-hi i de ser alhora transmissors d’aquest amor.

Deia el Papa Francesc en una cerimònia de confirmació: «la novetat de Déu no s'assembla a les novetats mundanes, que són totes provisionals, passen i sempre es busca alguna cosa més. La novetat que Déu ofereix a la nostra vida és definitiva, i no sols en el futur, quan estarem amb Ell, sinó també ara: Déu ho està fent tot nou, l'Esperit Sant ens transforma veritablement i vol transformar, comptant amb nosaltres, el món en què vivim. Obrim la porta a l'Esperit, deixem que Ell ens guiï, deixem que l'acció contínua de Déu ens faci homes i dones nous, animats per l'amor de Déu, que l'Esperit Sant ens concedeix.» (28 d’abril de 2013).

Obriu doncs estimats germans i germanes, que avui confirmeu la vostra fe, les portes dels vostres esperits i dels vostres cors a l’acció de Déu.

 

 

Mare de Déu del Carme

Llançà

Dimarts 16 de juliol de 2024

Za 2,14-17; Salm Lc 1,46-48a.48b-49a.49b-50.51-53.54-55  i Mateu 12,46-50

 

Jesús pregunta a la gent qui es la seva mare o el seu germà, ho fa de manera retòrica per tal de poder afirmar que aquell qui compleix la voluntat del seu Pare, la voluntat de Déu, és el seu germà, la seva germana i la seva mare. Ens pot semblar a primer cop d’ull una mena de menyspreu cap a Maria, aquella dona sempre disposada a complir la voluntat del Senyor, aquella dona que dedicà la seva vida a criar i pujar amunt al seu fill i que l’acompanyà sense un sol retret fins a la mateixa creu. Maria és sobretot la mare, mare de Jesús, és a dir Mare de Déu, i alhora la nostra mare perquè així va ser confiada al peu de la creu al deixeble estimat i per extensió a tots nosaltres. Jesús ens confia allí al calvari a Maria i ella és ja per sempre la nostra mare.

Per això no és gens estrany que se la veneri sota tantes advocacions, que ens la vulguem fer nostra, apropar-la al nostre dia a dia. Com ho ha fet la gent del mar, que la teniu per patrona i per protectora. Ella en sap de capejar temporals perquè n’ha viscut molts i de molt intensos. Ben aviat se li va anunciar que una espasa li traspassaria el cor, va haver de marxar a l’exili, poc després passava pel tràngol de perdre durant tres dies al seu fill, vivia el dolor quan era rebutjat a Natzaret pels seus convilatans i a la fi patí i molt veient al seu fill clavat a la creu i rebent-lo mort al seus braços, fou quan aquella espasa de dolor que li havia anunciat Simeó es feu crua realitat. Però tota aquesta experiència li ha servit per a ser una mare amatent a les nostres necessitats, atenta als nostres sofriments i sempre disposta a donar-nos un cop de mà per accedir més directament al seu fill i Senyor nostre.

Aquesta dona humil a la que totes les generacions diuen benaurada, ha estat definida com l’estrella del mar. Maris Stella és un dels noms de la Mare de Déu. Aquest nom es va originar en la interpretació d'un passatge de l'Antic Testament, del primer llibre dels Reis, quan Elies en aquells temps de sequera d’Israel, va pujar a la muntanya del Carmel i percebent un petit núvol va ser capaç de pronosticar una gran tempesta. Així és Maria, humil com un petit núvol, però capaç de capejar una gran tempesta, capaç d’acabar amb la sequera espiritual dels nostres cors; el Senyor de l’univers li ha confiat aquest missatge a ella que essent la mare de Crist ha estat també deixeble, una dona que ha complert sempre la voluntat de Déu i de quina manera més exemplar.

Per això quan el temporal de les dificultats de la nostra vida, quan les onades del sofriment ens semblen fer naufragar, girant els ulls vers Maria hi trobem consol i alhora un model a imitar. Així li pregava sant Bernat de Claravall: «En aquest moment de tribulació i dificultat, et suplico que em concedeixis fortalesa per a superar qualsevol obstacle, saviesa per a prendre decisions encertades i fe per a confiar plenament en la voluntat de Déu. Intercedeix per mi, Santa Mare de Déu, perquè els teus precs arribin al tron celestial i obtinguis per a mi les benediccions i gràcies que necessito en la meva vida. Que l'Esperit Sant ompli el meu cor de pau i d’alegria, i que puguis guiar-me pel camí de la salvació eterna. Mare de Déu, patrona dels afligits i refugi dels pecadors, et suplico que em rebis sota el teu mantell protector i m'acompanyis en cada pas de la meva vida. Ajuda'm a viure conforme a la voluntat de Déu i a ser testimoni del seu amor i misericòrdia. A les teves mans poso les meves preocupacions i problemes, confiant en la teva poderosa intercessió. Et prego que m'assisteixis en les meves necessitats materials i espirituals, i que mai m'abandonis en els moments de prova i temptació. Santa María, Mare de Déu i Mare nostra, confio en la teva bondat i amor maternal. Escolta la meva oració i vessa les teves benediccions sobre mi i sobre tots aquells que t'invoquen amb fe i devoció.» Confiem-nos a Maria i la barca de la nostra vida serà lliurada dels embats de les onades de la por i de les tempestes de les dificultats. L’amor que mostrà al seu fill s’estén fins a nosaltres, fets fills amb el Fill, fills de Déu i fills de Maria, la seva mare.

