Diumenge
després de la Santíssima Trinitat
Solemnitat
del Santíssim Cos i Sang de Crist / Cicle C
Catedral
de Girona
Diumenge
22 de juny de 2025
Gn
14,18-20; Salm 109,1.2.3.4; 1C 11,23-26 i Lc 9,11b-17
«Canta llengua, el sant misteri del gloriosíssim Cos i de la sang preciosa.»
Aquell vespre de la cena, la darrera amb els germans, el Senyor prengué pa i vi i digué als seus deixebles que allò ho fessin com a memorial seu perquè aquell pa era el seu cos i aquell vi la seva sang. Dels apòstols ens ve aquest manament, no es tracta d’una tradició, d’un mer record testimonial, Crist és també avui verament present en el misteri de l’Eucaristia, és aquest el símbol de la seva donació, de la seva oblació total, del seu amor fins a l’extrem. És aquest un do gratuït que ens ha fet el Senyor, un do que ve de l’amor i que cal que transformem en amor. Aquesta festa del Cos i de la Sang de Crist està de sempre estretament vinculada a la caritat, a l’amor fratern, perquè aquest és l’objectiu d’aquest memorial, d’aquesta presència real la transformació dels nostres cors a redós de l’amor de Crist.
Un amor de Déu que el món s’entesta en menystenir, en apartar i en oblidar. Aquest matí en deia el papa Lleó que: «Avui més que mai, la humanitat clama i demana la pau. És un crit que exigeix responsabilitat i raó, i no ha de ser sufocat per la fressa de les armes ni per les paraules retòriques que inciten al conflicte. Tot membre de la comunitat internacional té la responsabilitat moral de detenir la tragèdia de la guerra, abans que es converteixi en una cadena irreparable. No existeixen conflictes “llunyans” quan està en joc la dignitat humana.»
Aquell vespre de la cena, la darrera amb els germans, Crist es va abaixar fins a rentar els peus dels seus deixebles, de tots, fins i tot d’aquell de qui sabia que pocs minuts després el trairia amb un petó falsejat d’amor. És aquest amor el que vol el Senyor que practiquem, un amor no pas cec, sinó ben conscient de que ens cal estimar a tort i a dret. Que n’és de fàcil estimar a qui ens estima, de qui ja rebem amor; que n’és de difícil compartir amor amb aquell qui no és capaç de retornar-nos-el. Però com no seria de difícil a Crist compartir el pa i el vi, el seu cos i la seva sang amb aquell qui l’havia de trair, de qui sabia del cert que cap altra cosa no en trauria que la traïció o amb aquell altre que el negaria o aquells que el deixarien sol. Per això Crist és sacerdot per sempre, com ens ha dit el salmista, amb un grau molt més elevat que Melquisedec, aquell sacerdot del Déu Altíssim que beneïa a Abraham.
Pau va rebre una tradició, com la hem rebut també nosaltres, amb l’encàrrec de que cada vegada que celebrem aquest memorial anunciem la mort de Crist fins que torni. L’Eucaristia és certament memorial, una mirada enrere per contemplar un fet que va esdevenir fa dos mil anys, en ella fem memòria de Crist i del seu lliurament per tots nosaltres. Però l’Eucaristia és fonamentalment present, com escrivia el papa Benet XVI: «Crist no parla en el passat, sinó en el nostre present, ja que Ell mateix és present en l'acció litúrgica. En aquesta perspectiva sacramental de la revelació cristiana.» (Sacramentum caritatis, 45).
«De genolls adorem-lo, aquest sagrament tant gran.»
En l'Eucaristia, Crist està realment present entre nosaltres i la seva presència no és una presència testimonial, sinó activa, una presència dinàmica, que ens mou a la conversió, a sortir de nosaltres mateixos per a actuar com a fills de la nova aliança, aquella que ha estat segellada amb la seva sang. Si el pa significa la seva donació radical a la creu, lliurant el seu propi cos com a aliment per a tota la humanitat; el vi, que és la seva sang oferta a la creu, és signe de comunió. Ja en aquella primera celebració dels apòstols amb Crist compartiren un sol calze i compartiren així una mateixa missió; per extensió el calze és ara símbol de comunió de l’Església, de tots nosaltres amb Crist.
La presència de Crist en l’Eucaristia, relacionada amb les altres presències, dona acomplint al manament del Senyor als apòstols. Ara i aquí, en cada celebració, davallant la força de l’Esperit Sant durant l’epiclesi, Crist es fa present entre nosaltres de manera singular, amb més força que de qualsevol altre manera. Una presència per creure, viure i celebrar en paraules del Papa Benet XVI (Sacramentum Caritatis, 93). Una presència que no es repeteix, ni es renova, sinó que és permanent memorial del sacrifici de la creu i de la resurrecció. «Quan l'Església celebra l'Eucaristia, memorial de la mort i resurrecció del seu Senyor, es fa realment present aquest esdeveniment central de salvació i es realitza l'obra de la nostra redempció.» (Ecclesia de Eucharistia, 11), en paraules de sant Joan Pau II.
Crist ens dona de menjar també avui a tots nosaltres, altre cop sense fer cas de les dificultats i dels impediments com aquells que li presentaren els deixebles. Crist ens dona el seu cos i la seva sang i amb aquests ens dona el seu amor, una amor que Déu multiplica per tal de que ens arribi a tots. Ell ens sacia del seu amor, del seu amor en rebem tant com volem i encara en podem recollir les sobres, tant gran és aquest amor seu que n’hi ha per a tots i encara en sobre. Per a nosaltres el seu amor no és mai sobrer i sempre ha de ser benvingut, perquè mai no en tindrem prou.
L’Eucaristia és també futur, una mirada cap al futur, la presència de Crist entre nosaltres ara i aquí, en aquest sagrat misteri és alhora anunci, l’acció de Jesús aquell vespre era també un anunci profètic del Regne que ha de venir. Com escrivia també el papa Benet XVI: «El banquet eucarístic és per a nosaltres anticipació real del banquet final, anunciat pels profetes i descrit en el Nou Testament com «les noces de l’anyell» que s'han de celebrar en l'alegria de la comunió dels sants.» (Sacramentum caritatis, 31).
«que la nostra fe supleixi el defecte dels sentits.»
En l’Eucaristia Crist es fa memòria, es fa realitat present i es fa esperança amb la certesa de que vindrà aquell qui parlava del Regne de Déu a la gent, aquell qui curava als qui en tenien necessitat, aquell qui beneïa, partia i donava pa als afamats. A una multitud repartida en grups, prefiguració de les esglésies locals i símbol de comunió amb el col·legi apostòlic amb Crist com a centre. Aquesta presència, aquesta realitat, ens ha de moure el cor, si Ell és aquí és per a que nosaltres en donem testimoni de paraula i d’obra. I no hi pot haver altra obra nascuda de la participació en la taula eucarística que l’amor; perquè Eucaristia i caritat són dos realitats inseparables.
Com ens deia avui el papa Lleó XIV que: «Partint des de l'altar i el sagrari, que aquesta celebració sigui un signe lluminós del nostre compromís de ser cada dia portadors de comunió i de pau els uns per als altres, en el compartir i en la caritat.».