Eucaristia per les víctimes dels aiguats
Parròquia del Mercadal, Santa Susanna, a Girona
Divendres 8 de novembre de 2024
1Jo 3,14-16; Salm 129,1-2.3-4.5-6a.6b-7.8 (R.: cf. 1; o
bé: cf. 5) i Jo 11,17-27
«Senyor, si haguéssiu estat aquí.»
Davant del dolor, davant de la impotència que provoca una catàstrofe natural com la que s’ha viscut en terres ben properes a les nostres, ens sorgeix la pregunta d’on és Déu quan passa tot això? És que vol el nostre mal? Hem de dir com Elies als profetes de Baal «Crideu més fort! és déu, però potser està capficat o bé té feina, o qui sap si és de viatge! Potser dorm, però ja es despertarà!»? (1Re 18,27). No, Déu no dorm, no està capficat en cap altra cosa, ni te altra feina, ni està de viatge. Sabem, com ens ha dit sant Joan, que amb Crist hem passat de la mort a la vida; però quan es concreta una determinada realitat tant tràgica com aquesta que hem viscut, la confiança trontolla, la fe és qüestionada i tot i saber per la fe el que sabem, ens costa verbalitzar-ho i fer-ne un raonament precís, ens costa poder explicar el per què.
L’existència de la mort, com la del dolor esdevé per a nosaltres un gran misteri, estem certs de que Déu no és un déu de morts sinó de vius (Cf. Mc 12,27); aleshores com entendre la mort i tant més quan són més de dos centenars de morts els arrabassats de sobte per la força d’una natura desbocada? Podem dir com el papa Benet XVI «quantes preguntes se'ns imposen. Sempre sorgeix de nou la pregunta: On estava Déu en aquests dies? Per què va romandre callat? Com va poder tolerar aquest excés de destrucció, aquest triomf del mal?» (28 de maig de 2006).
Nosaltres no podem respondre avui per avui a aquestes preguntes i segurament ens equivocaríem si volguéssim fer-nos jutges de Déu i de la història; hem de reconèixer però que en situacions com aquesta ens costa entendre i ens hem d’acomodar en la confiança. Però malgrat no acabar d’entendre o no entendre en absolut, res ens impedeix poder continuar elevant, amb humilitat però amb perseverança, aquest crit a Déu: "Aixeca't. No t'oblidis de la teva criatura, l'home". I aquest crit que elevem a Déu ha de ser, alhora, un crit que penetri i mogui els nostres cors, perquè es desperti en nosaltres la presència de Déu, amagada o endormiscada per la commoció.
Cal que el poder que Déu ha dipositat en els nostres cors no quedi cobert i ofegat en nosaltres pel fang de l'egoisme, de la por o de la indiferència, que no sols mata cossos sinó que també mata ànimes, i així aquest crit de dolor desvetlli en nosaltres la solidaritat. (Cf. Benet XVI 28 de maig de 2008). El dolor i la consternació obren també avui, enmig del fangar i la destrucció, les portes a l’amor. Sabem que hem passat de la mort a la vida perquè estimem als germans, ens ha dit sant Joan. Aquest amor veritable que ens ve de Crist, s’ha de fer realitat també en nosaltres en aquestes circumstàncies tràgiques per a tanta gent, mitjançant una onada de comunió i de solidaritat. Tenim elements per fer-ho i el primer és la pregària, que és la manera privilegiada d’estar amb el qui pateix, restant en comunió amb ell i alhora en comunió amb el Senyor.
Jesucrist que ha donat la seva vida per nosaltres espera avui la nostra resposta i després de la pregària cal que arribi la nostra solidaritat material, la nostra ajuda cap a aquells que d’un instant a un altre han perdut alguns la vida i molts més la casa i la pau. S’ha perdut la quotidianitat de moltes famílies, de moltes vides que s’han vist trasbalsades, ja no són el que eren i trigaran molt a tornar a ser-ho, si és que ho arriben a ser mai més.