Dilluns XV durant l'any II Exèquies de Mossèn Frederic Pujol i Tarrés

 

Dilluns XV durant l'any II

Exèquies de Mossèn Frederic Pujol i Tarrés

Catedral de Girona

Dilluns 15 de juliol de 2024

Lm 3,17-26; Salm 41,2.3.5bcd;42,3.4.5 i Mt 25,1-13

 

La malaltia, afrontar la darrera etapa de la nostra vida és sempre un moment clau en la nostra vida de fe. Mantenir-se fidelment confiat en el Senyor quan les coses van bé no costa gaire; fer-ho quan la dificultat, la malaltia o el desànim ens afligeixen ja costa una mica més. La mort no és a vegades altra cosa que el reflex d’una vida i la vida de Mossèn Frederic ha estat marcada per un profund sentit de servei. Mossèn Frederic ha viscut el seu ministeri amb un total lliurament a l’Església de Girona primer com a vicari a les parròquies d’Amer, Cassà de la Selva i Sant Pol de Mar; després ecònom de les Planes i regent i posteriorment rector de les Encies, professor del Seminari diocesà;  arxipreste de les Guilleries; canonge organista i mestre de capella del Capítol Catedral i en els darrers anys rector de la parròquia de sant Miquel de Palau-sacosta aquí a Girona.

Mossèn Frederic s’ha mantingut sempre en l'esperança; confiat de que els favors del Senyor no s'han pas esgotat i cert de que la seva pietat és nova cada matí. Per això ara demanem al Senyor que pugui dir com el salmista: «M'acostaré a l'altar de Déu, a Déu, que és la meva alegria;

ho celebraré i us lloaré amb la cítara.» Per a aquest moment el nostre germà s’ha estat preparant al llarg de la seva vida, és per arribar aquí que ha lliurat un noble combat amb les dificultats de tota vida i ara a darrera hora lluitant contra la malaltia. Per a qui confia en el Senyor la mort no li ha de fer por, qui creu en Crist, mort i ressuscitat, no pot sinó esperar morir i ressuscitar amb Ell. Mossèn Frederic tenia la torxa a punt per a rebre l’espòs i ara demanem al Senyor que el nuvi, Crist mateix, l’hagi fet entrar a la festa. Per participar en aquesta festa és pel que s’ha preparat Mossèn Frederic, pel que cal que ens preparem tots nosaltres. L’arribada del nuvi ha vegades és anunciada, d’altres vegades arriba sense fer-ho i segur que sempre massa aviat pel nostre gust.

Viure la mort com una festa se’ns fa estrany, quasi ens pot semblar grotesc; però si realment creiem que Crist ha guanyat per a nosaltres la vida eterna, si hem cregut en Ell, si hem seguit la seva crida i hem predicat la grandesa del misteri de la redempció no hauríem de témer morir. Tot agraint sempre el do de la vida, que és la porta i el camí ineludible cap a la vida eterna, ens cal viure la mort com un pas, com un pont que porta cap al Regne, que ens permet de ser convidats a la festa. Ens cal preparar-nos-hi amb seny, amb prudència certs de que el nuvi vindrà, per això amb la nostra pregària, vivint amb honradesa i sinceritat de cor la nostra fe, anirem acumulant l’oli necessari per tal de que la nostra torxa, la nostra ànima, estigui a punt per a l’arribada de Crist a la fi de la nostra vida terrenal.

Escrivia sant Agustí: «Les torxes de les verges assenyades brillen amb una viva resplendor, alimentades per l'oli interior, per la pau de la consciència, per la glòria secreta de l'ànima, per la caritat que la inflama.» La pràctica de la pau i la caritat són sens dubte dos elements claus en la vida de tot cristià, dues virtuts que Mossèn Frederic ha mirat de practicar al llarg de la seva vida estimant el seu ministeri i apropant-se a Déu a través també de la música, una vocació aquesta que ha viscut al servei de la litúrgia, com un estri més per a apropar-se a Déu per tal de lloar al Senyor. La música ha estat per a Mossèn Frederic un altre bon oli per a proveir la seva torxa, una torxa que ha mantingut preparada al llarg de la seva vida i que preguem al Senyor que avui li hagi permès de compartir el Regne que Crist ens ha promès com a premi a la nostra fidelitat. Demanem-li al Senyor que ja que Mossèn Frederic ha distribuït la paraula i els sagraments a la família que peregrina a la terra; Déu que és un Pare clement faci ara que s'uneixi amb aquells que, desfeta aquesta casa de fang, han entrat a les estades eternes, a la festa del nuvi. Ho fem certs de que la vida de Mossèn Frederic ha estat una vetlla constant, no sabent ni el dia ni l'hora, ha lluitat per mantenir-se sempre amb la torxa a punt per acudir a la crida de Crist, que ara li ha arribat.

