Nadal del Senyor
Missa de la nit o del gall
Catedral de Girona
24 de desembre 2025
Is 9,1-6; Salm 95; Tt 2,11-14; Lc
2,1-14
Ens ha nascut un salvador que és el Messies, el Senyor. El
Messies ha nascut per a tots nosaltres, ha nascut per a tu i per a mi. És aquest
el gran prodigi d’aquesta nit santa en que la llum de Déu, una llum que ja mai
no s’apagarà, ha vingut a il·luminar el món. Déu és la llum que ens guia en el
nostre camí, aquesta llum que ha il·luminat a aquell poble que avançava a les
fosques, aquella llum que resplendeix per a tots els qui vivim al país tenebrós,
un país enfosquit pels núvols de les nostres pors, de les nostres fòbies; al
cap i a la fi de les nostres flaqueses.
La llum de Déu vingué a il·luminar al món en una nit
tranquil·la. Una nit que nosaltres representem maldestrament en el nostre
pessebre, entre molsa i suro, entre llums de fantasia i a recer del caliu d’una
llar, una llar que manca a tanta gent al nostre voltant.
Però aquella nit primera de Nadal hi havia un altre pessebre menys
tendre i més real. Un pessebre on s’anuncia tot el que ha de succeir amb aquest
infant ara posat en una menjadora. La seva mare Maria amb Josep han hagut
d’anar a Betlem per empadronar-se. En mal hora August ha decidit de fer un cens,
com tants poderosos que també avui sols pensen en salvaguardar els seus
interessos i no cerquen de trobar remei al mal de tants pobles massacrats per
guerres, fams i d’altres calamitats.
En el pessebre real, tot fent camí a Maria l’han sorprès els
primers dolors del part, i amb Josep han accelerat el pas. Josep tirava amb
força de les regnes de l’ase i tot i que ho han intentat, no han pogut trobar
altre aixopluc que un estable. Cap establiment, ni cap llar els voldrà acollir,
fan pinta d’estrangers i ves a saber si no acabaran per cometre algun delicte i
mossegar la mà dels qui els doni alguna cosa, al cap i a la son nouvinguts a
qui ningú allí reconeix com a part del poble.
Així el que hi ha vingut per ser aliment de salvació en no
trobar qui l’aculli, en néixer acabarà posat en una menjadora, una menjadora on
reposa aquell qui es farà pa, aliment celestial per a tots nosaltres.
Mentre Maria i Josep cercaven un lloc on trobar refugi s’han
creuat amb un pastor que duia una ovella a l’espatlla; en veure’ls el pastor ha
recordat la joia que l’ha omplert quan ha trobat aquella ovella que ara du a
coll, l’havia perduda i deixant les altres noranta-nou del ramat ha pujat
muntanyes i baixat valls fins a trobar-la i havent avançant a les fosques, en
trobar-la ha sentit com si una gran llum resplendís i ara de sobte quelcom l’ha
fet pensar en aquell infant a punt de néixer, que cercarà als qui es perden i
serà llum pel món. (Cf. Lc 15,3-7).
Una mica més enllà, vora un pou, hi havia una dona, una
samaritana que pouava; cercava una aigua que no apaga la set i en veure’ls, a
Josep i a Maria de lluny estant, li ha vingut al cap un pensament estrany, que
un dia trobaria algú que li oferiria una aigua de la qual tots els qui en beguin
no tornaran a tenir set, mai més no tindran set, una aigua que es convertirà
dintre d’ells en una font d’on brollarà la vida eterna. (Cf. Lc 15,3-7)
Josep ha fet un darrer intent i ha trucat a una porta, una
dona atrafegada li ha obert quasi de mala gana, estava ocupada cercant una
dracma que havia perdut i ho regirava tot de dalt a baix. Li ha dit a Josep
clar i català que no els podia acollir i quasi els ha tancat la porta als
nassos. Al poc ha trobat la moneda perduda i una immensa alegria l’ha envaït i
de sobte s’ha recordat de la parella i d’aquell infant que estava a punt de
néixer i li ha vingut al cap tot seguit una profecia, que aquell nen seria qui diria
que hi ha una alegria semblant a la seva, per haver trobat la dracma perduda, entre
els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix. (Cf. Lc 15, 8-10)
En arribar quasi a Betlem Maria ha alçat el cap i ha vist
dalt un turó un home que guaitava tot esperant a algú; el seu fill petit havia
marxat de casa amb la meitat de la seva fortuna i ell sentia com un neguit dins
seu. Sabia que el seu fill estava patint fam i pobresa i en veure a baix al
camí a Maria i a Josep atrafegats ha pensat que n’és de bonic tenir un fill. Així
doncs quan el seu tornés no li faria cap retret, l’acolliria i li portaria el
vestit millor i li posaria també l'anell i les sandàlies, portaria el vedell
gras i el matarien i en menjarien i ho celebrarien, perquè aquell fill seu que
ara era mort tornaria a la vida, ara estava perdut i el retrobaria. (Cf. Lc 15,
11-31)
Maria i Josep a la fi s’han aixoplugat en un estable i han
posat en néixer l’infant en una menjadora. Així s’ha revelat l’amor de Déu,
aquell qui s’entregarà a si mateix per nosaltres, per deixar-nos nets, per fer
de nosaltres un poble ben seu, ha nascut entre un bou i un ase.
Aquell el principat del qual serà immens, la pau del qual no
tindrà fi i que tindrà el regne fonamentat sobre el dret i la justícia, té ara
per tron una menjadora.
Però en aquest entorn humil la llum resplendeix, i uns
pastors s’alegren davant l’infant com la gent a la sega i el món sencer, tot i
que sense adonar-se’n s’omple de goig. Avui ens ha nascut el Salvador, que és
el Messies, el Senyor, ens ha estat donat un fill que serà príncep de pau.
Mentre un silenci tranquil embolcalla l’univers, comença
l’obra de la redempció. Déu s’ha fet home i en fer-se home ha elevat a l’home a
la dignitat de fill de Déu. No hi pot haver amor més gran. Diu sant Agustí «Quina
gràcia més gran podia concedir-nos Déu? Tenint un Fill únic el va fer Fill de
l’home, perquè el fill de l’home es fes fill de Déu.» (Sermó 185) L’obra
de la redempció s’inicia en una humil menjadora, allí hi reposa el Fill de Déu,
la misericòrdia feta carn.
En néixer a Betlem, recolzat en una menjadora, sense altres escalf que l’alè d’un i d’una mula, aquell infant feble, tremolós i ploraner ens vol dir que Déu ha vingut a nosaltres i Déu no vol: «Que ningú es perdi! – vol - Que tots se salvin! Això és el que vol el nostre Déu, aquest és el seu Regne, aquest és l'objectiu de la seva acció en el món. En acostar-se Nadal, volem abraçar també nosaltres, encara amb més força, el seu somni, perseverants en el nostre compromís i plens de confiança. Perquè sabem que, fins i tot davant els desafiaments més grans, no estem solos: el Senyor és a prop, camina amb nosaltres i, amb Ell al nostre costat, sempre succeirà quelcom de meravellós i d’esperançador.» (Lleó XIV, 14 de desembre de 2025).