Diumenge XXXII durant l’any / Cicle B
Catedral de Girona
Trobada general d'animadors de cant per la litúrgia
Diumenge 10 de novembre de 2024
1R
17,10-16; Salm 145,6c-7.8-9a.9bc-10; He 9,24-28 i Mc 12,38-44
Jesús
instrueix la gent i s’asseu davant del temple, davant la sala del tresor i
observa. Aquell qui ha entrat al cel mateix, aquell qui s’ha ofert ell mateix
una solla vegada prenent damunt seus els pecats del món sorprèn amb la seva
doctrina que capgira el que fins llavors hi havia establert. Per Jesús no es tracta
d’ocupar els primers seients a les sinagogues o a les taules, no es tracta de
fer-se veure, ni de posar-se filactèries ben llargues, ni de donar grans
quantitats; es tracta més que de quantitat, de qualitat. Si donem molt perquè tenim
molt i a més una part del que tenim prové de devorar els béns de les viudes, de
res no ens val, serem judicats més rigorosament, ens ho ha dit el Senyor.
Mentre
Jesús observava com hi havia rics que desitjaven que es veiés que tiraven molt,
es fixà en aquella vídua, que de ben segur deixà les dues petites monedes de
manera discreta, com si no volgués que ningú se n’adonés. Segurament ho feia
una mica avergonyida davant d’aquells qui tiraven molt de manera ostentosa;
però per Déu té molta més importància la puresa de cor, el donar allò que es
necessita, que la quantitat, que al cap i a la fi en proporció no representa
més que unes molles, unes engrunes, com aquelles amb les que aquell pobre que
es deia Llàtzer que s'estava ajagut vora el portal del ric Epuló, amb tot el
cos nafrat, esperava de satisfer la seva fam, esperava que caiguessin de
la taula d’aquell ric, mentre venien els gossos a llepar-li les nafres (Cf. Lc
16,20-21). I ja sabem com va acabar Epuló, demanant que li mullessin la punta
de la llengua amb un dit humit, mentre que Llàtzer era al costat d’Abraham.
Les
vídues a l’antic Israel eren considerades un grup vulnerable, si no hi havia
marit, si no hi havia un o més fills que es fessin càrrec de la dona, aquesta
quedava desemparada i sense recursos per sobreviure. Recordem la història de
Noemí, que ens explica el llibre de Rut, quan va morir Elimèlec, el seu marit,
ella es quedà sola amb els dos fills. Aquests es van casar amb dones moabites;
l'una es deia Orpà, i l'altra, Rut i quan uns deu anys més tard, també van
morir els fills, Noemí es va quedar tota sola, sense fills i sense marit.
Aleshores mentre Orpà va retornar al seu país, Rut no es va voler separar de
Noemí, però quedaren sense empara fins que Rut es va casar de nou amb Booz.
Recordem també com Jesús es va compadir i tornà a la vida aquell fill únic
d'una dona que era viuda, quan se’ls trobà a l’entrada del poble de Naïm mentre
molta gent del poble acompanyava la mare.
Davant
de l’ostentació d’uns tenim la generositat extrema d’altres, com també la de la
vídua que cogué un pa per donar-lo a Elies, fet amb un grapat de farina i una
mica d’oli, que era tot el que li quedava. Ens ho ha dit el salmista, el Senyor guarda
els forasters, manté les vídues i els orfes i capgira els camins dels injustos;
en paraules del mateix Jesús «El que jo vull és amor, i
no sacrificis.» (Mt 9,13). Donar el que tenim, no pas el que ens sobra vol
dir donar-ho amb amor. No cal circumscriure-ho tant sols al terreny material,
podem donar de moltes maneres diferents, podem donar part del nostre temps o
donar part dels nostres dons, d’allò que sabem fer millor. És el que avui per
avui anomenem voluntariat, accions dirigides cap a tots aquells a qui els cal
ajuda, companyia o atenció.
També
vosaltres doneu el que teniu, temps i dons, per tal d’animar les celebracions
litúrgiques amb els vostres cants. Ens diu el Concili Vaticà II que «L'acció
litúrgica revesteix una forma més noble quan la litúrgia se celebra solemnement
amb cant i en ells intervenen ministres sagrats i el poble participa
activament.» (SC, 113). Bella tasca la vostra, feta amb la generositat
d’aquell qui dona el que té i ho posa al servei dels reunits en nom del Senyor,
allí on Ell s’hi fa present, perquè Jesús va dir: «on n'hi
ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig
d'ells.» (Mt 18,20).