Diumenge
XXXII durant l’any / Cicle B
1075
aniversari de la consagració de l'església de Monestir
Parròquia
de Santa Maria d’Amer
Dissabte
9 de novembre de 2024
1R
17,10-16; Salm 145,6c-7.8-9a.9bc-10; He 9,24-28 i Mc 12,38-44
El 9
de novembre de l’any 949, el meu predecessor com a bisbe de Girona, Gotmar II, consagrava l'església d’aquest
monestir d'Amer dedicant-la a Santa Maria, Sant Joan i Sant Benet. Des de la
seva fundació més o menys l’any 820 fins a la marxa definitiva de la comunitat
l’any 1835 aquí en aquest lloc hi visqué una comunitat monàstica dedicada a la
pregària, al treball i al contacte amb la Paraula de Déu. No li hi fou sempre
la vida fàcil i passà moltes dificultats i vicissituds tant la comunitat com
les mateixes edificacions. Terratrèmols, destruccions, guerres, crisis
econòmiques i de vocacions; una lluita constant per mantenir-hi la vida
monàstica. És així la vida de l’Església, és així la vida dels pobles, una
lluita per avançar, molts cops fins i tot una lluita per sobreviure, per
mantenir-se, un camí on a vegades tot és planer, poques vegades, i on moltes
d’altres les pedres d’ensopec són tantes que sembla que seguir caminant
resultarà impossible.
Una
església, un temple com aquest que des de 1835 acull la vostra comunitat
parroquial hereva en certa manera d’aquella comunitat benedictina que hi dona
culte durant segles, no és sinó una representació física de la vertadera
Església, aquella que està constituïda per pedres vives i que és anunci de
l’Església celestial. Així la carta als cristians hebreus ens diu que Jesucrist
no ha entrat en un santuari fet per mans d’homes, sinó al cel mateix on Ell és
el gran i únic sacerdot, el sacerdot per sempre que ho esdevé oferint un sol
cop el sacrifici de la seva pròpia sang per tota la humanitat. Però malgrat que
sapiguem que tota església, tot temple, no és al cap i a la fi sinó un anunci
de l’Església definitiva, venerem els nostres temples i en celebrem cada any
l’aniversari de la seva dedicació, del moment en que foren consagrats com a
llocs de culte, on celebrar-hi l’Eucaristia i lloar al Senyor amb la pregària.
Establim
una mena de camí que uneix cada temple amb la catedral de cada diòcesis i que
passant per la catedral de Roma, la basílica del Laterà de la que avui també se
celebra la festa de la seva dedicació, enllaça amb el temple definitiu que
serveix el mateix Crist al cel, al costat del Pare.
Jesús
en l’Evangeli d’aquest diumenge, ens parla dels qui els agrada d’ocupar els
primers llocs a les sinagogues i sols cerquen fer-se veure; Jesús mateix ens
diu com el vertader valor està en aquella viuda pobre que dona més que tots,
perquè dona de cor fins i tot el que li cal per viure. Aquella viuda és una de
les pedres vives d’aquella Església de la que ens parla sant Pere quan ens diu
que nosaltres com pedres vives, som edificats per Déu com a temple de
l'Esperit perquè formem una santa comunitat (Cf. 1Pe 2,5). Per acollir ara i
aquí aquesta comunitat edifiquem esglésies on el més important no és tant sols
la seva bellesa sinó sobretot el seu contingut, allò que hi acull, és a dir una
comunitat reunida en nom de Crist que hi celebra els sants misteris.
Especialment i centralment l’Eucaristia. En un temple pedres vives i pedres
materials conviuen i s’uneixen per representar aquella Església universal i
definitiva que és la celestial.
Celebrar
avui i aquí el 1075è aniversari de la dedicació d’aquest temple, recordar els
centenars de generacions de monjos que hi donaren culte i lloaren Déu amb els
seus cants aquí mateix i darrere d’ells les generacions de fidels que hi han
rebut els sagraments i hi han viscut la seva fe; ens ha d’esperonar a tots
nosaltres a mantenir aquesta voluntat de ser vertaderes pedres vives de
l’Església de Crist i mostrar-la així al món vivint la nostra fe amb caritat i
esperança, amb joia. En paraules del papa Francesc: «Els cristians tenen el
deure d'anunciar-lo sense excloure a ningú, no com qui imposa una nova
obligació, sinó com qui comparteix una alegria, assenyala un horitzó bell,
ofereix un banquet desitjable. L'Església no creix per proselitisme sinó per
atracció.» (Evangelii Gaudium, 14). Siguem també nosaltres pedres vives, pedres
alegres de compartir la nostra fe amb tothom, sols així viurem la fe amb
esperança i joia que és l’única manera de viure-la amb coherència.