Molta gent viu ara amb un neguit constant, com un malson del que ningú pot desvetllar-los i que centra ara la seva vida. Què fer per acostar-nos al seu dolor? Cadascú el que pugui. Els nostres joves per exemple han fet una valenta crida a anar a ajudar; però tots nosaltres podem ajudar també de diverses maneres, cadascú a la seva, però tots moguts per un mateix amor i un mateix sentit de solidaritat.
També la nostra terra ha conegut, no fa pas tants anys, de riuades i de víctimes i una situació semblant pot arribar també a nosaltres qualsevol dia. Deure de la nostra societat i dels poders públics és preveure qualsevol contingència i planificar, per si de cas es produeix, com atendre-la; tot i que mai es pot preveure tot, ni mai estem preparats per afrontar-ho tot. El que sí que hem de mantenir sempre és aquest amor que mou a la solidaritat i a l’ajuda mútua; en ocasions excepcionals i ens les de cada dia, que també son moltes.
«Fins i tot ara jo sé que Déu us concedirà tot allò que li demaneu.»
Aquesta fe, aquesta confiança en Déu, ens ha de moure a aixecar de nou als ulls al Senyor, que mai no dorm, que mai no està absent; que espera sempre de nosaltres que el fem present enmig del desconcert i del neguit de tanta gent com una conseqüència directe del seu amor veritable que es mostra en l’amor als nostres germans. Potser ens costi ara avui fer-nos nostre aquesta frase que l’evangelista Joan posa en boca de Marta a Jesús, aquesta fe cega que Marta mostra davant la mort del seu germà Llàtzer. Jesús havia dit del seu amic «s'ha adormit, però vaig a despertar-lo.» (Jn 11,11). La mort vista des de la fe com un son que Crist desvetlla amb la seva resurrecció.
Amb aquesta certesa, amb aquesta confiança de Marta demanem al Senyor que aquets germans i germanes nostres que han trobat la mort de manera sobtada i arrauxada, es desperti’n al Regne i rebin l’abraçada del Pare; que els qui els ploren i enyoren trobin consol. Que el record del que ha succeït alliçoni i esperoni als qui més els hi pertoca a prevenir amb totes les seves forces i tots els mitjans al seu abast mals com aquests i que per a tots nosaltres ens sigui ocasió de mostrar-los el nostre amor i de créixer en la solidaritat.
Una imatge s’ha convertit aquests dies en icònica, la imatge del Crist jacent de Paiporta plena de fang; un símbol de l’encarnació i la presència de Crist entre els seus, compartint la seva sort. Una invitació a que visquem com Ell aquesta tragèdia, implicant-nos-hi de la millor manera que puguem. Crist s’ha vist rebolcat en el fang, la casa de Déu, diverses esglésies, han vist com l’aigua entrava també dins d’elles. Així ha sigut, perquè l’Església forma part del nostre món, Crist es feu home, es feu carn, patí i morí, donà la vida per nosaltres, ens ha dit sant Joan, per tal de compartir els nostres infortunis, la nostra mort i obrir-nos així les portes a l’esperança.
Ara sembla que no hi ha lloc per cap altra cosa que pel dolor i per repetir aquelles paraules del profeta Jeremies: «La meva ànima viu lluny del benestar, ja no recordo la felicitat i penso dintre meu: «He perdut tota l'esperança, no puc confiar en el Senyor». El record de les meves penes i del meu abandó m'amarga i m'enverina. Com més hi penso i ho medito més em replego sobre meu.» (Lm 3, 17-20). Però també ens han de venir al cap les paraules de l’apòstol Pau: «Jesucrist mateix va morir, més encara, va ressuscitar, està a la dreta de Déu i intercedeix per nosaltres.» (Rm 8,34) i sobretot les de Crist quan afirma que «Déu no és Déu de morts, sinó de vius.» (Mc, 12,27).
Encomanem
al Senyor als nostres germans difunts perquè el Senyor els aculli al seu Regne,
encomanem als qui els ploren i enyoren, als qui ho han perdut tot i també a
tots aquells que es desviuen per ajudar-los i confortar-los a peu de carrer,
enfangats com el Crist jacent de Paiporta. Encomanem-los també a Maria dient-li
«Si
vos causen pena dura,
nòstres
greus calamitats;
ampareunos,
Verge pura,
Mare
dels Desamparats.»