Naixement de Sant Joan Baptista

 

Naixement de Sant Joan Baptista

Solemnitat

Parròquia de Santa Maria del Mar de Palamós

Dimarts 24 de juny de 2025

Is 49,1-6; Salm 138,1-3.13.15; Fets 13,22-26 i Lc 1,57-66.80

«S’ha de dir Joan»  exclamà Elisabet i ratificà Zacaries escrivint-ho en una tauleta. La gent se’n meravellà i un gran respecte s’apoderà de tots els veïns. Aquell infant que el dia vuitè del seu naixement portaren al temple per circumcidar-lo era fill d’una parella anciana i estèril, un matrimoni que havia perdut ja tota esperança de tenir fills, un matrimoni que era però just davant de Déu i irreprensibles en el compliment de tots els manaments i observances del Senyor. Per a Déu res no és impossible i Elisabet va quedar embarassada i va tenir un fill, malgrat que el seu marit Zacaries aquell dia en que complia les funcions sacerdotals al temple i en entrar al lloc sant va dubtar d’aquell àngel que se li va aparèixer i va restar mut fins que tot s’acomplí i li posaren al nen el nom de Joan, que vol dir aquell que ha rebut la gràcia de Déu.

El Senyor coneix els nostres secrets, els nostres propòsits, per a Ell tots els nostres passos li son coneguts i és admirable com ho sap tot, tant admirable que no ho podem entendre. Avui ens surt al pas un personatge clau per a la història de la salvació, un pilar de la nostra fe: Joan. En la història del baptista no hi falta cap signe per mostrar-nos que ha estat escollit per Déu per a complir una missió, una missió que el portarà a la mort per la malicia, el caprici, la venjança i la covardia per part d’Herodes, però fins i tot en aquest moment de la seva mort hi serà present l’amor dels seus deixebles que recuperaran el seu cos per posar-lo en un sepulcre, com els deixebles de Jesús demanaran el seu cos a Pilat per sepultar-lo.

Joan Baptista és el precursor, aquell qui preparà els camins del Senyor, qui li obrí una ruta i presencià la teofania del Jordà. És aquell de qui ens diu l’evangelista Lluc, que encara no nascut dansà i saltà ple d’entusiasme en el si d'Elisabet davant Maria l’arca de la nova aliança, com David dansà davant de l'Arca que entrava a Jerusalem. Ell fou el profeta de l’altíssim que anuncià al poble la salvació, el més gran nascut de dona però que tot i això no era ni tant sols digne de deslligar-li el calçat al Messies. Aquell de qui deia Elred de Rievall que com Elies fou el model de vida eremítica en l’antiga aliança, així ho era Joan, que va venir amb el mateix poder i esperit, en la nova aliança.

La mà del Senyor era damunt de Joan. Ell acomplí la missió que el Senyor l’adjudicà, que era com la que ens adjudica a nosaltres. El Senyor crida a cadascun dels batejats a una missió concreta, a ser testimonis de la Bona Nova, a ser llavor del Regne. No és pas una tasca fàcil, ho sabem prou; no fou fàcil ni per a Joan, ni per als deixebles; quan tant més difícil ho ha de ser per a nosaltres que no tenim pas la seva fortalesa.

Malgrat la nostra feblesa el Senyor ens ha cridat a ser testimonis seus en aquests temps d’incerteses i de pors, el Senyor ens crida a ser testimonis del Regne, testimonis d’esperança. Amb la nostra vida discreta, humil i callada hem de fer de les nostres comunitats fogars on no hi hagi lloc per a la por i sí per a l’esperança. Els profetes i la llei varen profetitzar fins que va venir Joan, ell era l’Elies que havia de venir; el qui va obrir la ruta al Senyor, el qui va donar llur vida per no negar la veritat; que és Crist, Ell és el camí, la veritat i la vida.  Que l’exemple de sant Joan Baptista ens ajudi en el nostre camí de fe.

Solemnitat del Santíssim Cos i Sang de Crist / Cicle C. Catedral de Girona

 

Diumenge després de la Santíssima Trinitat

Solemnitat del Santíssim Cos i Sang de Crist / Cicle C

Catedral de Girona

Diumenge 22 de juny de 2025

Gn 14,18-20; Salm 109,1.2.3.4; 1C 11,23-26 i Lc 9,11b-17

«Canta llengua, el sant misteri del gloriosíssim Cos i de la sang preciosa.»

Aquell vespre de la cena, la darrera amb els germans, el Senyor prengué pa i vi i digué als seus deixebles que allò ho fessin com a memorial seu perquè aquell pa era el seu cos i aquell vi la seva sang. Dels apòstols ens ve aquest manament, no es tracta d’una tradició, d’un mer record testimonial, Crist és també avui verament present en el misteri de l’Eucaristia, és aquest el símbol de la seva donació,  de la seva oblació total, del seu amor fins a l’extrem. És aquest un do gratuït  que ens ha fet el Senyor, un do que ve de l’amor i que cal que transformem en amor. Aquesta festa del Cos i de la Sang de Crist està de sempre estretament vinculada a la caritat, a l’amor fratern, perquè aquest és l’objectiu d’aquest memorial, d’aquesta presència real la transformació dels nostres cors a redós de l’amor de Crist.

Un amor de Déu que el món s’entesta en menystenir, en apartar i en oblidar. Aquest matí en deia el papa Lleó que: «Avui més que mai, la humanitat clama i demana la pau. És un crit que exigeix responsabilitat i raó, i no ha de ser sufocat per la fressa de les armes ni per les paraules retòriques que inciten al conflicte. Tot membre de la comunitat internacional té la responsabilitat moral de detenir la tragèdia de la guerra, abans que es converteixi en una cadena irreparable. No existeixen conflictes “llunyans” quan està en joc la dignitat humana.»

Aquell vespre de la cena, la darrera amb els germans, Crist es va abaixar fins a rentar els peus dels seus deixebles, de tots, fins i tot d’aquell de qui sabia que pocs minuts després el trairia amb un petó falsejat d’amor. És aquest amor el que vol el Senyor que practiquem, un amor no pas cec, sinó ben conscient de que ens cal estimar a tort i a dret. Que n’és de fàcil estimar a qui ens estima, de qui ja rebem amor; que n’és de difícil compartir amor amb aquell qui no és capaç de retornar-nos-el. Però com no seria de difícil a Crist compartir el pa i el vi, el seu cos i la seva sang amb aquell qui l’havia de trair, de qui sabia del cert que cap altra cosa no en trauria que la traïció o amb aquell altre que el negaria o aquells que el deixarien sol. Per això Crist és sacerdot per sempre, com ens ha dit el salmista, amb un grau molt més elevat que Melquisedec, aquell sacerdot del Déu Altíssim que beneïa a Abraham.

Pau va rebre una tradició, com la hem rebut també nosaltres, amb l’encàrrec de que cada vegada que celebrem aquest memorial anunciem la mort de Crist fins que torni. L’Eucaristia és certament memorial, una mirada enrere per contemplar un fet que va esdevenir fa dos mil anys, en ella fem memòria de Crist i del seu lliurament per tots nosaltres. Però l’Eucaristia és fonamentalment present, com escrivia el papa Benet XVI: «Crist no parla en el passat, sinó en el nostre present, ja que Ell mateix és present en l'acció litúrgica. En aquesta perspectiva sacramental de la revelació cristiana.» (Sacramentum caritatis, 45).

«De genolls adorem-lo, aquest sagrament tant gran.»

En l'Eucaristia, Crist està realment present entre nosaltres i la seva presència no és una presència testimonial, sinó activa, una presència dinàmica, que ens mou a la conversió, a sortir de nosaltres mateixos per a actuar com a fills de la nova aliança, aquella que ha estat segellada amb la seva sang. Si el pa significa la seva donació radical a la creu, lliurant el seu propi cos com a aliment per a tota la humanitat; el vi, que és la seva sang oferta a la creu, és signe de comunió. Ja en aquella primera celebració dels apòstols amb Crist compartiren un sol calze i compartiren així una mateixa missió; per extensió el calze és ara símbol de comunió de l’Església, de tots nosaltres amb Crist.

La presència de Crist en l’Eucaristia, relacionada amb les altres presències, dona acomplint al manament del Senyor als apòstols. Ara i aquí, en cada celebració, davallant la força de l’Esperit Sant durant l’epiclesi, Crist es fa present entre nosaltres de manera singular, amb més força que de qualsevol altre manera. Una presència per creure, viure i celebrar en paraules del Papa Benet XVI (Sacramentum Caritatis, 93). Una presència que no es repeteix, ni es renova, sinó que és permanent memorial del sacrifici de la creu i de la resurrecció. «Quan l'Església celebra l'Eucaristia, memorial de la mort i resurrecció del seu Senyor, es fa realment present aquest esdeveniment central de salvació i es realitza l'obra de la nostra redempció.» (Ecclesia de Eucharistia, 11), en paraules de sant Joan Pau II.

