Diumenge
després de Pentecosta
Solemnitat
de la Santíssima Trinitat Cicle C
Basílica de Santa Maria a Castelló d’Empúries
Celebració de l’any Jubilar a l'Arxiprestat de l’Alt Empordà
Diumenge 15 de juny de 2025
Pr 8,22-31; Salm 8,4-5.6-7.8- Rm
5,1-5 i Jo 16,12-15
Celebrem avui la
solemnitat de la santíssima Trinitat i celebrem també l’any jubilar 2025, ho
fem aquí en aquesta basílica de Castelló d’Empúries tot l’arxiprestat de l’Alt Empordà
guiats pel lema d’aquest any especial “pelegrins en l’esperança”. Vivim aquest
any jubilar com un «entreteixit d’esperança i paciència – que - mostra
clarament com la vida cristiana és un camí, que també
necessita moments forts per a alimentar i enfortir
l’esperança, companya insubstituïble que permet entreveure la meta: l’encontre
amb el Senyor Jesús.» (Spes non confundit, 5). Que sigui doncs aquesta
celebració per a nosaltres un moment fort.
Sovint quan cada any celebrem aquesta solemnitat de la Santíssima Trinitat, tot just el diumenge següent a la Pentecosta en que hem celebrat la davallada de l’Esperit Sant sobre els apòstols, ens sorgeix no pas el dubte, però si la pregunta de que representa aquest misteri en la nostra fe, en la nostra vida diària de creients. Sabem que hi ha un Déu Pare de tots, un Fill que va ser fet home i es va engendrar en el ventre de Maria, la verge mare de Natzaret, un fill que va morir a la creu i va ressuscitar d’entre els morts i que ens va deixar un seguit d’ensenyaments que al llarg de les generacions de creients ens ha estat transmès fins avui. Finalment sabem i creiem que hi ha un Esperit Sant que és font de vida i de saviesa i que mou els cors dels qui creiem i mou a la fi la barca de l’Església, que és aquesta institució que treballa aquí a la terra pel Regne de Déu i que alhora és anunci d’una Església definitiva i perfecte, la celestial.
Aquest Déu que son tres persones en una única identitat és en el que creiem, potser a vegades sense acabar de prestar atenció al que significa aquest misteri. Sabem però que el vincle que uneix aquestes tres persones és el de l’amor i sabem que el gran manament, aquell que resumeix tots els altres és el d’estimar a Déu per damunt de totes les coses i estimar als altres amb la mateixa intensitat. Déu és amor, és l’amor en que creiem i és un amor que genera esperança, aquella esperança que no defrauda, com escrivia el papa Francesc en la butlla de convocatòria d’aquest any jubilar.
Si no hi ha amor no hi pot haver esperança, ho veiem al nostre voltant dia rere dia, les guerres que son sinó fruit del desamor? Neixen de l’odi, dels interessos econòmics i polítics que es posen per davant de qualsevol altra valor i que acaben per obrar en els nostres cors no l’amor que caldria, sinó el fred càlcul, aquell que mata l’esperança. «Que el primer signe d’esperança es tradueixi en pau per al món, el qual es torna a trobar submergit en la tragèdia de la guerra. La humanitat, desmemoriada dels drames del passat, està sotmesa a una prova nova i difícil quan veu moltes poblacions oprimides per la brutalitat de la violència.» (Spes non confundit, 8).
Sense esperança no hi ha res a fer, viure en la desesperança, abocar als altres a viure en la desesperació no condueix a res de bo, no tant sols per les víctimes a qui es vol desposseir de qualsevol esperança, sinó també pels mateixos botxins de l’esperança que matant l’esperança dels altres, maten la seva pròpia esperança. Voler aniquilar a l’altre, dominar-lo de mil maneres diferents no porta a res més que a la mort de l’esperança.
Aquesta és la gran veritat de la nostra fe, si creiem, vivim estimant i si vivim estimant vivim esperançats i som sembradors d’esperança per als altres, aquesta és la veritat sencera de la que ens parla el Senyor. Escrivia el papa Francesc que «L’esperança, juntament amb la fe i la caritat, formen el tríptic de les virtuts teologals, que expressen l’essència de la vida cristiana. En el seu dinamisme inseparable, l’esperança és la que, per dir-ho així, assenyala l’orientació, indica la direcció i la finalitat de l’existència cristiana.» (Spes non confundit, 18).
Com a creients hem de ser justos, com ens diu sant Pau, i essent justos tenim la satisfacció d’esperar la gloria de Déu, certament, aquella esperança que no pot defraudar ningú, com ens ha dit l’apòstol, que neix del do de l’Esperit Sant que ha vessat l’amor de Déu en els nostres cors.
A Déu no el veiem pas, però cada dia al nostre voltant en veiem la seva imatge. Està present en cadascun dels germans que ens envolten i és fàcil de reconèixer-lo en aquells que en l’any jubilar estem cridats a ser per a ells signes tangibles d’esperança, són tants germans i germanes que viuen en condicions de penúria: malalts, presos, sense llar, ancians, pobres, migrants. Però també manca esperança a molta altra gent que havent oblidat Déu, que havent-lo apartat de les seves vides, de manera voluntària o de manera inconscient, ha perdut el sentit de la transcendència i no ha entrat en aquesta gràcia, que com diu l’apòstol sant Pau, que posseïm tant en ferm, que és la fe.
Aquest any jubilar hauria de ser per a tots nosaltres com un nou punt de partida per viure la fe de cor endins amb més autenticitat i amb una certa radicalitat per a poder viure-la cap enfora essent generadors d’esperança. No ens hem d’avergonyir de la nostra fe, de la nostra relació d’amor amb Déu: Pare, Fill i Esperit Sant. Ans al contrari sentint-nos-en cofois d’aquesta relació nostre amb Ell, ha de néixer al interior dels nostres cors el desig de compartir aquesta nostra esperança enmig de la desesperança del món. Això no és insensatesa, no és pas el resultat d’un excés de bona fe, això és viure la fe en l’amor que genera esperança.
Que aquest any del Jubileu, aquest any Sant estigui caracteritzat per l’esperança que no declina, l’esperança en Déu. Que ens ajudi també a tots a retrobar la confiança necessària, tant en l’Església com en la societat, en les relacions interpersonals, en les relacions internacionals, en la promoció de la dignitat de tota persona i en el respecte de la creació, per poder ser així en el món llevat d’esperança genuïna, anunci del compliment de la promesa del Senyor. (Cf. Spes non confundit, 25).