Divendres
de la Setmana X durant l'any / I
Divendres 13 de juny de 2025
Assemblea de la Unió de Religiosos de
Catalunya
Capella del Col·legi de les Salesianes a Barcelona
2C 4,7-15; Salm 115,10-11.15-16.17-18
i Mt 5,27-32
Portem el tresor del ministeri que Déu ens ha confiat com en gerres de terrissa. La nostra vocació, la vocació a la vida religiosa, a la vida consagrada és un ministeri que Déu ens ha confiat per desenvolupar-lo en el si de l’Església, és un ministeri al que hem estat cridats per la nostra vocació. Un dia vam escoltar la veu del Senyor que ens deia “vine i segueix-me” vam dir sí i el vam seguir; però pel simple fet de seguir-lo la nostra fragilitat, els nostres temors, les nostres flaqueses no van desaparèixer; potser fins i tot es van fer més evidents enmig d’una comunitat que com nosaltres havia estat també cridada per Déu a seguir-lo i que avançava enmig de les seves pròpies fragilitats individuals i comunitàries.
Totes aquestes fragilitats, des dels nostres
“defectes de fàbrica” un terme que emprava l’abat Mar Esteve per definir allò
que de fràgil conforma la nostra identitat personal, fins als vicis i les
rutines adquirits al llarg del camí, fan que aquest tresor que és la vocació el
portem en febles gerres de terrissa. Nosaltres mateixos som aquestes febles
gerres de feble terrissa, però moltes vegades ho son també les nostres
comunitats afectades bé per la manca de vocacions, bé per una mitjana d’edat
alta, bé per la caiguda en la rutina que paralitza a vegades la creativitat. Ho
és també la nostra societat molts cops buida dels valors cristians que la fan
fràgil gerra a la vegada.
Aquesta fragilitat, que ens és coneguda i és evident, no ens ha de fer perdre mai de vista quin és el contingut de la gerra i l’immens valor d’aquest. Nosaltres indignes i febles gerres portem dins nostre la fe, aquesta fe que fa exclamar a l’apòstol «tenim el mateix Esperit de la fe, ens sentim plens d'aquesta fe.»
La vocació entesa com a seguiment del Crist en les seves múltiples varietats, és la manera particular que tenim nosaltres de viure la fe, això és ben nostre, és el nostre carisma, la forma com tenim de complir o si més no d’intentar complir el que ja està manat i que coneixem ben bé perquè som homes i dones avesats a escoltar la Paraula de Déu enmig d’un món que sovint ni tant sols en sent la remor enmig de tanta fressa com hi ha al nostre entorn.
Nosaltres exclamem com el salmista «Senyor, soc el vostre servent, (...) invocant
el vostre nom, compliré les meves prometences.» Servir i complir van sempre de
la mà en el seguiment del Crist.
Enmig d’aquest món, enmig de la nostra situació de fragilitat sempre hi ha espai per com deia el papa Lleó als Germans de les Escoles Cristianes per seguir plantejant reptes exigents, dels quals, no obstant això, també nosaltres, com Sant Joan Baptista de La Salle, podem fer trampolins per a explorar camins, elaborar instruments i adoptar llenguatges nous, amb els quals continuar (...) animant i estimulant a afrontar amb valentia tots els obstacles per a donar el millor de nosaltres mateixos en la vida, segons els designis de Déu. (Cf. 15 de maig de 2025).
Avui celebrem la memòria de sant Antoni de Pàdua; fràgil gerra també ell, però pel ministeri que Déu li confià incansable predicador que va saber transmetre la seva passió per Déu als qui l’escoltaven. Ell ens diu que «en la gerra de terrissa està indicat el record de la pròpia fragilitat.» Sols conscients de la nostra fragilitat podem confiar-nos a l’acció de l’Esperit que ens ajuda en el camí de la fe, en l’acompliment de la Paraula de Déu i en la fidelitat a la nostra vocació.
Son temps de fragilitat, certament, però de fet quan no ho han estat? La fragilitat no pot ser el pretext, la fragilitat ha de ser l’esperó que ens faci viure la nostra vocació individual i comunitària, sempre confiats, sempre esperançats. Mirant el futur amb esperança, tenint una visió de la vida plena d’entusiasme per compartir amb els altres. (Cf. Spes non confundit, 9). Portem l’esperança en les fràgils gerres de terrissa que som nosaltres, malgrat això deixem-nos atraure per l’esperança i que a través nostre sigui contagiosa per a tots els qui la desitgen. (Cf. Spes non confundit, 25).