Crist ens dona de menjar també avui a tots nosaltres, altre cop sense fer cas de les dificultats i dels impediments com aquells que li presentaren els deixebles. Crist ens dona el seu cos i la seva sang i amb aquests ens dona el seu amor, una amor que Déu multiplica per tal de que ens arribi a tots. Ell ens sacia del seu amor, del seu amor en rebem tant com volem i encara en podem recollir les sobres, tant gran és aquest amor seu que n’hi ha per a tots i encara en sobre. Per a nosaltres el seu amor no és mai sobrer i sempre ha de ser benvingut, perquè mai no en tindrem prou.

L’Eucaristia és també futur, una mirada cap al futur, la presència de Crist entre nosaltres ara i aquí, en aquest sagrat misteri és alhora anunci, l’acció de Jesús aquell vespre era també un anunci profètic del Regne que ha de venir. Com escrivia també el papa Benet XVI: «El banquet eucarístic és per a nosaltres anticipació real del banquet final, anunciat pels profetes i descrit en el Nou Testament com «les noces de l’anyell» que s'han de celebrar en l'alegria de la comunió dels sants.» (Sacramentum caritatis, 31).

«que la nostra fe supleixi el defecte dels sentits.»

En l’Eucaristia Crist es fa memòria, es fa realitat present i es fa esperança amb la certesa de que vindrà aquell qui parlava del Regne de Déu a la gent, aquell qui curava als qui en tenien necessitat, aquell qui beneïa, partia i donava pa als afamats. A una multitud repartida en grups, prefiguració de les esglésies locals i símbol de comunió amb el col·legi apostòlic amb Crist com a centre. Aquesta presència, aquesta realitat, ens ha de moure el cor, si Ell és aquí és per a que nosaltres en donem testimoni de paraula i d’obra. I no hi pot haver altra obra nascuda de la participació en la taula eucarística que l’amor; perquè Eucaristia i caritat són dos realitats inseparables.

Com ens deia avui el papa Lleó XIV que: «Partint des de l'altar i el sagrari, que aquesta celebració sigui un signe lluminós del nostre compromís de ser cada dia portadors de comunió i de pau els uns per als altres, en el compartir i en la caritat.».

Solemnitat del Santíssim Cos i Sang de Crist / Cicle C. Celebració del matrimoni a Sant Miquel de Fluvià

 

Diumenge després de la Santíssima Trinitat

Solemnitat del Santíssim Cos i Sang de Crist / Cicle C

Sant Miquel de Fluvià

Diumenge 22 de juny de 2025

Gn 2,18-24; Salm 144; 1C 13,1-7 i Lc 9,11b-17

Sí hi ha quelcom que ho pot tot, és l’amor. La força de l’amor mou voluntats, ens mou a fer el bé i ens motiva a reconèixer en l’altre la imatge de Crist. Però aquest amor efectiu i ambivalent no és un amor qualsevol, a vegades la mateixa paraula amor, el mateix concepte, de tant emprar-lo el desvirtuem i en fem quelcom totalment o bé divers o bé directament oposat al vertader amor. Perquè l’amor autèntic i ple de sentit no es fa, es viu; és aquell que te en Déu l’origen, el model i l’actor principal. És aquest amor el que mogué a Déu a crear el mon, la natura, l’home i la dona; per a Déu no era necessari, no li calia, podia seguir essent el que era sense tot això; però com que Ell és amor, d’Ell vessa l’amor i esdevé gràcia per a nosaltres.

L’amor de Déu és aquest amor que glosa sant Pau en aquest meravellós text de la primera carta als cristians de Corint; un amor que és pacient, bondadós, que fuig de l’enveja, de la presumpció, de l’orgull, de la grolleria, de la injustícia; és un amor que cerca la veritat i que tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. Això no vol dir que sigui un amor cec, sense sentit o irresponsable, ans al contrari és un amor volgut, desitjat, treballat i cuida’t. Heu estat cridats a una vocació a la vocació de creients, de cristians i pel baptisme i la confirmació heu estat incorporats i formeu part del poble de Déu que és l’Església on tots compartim la nostra fe comuna.

Aquesta fe la vivim cadascun de nosaltres d’una manera particular i concreta i avui responeu davant d’aquesta assemblea que representa al conjunt de l’Església a la crida a la vostra vocació particular, la del matrimoni, la de formar una família, la de viure la vostra fe en aquesta església formant una família. La família és vertaderament una cèl·lula fonamental en la vida de l’Església, allí on som educats en la fe, on vivim la fe en una primera comunitat que ens va endinsant en el coneixement de Crist. Com aquella família de Natzaret que integraven Maria, Josep i Jesús que sant Pau VI va posar com a model dient: «Lliçó de vida domèstica. Ensenyi Natzaret el que és la família, la seva comunió d'amor, la seva senzilla i austera bellesa, el seu caràcter sagrat i inviolable; ensenyi el dolç i insubstituïble que és la seva pedagogia; ensenyi el fonamental i insuperable de la seva sociologia.» (5 de gener de 1964).

Ho heu viscut ja en les vostres famílies i ara cadascun de vosaltres amb la vostra experiència personal us he trobat per emprendre el vostre camí cap al matrimoni i la família, amb la finalitat d'obrir-vos a nous horitzons, ajudant-vos a descobrir la bellesa i la grandesa de la vocació a l'amor i al servei de la vida. (Cf. Familiaris Consortio, 1).

Com ens deia sant Joan Pau II en el si de la família es viu la donació total, això és el matrimoni, el pacte d'amor conjugal l’elecció conscient i lliure, amb la qual l'home i la dona accepten la comunitat íntima de vida i amor, volguda per Déu. La institució matrimonial no és quelcom imposat per la societat o per l'autoritat, sinó que és el pacte de l'amor que es confirma públicament, un pacte únic i exclusiu, on viure la plenitud de l’amor en fidelitat, una fidelitat que lluny de rebaixar la llibertat de la persona, de cadascun de vosaltres, la fa més gran en tant que partícip de l’amor de Déu. (Cf. Familiaris Consortio, 11).

No era pas amor allò que va sentir Jesús per aquella multitud a qui va donar de menjar? Hauria pogut fer cas dels dotze i enviar-los a procurar-se queviures i un sostre al seu aire, però va optar per convertir cinc pans i dos peixos en menjar per una multitud. Així fa també amb l’amor, Déu el multiplica per tal de que ens arribi a tots, de que n’hi hagi per a tots. Però aquest amor cal cuidar-lo, cal tenir-ne cura.

Recordeu aquella escena de l’Evangeli segons sant Joan, els deixebles vora el llac de Tiberíades, Crist ressuscitat se’ls presenta i els demana ara Ell quelcom per menjar i pregunta tot seguit a Pere si l’estima. Pere a la tercera vegada que Jesús li demana pel seu amor li respon que ja ho sap que sí, perquè Ell ho sap tot i sap del seu amor; Jesús ve a dir-li “doncs diguem-ho de tant en tant, m’agrada escoltar dels teus llavis que m’estimes”.

Aquí teniu un model, Crist que és el Fill de Déu, Ell que és amor demana a Pere que li digui que l’estima. Així es cuida l’amor, així ho feu vosaltres, així ho heu vist fer a casa i així, quan sigui, ho ensenyareu als vostres fills a fer. L'Església troba així en la família, nascuda del sagrament que avui rebreu, el seu bressol, el lloc on educar a les generacions humanes en l’amor a Déu i als germans.

Heu estat cridats a viure la vostra fe en la vocació matrimonial, en la vocació familiar; no tingueu por, viviu-la sempre com ara, estimant i posant a Crist al centre de les vostres vides. Us heu preparat a consciència per aquest dia d’avui i ho heu fet des de la fe, renunciant a certes coses, no deixant cap detall per ser avui aquí davant d’aquesta assemblea i sobretot davant de Déu per dir-li «Senyor tu ho saps tot, tu saps que t’estimem i ens estimem» i Ell us diu “ho se però m’agrada que us ho digueu i que m’ho digueu”.

Solemnitat del Santíssim Cos i Sang de Crist / Cicle C. Confirmacions a la parròquia de Sant Salvador d’Horta

 

Diumenge després de la Santíssima Trinitat

Solemnitat del Santíssim Cos i Sang de Crist / Cicle C

Confirmacions a la parròquia de Sant Salvador d’Horta

Dissabte 21 de juny de 2025

Gn 14,18-20; Salm 109,1.2.3.4; 1C 11,23-26 i Lc 9,11b-17

Celebrem avui la Solemnitat del Cos i de la Sang de Crist, el Corpus com habitualment es coneix la festa. És aquesta celebració la mostra d’un punt molt important de la nostra fe, no tant sols creiem que Crist era i és el Fill de Déu, que es feu home per tal de que fent-se home compartís la seva vida mortal amb nosaltres, compartís la seva mort i ressuscitant d’entre els morts ens obrís la porta a la vida eterna; no tant sols creiem que la seva paraula ha estat recollida pels evangelistes i que així, a través de la tradició de l’Església, ha arribat fins a nosaltres; sinó que creiem que Crist és present entre nosaltres a través del pa i del vi que es transformen en el seu cos i la seva sang. Aquest és el centre d’aquesta solemnitat, la presència real del cos i de la sang de Crist enmig nostre i és aquesta una riquesa que difícilment pot igualar qualsevol altre símbol. 

