Diumenge XXXIV de durant l'any
Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist
Rei de tot el món / Cicle B
Santa
Cecilia a la parròquia de Les Serres a Sant Martí de Llémana
Diumenge 24 de novembre de 2024
Dn 7,13-14; Salm 92,1ab.1c-2.5; Ap 1,5-8 i Jn 18,33b-37
Santa
Cecilia, segons la tradició, cantà un himne al Senyor durant el seu turment, això
que mostra la fortalesa de la seva fe, li ha valgut de ser reconeguda com a patrona
de la música. Celebrem aquest diumenge la festivitat de Crist Rei que tanca
l’any litúrgic. El proper diumenge començarem un nou any per a l’Església, serà
el primer diumenge d’Advent, un temps que ens prepara per a la celebració del
Nadal, quan recordem la primera vinguda de Jesús al món, fet home i nascut de
la verge Maria. Ni la vida de Jesús, ni la vida de santa Cecilia, com la de
tants altres sants reconeguts i molts més de no reconeguts, foren fàcils. És la
paradoxa d’un rei que no és pas un rei com els altres d’aquest món, és un rei
sense armes, sense palaus i sense corts que l’adulin; de fet és un rei
perseguit i que l’únic tron que aconsegueix ocupar en aquest món, és una creu.
Crist semblava que no tenia res, de fet ni un lloc on reposar, quan de fet ho
tenia tot, tenia la fortalesa de la fe i de la confiança amb el Pare. Santa
Cecilia, segons explica la tradició, ho tenia tot però es va adonar que de fet
no tenia res i es va jugar la vida per Crist i el seu regne. Aleshores semblà,
als ulls dels qui van aconseguir llevar-li la vida després d’infligir-li molts
turments, que ho havia perdut tot, els béns i la vida. Però de fet, aconseguí
quelcom molt millor, un lloc en aquest regne del que Crist és rei. Nosaltres
aquí a la terra estem molt acostumats a valorar el poder en la mesura que
darrera hi ha riquesa, força i honors. El regne de Crist és un regne on els
darrers són primers i els primers darrers, on el rei ha vingut a servir i no a
ser servit, on les coses són sovint ben diferents del que estem acostumats.
Santa Cecilia això ho entengué molt bé, tant ella com part de la seva família
es van convertir en seguidors d’aquell natzarè que uns deien que havia mort a
la creu i d’altres que si bé això era cert, després havia deixat el sepulcre
buit i ens havia obert les portes a una vida nova i eterna. Aquesta és la
grandesa dels sants, molts d’ells ho tenen tot als ulls del món i tot ho deixen
per quedar-se tant sols amb allò que els sembla fonamental: Crist. Com santa
Cecilia hi ha molts altres sants pels qui Crist ho ha estat tot en aquesta
vida, sants coneguts i d’altres la vida dels quals sols Déu coneix. Tots ells cercaren
de viure en Crist i de seguir-lo tant si això els reportava coses bones, com si
els hi acabava costant la vida. També avui, aquests sants de la porta del
costat, com els anomena el papa Francesc, existeixen i entreguen la vida per
treballar pels altres i portar-los alleujament en les seves vides.
Ells,
com santa Cecilia, són exemples per a tots nosaltres. Segurament no se’ns
demana d’arribar fins a l’extrem de donar la vida; però si que el Senyor ens
demana de practicar el que ells van creure i viure, l’amor a Déu i als germans.
Siguem seguidors d’aquest rei, que no busca d’imposar-se, sinó de conquerir els
nostres cors per tal de que siguem missatgers del seu regne, un regne que no és
d’aquest món, però que hem de mirar que aquest món conegui. Santa Cecilia, en
la mesura de les seves possibilitats, fou també evangelitzadora, el seu marit i
part de la família d’aquest es convertiren al cristianisme, per la seva
evangelització. Ho feu per amor, mirà de que els seus estimats compartissin amb
ella allò que ella més estimava, la fe en Crist. Així hauríem de viure també
nosaltres la fe, amb aquest esperit de voler compartir-lo amb els altres, de
voler expandir-lo, convençuts de que és el millor regal que podem fer. Santa
Cecilia al final de la seva vida cantava un himne al Senyor, era la seva manera
de mostrar la felicitat pel proper trobament amb Déu. Un trobament pel que el
temps de l’Advent que estem a punt de començar ens prepara. El Nadal més enllà
de la dolcesa que ens desperta, és un temps d’espera, de preparació i d’esperança,
Estem a punt de començar l’any jubilar 2025 que el papa Francesc ha volgut
posar sota el lema de l’esperança, visquem-lo amb aquest esperit i aquesta
confiança, Crist és aquella esperança que no defrauda, aquella en la que cregué
santa Cecilia i en la que creiem nosaltres.