Fèria
major d'Advent
Celebració del sagrament de la
penitència
Basílica de Sant Feliu a Girona
Dilluns 22 de desembre de 2025
Mal 3.1-4; Salm 71 i Mt 3,1-12
Ens trobem a les
portes del Nadal, davant de tota celebració és important preparar-nos-hi, mirar
al nostre voltant, mirar dins del nostre cor per veure com vivim la nostra fe,
com seguim els manaments del Senyor i sobretot com vivim el gran manament de
l’amor a Déu i als germans. Responem així a la crida a la conversió, aquella
que proclamava la veu de Joan Baptista clamant al desert i que gent de tot
arreu seguia per acollir al Messies amb un cor obert i endreçat per a tal
ocasió.
Al llarg del
temps de l’Advent hem escoltat com les lectures dels diumenges ens cridaven a
fer atenció no ja tant sols sobre el record d’aquell primer adveniment quan el
Fill de Déu es feu home i va habitar entre nosaltres, sinó també a la vinguda
del Senyor a cadascun de nosaltres. Ell sempre ens crida a convertir-nos, a
millorar la nostra vida, a fer-la més adequada al que Déu vol de nosaltres i si
ho fem així la vida amb els altres serà també més d’acord amb el manament de
l’amor. Sempre podem fer una mica més en aquest sentit i el sagrament de la
penitència ens ajuda a aturar-nos i mirar que hi ha en la nostra vida a
millorar i que hi manca per ser millors cristians.
Ens costa
demostrar amb fets que ens volem convertir però Déu sempre ens dona una altra
oportunitat, ens ofereix sempre, una vegada i una altra, aquest sabó de fer
bugada del que ens parla el profeta Malaquies per fer net en els nostres cors.
Déu sempre espera que nosaltres fem un gir, que rectifiquem allò que ens cal
rectificar, que tornem a fer allò que ens pertoca fer i sobretot que abandonem
aquesta tendència nostra a fer mal, volgut o no, per acció o per omissió, als
qui ens envolten.
Cerquem moltes
vegades més la nostra comoditat que cap altra cosa, mirem de defugir allò que
ens molesta o no ens agrada i no ens donem compte que a vegades, moltes
vegades, això fa mal. Deixem de dir als altres o de reconèixer-los que els
estimem, que sí que la seva companyia ens agrada o que la feina que fan és útil
i ben feta. Donem per suposades tantes i tantes coses que acabem per
oblidar-les.
Déu no es cansa
mai de perdonar, ho vam escoltar moltes vegades de llavis del papa Francesc i
és ben cert. Tantes vegades com caiem i ho reconeixem Ell ens obre les portes
del seu perdó. Però això no vol dir que no ens calgui esforçar-nos, que no ens
calgui treballar per mirar de no tornar a caure o al menys de no caure tant
sovint.
A això, al propòsit d’esmena que ens ha d’acompanyar quan ens acostem confiadament a reconèixer de manera personal els nostres pecats, les nostres mancances i les nostres culpes, ens hi ajuda la pregària. Pregar és estar davant de Déu d’una manera personal i Ell, ens ho agraeix movent els nostres cors a aquesta conversió de la que ens parla l’Evangeli segons sant Mateu. Ell que és sempre recte però que s’apiada de nosaltres pobres i febles, quan ens aixequem de nou per acostar-nos a Ell, pare de misericòrdia, humils i penedits.