Aquell vespre de la cena, la darrera amb els germans Crist mateix va instituir el seu memorial, la manera com volia restar entre nosaltres. Cert que ho fa de diverses maneres, per exemple amb aquesta paraula seva que ens ha arribat fins avui, ho fa a través i de manera molt concreta en els altres, en els germans que son vertadera imatge de Crist i que tantes vegades no reconeixem. Però aquest misteri de l’Eucaristia uneix totes les altres presencies, aquí es compleix tot allò que ens va deixar dit de paraula i és el misteri també de l’amor. 

D’aquí que la paraula caritat estigui tant unida a aquesta solemnitat, perquè l’Eucaristia és el cim de l’amor de Déu vers nosaltres, d’aquest Déu creador del cel i de la terra del que ens parla el llibre del Gènesi; d’aquest Crist que és sacerdot per sempre com ens ha dit el salmista i d’aquest Crist que prengué el pa i el vi per tot seguir dir-nos que això era i és el seu cos i la seva sang.

Avui estimats germans i germanes professeu de manera solemne la vostra fe en aquest Senyor capaç de multiplicar cinc pans i dos peixos fins a saciar la fam d’una multitud, d’uns cinc mil. Els deixebles no es veien capaços d’alimentar tanta gent amb tant poc, més aviat volien acomiadar a la gent i així evitar-se de solucionar aquella fam, volien enviar-los a passar la nit als pobles o a les masies del voltant i que ells mateixos es procuressin queviures. 

Però Crist no defuig les situacions per difícils que se li presentin perquè Ell ha vingut a alimentar la nostra fam de Déu, Ell practica la caritat perquè Ell és l’amor. Per seure a taula amb Ell, per compartir amb tots els nostres germans això que Ell ens dona, cal creure en determinades coses i renunciar a d’altres. Confirmareu que creieu en Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant. això és creure en el bé i renunciareu a fer tot allò que s’oposa al Senyor, és a dir renunciareu a fer el mal, a envejar, a odiar, a menysprear, a pensar tant sols en vosaltres mateixos i així a tantes altres coses que moltes vegades la nostra societat considera habituals i fins i tot útils; però que als ulls de Déu no son sinó maleses en l’origen de les quals hi ha sempre l’egoisme, és a dir pensar i posar-nos nosaltres per davant de qualsevol altra.

L’amor de Déu no va en aquesta direcció, el manament que ens ha deixat d’estimar a Déu i estimar als altres implica renunciar i donar; renunciar per donar-nos a través de l’amor als altres. Al llarg de la vida compartim camí amb molta gent, d’alguns rebem amor, en moltes ocasions tot l’amor del que son capaços. Els pares, els avis, els germans primer; els amics i amigues després i el marit o la dona i els fills i les filles després són exemples d’aquest amor. 

Penseu que Crist ens demana una mica més, ens demana d’estimar també a aquells qui no ens estimen, als qui ens mostren indiferència o fins i tot hostilitat. L’amor, estimar ens plau quan rebem amor, quan no el rebem ja ens és més difícil i això és el que ens demana Crist. 

Ell va estimar fins a l’extrem i el misteri eucarístic n’és una mostra d’aquest amor seu, volent estar entre nosaltres dia rere dia. Ell ens sacia del seu amor, del seu amor en rebem tant com volem i encara en poder recollir les sobres, tant gran és aquest amor seu que n’hi ha per a tots i encara en sobre. Per a nosaltres el seu amor no és mai sobrer i sempre ha de ser benvingut, mai no en tindrem prou.

Dilluns de la setmana XI durant l’any / I. Santa Maria de Poblet

 

Dilluns de la setmana XI durant l’any / I

Santa Maria de Poblet

Pelegrinatge dels preveres i diaques de l’Església de Girona

Dilluns 16 de juny de 2025

 2C 6,1-10; Salm 97,1.2-3ab.3cd-4 i Mt 5,38-42

El nostre món i el món al llarg dels segles ha conreat la cultura de la llei del talió, aquest “ull per ull, dent per dent” sembla haver estat des de sempre la norma de conducta tant individual com col·lectiva, ho veiem encara avui, desgraciadament, com aquest principi planeja i inspira les actuacions sobre els esdeveniments internacionals i segueix essent-ne norma d’obligat compliment. Res més allunyat del missatge de Crist i Ell no tant sols ho va predicar, no tant sols ho va viure de paraula, sinó que sobretot i essencialment ho va viure amb les seves obres, en la seva vida, fins a l’extrem. Davant les ofenses i escopinades, davant dels escarnis, incomprensions i persecucions, aquell qui és el Fill de Déu ho hauria tingut ben fàcil de fer davallar foc del cel, com un dia li demanaven dos dels seus deixebles. Però aquest no és el llenguatge ni la manera d’obrar de Crist. Certament reaccionar a l’ofensa amb l’ofensa i a l’agressió amb una agressió més forta ens pot semblar fins i tot allò que cal fer per tal de sobreviure en un món marcat per la dinàmica de la violència; però com diu la dita popular la violència sols engendra més violència.

Parar la galta, donar el mantell o portar una càrrega no semblen actituds còmodes per a tenir com a norma de vida. Però qui ha dit que viure la fe sigui fàcil? Qui ha dit que viure la nostra vocació sigui fàcil? Nosaltres monjos, diaques i preveres seguim la crida que un dia vam rebre per part del Senyor a seguir-lo i a servir-lo, no vam optar per la comoditat, vam optar pel seguiment i pel servei. La vocació és una gràcia que hem rebut i que no podem, que no tenim dret a malversar. Per això com ens diu l’apòstol, no hem de donar mai cap motiu d’escàndol, en totes les situacions ens hem d’acreditar com a servidors de Déu. 

La fe no és per viure-la a hores determinades, la fe és per viure-la sempre i en tot moment. Semblantment el nostre servei, al que hem estat cridats per la nostra vocació, és per viure’l cada dia, cada hora, a cada instant. No podem fer vacances de Déu, cap creient si viu vertaderament i amb sinceritat de cor no pot fer vacances de Déu, però nosaltres consagrats per una vocació religiosa o al sacerdoci o al diaconat, encara menys. Exemples de com viure la vocació amb honradesa espiritual en tenim al voltant, com santa Lutgarda a la que les burles i menyspreus a la seva vocació per part de les seves dites amigues no la van fer enrere.

El sacerdoci o la vocació de monjo, qualsevol vocació que respon a una crida de Déu, pot comportar riscos com ho apunta Dom Dismas de Lassus, Prior de la Gran Cartoixa, quan escriu: «Fa falta tenir el coratge de reconèixer-ho: la paternitat espiritual i l'obertura del cor poden ser utilitzats de manera perversa per a convertir a una altra ànima en esclava.» (Los riesgos de la vida religiosa).

Per tant és cert que el camí de la fe no és un camí sempre planer, de fet no ho és mai de planer. Contrarietats, angúnies, fatigues o insomnis són algunes de les pedres d’ensopec de les que ens parla l’apòstol i s’hi afegeix ser objecte de que alguns parlin bé de nosaltres i molts d’altres parlin malament. El que no ens hem d’apartar mai és de dir la veritat, una veritat que el nostre món sovint no vol escoltar perquè prefereix viure en una falsa sensació de seguretat, una veritat que sovint és vista com incòmode per molta gent. Com recomanava el papa Lleó XIV als nous preveres ens cal concebre’ns com a llavors a la manera de Jesús, ens cal voler ser de Déu, servents de Déu, poble de Déu, units a la terra: no a un món ideal, sinó al món real. (Cf. 31 de maig de 2025).

Viure la fe, vivint la vocació a la que hem esta cridats, és viure fent resplendir en nosaltres l’honestedat, el coneixement, la paciència, la bondat; en definitiva brandant amb la dreta i amb l’esquerra, com ens ha dit sant pau, les armes de la justícia, la presència de l’Esperit Sant i l’amor sincer.

