Diumenge de Pentecosta Cicle C
Confirmacions a la Parròquia de Sant
Pere de Navata
Dissabte 7 de juny de 2025
Fets 2,1-11; Salm 103; Rm
8,22-27 i Jn 7,37-39
Avui celebrem la solemnitat de
la Pentecosta, recordem aquell dia en que els apòstols estaven tots junts en un
mateix lloc i quedaren plens de l’Esperit sant. Fins i tot al relat dels fets
dels apòstols se’l fa difícil d’explicar que va passar allí; perquè definir que
és l’Esperit Sant, com es presenta, com actua no és pas fàcil. Fou com un vent
impetuós el que es girà, una ventada violenta; damunt d’ells s’hi posaren com
unes llengües de foc; son maneres d’intentar explicar el que succeí sense poder
acabar de fer-ho. Tampoc podem definir a vegades amb massa facilitat que és la
fe, aquesta fe que avui vosaltres confirmareu però el més important no és
definir-la, el més important és viure la fe.
I la fe es viu quan renunciem
a cometre qualsevol mena d’abús, menyspreu, discriminació o desinterès envers
els altres, quan renunciem a la mentida, la hipocresia, l’enveja o la venjança;
quan no renunciem a deixar de lluitar davant
de les injustícies i de les necessitats de les persones; quan estem disposats a
perdonar quan ens fan una injúria; a comprendre i respectar els altres, a
estimar i fer el bé fins i tot a aquells que ens fan mal; quan estem disposats
a compartir el que tenim amb els qui en tenen necessitat, a treballar per una
vida més digne per a tothom i a ser per tot arreu i en qualsevol moment deixebles
de Jesucrist. Això és viure l’Evangeli sense avergonyir-nos-en; això és creure
en Déu: Pare, Fill i Esperit Sant; això és viure la fe en una comunitat, l’Església,
anunci del Regne de Déu a la terra i anunci d’una Església definitiva i santa,
la celestial.
Viure això no és fàcil, però la força de l’Esperit foragita qualsevol
temor. És aquell Esperit promès pel Fill i enviat pel Pare que va davallar sobre
aquella primera comunitat cristiana, l’apostòlica, que davalla també avui aquí sobre aquesta
assemblea que forma part del conjunt de l’Església i que ho fa de manera
especial sobre vosaltres que avui rebeu el sagrament de la confirmació. L’Esperit
és esperança, l’esperança d’escampar la bona nova de l’Evangeli arreu del món,
la de crear una societat on ningú s’hi vegi descartat, una societat que sigui
vertader anunci del Regne de Déu on tot és amor. La diversitat de llengües pot
ser considerada com un motiu de divisió, una greu dificultat de comunicació, però
l’Evangeli arriba a cadascú en la seva pròpia llengua; és la mostra de la força
de l’Esperit i de la universalitat de l’Església.
L’Esperit omple de gràcia els nostres cors, Déu ha esdevingut el nostre
Pare, un pare misericordiós i bondadós. Per conèixer i estimar Déu tal com és, per
estimar als altres, cal que Déu habiti en nosaltres d’una manera nova, cal que
el deixem entrar als nostres cors. Déu hi entra per la força de l’Esperit, com
una ventada, com un foc que fa que la por fugi, que la joia ompli la nostra
vida i que l’amor ho creixi. Els apòstols feren experiència plena de l’amor de
Déu, nosaltres en podem fer un tast cada dia estimant a Déu i estimant als
germans; no ha de ser aquest propòsit un conjunt de paraules buides, s’ha de
mostrar en coses concretes: renunciant a fer el mal i proposant-nos de fer el
bé; a tothom i en qualsevol moment.
No estem sols, Crist serà amb nosaltres fins a la fi dels temps i per
mostrar-nos-la aquesta proximitat ens envia el seu Esperit que intercedeix a
favor nostre tal com Déu ho vol.