Diumenge XV durant l'any / Cicle B. Santuari de la Salut de Sant Feliu de Pallerols

 

Diumenge XV durant l'any / Cicle B

Santuari de la Salut de Sant Feliu de Pallerols

Diumenge 14 de juliol de 2024

Am 7,12-15; Salm 84,9ab-10.11-12.13-14; Ef 1,3-14 i Mc 6,7-13

 

Hem rebut la nostra part en l’herència, aquesta era la voluntat d’aquell qui tot ho duu a terme segons la decisió de la seva voluntat, aquell qui ha ens ha concedit  la grandesa dels seus favors, aquell que amb el preu de la seva sang hem estat rescatats. Tot això ho rebem si escoltem l’anunci de la veritat, la bona nova de la nostra salvació i després d’escoltar-la hi creiem. Acollir la bona nova o rebutjar-la està a les nostres mans. Podem ser com aquell sacerdot de Bet-El que convidava al profeta Amós a anar-se’n a una altra banda i a deixar de destorbar-lo que prou feina tenia en fer-se càrrec del santuari del rei i de l’estat. O bé podem acceptar-la i viure-la aquesta bona nova. La bona nova ens arriba per mitjà dels apòstols, d’aquells qui foren enviats pel mateix Crist de dos en dos, amb un bastó, un vestit i unes sandàlies per  tota possessió, defugint tot allò de superflu. Si acollim la bona nova aquesta restarà en nosaltres, com els deixebles restaven allí on eren acollits; si la rebutgem ens caldrà espolsar-nos la pols dels peus com a senyal de rebuig i rebutjar la salvació no és rebutjar qualsevol cosa.

Pot ser fàcil o pot ser difícil acollir aquesta herència de la que hem esta fets part. La riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres, ens diu sant Pau, acollir-los o deixar-los escapar entre els nostres dits és cosa nostra. D’exemples d’acollida, d’orelles atentes a la veu del Senyor i de cors disposats a rebre la grandesa dels favors de Déu en tenim i molts. Ho és el mateix apòstol sant Pau, el seu camí cap a la fe en Jesucrist no fou fàcil, ni recte, ni planer; però ell és avui per a nosaltres un predicador incansable, llur saviesa i penetració en els misteris de la salvació continuen essent avui per a nosaltres una porta oberta al Crist.

Però hi ha una porta encara més gran, a vegades sembla como si no hi fos perquè la seva humilitat i petitesa l’embolcallen; Maria que aquí es venera sota l’advocació de la Salut, és la millor evangelitzadora. Raons no li falten, ella va ser la primera en creure en la bona nova, encara més, la va acollir en el seu ventre, va escoltar de primera mà la veu del Crist, essent així deixeble de primera hora alhora que mare amatent. Ens cal posar la nostra esperança en Crist, com Maria li posà; escoltar l’anunci de la veritat, la bona nova de la salvació, com Maria l’escoltà; creure en Crist, com Maria hi va creure des del primer moment, sense cap dubte, ajudada sempre amb la marca de l’Esperit Sant que havia rebut de sobte a Natzaret quan la seva vida canvià per la intervenció d’un àngel que era missatger de la bona nova, com ho havia estat el profeta Amós, com ho serien els apòstols, com ho seria el mateix Pau, apòstol de segona volada.

Tenim una herència reservada, estem convidats a ser lloança de la grandesa del Senyor, a les nostres mans està obrir els nostres cors a l’acció de l’Esperit, les orelles a la veu del Senyor que per mitjà dels apòstols i dels profetes, a través de les pàgines de l’Escriptura, ens convida a rebre l’amor que ens converteix en fills de Déu per Jesucrist. Com Maria, Mare de Déu i alhora filla de Déu; deixeble de primeríssima hora i mare de l’esperança, una esperança que no és altre que Crist, el seu fill i Senyor nostre.

Diumenge XV durant l'any / Cicle B. Festa major i confirmacions a la Parròquia de Sant Cristòfol a les Planes d’Hostoles

 

Diumenge XV durant l'any / Cicle B

Festa major i confirmacions a la Parròquia de Sant Cristòfol 

a les Planes d’Hostoles

Diumenge 14 de juliol de 2024

Am 7,12-15; Salm 84,9ab-10.11-12.13-14; Ef 1,3-14 i Mc 6,7-13

 

Crist ens ha beneït amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel, ens ha dit sant Pau. Déu desitja per a nosaltres que siguem sants i per això ens ha destinat a ser fills seus per Jesucrist. Déu havia enviat profetes al seu poble, perquè des de sempre ha volgut el millor per a nosaltres ja que és el nostre creador. Però nosaltres a vegades ens resistim, rebutgem la seva paraula com ho feu aquell sacerdot de Bet-El que convidà al profeta Amós a anar a dir la seva a un altre lloc deixant tranquil aquell santuari del rei.

Nosaltres també escoltem la Bona Nova, ho fem cada diumenge, ho fem sovint a casa amb la lectura calmada i reposada de la Paraula. En certa manera som aquells a qui el Senyor envià als Apòstols de dos en dos, amb poder sobre el mal i desproveïts de tot allò que els podia fer nosa per a la seva tasca; en tenien prou amb un bastó, un vestit i unes sandàlies per calçat. La tasca que els queia a sobre no era pas fàcil, més aviat era feixuga, pesant.

Cert és que a vegades la fe ens pesa, quan deixem de viure-la amb simplicitat de cor, quan no la vivim amb joia se’ns fa pesada. Prou ho sap sant Cristòfol, ell que creia fàcil carregar-se sobre les espatlles aquell infant, sense adonar-se’n de que a sobre d’ell reposava el Senyor per qui hem estat rescatats, aquell qui ens ha comprat amb el preu de la seva sang, aquell qui ha vingut a perdonar-nos totes les culpes. La seva càrrega és lleugera, el que ens pesa és el llastre que nosaltres mateixos ens posem a sobre. L’encàrrec de Crist als apòstols era simple: quedar-se on eren ben rebuts i espolsar-se la pols dels peus allí o no eren ben rebuts; no portar excés d’equipatge i predicar la conversió; els qui hi afegim moltes altres coses som nosaltres.