Solemnitat de la Santíssima Trinitat Cicle C. Confirmacions a la Basílica de Sant Esteve a Olot

 

Diumenge després de Pentecosta

Solemnitat de la Santíssima Trinitat Cicle C

Confirmacions a la Basílica de Sant Esteve a Olot

Celebració de l’any Jubilar Arxiprestat de l’Alt Empordà

Pr 8,22-31; Salm 8,4-5.6-7.8- Rm 5,1-5 i Jo 16,12-15

Mica en mica heu anat creixent en la fe, en aquesta fe que es fonamenta en un Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant. Avui direu davant d’aquesta assemblea, que representa al conjunt de l’Església, que creieu en aquestes tres persones que conformen un sol Déu. El Pare totpoderós, creador del cel i de la terra; el Fill que havent nascut de la verge Maria va morir i va ressuscitar i seu a la dreta del Pare i l’Esperit Sant que avui se us dona d’una manera especial i que és aquell que infon la vida. Poc a poc heu anat descobrint que és la fe, aquella fe de la que vau fer ja professió pel baptisme, molts de vosaltres quan éreu infants i que de fet van professar els vostres pares i padrins en nom vostre. Poc a poc Jesús s’ha anat fent el vostre millor amic i heu anat sentint-lo prop vostre i estimant-lo cada cop més. 

Heu anat descobrint coses importants, també en els vostres companys de catequesis que tal volta no coneixeu abans. Heu descobert a Jesús com un exemple a seguir, algú que us ajuda a ser millors persones. Cert que estem lluny de tenir la seva valentia, deixant de costat les pors. Cert que a Jesús no el podem veure, però heu aprés a sentir-lo al vostre costat a tenir-lo com a company de camí i això és quelcom que us ajudarà al llarg de la vida. Preneu avui una decisió important, potser quan vau començar la catequesi ho fèieu no del tot convençuts i convençudes, però al llarg d’aquest camí heu anat madurant en la fe, alhora que creixíeu com a persones i heu arribat al convenciment de que sou prou grans per prendre decisions importants com aquesta de confirmar la vostra fe davant de l’Església aquí representada i d’agafar forces per continuar el camí de la fe amb responsabilitat. 

És un moment en que alguns de vosaltres teniu la sensació d’haver completat l’objectiu de ser una persona, un cristià, que avança en el camí de la fe tot augmentant el coneixement sobre Jesús i coneixement a Jesús heu descobert també els vostres germans en la fe que ara ja son també els vostres amics, amics vostres, companys de camí i tots plegats som amics de Crist.

Aquestes reflexions no son meves, son vostres i me les heu fet arribar amb les vostres cartes, sapigueu que heu expressat allò que també tots nosaltres sentim, que fem camí en la fe, que en aquest camí ens cal anar aprofundint en el coneixement de Crist i que tot fent camí anem coneixent d’altres germans i germanes que fan el mateix camí i tenen també a Crist per company. 

La fe te una doble dimensió; és com una creu amb un braç vertical que representa la nostra relació amb el Senyor que és personal i intransferible, cadascú de nosaltres te una relació particular amb el Senyor, amb aquest amic amb qui ho podem compartir tot, els bons dies i aquells altres que no son tant bons, però sempre certs de que Ell està al nostre costat, que sempre ens escolta, que sempre ens espera quan caiem o ens endarrerim en el camí de la fe. Però per viure la fe no la podem viure sols, d’aquí el braç horitzontal de la creu que significa la comunitat, viure la fe en comunió amb els altres membres de l’Església. No oblideu aquest doble sentit de la fe: relació amb el Senyor i relació amb els germans. De fet ens ho va dir el mateix Crist quan va resumir en dos els manaments de Déu: estimar sempre i per damunt de tot i estimar tant a Déu com als altres, no hi ha res de més gran. 

És aquest amor la font de l’esperança, ens ho ha dit sant Pau, enmig de les proves tenim la satisfacció d’esperar la gloria de Déu, el coneixement d’aquella veritat sencera de la que ens ha parlat Jesús en l’Evangeli. Avui us apropeu una mica més a Crist, no afluixeu el pas en aquest camí que és la fe, potser a vegades anireu més lents, potser a vegades estareu cansats, però no perdeu mai l’esperança perquè ningú dels qui hi arriben queda defraudat.

Solemnitat de la Santíssima Trinitat Cicle C. Celebració de l’any Jubilar a l'Arxiprestat de l’Alt Empordà

 

Diumenge després de Pentecosta

Solemnitat de la Santíssima Trinitat Cicle C

Basílica de Santa Maria a  Castelló d’Empúries

Celebració de l’any Jubilar a l'Arxiprestat de l’Alt Empordà

Diumenge 15 de juny de 2025

Pr 8,22-31; Salm 8,4-5.6-7.8- Rm 5,1-5 i Jo 16,12-15

Celebrem avui la solemnitat de la santíssima Trinitat i celebrem també l’any jubilar 2025, ho fem aquí en aquesta basílica de Castelló d’Empúries tot l’arxiprestat de l’Alt Empordà guiats pel lema d’aquest any especial “pelegrins en l’esperança”. Vivim aquest any jubilar com un «entreteixit d’esperança i paciència – que - mostra clarament com la vida cristiana és un camí, que també necessita moments forts per a alimentar i enfortir l’esperança, companya insubstituïble que permet entreveure la meta: l’encontre amb el Senyor Jesús.» (Spes non confundit, 5). Que sigui doncs aquesta celebració per a nosaltres un moment fort.

Sovint quan cada any celebrem aquesta solemnitat de la Santíssima Trinitat, tot just el diumenge següent a la Pentecosta en que hem celebrat la davallada de l’Esperit Sant sobre els apòstols, ens sorgeix no pas el dubte, però si la pregunta de que representa aquest misteri en la nostra fe, en la nostra vida diària de creients. Sabem que hi ha un Déu Pare de tots, un Fill que va ser fet home i es va engendrar en el ventre de Maria, la verge mare de Natzaret, un fill que va morir a la creu i va ressuscitar d’entre els morts i que ens va deixar un seguit d’ensenyaments que al llarg de les generacions de creients ens ha estat transmès fins avui. Finalment sabem i creiem que hi ha un Esperit Sant que és font de vida i de saviesa i que mou els cors dels qui creiem i mou a la fi la barca de l’Església, que és aquesta institució que  treballa aquí a la terra pel Regne de Déu i que alhora és anunci d’una Església definitiva i perfecte, la celestial.

Aquest Déu que son tres persones en una única identitat és en el que creiem, potser a vegades sense acabar de prestar atenció al que significa aquest misteri. Sabem però que el vincle que uneix aquestes tres persones és el de l’amor i sabem que el gran manament, aquell que resumeix tots els altres és el d’estimar a Déu per damunt de totes les coses i estimar als altres amb la mateixa intensitat. Déu és amor, és l’amor en que creiem i és un amor que genera esperança, aquella esperança que no defrauda, com escrivia el papa Francesc en la butlla de convocatòria d’aquest any jubilar.

Si no hi ha amor no hi pot haver esperança, ho veiem al nostre voltant dia rere dia, les guerres que son sinó fruit del desamor? Neixen de l’odi, dels interessos econòmics i polítics que es posen per davant de qualsevol altra valor i que acaben per obrar en els nostres cors no l’amor que caldria, sinó el fred càlcul, aquell que mata l’esperança. «Que el primer signe d’esperança es tradueixi en pau per al món, el qual es torna a trobar submergit en la tragèdia de la guerra. La humanitat, desmemoriada dels drames del passat, està sotmesa a una prova nova i difícil quan veu moltes poblacions oprimides per la brutalitat de la violència.» (Spes non confundit, 8).

Sense esperança no hi ha res a fer, viure en la desesperança, abocar als altres a viure en la desesperació no condueix a res de bo, no tant sols per les víctimes a qui es vol desposseir de qualsevol esperança, sinó també pels mateixos botxins de l’esperança que matant l’esperança dels altres, maten la seva pròpia esperança. Voler aniquilar a l’altre, dominar-lo de mil maneres diferents no porta a res més que a la mort de l’esperança.

Aquesta és la gran veritat de la nostra fe, si creiem, vivim estimant i si vivim estimant vivim esperançats i som sembradors d’esperança per als altres, aquesta és la veritat sencera de la que ens parla el Senyor. Escrivia el papa Francesc que «L’esperança, juntament amb la fe i la caritat, formen el tríptic de les virtuts teologals, que expressen l’essència de la vida cristiana. En el seu dinamisme inseparable, l’esperança és la que, per dir-ho així, assenyala l’orientació, indica la direcció i la finalitat de l’existència cristiana.» (Spes non confundit, 18).

Com a creients hem de ser justos, com ens diu sant Pau, i essent justos tenim la satisfacció d’esperar la gloria de Déu, certament, aquella esperança que no pot defraudar ningú, com ens ha dit l’apòstol, que neix del do de l’Esperit Sant que ha vessat l’amor de Déu en els nostres cors.

