diumenge, 10 de novembre del 2024

Diumenge XXXII durant l’any / Cicle B. Catedral de Girona

 

Diumenge XXXII durant l’any / Cicle B

Catedral de Girona

Trobada general d'animadors de cant per la litúrgia

Diumenge 10 de novembre de 2024

1R 17,10-16; Salm 145,6c-7.8-9a.9bc-10; He 9,24-28 i Mc 12,38-44

 

Jesús instrueix la gent i s’asseu davant del temple, davant la sala del tresor i observa. Aquell qui ha entrat al cel mateix, aquell qui s’ha ofert ell mateix una solla vegada prenent damunt seus els pecats del món sorprèn amb la seva doctrina que capgira el que fins llavors hi havia establert. Per Jesús no es tracta d’ocupar els primers seients a les sinagogues o a les taules, no es tracta de fer-se veure, ni de posar-se filactèries ben llargues, ni de donar grans quantitats; es tracta més que de quantitat, de qualitat. Si donem molt perquè tenim molt i a més una part del que tenim prové de devorar els béns de les viudes, de res no ens val, serem judicats més rigorosament, ens ho ha dit el Senyor.

Mentre Jesús observava com hi havia rics que desitjaven que es veiés que tiraven molt, es fixà en aquella vídua, que de ben segur deixà les dues petites monedes de manera discreta, com si no volgués que ningú se n’adonés. Segurament ho feia una mica avergonyida davant d’aquells qui tiraven molt de manera ostentosa; però per Déu té molta més importància la puresa de cor, el donar allò que es necessita, que la quantitat, que al cap i a la fi en proporció no representa més que unes molles, unes engrunes, com aquelles amb les que aquell pobre que es deia Llàtzer que s'estava ajagut vora el portal del ric Epuló, amb tot el cos nafrat, esperava de satisfer la seva fam, esperava que caiguessin de la taula d’aquell ric, mentre venien els gossos a llepar-li les nafres (Cf. Lc 16,20-21). I ja sabem com va acabar Epuló, demanant que li mullessin la punta de la llengua amb un dit humit, mentre que Llàtzer era al costat d’Abraham.

Les vídues a l’antic Israel eren considerades un grup vulnerable, si no hi havia marit, si no hi havia un o més fills que es fessin càrrec de la dona, aquesta quedava desemparada i sense recursos per sobreviure. Recordem la història de Noemí, que ens explica el llibre de Rut, quan va morir Elimèlec, el seu marit, ella es quedà sola amb els dos fills. Aquests es van casar amb dones moabites; l'una es deia Orpà, i l'altra, Rut i quan uns deu anys més tard, també van morir els fills, Noemí es va quedar tota sola, sense fills i sense marit. Aleshores mentre Orpà va retornar al seu país, Rut no es va voler separar de Noemí, però quedaren sense empara fins que Rut es va casar de nou amb Booz. Recordem també com Jesús es va compadir i tornà a la vida aquell fill únic d'una dona que era viuda, quan se’ls trobà a l’entrada del poble de Naïm mentre molta gent del poble acompanyava la mare. 

Davant de l’ostentació d’uns tenim la generositat extrema d’altres, com també la de la vídua que cogué un pa per donar-lo a Elies, fet amb un grapat de farina i una mica d’oli, que era tot el que li quedava.  Ens ho ha dit el salmista, el Senyor guarda els forasters, manté les vídues i els orfes i capgira els camins dels injustos; en paraules del mateix Jesús «El que jo vull és amor, i no sacrificis.» (Mt 9,13). Donar el que tenim, no pas el que ens sobra vol dir donar-ho amb amor. No cal circumscriure-ho tant sols al terreny material, podem donar de moltes maneres diferents, podem donar part del nostre temps o donar part dels nostres dons, d’allò que sabem fer millor. És el que avui per avui anomenem voluntariat, accions dirigides cap a tots aquells a qui els cal ajuda, companyia o atenció.

També vosaltres doneu el que teniu, temps i dons, per tal d’animar les celebracions litúrgiques amb els vostres cants. Ens diu el Concili Vaticà II que «L'acció litúrgica revesteix una forma més noble quan la litúrgia se celebra solemnement amb cant i en ells intervenen ministres sagrats i el poble participa activament.» (SC, 113). Bella tasca la vostra, feta amb la generositat d’aquell qui dona el que té i ho posa al servei dels reunits en nom del Senyor, allí on Ell s’hi fa present, perquè Jesús va dir: «on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d'ells.» (Mt 18,20).