Som també avui cridats a fer el mateix que els apòstols; confirmar, refermar, renovar la nostra fe vol dir això, comprometre’ns a ser deixebles del Crist, a que aquesta benedicció espiritual que hem rebut de dalt del cel no ens la quedem per a nosaltres mateixos sinó que siguem capaços de compartir-la amb els qui ens envolten. Fer-ho vol dir tenir part en l’heretat que hem rebut; no fer-ho significa no tenir l’esperança posada en el Crist. Ser marcats amb l’Esperit Sant promès significa comprometre’s a que la saviesa i penetració que tenim la posem al servei dels altres essent llum per a ells i mirant de ser-ho per a tot el món.

És aquesta una càrrega massa pesant per a les nostres pobres espatlles? Si confiem en les nostres soles forces segur que sí; si ens confiem a la gràcia de l’Esperit segur que no. Saber el Senyor a prop, com diu el salmista, vol dir fer confiança i treballar per tal de que abraçant-se la bondat i la pau, la fidelitat germini a la terra. Per la força de l’Esperit ens cal ser sembradors de pau, de serenor, d’esperança i de confiança. No sigui cas que foragitem als profetes com ho feu Amasies massa zelós del santuari del rei, del temple de l’estat. Si no confiem i esperem en Déu, de que ens serveix creure?

Tots hem de ser cristòfols, és a dir portadors de Crist, que és el que vol dir aquest nom. Que la certesa de que ens hi ha destinat aquell qui tot ho du a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat ens hi ajudi.

Diumenge XV durant l'any / Cicle B. Parròquia de Sant Esteve a Olot

 

Diumenge XV durant l'any / Cicle B

Parròquia de Sant Esteve a Olot

Dissabte 13 de juliol de 2024

Am 7,12-15; Salm 84,9ab-10.11-12.13-14; Ef 1,3-14 i Mc 6,7-13

«La riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres.», ens ha dit l’Apòstol. Aquesta riquesa és conseqüència d’haver estat destinats a ser fills de Déu per Jesucrist. Aquesta gran joia no és sempre fàcil de viure. Ho hem escoltat en la primera lectura, el profeta Amós fou convidat, per Amasies, sacerdot del santuari del rei, a marxar-ne i no fer-hi pas de profeta, una tasca que ell no s’havia triat, era el Senyor qui li havia encomanat. Les instruccions de Jesús són clares: ni pa, ni sarró, ni diners, ni altre vestit i només les sandàlies per calçat i un bastó pel camí. Així fou com emprengueren el camí de la predicació els apòstols, amb poca cosa a la mà i tota la incertesa del món en la seva missió. Què els donava doncs confiança? No era altra cosa que saber-se posseïdors d’aquesta riquesa que també en ells s’havia desbordat. És una riquesa que el món a vegades no entén, que a vegades li fa nosa, com feia nosa la profecia d’Amós al santuari reial de Bet-El, perquè el Senyor és a prop per salvar als seus fidels, per a salvar a tothom, però davant el seu missatge les oïdes i els cors sovint se’ns tanquen i en fem cas omís. 

D’exemples al llarg de la història en tenim molts, fou ben aviat que alguns vessaren la seva sang en fidelitat a aquest enviament del Crist. En primer lloc els dotze enviats de dos en dos, poc després aquells qui escoltaven la predicació dels apòstols i en quedaven certs de que hem estat rescatats amb el preu de la sang de Crist. Cadascun al seu temps, quan el temps de cadascun ha arribat a la seva maduresa i a vegades de manera ben diversa i ben sorprenent. Esteve fou un dels primers cridats, fou un d’aquells a qui els apòstols confiaren el servei a la comunitat, un dels primers diaques i també el primer en lliurar la vida per Crist. Mentre ell feia apologia de la seva fe i els cors dels qui l’escoltaven es tancaven, quan començaren a apedregar-lo deixaren els mantells als peus d’un jove que es deia Saule, algú a qui el Senyor encara no havia tocat el cor, qui encara es plaïa en la mort d’aquell a qui aleshores considerava una amenaça per a la seva fe. Li caldria veure una gran llum, caure del cavall, quedar cec i recuperar la vista per adonar-se’n de que Déu l‘havia elegit en ell abans de crear el món perquè fos sant irreprensible als seus ulls.

Els camins del Senyor són diversos, a vegades difícils d’entendre. Amós un profeta rebutjat al temple oficial; Esteve un evangelitzador que a més de la seva paraula testimonià amb la seva mort, donant la seva vida per Crist, mentre un jove Saule s’ho mirava entre la complaença amb aquell primer martiri i la falsa seguretat i la falsa certesa amb que creia que vivia. Avui Esteve, el primer màrtir, torna a aquesta església, que esperem que ben aviat sigui basílica ara que hem reprès la petició a la Santa Seu perquè així sigui. Esteve torna entre vosaltres, torna a ser de manera simbòlica entre vosaltres, esperant-vos a la porta d’aquest temple, convidant-vos-hi a entrar. Pot semblar un testimoni mut, inert; però darrera aquest hieratisme us vol dir, ens vol dir a tots els qui en un moment o altre hi fixarem la mirada en passar a la seva bora, que avui també veu obert el cel, i el Fill de l'home a la dreta de Déu (Cf. Ac 7,56). Ens convida així de manera suau però amb certesa a anunciar amb la nostra vida que la riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres. Saule era dels qui aprovaven la mort d'Esteve (Cf. Ac, 8,1) i acabà per portar la bona nova qui sap si fins i tot a les nostres terres. 