A Déu no el veiem pas, però cada dia al nostre voltant en veiem la seva imatge. Està present en cadascun dels germans que ens envolten i és fàcil de reconèixer-lo en aquells que en l’any jubilar estem cridats a ser per a ells signes tangibles d’esperança, són tants germans i germanes que viuen en condicions de penúria: malalts, presos, sense llar, ancians, pobres, migrants. Però també manca esperança a molta altra gent que havent oblidat Déu, que havent-lo apartat de les seves vides, de manera voluntària o de manera inconscient, ha perdut el sentit de la transcendència  i no ha entrat en aquesta gràcia, que com diu l’apòstol sant Pau, que posseïm tant en ferm, que és la fe.

Aquest any jubilar hauria de ser per a tots nosaltres com un nou punt de partida per viure la fe de cor endins amb més autenticitat i amb una certa radicalitat per a poder viure-la cap enfora essent generadors d’esperança. No ens hem d’avergonyir de la nostra fe, de la nostra relació d’amor amb Déu: Pare, Fill i Esperit Sant. Ans al contrari sentint-nos-en cofois d’aquesta relació nostre amb Ell, ha de néixer al interior dels nostres cors el desig de compartir aquesta nostra esperança enmig de la desesperança del món. Això no és insensatesa, no és pas el resultat d’un excés de bona fe, això és viure la fe en l’amor que genera esperança.

Que aquest any del Jubileu, aquest any Sant estigui caracteritzat per l’esperança que no declina, l’esperança en Déu. Que ens ajudi també a tots a retrobar la confiança necessària, tant en l’Església com en la societat, en les relacions interpersonals, en les relacions internacionals, en la promoció de la dignitat de tota persona i en el respecte de la creació, per poder ser així  en el món llevat d’esperança genuïna, anunci del compliment de la promesa del Senyor. (Cf. Spes non confundit, 25).

Dissabte de la X setmana durant l’any. Festa de la Mare de Déu del Roure

 

Dissabte de la X setmana durant l’any

Festa de la Mare de Déu del Roure

Parròquia de Sant Julià i Santa Basilissa a Llers

Dissabte 14 de juny de 2025

Is 61,9-11; Salm Lc 1,46-48a.48b-49a.49b-50.51-53.54-55 i  Lc 11,27-28

El profeta Isaïes anunciava un poble que seria cèlebre entre totes les nacions, un poble que tothom reconeixeria com aquell a qui el Senyor beneïa i els qui l’escoltaven imaginaven un nou rei David amb un regne poderós que sotmetés a tots els altres pobles que li fessin nosa, com passa també en els nostres temps i ha passat al llarg de la història. Aquella gent escoltava sense entendre i esperava coses ben humanes. També aquella dona que cridà entre la multitud mentre Jesús parlava lloant a la qui l’havia portat dins les seves entranyes i l’havia criat, veia a Jesús amb ulls massa humans, el reconeixia com un gran home, però poca cosa més. Ens ho deia el papa Lleó XIV en la seva primera homilia tot just un dia després de ser elegit: vivim en «un món que considera a Jesús una persona que manca totalment d'importància, que el veu com a molt com un personatge curiós, que pot suscitar sorpresa amb el seu mode insòlit de parlar i d'actuar. – Per a alguns - no és un xerraire, és un home recte, un home valent, que parla bé i que diu coses justes, com uns altres grans profetes de la història d'Israel. – i afegia el papa Lleó - Crida l'atenció l'actualitat d'aquestes dues actituds. Ambdues encarnen idees que podem trobar fàcilment, tal vegada expressades amb un llenguatge diferent, però idèntiques en la substància, en la boca de molts homes i dones del nostre temps.» (9 de maig de 2025).

La realitat és però una altra, Maria, la mare, és molt més sortosa per haver escoltat la paraula de Déu i haver-la guardat en el seu cor que per haver portat en el seu ventre i haver criat a Jesús. També nosaltres per Maria podem veure més enllà del que ens mostren les aparences, ella és com una mena de vitrall per la qual passa la llum de Déu, la llum del seu Fill i ens il·lumina. Maria per ella mateixa no és la llum, és aquella per qui la llum ens arriba. Aquesta funció seva de ser el camí, la porta que ens acosta a Jesús és la que la fa reconèixer-se benaurada, la que la fa dir que el Senyor ha obrat en ella meravelles i que malgrat la seva petitesa totes les generacions li han dit benaurada. Aquella dona que sortí al pas de Jesús creient de lloar la humanitat de la mare acabà lloant la grandesa d’aquella primera deixeble, perquè això és Maria per damunt de tot, la primera que va escoltar la paraula que sortia dels llavis de Jesús i la primera que la va guardar al seu cor.

En Jesús i amb la intervenció de Maria s’han acomplert les profecies d’Isaïes. No parlava el profeta de cap rei terrenal, ni de cap gran reialme amb gran força militar i poder econòmic; parlava d’un regne que no és d’aquest món i  on els valors mundans es capgiren. Un regne on els benaurats son els pobres, els feliços son els qui ploren i els perseguits esdevenen els amos d’aquest regne que es fonamenta en l’amor de Déu. Un regne on s’hi adquireix la nacionalitat quan qui la vol acull la paraula de Déu i l’acompleix, és a dir estima a Déu i estima als germans. Així està en Déu i Déu està en ell, com hi estigué i hi està en Maria.

Aquí es venera a Maria i per ella es venera a Jesús; aquí Maria, amagada pels monjos que la lloaven, va fer notar la seva presència pel bram d’un brau i aparegué la Mare de Déu obrint-se pas entre les branques d’un roure i del roure no volgué ser treta. Així és Maria, ben arrelada entre la seva gent, ben arrelada a l’arbre de la vida que és la creu on fou clavat el seu fill, Maria present aquí fins i tot patint amb vosaltres les múltiples guerres que ha viscut aquesta terra i que volien fer-la desaparèixer d’entre vosaltres.

Que Maria, sota l’advocació de la Mare de Déu del Roure, us acompanyi i us il·lumini en el vostre camí cap a Crist, perquè tant sols Ell pot fer germinar el benestar i la gloria, com la terra fa créixer la brotada o el jardí fa néixer la sembra.

Divendres de la Setmana X durant l'any / I Assamblea de la Unió de Religiosos de Catalunya

 

Divendres de la Setmana X durant l'any / I

Divendres 13 de juny de 2025

Assemblea de la Unió de Religiosos de Catalunya

Capella del Col·legi de les Salesianes a Barcelona

2C 4,7-15; Salm 115,10-11.15-16.17-18 i Mt 5,27-32

Portem el tresor del ministeri que Déu ens ha confiat com en gerres de terrissa. La nostra vocació, la vocació a la vida religiosa, a la vida consagrada és un ministeri que Déu ens ha confiat per desenvolupar-lo en el si de l’Església, és un ministeri al que hem estat cridats per la nostra vocació. Un dia vam escoltar la veu del Senyor que ens deia “vine i segueix-me” vam dir sí i el vam seguir; però pel simple fet de seguir-lo la nostra fragilitat, els nostres temors, les nostres flaqueses no van desaparèixer; potser fins i tot es van fer més evidents enmig d’una comunitat que com nosaltres havia estat també cridada per Déu a seguir-lo i que avançava enmig de les seves pròpies fragilitats individuals i comunitàries. 

Totes aquestes fragilitats, des dels nostres “defectes de fàbrica” un terme que emprava l’abat Mar Esteve per definir allò que de fràgil conforma la nostra identitat personal, fins als vicis i les rutines adquirits al llarg del camí, fan que aquest tresor que és la vocació el portem en febles gerres de terrissa. Nosaltres mateixos som aquestes febles gerres de feble terrissa, però moltes vegades ho son també les nostres comunitats afectades bé per la manca de vocacions, bé per una mitjana d’edat alta, bé per la caiguda en la rutina que paralitza a vegades la creativitat. Ho és també la nostra societat molts cops buida dels valors cristians que la fan fràgil gerra a la vegada.

Aquesta fragilitat, que ens és coneguda i és evident, no ens ha de fer perdre mai de vista quin és el contingut de la gerra i l’immens valor d’aquest. Nosaltres indignes i febles gerres portem dins nostre la fe, aquesta fe que fa exclamar a l’apòstol «tenim el mateix Esperit de la fe, ens sentim plens d'aquesta fe.» 

La vocació entesa com a seguiment del Crist en les seves múltiples varietats, és la manera particular que tenim nosaltres de viure la fe, això és ben nostre, és el nostre carisma, la forma com tenim de complir o si més no d’intentar complir el que ja està manat i que coneixem ben bé perquè som homes i dones avesats a escoltar la Paraula de Déu enmig d’un món que sovint ni tant sols en sent la remor enmig de tanta fressa com hi ha al nostre entorn. 

