Catedral de Girona
2 de novembre 2024
Job 19,1.23-27, Salm 22, Rm 6,3-9 i Lc 12,35-40
Job desitjava
contemplar a Déu amb els seus propis ulls, no li faltaven motius per desitjar
la mort, l’infortuni i la malaltia s’havien concretat en la pèrdua dels seus fills
i nores, de tots els seus béns i de la seva pròpia salut. Semblava com si tot aquell
sofriment no pogués acabar més que amb la mort. La mort és quelcom inevitable
en un moment o altre, és quelcom tant unit a nosaltres com el mateix naixement,
un i altre van estretament units, tot i que moltes vegades ens oblidem
d’aquesta premissa. La mort però, des del punt de vista de la fe, vista amb els
ulls de la nostra fe té un altre caire.
Crist va venir al món, el Fill de Déu es va fer home per compartir la nostra humanitat, és a dir les nostres joies, que són moltes, i les nostres penes, mancances i neguits, que tampoc són pocs. Va venir per compartir fins i tot la nostra mort, Ell sap que és morir, que és sentir-se sol davant de la mort, com passa tant sovint, però sabent-ho molt bé i fent-ne experiència Ell havia vingut també per obrir-nos la porta a l’esperança i les portes de la mort quedaren des d’aleshores tancades i les de la vida eterna obertes de bat a bat per la resurrecció de Crist que és l’anunci de la nostra pròpia resurrecció.
La mort és certament per a nosaltres un misteri i ens crea incertesa, creiem però no veiem, sabem per la fe que hi ha una vida eterna, però ni en tenim la certesa racional ni en podem fer aquí experiència. Pels ulls de la fe compartim el que ens diu l’apòstol sant Pau, que si som batejats participem de la mort de Crist i la seva mort és la porta de la resurrecció, d’una vida nova que no sabem com serà o com és pels qui ja en participen. Però proclamem que l’home que era abans de Crist fou crucificat amb Ell i ara qui mort en Crist ho fa per viure amb Ell, per compartir aquella vida que ja no mort més, on la mort ja no té la darrera paraula, ni té ja cap poder.
Tot plegat no és fàcil, cadascun de nosaltres ho experimenta en un moment o altre de la seva vida quan moren els avis, els pares, l’espòs o l’esposa, els amics i ja no cal dir quan és la mort d’un fill, exponent del màxim dolor que algú pot experimentar en aquesta vida. Malgrat no tinguem certeses confiem i mantenim l’esperança gràcies a la fe.
Per aquest motiu avui recordem als nostres fidels difunts, com ho fem de manera particular quan mor algú, els encomanem a Déu. Demanem per a ells que el que creiem sigui ja realitat per als nostres fidels difunts, que allò en que cregueren i allò que esperaven sigui per a ells ara compartir la gloria amb el Senyor que morí i ressuscità; que comparteixin els prats deliciosos dels que ens parla el salmista i visquin anys i més anys a la casa del Senyor.
D’una manera o d’una altra sempre restem units als nostres difunts, els enyorem, els recordem; sovint aquell primer dolor es va dulcificant i en fem memòria del que ens deien, del que feien i per damunt de tot del seu amor cap a nosaltres i del nostre cap a ells, aquest darrer es manté però amb uns paràmetres diversos a quan ells vivien entre nosaltres. A aquest record s’hi uneix el desig de compartir un dia amb tots ells la gloria del Senyor.
Pregar pels difunts, pels nostres difunts, ens fa bé i alhora ens ajuda a estar a punt amb el cos cenyit i els llums encesos, en definitiva a veure la mort com quelcom estretament i inevitablement lligat a la vida i sentint-los a ells encara en els nostres cors la fe en que un dia compartirem la resurrecció de Crist, com compartirem abans la seva mort, ens asserena i ens conforta.
La mort ve a vegades a l’hora menys pensada i d’altres després d’esperar-la o casi desitjar-la com Job. De sobte molts germans i germanes nostres han trobat la mort aquesta mateixa setmana en terres valencianes víctimes dels aiguats que han sembrat la mort, l’angoixa pels desapareguts, la destrucció i un dolor immens. Tinguem avui per a tots ells un record i unim-nos al seu dolor amb la nostra pregària i la nostra solidaritat.
Per la fe creiem que la mort ve a obrir-nos la porta de la vida amb Crist, això que creiem no sempre ens és fàcil de viure-ho. Crist ha vençut la mort, estiguem certs de que amb Crist la mort no te la darrera paraula, la darrera paraula és una paraula de vida, de vida eterna.