Diumenge
II d'Advent / Cicle A
Temple
expiatori del Sagrat Cor a Girona
Parròquia
de Santa Susanna del Mercadal
Dissabte
6 de desembre de 2025
Is
11,1-10; Salm 71,1-2.7-8.12-13.17; Rm 15,4-9 i Mt 3,1-12
Els
profetes no es cansaren al llarg dels segles de llançar missatges d’esperança.
No fou fàcil per al poble d’Israel rebre’ls, al llarg dels temps aquell poble
que Déu s’havia escollit per heretat havia patit exilis i deportacions,
derrotes i humiliacions i no era capaç d’establir una relació de fidelitat amb
Déu.
El
profeta Isaïes ens acompanya de manera especial en aquest temps d’Advent, les
seves paraules semblen ben bé un anunci del que segles a venir succeirà amb
Jesús de Natzaret. Tothom que pensava en el Messies el creia un nou rei David
que vindria a imposar per la força un nou reialme fort que seria capaç de ser
respectat pels pobles veïns; és aquest el somni de tot reialme mundà que cerca
dominar i perdurar.
No
entenien que Déu no necessita imposar-se, Ell ho pot tot i res se li pot
oposar; però Déu no cerca la conversió dels cors per la força, perquè per la
força un cor no es converteix, simplement se sotmet. El que Déu cerca és un
regne d’amor en una doble dimensió: entre Déu i l’home i entre els mateixos
homes.
On hi
ha amor no hi ha lloc per a la imposició perquè l’amor no comparteix espai amb
d’altres i encara menys pot compartir-lo amb valors caducs i fugissers. Si el
poble d’Israel hagués llegit atentament les Escriptures s’hauria instruït sobre
quin Messies calia esperar, hauria trobat en elles la força i el consol per no desesperar
i saber reconèixer els signes de la messianitat en Jesús.
Aquell
home de Natzaret, fill de Maria i aparentment de Josep, era alhora el Fill de
Déu enviat per portar la salvació no tant sols al poble d’Israel, al qual
pertanyia humanament i que Déu havia fet seu, sinó a la humanitat sencera.
L’esperança
que ens ve de Déu no es limitada, perquè l’amor que ve de Déu tampoc no ho és, és
un amor fins a l’extrem. L’amor de Déu no es rep per pertànyer a un o altre
poble, per parlar una o altra llengua, per viure en un o altre lloc, per viure
amb més o menys recursos; l’amor de Déu, que és la nostra esperança, ve definit
per la seva universalitat.
El cor
de Crist, el seu Sagrat Cor, s’obre a tothom, a tot aquell que és capaç
d’obrir-li una ruta per tal de que arribi al seu de cor, a tot aquell que es
capaç d’aplanar-li el camí ensulsint el pecat, la culpa, la maldat, l’orgull,
l’egoisme, la prepotència o qualsevol altre cosa que impedeixi el seu avanç.
Joan
baptista clamava als fariseus i saduceus que volien fer-se batejar que no per
viure refiats pensant que eren fills d’Abraham tenien ja guanyada la salvació.
El
blat que ventarà aquell que és més poderós que el baptista, aquell de qui Joan
no és ni tant sols digne d’ajupir-se per deslligar-li el calçat, entrarà al
graner, i quan hi entri la palla cremarà al foc.
Separar
el gra de la palla ha quedat com una expressió col·loquial, potser avui en
desús en una societat que ha oblidat el seu passat camperol; però no deixa de
ser una expressió ben gràfica per indicar que cal destriar el bé del mal, el
blat de l’herbassar que vol afogar-lo.
Ens ho
va dir Crist mateix, el Regne del cel passa com amb un home que va sembrar bona
llavor, aquella que és la veritat, en el seu camp i aquest home és Crist.
Mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, que és el mal, el maligne, va
sembrar el jull, que és la mentida, enmig del blat i se'n va anar.
Quan
els brins de la fe fonamentada i arrelada en aquell qui és la veritat cresqué i
formà l’espiga de l’esperança, aparegué també el jull del desencís i de la
desesperança; tots dos cresqueren junts i fou Déu qui va fer la tria, arrancant
primer el jull i fent-ne feixos per cremar-lo; i arreplegant després el blat, per
portar-lo al graner del Regne. (Cf. Mt 13,24-30).
Tenim
posada l’esperança en Crist, aquest Crist que s’ha fet home per tots nosaltres,
el Fill de Déu que ens convida a destriar en la nostra mateixa vida el mal del
bé.
Com
escrivia el papa Francesc en convocar aquest any jubilar que està a punt de
concloure: «el pecat “deixa petjada”, comporta unes conseqüències no només
exteriors, en tant que conseqüències del mal comès, sinó també interiors.» (Spes
non confundit, 23).
Aquesta
sega, aquest separar el blat del jull, el bé del mal el viurem en el segon i
definitiu adveniment del Senyor, per al qual el temps d’Advent és també
preparació. El Judici, aleshores, es refereix a la salvació en la que esperem i
que Jesús ens ha obtingut amb la seva mort i resurrecció. Per tant, està
dirigit a obrir-nos a l’encontre definitiu amb Ell, escrivia el papa Francesc.
Aquesta és la nostra vertadera i definitiva esperança, ser alliberats del mal i gaudir del bé, aquest és el fonament del Regne que ha de venir i del que ja avui nosaltres hem de ser testimonis en aquest món, essent-ho amb la nostra fe, practicant la caritat i mirant de ser sempre testimonis d’esperança.