Avui Esteve torna a aquest temple, avui torna entre vosaltres, com un més que pateix també les vicissituds de la nostra història, però sempre amb els ulls fits al cel, sense una paraula de retret, sense cap queixa, amb la paraula perdó sempre al seus llavis. Quan hi gireu la mirada recordeu la seva vida de servei a l’Església, a aquella primera Església encara marcada per la por i la incertesa, recordeu el seu lliurament fins a la mort i el rerefons de la seva vida que és precisament aquest: Servei a la comunitat, amor al Crist i confiança absoluta en la vida eterna, cert de que les nostres culpes són sempre perdonades i que Déu vol per a nosaltres una vida de santedat perquè ens ha destinat a ser fills seus per Jesucrist. 

Jesús aquell a qui Esteve invocà en el seu darrer alè per tal de que rebés la seva vida; aquell que feu caure del cavall de l’error a Saule, encegà de la seva vida anterior i obrí els ulls a una vida de fe. Aquell qui ens crida també a nosaltres a  anunciar la veritat amb la nostra vida.

Diumenge XIV durant l'any / Cicle B Parròquia de Sant Josep de Girona. Jornada de Responsabilitat en el Trànsit

 

Diumenge XIV durant l'any / Cicle B

Parròquia de Sant Josep de Girona

Jornada de Responsabilitat en el Trànsit

Diumenge 7 de juliol de 2024

Ez 2,2-5; Salm 122,1-2a.2bcd.3-4; 2C 12,7-10 i Mc 6,7-13

 

Jesús no és reconegut pels seus, podria semblar un signe desconcertant, però si ho analitzem bé, una mica més de prop, és normal que aquells qui l’havien vist créixer i jugar i córrer pels seus carrers, els qui l’havien vist treballar amb el seu pare i que compartien el dia a dia amb la seva mare i els seus parents, no se n’adonessin de que aquell, precisament aquell tant proper a tots ells, era el Fill de Déu. Segurament havien sentit explicar el que feia, que guaria malalts i alliberava endimoniats i que havia aconseguit un grup de gent que el seguia, fins i tot els havia arribat que la gent arreu l’escoltava amb atenció; però per a ells seguia essent el fill fe Josep i de Maria i era massa agosarat pensar que Jesús, natzarè com ells, era alhora el Messies.

Tal volta potser dins seu els punxava aquella espina de la que ens ha parlat sant Pau, en el seu cas era l’espina de la incredulitat, del dubte o de la ceguesa espiritual. No se sabien encara febles, creien saber-ho tot de Jesús, i ja ens ha dit també l’Apòstol que per a treballar-nos espiritualment, per avançar en el nostre camí de fe, cal un primer pas i aquest és saber-nos febles per tal de poder treballar per enfortir-nos. Davant de la seva incredulitat, Jesús te poc a dir-hi i no pot fer miracles llevat d’imposar les mans a uns pocs que sí que hi creuen, una incredulitat general a Natzaret que fins i tot arriba a sorprendre al mateix Crist.

La vida de fe és un camí que cal recórrer amb seguretat, amb atenció, conscients de que a cada revolt de la vida ens pot sortir al pas un obstacle que ens faci vacil·lar; com diu sant Pau el dimoni ens bufeteja per tal de que no ens enorgullim massa dels nostres mèrits i sentint-nos febles siguem receptius a la força del Crist. La vida és com recórrer una carretera, amb revolts perillosos, amb rectes al llarg de les quals ens confien en excés, per això durant el recorregut cal estar sempre atents, sempre vigilants.

Avui, en aquest diumenge, que és sempre i abans que res celebració de la resurrecció de Crist, celebrem la Jornada de Responsabilitat en el Trànsit, a les portes de la festa de sant Cristòfol, patró de conductors i transportistes. La Conferència Episcopal ens proposa per lema la frase de Jesús «Jo soc el camí i la veritat i la vida» (Jn 14,6). Per això avui demanem al Senyor pels conductors i transportistes, i posem a tots ells a les mans del Senyor, aquell qui és el camí, la veritat i la vida, tant sols Ell ho és.

Els camins humans, els que recorrem quan anem amb cotxe o transport públic són com una al·legoria del camí de la fe; ens cal estar sempre atents, esquivant i defugint els perills, les espines de les que ens parla sant Pau, la mirada fixe en la ruta, els cinc sentits en la conducció. També és així el camí de la fe, on no ens podem confiar en les nostres soles forces, on ens cal reconèixer als vertaders profetes i durant el qual hem de ser conscients de les nostres febleses, no fos cas que per un cop de son, per una distracció ens sortíssim de la ruta i anéssim a parar a la cuneta de la rutina, el desencís o la mandra. Els cinc sentits físics atents amb que ens cal conduir son ben bé un reflex dels cinc sentits espirituals amb els que hem de recórrer el camí de la fe, sempre amb l’objectiu de destriar entre el bé i el mal. (Cf. He 5,14).

Diumenge XIV durant l'any / Cicle B

 

Diumenge XIV durant l'any / Cicle B

Parròquia de Sant Salvador d'Horta de Girona

L aniversari de la mort del primer rector Mn. Joan Pons

Diumenge 7 de juliol de 2024

Ez 2,2-5; Salm 122,1-2a.2bcd.3-4; 2C 12,7-10 i Mc 6,1-6

De profetes avui en dia no n’hi pas de declarats, dèiem que l’Església és tota ella profètica, que la seva tasca és fer de profeta enmig del nostre món, ja que la seva missió és proclamar la bona nova i anunciar el Regne. Però d’altra banda de gent profètica, de veus profètiques sempre n’hi ha. Segurament al llarg dels cinquanta anys i escaig d’història d’aquesta parròquia de sant Salvador d’Horta, n’ha passat més d’una de veu profètica, més d’un ha tingut l’Esperit dins seu, un esperit que l’ha fet aixecar i li ha parlat, tal com ens ha dit el profeta Ezequiel. Un profeta no és tal perquè ell s’ho cregui, tampoc per que d’altres el defineixin com a tal, ho és perquè actua i viu guiat per l’Esperit.