Nosaltres exclamem com el salmista «Senyor, soc el vostre servent, (...) invocant el vostre nom, compliré les meves prometences.» Servir i complir van sempre de la mà en el seguiment del Crist.

Enmig d’aquest món, enmig de la nostra situació de fragilitat sempre hi ha espai per com deia el papa Lleó als Germans de les Escoles Cristianes per seguir plantejant reptes exigents, dels quals, no obstant això, també nosaltres, com Sant Joan Baptista de La Salle, podem fer trampolins per a explorar camins, elaborar instruments i adoptar llenguatges nous, amb els quals continuar (...) animant i estimulant a afrontar amb valentia tots els obstacles per a donar el millor de nosaltres mateixos en la vida, segons els designis de Déu. (Cf. 15 de maig de 2025).

Avui celebrem la memòria de sant Antoni de Pàdua; fràgil gerra també ell, però pel ministeri que Déu li confià incansable predicador que va saber transmetre la seva passió per Déu als qui l’escoltaven. Ell ens diu que «en la gerra de terrissa està indicat el record de la pròpia fragilitat.» Sols conscients de la nostra fragilitat podem confiar-nos a l’acció de l’Esperit que ens ajuda en el camí de la fe, en l’acompliment de la Paraula de Déu i en la fidelitat a la nostra vocació. 

Son temps de fragilitat, certament, però de fet quan no ho han estat? La fragilitat no pot ser el pretext, la fragilitat ha de ser l’esperó que ens faci viure la nostra vocació individual i comunitària, sempre confiats, sempre esperançats. Mirant el futur amb esperança, tenint una visió de la vida plena d’entusiasme per compartir amb els altres. (Cf. Spes non confundit, 9). Portem l’esperança en les fràgils gerres de terrissa que som nosaltres, malgrat això deixem-nos atraure per l’esperança i que a través nostre sigui contagiosa per a tots els qui la desitgen. (Cf. Spes non confundit, 25).

Dimarts de la Setmana X durant l'any / I

 

Dimarts de la Setmana X durant l'any / I

Dimarts 10 de juny de 2025

Presa de possessió del nou Consell Episcopal

Capella del Seminari de Girona

2C 1,18-22; Salm 118,129.130.131.132.133.135 i Mt 5,13-16

Sal de la terra i llum del món ens convida Crist a ser. Il·luminar als altres no és pas una tasca fàcil, però no ens dona el Senyor uns talents, no ens confia una tasca per amagar la llum, per no complir amb el que se’ns encomana. Cert que mostrar la llum ens pot portar problemes, crítiques i que a vegades podem pensar que estaríem més còmodes o com a mínim més tranquils ben amagats.

Cert que a vegades hem de deixar de fer el que voldríem per fer allò que rèiem honestament que es toca de fer. Però des del mateix moment que vam acceptar la crida del Senyor, des del mateix moment que vam decidir de seguir-lo sabíem que no seria tasca fàcil, que al llarg del nostre camí trobaríem incomprensions, entrebancs i ens costaria a vegades seguir endavant.

El que és realment important és saber cap on anem i a qui servim; anem cap al Regne i servim a Crist i com ens ha dit l’apòstol en Crist hem sentit un «sí» ben clar, perquè totes les promeses de Déu en ell s'han convertit en un «sí». Per això, quan nosaltres donem glòria a Déu, diem «Amén», que vol dir «sí», per Jesucrist. 

Cada dia hem de dir sí, hem de dir amen, perquè cada dia la vida ens presenta diverses opcions al davant i ens cal escollir la que creiem millor, la que creiem que Crist mateix seguiria i per tant, com ens diu sant Pau la nostra paraula quan ens adrecem als altres no ha de ser «ara sí», «ara no», ha de ser un sí ben convençut.

Sí a no fer accepció de persones, perquè Déu no fa distinció de persones (Rm 2,11). Sí a no perjudicar als qui no ens cauen bé mentre primem als qui considerem dels nostres, perquè estem al servei de tots, en tots hi ha la imatge de Déu, tots som germans en el sacerdoci, en el servei a la diòcesis i a tots estima Déu per igual. Sí a ser lleials amb nosaltres mateixos, amb l’Església a la que servim, amb el poble de Déu que ens ha estat encomanat i fer-ho així significa ser lleials al mateix Crist a qui ens hem obligat a servir.

El servei, l’esperit de servei ha de primer per damunt de qualsevol prejudici nostre, per damunt de qualsevol preferència. Tal com diu sant Benet en  la seva Regla  quan cal ajuda al superior cal que s’escullin uns germans de bona reputació i de vida santa, i que tinguin cura de les tasques que se’ls hi confien;  aquests germans han de ser escollits tals, que el superior pugui compartir amb ells, refiat, les seves càrregues;  i que no siguin escollits per antiguitat, sinó segons el mèrit de la seva vida i la saviesa de doctrina. O com diu el Codi de Dret Canònic dotats de sana doctrina, honradesa, prudència i experiència en la gestió d'assumptes.

Tot i això sempre tenim temptacions i per això sant Benet afegeix que aquests degans, si mai n'hi havia cap que, inflat d'orgull, fos trobat reprensible, i, després de la primera, segona i tercera correcció, no volia esmenar-se, que el treguin i que es posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 

Com deia el papa Lleó el passat 31 de maig als nous preveres no som encara perfectes, per això és necessari que siguem creïbles i en l’Eucaristia d’inici del seu pontificat ens convidava a servir als altres amb el desig de compartir amb ells, en el camí comú, alegries i dolors, fatigues i esperances. Oferint-nos amb el poc que tenim i que som.

Diumenge de Pentecosta. Cicle C. Confirmacions a la Catedral de Girona

 

Diumenge de Pentecosta. Cicle C

Confirmacions a la Catedral de Girona

8 de juny de 2025

Fets 2,1-11; Salm 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34; 1Co 12:3b-7. 12-13  i Jo 20:19-23

Viure segons l’Esperit és viure essent de Crist, mostrant que Crist està en nosaltres. La fe, la vida de fe no es guanya pel baptisme, cert que pel baptisme som incorporats a l’Església de Crist, però per pertànyer-hi, pel sol fet d’estar batejats, no ho tenim tot guanyat, no tenim la salvació resolta. La salvació és sempre gràcia de Déu, una gràcia que Déu concedeix als qui s’esmercen en el seu camí de fe per viure com a vertaders seguidors del Crist.

Viure portats per l’Esperit és viure com a vertaders fills de Déu, conscients d’aquesta filiació que Crist ha guanyat per a nosaltres amb la seva encarnació, passió, mort i resurrecció que lluny de fer-nos esclaus ens fa lliures i ens permet poder anomenar a Déu Pare. Viure portats per l’Esperit és esdevenir hereus de Déu amb Crist sempre i quan sofrim amb ell per arribar a ser glorificats com ell.

La fe és doncs un camí, una cursa de fons, on no s’hi valen dreceres, ni acceleracions amb la idea d’arribar tot d’una renunciant a nous esforços, ni encara menys cops de colze als qui corren amb nosaltres; la fe és una cursa de fons i alhora una cursa plena d’obstacles on el més important és mantenir el ritme, no defallir en els moments durs, aixecar-nos quan caiem i mantenir sempre la mirada fixa en la meta, fixe en Crist.

Una cursa on el ritme el marca l’acompliment dels manaments del Senyor que és el mateix que dir el nostre nivell d’amor cap a Déu i cap als germans, ja que el manament de l’amor és el que resumeix tots els altres, sense amor no hi pot haver compliment de la llei, perquè aquesta llei que Déu ens ha donat però no imposat, demana d’una adhesió voluntària i constant. Ens ho ha dit Crist en l’Evangeli el qui no l’estima és aquell qui no fa cas de les seves paraules, el qui l’estima és aquell qui acompleix la paraula del Senyor.

Però Déu no ens deixa sols per acomplir aquesta paraula seva, quan al llarg d’aquesta cursa que és la fe defallim, ens angoixem o baixem el ritme ens dona una ajuda, la mateixa que van rebre aquells deixebles que un cop mort Crist, malgrat haver-lo vist amb el seu cos glorificat i alhora amb les marques de la passió a les seves mans, als seus peus i al seu costat, es van tancar a casa per por, però que una dia quan una ventada impetuosa va entrar allí on eren, quan unes llengües de foc es van posar damunt dels seus caps, van perdre la por i aquesta por va esdevenir de sobte una valentia impetuosa, com aquell vent, que els empenyé per tota la terra.

Aquesta força és l’Esperit Sant i si algú de nosaltres no te l’Esperit Sant no és de Crist, com ens ha dit l’apòstol. Per això l’Església celebra amb solemnitat avui aquesta festa no tant sols per recordar aquell esdeveniment succeït fa quasi dos mil anys allí on eren els apòstols tots junts, sinó per fer present també aquest do de l’Esperit damunt dels qui el demanen, que avui sou vosaltres.

