Paraules de cloenda en la celebració del 80è aniversari
de la Junta de Confraries de Girona
Teatre municipal de Girona
Dimecres 10 de desembre de 2025
Fa
vuitanta anys el meu predecessor el bisbe Josep Cartañà va prendre dues
decisions importants que van afectar a la celebració de la Setmana Santa a
Girona i que es mantenen avui encara vigents: La unificació de totes les
processons que recorrien els carrers de la ciutat al llarg de la Setmana Santa
en una d’única el capvespre del Divendres Sant, d’aquesta fa vuitanta anys i
escaig, i la creació de la Junta de Confraries que tenia per funció la
coordinació dels actes de totes les confraries aleshores existents, fa tot just
ara vuitanta anys.
Els
motius del bisbe Cartañà per prendre aquella decisió no sabem ben bé quins
foren però segur que estigueren marcats per les dramàtiques circumstàncies
viscudes anys abans que motivaren un augment de la religiositat més oficial que
popular. Aquell bisbe fill de Vilaverd i vingut també de la diòcesis de
Tarragona, establí una dinàmica que malgrat hagin passat vuitanta anys segueix
essent present i vàlida també avui.
Avui els
temps son ben diversos, d’una religiositat catòlica amb una majoria social
evident hem passat a una presència de la fe en circumstàncies ben diferents.
Però tant en aquella Setmana Santa dels anys quaranta, com avui mateix, tot i
haver viscut molts canvis i moments de risc per a la pervivència d’aquesta
manifestació religiosa i cultural als nostres carrers, hi ha un element bàsic
que els uneix: perviu l’arrelament de la Setmana Santa i la manifestació
plàstica de la fe pels carrers de Girona.
Això
no és fruit de l’atzar, això és fruit d’una dedicació i d’un esforç. Darrera de
la sortida cada Divendres Sant dels passos al carrers de la nostra ciutat, hi
ha un treball sovint amagat, que permet conservar aquest singular patrimoni,
aixecat de nou després del conflicte civil dels anys trenta que va arrasar arrauxadament
el que llavors existia.
La
Setmana Santa és hereva d’un passat que fou gloriós sens dubte, és avui present,
a vegades esforçat i a vegades incert, i del passat i del present neix la
voluntat de que el seu futur quedi garantit i això precisa d’un relleu
generacional. Ens cal explicar i explicar bé que aquesta riquesa espiritual i
cultural necessita d’un esforç humà imprescindible per mantenir-se i si pot ser
envigorir-se i aquesta força tant sols pot venir del jovent.
Darrera
la presència al carrer de manaies, passos i confrares hi ha una arrel cultural,
certament, però no podem oblidar que hi ha per damunt de tot una motivació
religiosa i espiritual. La processó del Divendres Sant i els actes que
l’acompanyen prèviament com ara l’exposanta, el lliurament del penó dels
Manaies o l’exposició dels passos vora la basílica de Sant Feliu, tenen al
darrere el sentit de mostrar el centre del misteri de la redempció: la passió i
mort de Crist, d’una manera plàstica i alhora profundament espiritual.
Sempre
serà temps de millores, de possibles canvis per enfortir aquesta manifestació
de fe i de cultura, que no de folklore en el sentit habitual del terme. La seva
pervivència necessita de l’esforç de tots, necessita també de superar els
petits malentesos que son propis de tota obra humana on intervenen diverses
institucions i persones i superar-los amb generositat i esperança.
La
Setmana Santa de Girona, us necessita a tots tant o més que mai, per poder
celebrar en els propers anys el centenari de la Junta de Confraries i molts
altres aniversaris que han de venir.
Avui
és un dia per agrair la tasca dels manaies, dels membres de les confraries,
dels qui en tenen la responsabilitat, dels qui miren de donar un cop de mà any
rere any, de tots els qui participen en els actes i la seva preparació o en la
conservació i decoració del patrimoni i també, per què no, dels qui en son
espectadors al carrer.
Agrair
als qui al llarg de vuitanta anys han estat pregoners, als qui han dissenyat
els cartells i agrair també la tasca dels consiliaris que s’han anat rellevant
en aquesta funció, el paper dels quals no és pas menor.
Quan
en acabar la processó del Divendres Sant el Sant Crist puja enmig dels manaies
per les imponents escales de la nostra catedral i es fa el silenci, d’una banda
conclou l’esforç de molts mesos de tasca callada i discreta i de l’altra
s’eleva una pregària confiada i esperançada a Crist, centre de la celebració.
Confiada
perquè Ell ho va donar tot pels altres, esperançada perquè darrera la solitud
de la creu, el silenci del sepulcre i el dolor de Maria, hi ha la llum de la
resurrecció.
Un
misteri que ens cal mostrar any rere any i pel que val la pena qualsevol
esforç. Per molts més anys ho puguem fer.