A aquella gent del poble de Natzaret els costava de reconèixer en Jesús, el fill del fuster i de Maria, el parent de Jaume, Josep, Judes i Simó, a un profeta, a un profeta. El tenien massa conegut, en sabien ben bé l’origen, o almenys això creien ells, i els semblava que un com ells no en podia ser pas de profeta, que els profetes venien de terres llunyanes, que ningú els coneixia d’abans, i que aquesta seva mateixa circumstància els feia o els ajudava a aparèixer com a profetes. Potser és que com hi ha sants de la porta del costat, en expressió del Papa Francesc, també hi ha profetes de la porta del costat i Jesús era un d’ells. A vegades tenim al costat veus profètiques que s’expressen de formes diverses, ara en uns moviments, ara en un Sínode, ara en els joves, ara en els grans; ens cal tenir sempre l’oïda atenta i el cor obert a aquestes ves i no pas descartar-les abans d’escoltar-les.

Fet i fet, el cert és que Jesús no era pas un profeta, era quelcom més que un profeta. Alguns deien que era Joan Baptista; d'altres, que era Elies; d'altres, que havia ressuscitat un dels antics profetes; sols Pere l’encertà en dir-li que Jesús era el Messies, el Fill del Déu viu (Cf. Mt 16,16). Això no se’ls podia fer entendre a Natzaret, hagués desconcertat encara més a aquells natzarens que en Jesús hi veien un dels seus, amb les seves mateixes limitacions i defectes.

Avui recordem aquí en aquesta celebració de l’Eucaristia dominical a Mossèn Joan Pons i Ribas, va ser el primer rector d’aqueta església dedicada a Sant Salvador d’Horta, en fou en certa manera el fundador, el qui l’ajudà a donar els primers passos i la seva prematura mort, als quaranta anys el 8 de juliol de 1974, estroncà el que sens dubte hauria estat una tasca pastoral fructífera per a aquesta parròquia i per a tota l’Església de Girona. El Senyor sap el com i el perquè de coses que a nosaltres ens semblen incomprensibles, però en aquest cas testimoni de l’estima que aquí es guanyà és que el carrer on està ubicada porti el seu nom, una manera simple d’unir el seu record a aquesta comunitat parroquial.

Tots els homes i dones tenim dins nostre aquesta espina de la que ens ha parlat sant Pau, és el neguit de la temptació a deixar de fer el bé i a dirigir-se a fer el mal, a fer allò que ja sabem prou que no està bé. Reconèixer les nostres debilitats és ja fer un pas, és manifestar la nostra voluntat de lluitar per superar la nostra situació de debilitat. Així sant Pau exclama aquesta famosa cita «quan soc feble, és quan soc realment fort». Sabedors de la nostra feblesa podem treballar en el camí per sortir-nos-en, si ni tant sols això reconeixem, poc lluitarem per millorar. La nostra vida és sempre millorable, ho sabem prou tots plegats, però malgrat aquestes limitacions pròpies de la naturalesa humana, n’hi ha alguns que ens deixen petjada, que deixen bon regust i Mossèn Joan Pons fou un d’aquests.

Una parròquia no és obra d’una sola persona, ni encara menys del bisbe que l’erigeix, una parròquia és per damunt de tot una comunitat, una petita església local, que amb l’aportació de cadascun dels seus integrants es va formant i es va consolidant. Entre tots formen l’Església. Vau iniciar el camí com a parròquia amb dos batejos el 18 d’abril de 1971, vau viure aviat el goig d’una ordenació sacerdotal, la de Mossèn Lluís Sunyer el 4 de juny de 1972, i així pas a pas s’anaren formant l’Assemblea i el Consell parroquial i poc a poc esdeveníeu una vertadera comunitat eclesial.

No perdeu mai aquests records dels vostres primers anys, són com un signe d’identitat que amb la memòria dels qui han servit aquesta comunitat parroquial, encapçalats per Mossèn Joan Pons, són les pedres vives de la vertadera Església que no està feta de pedres o de maons, com ens diu el Concili Vaticà II, recordant la primera Carta de sant Pere: «nosaltres servim per edificar-la com si fóssim pedres vivents.» (LG, 6).

Diumenge XIV durant l'any / Cicle B. Confirmacions de joves d'Amer, Anglès i Bonmatí a la Parròquia d’Amer

 

Diumenge XIV durant l'any / Cicle B

Confirmacions de joves d'Amer, Anglès i Bonmatí a la Parròquia d’Amer

Dissabte 6 de juliol de 2024

Ez 2,2-5; Salm 122,1-2a.2bcd.3-4; 2C 12,7-10 i Mc 6,1-6

L’Esperit entrà dins del profeta Ezequiel, el va fer aixecar dret i ell va sentir com li deia d’anar al poble d’Israel, un poble amb el cor endurit, que no deixava de ser infidel un cop i un altre, per dir-li que entremig d’ells hi havia un profeta. La feina del profeta no és mai fàcil, ho veiem avui en l’Evangeli quan a Natzaret, al poble on Jesús havia viscut i havia crescut, els seus convilatans no el tenien per tal; reconeixien en Ell tant sols al fill del fuster i de Maria, parent de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó; de fet coneixien a tota la seva família i per tant els semblava inversemblant que aquell a qui havien vist córrer pels seus carrers, amb qui havien parlat i amb qui havien conviscut, ara se’ls presentés per donar-los lliçons, per parlar-los de Déu i del Regne. No se’n sabien avenir d’on li podia venir tot allò i optaren per la postura més fàcil i còmode, no creure en les seves paraules, menysprear-lo i escandalitzar-se.

