Eucaristia
pels difunts de l’any 2024
Basílica
de Sant Feliu a Girona
Dijous
7 de novembre de 2024
Lm
3,17-26; Salm 22,1-3.4.5.6 i Lc 23,44-46.50.52-53;24,1-6a
Aquell
matí del primer dia de la setmana, és a dir el diumenge, molt de matí, les
dones anaren al sepulcre portant les espècies aromàtiques amb les que amorosir
el cos de Jesús. Un cos que el divendres aquell home que es deia Josep, membre
del sanedrí, home noble i bo, natural d’Arimatea i que esperava el Regne de Déu
i no estava d’acord amb tot allò que el sanedrí, del qual formava part, havia
decidit i fet, havia reclamat a Pilat, havia desclavat de la creu, l’havia
amortallat amb un llençol i l’havia posat en un sepulcre tallat a la roca, nou
de trinca on no hi havia reposat encara ningú.
Són dades ben concretes, no hi ha cap mena de dubte on i quan el cos de Jesús havia estat sepultat, malgrat el desconcert i la dispersió que la seva detenció i la seva mort havien causat entre els seus, aquelles dones i uns pocs homes, no pas els més propers a Jesús, sabien ben bé on reposava Jesús. Una escena que ens resulta familiar a tots nosaltres que segurament més d’un cop hem acompanyat fins a la sepultura un pare o una mare, un avi o una avia, un espòs o una esposa, un fill o una filla, familiars o amics.
Al sepulcre i amb el comiat sembla que tot ha acabat, sols resta aquella pena i aquell abandó que amarga i enverina, del que ens ha parlat el profeta Jeremies, aquella sensació que ens fa replegar sobre nostre com més hi pensem i hi meditem. Passats els barrancs tenebrosos de la malaltia i de la mort sembla que sols resta el repòs, el silenci, la buidor.
De fet no és ben bé així, a vegades les aparences enganyen i algunes coses no són ben bé com semblen. Una cosa és la mirada humana i una altre la de Déu, una cosa és el que veiem i percebem amb els nostres sentits i l’altre el que podem tant sols intuir amb els ulls de la fe. El mateix profeta Jeremies confiava en que els favors del Senyor no s’extingeixen, ni s’esgoten amb la mort; que donat que la seva pietat i la seva fidelitat són noves cada matí i immenses, és bo d’esperar, confiar i cercar al Senyor; és bo d’esperar, ni que sigui silenciosament, la salvació del Senyor.
Aquesta
seva salvació és presenta de forma inesperada, desconcertant, nova; la pedra
del sepulcre apartada, un cos absent, dos homes amb vestit esplendent i
l’esglai d’aquelles dones que busquen entre els morts aquell qui viu; que creuen
estar davant la mort i aquell abandó que amarga, enverina i fa replegar-nos
sobre nosaltres mateixos; mentre que el que tenen davant dels ulls és l’evidència
de la vida, la realitat de la resurrecció.
Nosaltres sempre ens quedem ara i aquí amb la primera part, com Josep d’Arimatea portem i acompanyem fins al sepulcre als nostres estimats, però no ens és possible veure i viure com aquelles dones, tot i el seu desconcert, tot i que no entenen res, l’experiència del sepulcre buit. Sols la fe ens porta a esperar silenciosament la salvació del Senyor, a esperar en el Senyor que és la nostra part, a confiar que els favors dels Senyor no s’extingeixen ni s’esgoten amb la mort, que davant de la mort hem de fer reviure altres pensaments, mantindré l’esperança; malgrat la pena. A la creu tot era foscor, fins i tot el sol s’havia eclipsat; com s’eclipsa quan a algú dels qui ens han estimat i hem estimat l’hi arriba la mort.
Però després del Divendres Sant ve el matí del primer dia de la setmana, el primer dia d’una nova vida que ara per ara se’ns fa difícil d’entendre. No tenim certeses, tenim la fe; no tenim proves fefaents, tenim l’esperança.
En paraules del papa Benet XVI: «En una època com la nostra, en la qual la por a la mort porta a moltes persones a la desesperació i a la recerca de consols il·lusoris, el cristià es distingeix pel fet que posa la seva seguretat en Déu, en un Amor tan gran que pot renovar el món sencer.» (3 de maig de 2010).
Posem la nostra seguretat en Ell, que és el bon pastor, certs de que res no ens mancarà, segurs de que ens farà retornar per descansar en prats deliciosos i reposar vora l’aigua. Diguem com Jeremies: «és bo d’esperar la salvació.»