Diumenge XXXIV de durant l'any
Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist
Rei de tot el món / Cicle B
70 aniversari de la dedicació de l’església de sant Josep a
Girona
Diumenge 24 de novembre de 2024
Dn 7,13-14; Salm 92,1ab.1c-2.5; Ap 1,5-8 i Jn 18,33b-37
Avui celebrem el 70è aniversari de la dedicació
d’aquest temple dedicat a sant Josep. Fa setanta anys el meu predecessor, el
bisbe Josep Cartañà, dedicava aquesta església. Els temples de pedra estant
construïts a gloria de Déu per allotjar-hi el seu culte esdevenint així un lloc
sagrat, digne de ser venerat i de ser recordada la seva dedicació a aquest fi
sacre i tant rellevant. En dedicar un temple al culte, un edifici deixa de ser
un lloc qualsevol per a transformar-se en un espai sacre, que té com a finalitat
allotjar a aquells qui donen glòria a Déu i a acollir la seva presència real a
través del misteri eucarístic, d’aquí que la part central del ritu de dedicació
d’una església sigui la consagració de l'altar
Però hi ha un altre temple més important, construït amb pedres vives, un temple que té una vessant aquí a la terra, un temple encara sempre imperfecte, que és l’Església, santa ella però alhora construïda amb pedres defectuoses que som nosaltres pobres pecadors. A imatge d'un temple, tots els cristians hem estat consagrats, ungits, dedicats a Déu pel nostre Baptisme, com uns temples vius. També a nosaltres se'ns ha lliurat una llum, encesa a partir de la flama del ciri pasqual, perquè siguem font de llum en el món. Sols essent-ho podrem aspirar a ser part de l'edificació de l'Església, a ser pedres ben vives (Cf. 1Pe 2,5) d'aquest edifici sobrenatural, d’aquest temple únic on no hi ha altre gran sacerdot que el Fill de Déu. «El Senyor Jesús és la pedra que suporta el pes del món, que manté la cohesió de l'Església i que recull en unitat final totes les conquestes de la humanitat. En Ell tenim la Paraula i la presència de Déu, i d'Ell rep l'Església la seva vida, la seva doctrina i la seva missió. L'Església no té consistència per si mateixa; està cridada a ser signe i instrument de Crist, en pura docilitat a la seva autoritat i en total servei al seu mandat. L'únic Crist funda l'única Església; Ell és la roca sobre la qual es consolida la nostra fe.» (Benet XVI, Homilia en la dedicació de la basílica de la Sagrada Família).
Hi ha també un darrer temple, el definitiu, etern i perdurable que és la Jerusalem celestial, allí on miríades d’àngels participen amb els primers inscrits de l’aplec festiu. Nosaltres som aquí a la terra pedres imperfectes, tot i que certament som criatures de Déu, imatges de Déu, creats a la seva semblança. Crist va venir al món per alliberar-nos del pecat, per tal de que recuperéssim la pulcritud d’aquesta imatge seva impresa en el nostre mateix ésser. Aquestes pedres vives que som nosaltres acusen els cops del macell de la falta i els cal la mà experta del Senyor per ser polides de nou.
Som pedres vives d’un temple, l’Església, que prefigura el Regne de Déu, el temple definitiu i celestial, allí on Crist és rei. Caminar vers el Regne de Déu és fer un camí cap a l'esperança, un camí cap a la plenitud, cap al paradís; un camí en el que fem passes tots els dies. Deia el Papa Francesc que el Regne de Déu és com una mare que creix i fecunda, que es dona a si mateixa perquè els seus fills tinguin a casa l’aliment a taula i una cambra reservada. La novetat del missatge de Crist és que Déu s'ha fet proper, que ja regna entre nosaltres. Allí on arriba Jesús, l'Esperit creador porta vida i d'aquesta manera, Jesús vol revelar el rostre del veritable Déu, del Déu proper, ple de misericòrdia per cada ésser humà; és el Déu que ens dona vida en abundància, la seva mateixa vida. El regne de Déu és, per tant, la vida que venç a la mort, la llum de la veritat que dissipa les tenebres de la ignorància i de la mentida.
El regne és un regne de veritat, Jesús ens diu «Jo soc la veritat» (Jn 14,6), una veritat que ha de regnar en la nostra voluntat, en el nostre cor i en la nostra societat. És un regne de vida, Ell ens diu «Jo soc la vida. Jo he vingut perquè tinguin vida i la tinguin a desdir» (Jn 10,10). Un regne de santedat on imperi la fidelitat, el compromís, la convivència, i la solidaritat. Un regne de gràcia i de justícia amb una millor distribució dels béns que Déu ha lliurat a tota la humanitat i no sols a uns quants. Un regne d’amor i de pau fruit de la justícia, on la misericòrdia i la fidelitat es troben, i la justícia i la pau van de la mà. Crist ve a anunciar la pau, una pau sense fi, conseqüència del regne de la veritat i de la vida, del regne de la gràcia i la justícia, de l’amor i de la Pau. Quan en l’oració dominical demanem que vingui a nosaltres el regne, demanem que Crist es faci present, viure en l’amor de Crist. Demanem viure en llibertat, la llibertat de Déu que és fer la seva voluntat. Demanem la plenitud de béns, de tots aquells que realment sacien l’existència, que sols Déu pot omplir-la. Demanar el regne es demanar viure en l’amor de Déu i fer-ne als altres partícips.
Aquesta és la grandesa del misteri de la salvació, aquesta és la nostra esperança, que tot i ser pobres pecadors el Senyor ens estima i ha vingut a salvar-nos. Ell no rebutja aquestes pedres a vegades escantonades pels cops de la vida, a vegades tacades per la culpa, a vegades febles com un terrós de fang; per la seva gràcia totes elles hem de formar l’església celestial, el temple definitivament sant i plaent al Senyor, allí on voldrà residir-hi per sempre més en companyia dels qui estima i l’estimen, allí on l’adorarem en esperit i en veritat. Aquest temple que ens acull, del que recordem la seva dedicació, és tant sols una imatge, una prefiguració del temple que és l’Església i del temple celestial, és a dir el Regne, on Crist seu al la dreta del Pare. Aquí lloem a Déu, celebrem el seu memorial i en definitiva ens preparem per participar d’aquest Regne únic i etern del que l’Església aquí a la terra és tant sols un tast.
Visquem la amb aquesta esperança, la de ser un dia pedres vives de l’Església celestial.