Tots nosaltres per la força de l’Esperit som fets profetes, en algun grau avui vosaltres germans i germanes que rebreu el sagrament de la confirmació, sereu fets en certa manera profetes. Tots som profetes perquè la fe no és per amagar-la sota el llit o sota la taula, per tancar-la a les sagristies, la fe és per viure-la enmig del món, per compartir-la, per anunciar-la. No ens fem falses il·lusions, això no fou fàcil per Jesús i tampoc ho és per a nosaltres. En primer lloc perquè nosaltres a més som febles i tenim moltes mancances i això ens fa aparèixer als ulls dels nostres conciutadans com a poc creïbles, poc exemplars. Tots tenim aquella espina de la que ens parla l’Apòstol sant Pau i de la qual no acabem mai d’alliberar-nos.

Què fer quan ens sentim febles, quan ens sabem o som conscients de la nostra feblesa? No es tracta de defugir la nostra responsabilitat, ni d’abdicar de la nostra fe, essent febles ens sentirem forts, conscients de les nostres febleses sabrem comprendre les dels altres i tenint fits els ulls en el Senyor, tot i que alhora ens sentim a vegades saturats de menyspreu, sols confiats en la seva gràcia, tot i que ens creguem febles, ultratjats, pobres, perseguits i acorralats per causa del Crist, la sola certesa de que és Crist, de que és la força de l’Esperit, la que ens acompanya, n’hi ha prou per sentir-nos confiats.

En el nostre món hi ha moltes dificultats per treballar pel Regne, n’hi ha moltes per defensar i treballar per una causa justa, però tot plegat no ens ha de fer defallir, no ens ha de desanimar. En tenim prou amb la gràcia de Déu, conscients de que som febles i de que és Ell qui actua a través nostre, per no defallir en l’anunci de la bona nova. També Crist se sorprengué de que els seus convilatans el rebutgessin; però no per això va deixar de recórrer viles i pobles ensenyant.

Avui el nostre món és bastant incrèdul, se sent massa còmode amb el que te i veu amb por mirar més enllà; qualsevol causa li sembla un repte i fa panys i mànigues per aturar-la i fer-la fracassar. No tinguem mai por, no renunciem mai a creure i no caiguem mai la temptació de desconfiar del Crist, Ell sap que ens cal en cada moment, tot i que a vegades no l’entenguem.

Estiguem sempre certs de que malgrat que ens sembli que els escarnis dels altius i el menyspreu dels insolents ho poden tot, com ens ha dit el salmista,  si ens sentim rebutjats, com ho fou Jesús a la seva vila de Natzaret, recordem que si tenim dins nostre la força del Crist res no ens podrà aturar. Que la força de l’Esperit que avui rebreu us hi acompanyi avui i sempre.

Dissabte XIII durant l'any / II

 

Dissabte XIII durant l'any / II

Capítol de la Catedral de Girona

Dissabte 6 de juliol de 2024

Am 9,11-15; Salm 84,9.11-12.13-14 i Mt 9,14-17

La casa de David, anunciava el profeta Amós, estava a punt de caure, caldria reparar-la, aixecar-ne les ruïnes, reconstruir-la com abans; caldria tornar-ne a prendre possessió. El nuvi no era amb ells, era inútil dejunar i oferir sacrificis, Déu no era amb ells. Rendir en aquelles circumstàncies un culte al Senyor Déu, era com apedaçar un vestit vell amb roba encara per rentar, com contenir vi nou en bots vells, condemnant-lo a rebentar i quedar inútils.

Amós no és pas aquí un profeta de calamitats, ans al contrari és un profeta d’esperança, anuncia un dia en el que es produirà la vertadera reconciliació, la vertadera pau i una profunda harmonia. No està anunciant altra cosa que l’arribada del nuvi, del vi nou que caldrà posar en bots nous. El nuvi és Crist, el vi nou és la nova aliança; el temple que cau és la fe en Déu viscuda des de la rutina presonera de les formes, viscuda sense cor, sense il·lusió, sense joia.

Ara el nuvi és amb nosaltres, hi és en cada celebració de l’Eucaristia, hi és quan preguem l’Ofici Diví, hi és quan meditem la seva Paraula. No ens cal pas dejunar per trobar-lo; Crist ressuscitat és enmig nostre, enmig de la seva Església fins al seu retorn a la fi dels temps. La restauració de la casa de David, la restauració espiritual d’Israel i les noces de Crist amb la seva Església formen part del pla de salvació. Al llarg d’aquest pla hi ha un temps per al dejuni, recordant la passió i mort de Crist, i un temps per a deixar-lo, la seva resurrecció. La nostra vida de creients es mou enmig d’aquesta dinàmica essent avui per a nosaltres mort i resurrecció un present etern.