Si l’Esperit és dins nostre no hi ha lloc per a defalliments ni per dubtes; poden sorgir, segur que sí, però cal esvair-los ja que tenim al nostre costat, dins dels nostres cors la força de l’Esperit que ens empeny a viure segons les mires de l’Esperit i no segons les equívoques mires del món. Viure en l’Esperit significa renunciar a moltes coses, certament, però totes elles son les que ens porten a obrar el mal i no a fer el bé que voldríem i hem de voler fer. Viure en l’esperit de Crist significa complir amb el que el Senyor ens ha dit i això es tradueix en fer el bé i renunciar a fer el mal.

Avui estimats germans i germanes rebreu la força de l’Esperit Sant, els obstacles i les dificultats no desapareixeran de la vostra vida de fe; però la seva força us ajudarà a vèncer-les, com ajudà als apòstols a ser missioners quan tot semblava indicar que es quedarien per sempre més tancats a casa per por, incapaços de sortir als carrers i a les places a proclamar l’Evangeli.

En paraules del papa Lleó, l'Esperit de Déu ens fa descobrir una nova manera de veure i de viure la vida. Ens obre a l’encontre amb nosaltres mateixos, més enllà de les màscares que portem posades; ens condueix a l’encontre amb el Senyor ensenyant-nos a experimentar la seva joia; ens convenç que només si romanem en l'amor rebem també la força de complir la seva Paraula i, per tant, de ser transformats per ella. L’Esperit obre les fronteres en el nostre interior, perquè la nostra vida es converteixi en un espai hospitalari, obert a l’amor de Déu i obert a estimar als altres. (Cf. 8 de juny de 2025). Que així sigui per a vosaltres i per a tots nosaltres i ens convertim en homes i dones oberts a l’Esperit i oberts a l’amor de Déu.

Diumenge de Pentecosta. Cicle C. Confirmacions a la Parròquia de Sant Nicolau de Malgrat de Mar

 

Diumenge de Pentecosta. Cicle C

Confirmacions a la Parròquia de Sant Nicolau de Malgrat de Mar

Diumenge 8 de juny de 2025

Fets 2,1-11; Salm 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34; 1C 12,3b-7,12-13; Jo 20,19-23

«Ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit Sant», ens ha dit l’Apòstol. Podem considerar algunes vegades la tercera persona de la Trinitat com una mena d’afegit, com una manera de referir-nos a la força o a l’amor de Déu, o fins i tot a la dinàmica relacional entre el Pare i el Fill. Però la realitat és que l’acció de l’Esperit es ben present en la nostra vida, en la nostra vida de fe, de creients; hi és des del mateix moment ens que ens incorporem a l’Església, pel baptisme. Però sobretot l’acció de l’Esperit està present en la història de la salvació. És aquell Esperit de Deu que planava sobre les aigües abans de la creació, aquell alè de vida que infongué Déu a l’home.

L’Esperit, aquella alenada que Crist feu arribar a uns deixebles tancats a casa per por, aquella ventada violenta que omplí tota la casa on es trobaven la diada de Pentecosta asseguts tots junts en un mateix lloc; segueix present, segueix omplint, segueix alenant sobre l’Església i sobre cadascun de nosaltres. A vegades ens costa de reconèixer la seva acció perquè actua sobre cadascun d’una manera diversa, com diversos son els dons, com diversos son els serveis, com diversos són els carismes i valent-se de cadascun de nosaltres actua en bé de tots.

La presència, els dons i l'activitat de l'Esperit van fins i tot més enllà de l’Església, més enllà de les persones de fe per arribar al conjunt de la història, a tots els pobles, a totes les cultures, com arribà a aquella gent desconcertada que sentia parlar als apòstols cadascú en la seva pròpia llengua; com arribà a jueus o grecs, a esclaus o lliures. L'Esperit actua en bé de la humanitat, no fa accepció de persones perquè Déu s’ha compromès amb l’home des de sempre, des de la mateixa creació i aquesta és precisament la nostra gran esperança, l’esperança de tota la humanitat, en sigui o no conscient. Com diu l’Apòstol: «l'esperança no enganya, perquè Déu, donant-nos l'Esperit Sant, ha vessat el seu amor en els nostres cors.» (Rm 5,5).

«Celebrem avui la gran solemnitat de Pentecosta. Encara que, en un cert sentit, totes les solemnitats litúrgiques de l'Església són grans, aquesta de la Pentecosta ho és d'una manera singular, perquè marca, arribat al cinquantè dia, el compliment de l'esdeveniment de la Pasqua, de la mort i resurrecció del Senyor Jesús, a través del do de l'Esperit del Ressuscitat.» (Benet XVI, 12 de juny de 2011).

L’Esperit il·lumina la vida en l’amor donant als qui el segueixen l’interès per les coses de l'Esperit, per damunt dels interessos per les coses terrenals que porten a la mort, perquè les coses de l'Esperit duen a la vida i a la pau. Viure d'acord amb l'Esperit vol dir deixar-lo actuar, deixar-lo habitar en nosaltres, perquè és aleshores que som vertaderament del Crist.  Amb aquesta esperança, amb aquesta certesa, que és un do de l’Esperit Sant, confirmeu la vostra fe, renunciant a fer el mal i proposant-vos de fer el bé. Així tots junts  confessem que realment Jesús és el Senyor i rebem d’Ell, com els deixebles el vespre d’aquell mateix diumenge de la resurrecció, el do de la pau, la missió de proclamar la bona nova amb la nostra vida i l’alè de l’Esperit Sant que dona ales a l’evangelització i que mou a estimar a Déu i als germans. Això és la fe, viure d’acord amb el que Jesucrist ens demana de viure. En paraules del papa Lleó: «si ens estimem així, (...) serem un signe de pau per a tots, en la societat i en el món.» (1 de juny de 2025).

Diumenge de Pentecosta. Cicle C. Confirmacions a la Parròquia de Sant Pere de Navata

 

Diumenge de Pentecosta Cicle C

Confirmacions a la Parròquia de Sant Pere de Navata

Dissabte 7 de juny de 2025

Fets 2,1-11; Salm 103; Rm 8,22-27 i Jn 7,37-39

Avui celebrem la solemnitat de la Pentecosta, recordem aquell dia en que els apòstols estaven tots junts en un mateix lloc i quedaren plens de l’Esperit sant. Fins i tot al relat dels fets dels apòstols se’l fa difícil d’explicar que va passar allí; perquè definir que és l’Esperit Sant, com es presenta, com actua no és pas fàcil. Fou com un vent impetuós el que es girà, una ventada violenta; damunt d’ells s’hi posaren com unes llengües de foc; son maneres d’intentar explicar el que succeí sense poder acabar de fer-ho. Tampoc podem definir a vegades amb massa facilitat que és la fe, aquesta fe que avui vosaltres confirmareu però el més important no és definir-la, el més important és viure la fe.

I la fe es viu quan renunciem a cometre qualsevol mena d’abús, menyspreu, discriminació o desinterès envers els altres, quan renunciem a la mentida, la hipocresia, l’enveja o la venjança; quan no renunciem a deixar de lluitar  davant de les injustícies i de les necessitats de les persones; quan estem disposats a perdonar quan ens fan una injúria; a comprendre i respectar els altres, a estimar i fer el bé fins i tot a aquells que ens fan mal; quan estem disposats a compartir el que tenim amb els qui en tenen necessitat, a treballar per una vida més digne per a tothom i a ser per tot arreu i en qualsevol moment deixebles de Jesucrist. Això és viure l’Evangeli sense avergonyir-nos-en; això és creure en Déu: Pare, Fill i Esperit Sant; això és viure la fe en una comunitat, l’Església, anunci del Regne de Déu a la terra i anunci d’una Església definitiva i santa, la celestial.

Viure això no és fàcil, però la força de l’Esperit foragita qualsevol temor. És aquell Esperit promès pel Fill i enviat pel Pare que va davallar sobre aquella primera comunitat cristiana, l’apostòlica,  que davalla també avui aquí sobre aquesta assemblea que forma part del conjunt de l’Església i que ho fa de manera especial sobre vosaltres que avui rebeu el sagrament de la confirmació. L’Esperit és esperança, l’esperança d’escampar la bona nova de l’Evangeli arreu del món, la de crear una societat on ningú s’hi vegi descartat, una societat que sigui vertader anunci del Regne de Déu on tot és amor. La diversitat de llengües pot ser considerada com un motiu de divisió, una greu dificultat de comunicació, però l’Evangeli arriba a cadascú en la seva pròpia llengua; és la mostra de la força de l’Esperit i de la universalitat de l’Església.

