Divendres
de la setmana II d'Advent
Assemblea de la Unió de Religiosos de
Catalunya
Església del Sagrat Cor dels Jesuïtes
a Barcelona
Divendres 12 de desembre de 2025
Is 48,17-19; Salm 1,1-2.3.4 i 6 i Mt
11,16-19
El Senyor lluita
a favor nostre, ens instrueix, ens mostra el camí a seguir. Ens demana de fer
cas dels seus manaments i d’aquest equilibri entre la voluntat de Déu que vol
el nostre bé i la nostra vida acomodatícia a la seva voluntat, rau la clau de
la nostra felicitat i del nostre benestar. Les paraules del profeta Isaïes ens
interpel·len en aquest temps d’advent, ens mouen a repensar la crida que vam
rebre un dia per part del Senyor, a recordar la vocació a la que hem estat
cridats, cadascun de nosaltres sota un carisma i una espiritualitat concreta,
que hem escollit, a la que hem estat cridats. La dinàmica de la nostra societat
ens mou a viure la vida a toc de flabiol, a l’impuls del darrer vent que bufa.
Desenganyem-nos viure en aquesta dinàmica no és viure interpretant els signes
dels temps, per interpretar que vol el Senyor de nosaltres en cada moment de la
nostra vida, en cada etapa de la història cal cercar en les nostres arrels, en
l’espiritualitat que hem estat cridats a viure. Una espiritualitat fonamentada
en la humilitat, no pas en la humiliació; en la paciència, no pas en la
resignació; en la senzillesa, no pas en la vulgaritat; en l’obediència, no pas
en la submissió; en definitiva vivint tenint a Crist com a model, sempre
imitable tot i que mai prou abastable.
Ens convida el
Concili Vaticà II a viure la nostra vocació considerant-nos dedicats al servei
de l'Església, ja que va ser ella qui va rebre aquesta donació que de nosaltres
mateixos va fer; un compromís entès com a servei a Déu que ha d'estimular i
fomentar en nosaltres l'exercici de les virtuts, principalment de la humilitat
i l’obediència, de la fortalesa i de la castedat, per les quals es participa en
el seguiment de Crist i acomodant-nos a la seva vida mitjançant l'esperit. (Cf.
Perfectae caritatis, 5)
Viure consagrats
a Déu, quina altra vida pot ser més desitjable? Quin altre tresor podem haver
rebut millor que aquest? Estimant de cor allò que el Senyor ens diu,
repassant-ho nit i dia; anant arrelant cada cop més aquest arbre, sempre feble,
sempre sotmès a ventades i calamarsades, sempre assedegat de Crist, però que
dia a dia, amb l’ajut de Déu i el nostre esforç va arrelant cada cop més
profundament. Hem estat cridats ho hem de dir ben fort, sense cap bri d’orgull,
però amb nitidesa. Cridats malgrat les nostres febleses, cridats a lluitar dia rere
dia per mantenir-nos ferms, per seguir confiats i per discernir en cada moment
el que ve de Déu i el que no hi ve; el que significar estimar-lo i el que
significa allunyar-se del seu amor. El barem el trobarem en la nostra vida
comunitària, en com, quan i amb quina intensitat mostrem aquest amor a Déu,
mostrant-lo en els germans i germanes de comunitat.
Déu ens va fer un dia un regal, la vida mateixa, després ens en va fer un altre, la nostra vocació, donant un sentit concret a la nostra vida. Hi ha el risc de que la rutina, l’excés de responsabilitats i tantes altres coses, que al cap i a la fi no son sinó flabiols que ens volen fer ballar al seu son, ens facin desencantar, ens portin a valorar allò que és realment un tresor, com una càrrega o fins i tot un entorpiment en el nostre camí vital. No som pas uns insensats o uns arrauxats, portem el tresor de l’amor de Déu en aquests fràgils gerros de terrissa que som nosaltres, però la fragilitat de la gerra no treu res al valor del seu contingut. Escriu el papa Lleó XIV citant al papa Francesc que: «ningú pot saber veritablement qui és i què pretén ser demà sense nodrir el vincle que l'uneix amb les generacions que el precedeixen. I això és vàlid no sols a nivell de situacions personals, sinó també a un nivell més ampli de comunitat.» Aquest és el nostre tresor que uneix passat, present i futur.