Una casa on lloar al Senyor, un temple on donar-li culte és un lloc on viure de manera privilegiada aquesta realitat. Dejunar per sí mateix no ens porta a la salvació, sols sentir-nos en la presència de Crist, seguir-lo i estimar-lo ens pot obrir les portes de la salvació. La litúrgia ens apropa a fer de Crist el centre de la nostra vida, per això és tant important la pregària viscuda en comunitat. Aquesta comunitat, el capítol de la nostra catedral, representa en certa manera al conjunt de l’Església gironina. Escrivia sant Pau VI que «L'oració cristiana és, abans de res, oració de tota la família humana, que en Crist s'associa. En aquesta pregària participa cadascun, però és pròpia de tot el cos; per això expressa la veu de l'estimada Esposa de Crist, els desitjos i vots de tot el poble cristià, les súpliques i peticions per les necessitats de tots els homes.» (Laudis canticum)

Quan vosaltres pregueu aquí, ho feu per tota l’Església i ho feu en nom de tota l’Església. Pregar no és mai en va, no és mai una pregària retòrica, si hi posem el cor, si ens sentim en presència del Senyor, si l’adrecem amb il·lusió al Senyor. No ens hem de sentir mai obligats únicament per una llei a observar el precepte de l’Ofici Diví, sinó, més aviat, per la importància de la pregària, sempre conscients de la seva utilitat, sempre conscients de que, en paraules de sant Pau VI, per la nostra boca ressona cada cop més esplèndida i bella la lloança divina a l'Església del nostre temps. (Cf. Laudis canticum).

Tenim un model de pregària, aquella dona que meditava les meravelles que vivia en el seu cor, Maria; emmirallem-nos en ella, ja que ella és el millor camí per arribar al Crist, el seu fill i el nostre Senyor.

Dilluns de la setmana XIII durant l’any / II

 

 

Dilluns de la setmana XIII durant l’any / II

Cúria General de les Missioneres Cor de Maria a Girona

Dilluns 1 de juliol de 2024

Am 2,6-10.13-16; Salm 49,16bc-17.18-19.20-21.22-23 i Mt 8,18-22

 

Seguim a algú que no té ni on reposar el cap. Pot semblar una insensatesa, una bogeria fins i tot, però és la millor de les opcions de vida, la més noble, la més avantatjosa per a nosaltres. Seguir al Senyor no vol dir manifestar-ne el desig de fer-ho i fugir a la primera dificultat, no vol dir anteposar-li altres coses, el que Ell vol de nosaltres és un lliurament total, apassionat i desinteressat. Segurament aquell mestre de la llei tenia bona intenció, però això de no tenir ni on reposar el cap li va semblar una condició excessiva. També aquell altre deixeble considerava massa agosarada la premissa de que els morts s’enterressin entre ells i abandonar al seu pare per seguir al Crist.

D’impediments per seguir-lo sempre en trobarem; de temptacions a les que sucumbir sempre n’hi haurà, ho sabem prou bé tots nosaltres. El mateix poble d’Israel no deixava pas de caure un  cop i un altre en la idolatria, així ho feia quan els seus integrants venien els drets dels pobres per un parell de sandàlies o trepitjaven el cap als desvalguts o feien fracassar tot el que emprenien els humils.

Ens pot semblar un poble depravat en escoltar les paraules dels profeta Amós, però no us sembla que avui fem molts cops igual? O és que potser empenyem sempre i en tot moment les iniciatives dels més desvalguts per tal de que tinguin una feina digne i un habitatge a punt? O és que potser acollim als forasters que no tenen ni on reposar el cap amb tota generositat? Sembla que com a conjunt, com a integrants de la societat en la que vivim no fem pas això, més aviat abusem dels altres profanant així el nom del Senyor.

Per poder predicar els preceptes del Senyor, per poder parlar de la seva aliança, hem d’acceptar els avisos que el Senyor ens dona, hem de mirar de no ajuntar-nos als qui fan el mal, de no calumniar amb la llengua, de no malparlar dels altres. Oferir-nos al Senyor en acció de gràcies, oferir-li la nostra vida és defugir tot això. Ho sabem prou els qui amb un carisma o un altre seguim al Senyor d’una manera particular i sabem com n’és de difícil de deixar-ho tot primer i de no caure en la temptació de recuperar-ho després. Deixar-ho tot no vol dir deixar tant sols les coses materials, vol dir sobretot deixar de fer el mal, avorrir-lo, defugir-lo.

Dèieu en el vostre XXI Capítol General que voleu ser senyal d’esperança dins i fora amb la missió de fer de la vulnerabilitat una oportunitat per a abraçar una humanitat ferida, fent-ho concretament des de l’amor que el món espera de vosaltres. El nostre món te set d’esperança, ser-ne senyal és un bon objectiu, fer de la ferida ocasió d’amor, n’és un altre. Aquesta sí és l’ofrena d’acció de gràcies de la que ens ha parlat el salmista i que el Senyor accepta de grat.

Els anys en vosaltres són una benedicció, dèieu en el vostre Capítol General de 2022, ho són si estan carregats de do i els viviu quedant-vos amb la saviesa acompanyant als altres i acompanyant-vos com a comunitat, obrint sempre la porta a la dignitat. No és pas això seguir al Crist per tot arreu i no tenir ni on reposar el cap? Som humans, fallem sovint en els nostres objectius, però tenir-los clars, com vosaltres heu anat fent aquests darrers 176 anys, ja és de per si viure honradament amb la mirada fixe en la salvació de Déu. Que així sigui per molts anys més en bé de l’Església.