L’Esperit omple de gràcia els nostres cors, Déu ha esdevingut el nostre Pare, un pare misericordiós i bondadós. Per conèixer i estimar Déu tal com és, per estimar als altres, cal que Déu habiti en nosaltres d’una manera nova, cal que el deixem entrar als nostres cors. Déu hi entra per la força de l’Esperit, com una ventada, com un foc que fa que la por fugi, que la joia ompli la nostra vida i que l’amor ho creixi. Els apòstols feren experiència plena de l’amor de Déu, nosaltres en podem fer un tast cada dia estimant a Déu i estimant als germans; no ha de ser aquest propòsit un conjunt de paraules buides, s’ha de mostrar en coses concretes: renunciant a fer el mal i proposant-nos de fer el bé; a tothom i en qualsevol moment.

No estem sols, Crist serà amb nosaltres fins a la fi dels temps i per mostrar-nos-la aquesta proximitat ens envia el seu Esperit que intercedeix a favor nostre tal com Déu ho vol.

Dissabte de la Setmana VII de Pasqua Confirmacions

 

Dissabte de la Setmana VII de Pasqua

Confirmació dels alumnes del Col·legi Bell-lloc

Parròquia de Santa Susanna del Mercadal a Girona

Dissabte 7 de juny de 2025

Fets 8,1.4.14-17; ⁠Salm 103 i ⁠Jn 14,23-26

La fe és quelcom fonamental en la nostra vida de creients, ens cal tenir fe per tal de viure-la i vivint-la tenir esperança. Una fe que tota sola no és res sinó te un objectiu clar, seguir a Jesús, és a dir tenir posada la nostra esperança en Crist i és això el que mou la nostra caritat, el nostre amor cap a Déu i cap als germans. Avui, estimats germans, us comprometeu a seguir a Crist i a fer-ho d’una manera conscient, us heu preparat per aquesta celebració, sabeu ben bé que representa i confirmeu la vostra fe davant d’aquesta assemblea, que és com si ho féssiu davant del conjunt de l’Església. I com manifestareu aquesta fe? Doncs dient en el que creieu i renunciant a tot allò que s’oposa al que significa creure. 

El bé ens acosta a Déu i el mal ens hi allunya i acostar-nos a Déu significa creure en Déu Pare creador de totes les coses, en Jesucrist el seu fill fet home, mort i ressuscitat per tal de que també nosaltres puguem, mitjançant la fe i la pràctica de la caritat, veure un dia acomplerta la nostra esperança més fonamental, la de la vida eterna. En aquest camí ens hi destorba el mal, les seves obres i les seves seduccions que no son d’altres que l’egoisme, l’enveja, la venjança o la mentida, entre d’altres. Manifestareu que creieu en l’Esperit Sant, que avui davallarà sobre vosaltres com el dia de la Pentecosta sobre els deixebles i aquesta fe en Déu: Pare, Fill i Esperit Sant, la vivim en el marc de l’Església, comunitàriament, com ho feren els apòstols.

No és aquesta una celebració qualsevol per a vosaltres la confirmació, te un contingut clar proclamar la vostra fe. Pot semblar fàcil, però no oblidem que proclamar-la, que manifestar-la públicament ens compromet a viure-la en cada instant de la nostra vida. No comptem tant sols amb les nostres forces per acomplir aquest nostre compromís, comptem com aquells samaritans amb l’Esperit Sant, ells el reberen de mans de Pere i de Joan i vosaltres avui pel meu ministeri de bisbe, indigne successor dels apòstols, rebreu també aquesta força per mitjà de la crismació al front i donant-vos la pau, aquell pau que deixà i donà Crist als deixebles,  una pau que el món no dona, perquè no te, com ho veiem cada dia, però que Déu té i ens ofereix també cada dia i ho farem tot això després d’haver demanat la presència de l’Esperit damunt vostre. 

Així vosaltres que fins avui tan sols heu estat batejats en el nom de Jesús, el Senyor; rebreu la mateixa força de l’Esperit que van rebre ells. Fixeu-vos que nosaltres no hem escoltat directament la paraula de Crist, ni tant sols la dels apòstols; però si que ens ha arribat a través dels Evangelis, dels textos de l’Escriptura i a través de la tradició de l’Església, perquè la paraula que hem escoltat no és nostra, no és un discurs ben intencionat, sinó que és la paraula del Pare que ens ha enviat per Jesús i que hem mantingut, mantenim i hem de seguir mantenint viva a través de la seva Església. Per això sabem que qui estima Crist ha de guardar la seva paraula; i si la guarda el Pare l'estimarà i tant el Pare com el Fill vindran a fer estada en ell; però també sabem que qui no l’estima i no guarda les seves paraules, és a dir no renuncia a fer el mal i es compromet a fer el bé, no viu en l’amor.

Crist ens va prometre l'Esperit, ho va fer el dia de Pasqua en la seva primera aparició als dotze i l’Esperit arribà als apòstols quan estaven tots junts, en un mateix lloc el dia de Pentecosta, la solemnitat que celebrem demà i que després de la Pasqua i del Nadal és la més important durant l’any litúrgic. Plens de l'Esperit Sant, els Apòstols començaren a proclamar la bona nova en moltes llengües ens ho descriu el llibre dels Fets dels apòstols i els que van creure en la predicació apostòlica i es van fer batejar, van rebre al seu torn el do de l'Esperit Sant mitjançant la imposició de les mans i la pregària. Com vosaltres avui, és aquesta mateixa imposició de les mans la que avui rebreu i amb ella la mateixa gràcia de l’Esperit que van rebre els apòstols, talment com si també vosaltres haguéssiu estat amb ells el dia de la Pentecosta. 

El do de l’Esperit no és un do menor, és un gran do que us ha us d’enfortir en l'home interior i ha de fer que Crist habiti per la fe en els vostres cors; consolidats en la caritat com escrivia san Josemaria. Que així sigui.

Jueves de la VII Semana de Pascua

 

Jueves de la VII Semana de Pascua

Jueves 5 de junio de 2025

Encuentro de Madres Presidentas Federales, Priores y Abades

C. E. Santa Rafaela Maria de Madrid

Hch 22,30;23,6-11; Sal 15 i Jn 17,20-26

Testimonio y unidad son dos palabras que podrían resumir las lecturas de este jueves de la última semana de pascua, cuando nos acercamos a la solemnidad de Pentecostés. A lo largo de estos días hemos recordado y celebrado la resurrección del Señor, centro de nuestra fe y la liturgia nos ha permitido acompañar a la primera comunidad, a la comunidad apostólica, en su camino pascual, que va del desconcierto a la alegría, de la incredulidad al testimonio. Estos relatos resumen en cierta manera nuestro propio camino de fe, con altibajos, con momentos de una inmensa alegría y otros de cierta desazón.

Conviene que en todos ellos no olvidemos a quien seguimos y porque le seguimos, seguimos a Cristo y le seguimos porqué Él nos ha llamado. No nos ha llamado por ser perfectos ni por tener una fe intachable, nos ha llamado porqué nos ama y aunque nos sabe imperfectos, sabe también que deseamos agradarle y por encima de todo seguirle. ¿Acaso eran perfectos aquellos pescadores de Galilea que llamó tempranamente a seguirle? Ciertamente que no, muchas veces no entendían, otras dudaban y también algunas le negaban y huían despavoridos ante el riesgo de correr su misma suerte, la cruz.

De todo salieron vencedores al recibir al Espíritu Santo y recibirlo en comunidad, no de manera individual sino todos unidos en un mismo lugar. Ser uno es ser signo de unidad y a la vez signo de autenticidad de nuestra fe, porqué la unidad, como nos insiste estos días el papa León, es necesaria para vivir la fe en comunidad. Pero no es esta una unidad sin sentido, buscada para crear uniformidad, es una unidad basada en el testimonio de aquel que nos une entre nosotros y nos une al Padre. ¿Qué seria de cualquiera de nuestras comunidades sino se mantuviese unida? Pero a la vez ¿Cual seria su riqueza si fuese una comunidad uniforme?

Nos decía ayer mismo el papa León que no debemos esperar, sino que debemos responder con entusiasmo al Señor que nos llama a trabajar en su viña. No podemos posponer nuestra respuesta y debemos arremangarnos, porque el Señor es generoso y no nos decepcionará. Solo trabajando en su viña, encontraremos una respuesta a esa pregunta profunda que llevamos dentro: ¿qué sentido tiene nuestra vida? 

Esta pregunta sobre el sentido de nuestra vida tiene para nosotros una sola respuesta, una respuesta encarnada, con rostro humano porqué el sentido de nuestra vida no es otro que Cristo. Él es quien nos ha dado a conocer al Padre y su nombre, para que el amor entre Padre e Hijo esté con nosotros y así nosotros amemos a Dios y a los hermanos y hermanas. 

No olvidemos en ningún momento a quien servimos y seguimos y en palabras de santa Rafaela Maria «Dejemos obrar a Nuestro Señor, Él, mejor que nosotros, sabe aquello que nos conviene.»