Diumenge
II d'Advent / Cicle A
Parròquia
de Santa Maria i Sant Nicolau a Calella
Diumenge
7 de desembre de 2025
Is
11,1-10; Salm 71,1-2.7-8.12-13.17; Rm 15,4-9 i Mt 3,1-12
Una veu predicava en el desert, cridava a la conversió, anunciava la proximitat del Regne de Déu. Ho feia amb tota senzillesa, fins i tot en el vestit perquè no el tapava altra cosa que una capa de pell de camell i una pell li cobria la cintura; fins i tot en el seu menjar era senzill ja que els seus banquets eren a base de llagostes de camp i mel boscana. Res no quadrava amb el que el poble d’Israel havia entès que seria l’arribada del Messies; mentre creien que qui els havia d’alliberar seria un nou rei David, en la realitat el Messies no tindria altre tron que una menjadora pel bestiar, altre palau que una establia, ni altre cort que un grup de pastors.
Aquell de qui Joan no era ni tant sols digne d’ajupir-se per aguantar-li el calçat, aquell a qui el baptista clamava per obrir una ruta en el desert, on no hi ha rutes ni camins segurs, aquell pel qui demanava un camí planer, quan tot en la seva vida foren entrebancs, incomprensions i dificultats; no seria pas com l’havien imaginat i de tant diferent que fou al que esperaven, molts ni tant sols el reconegueren.
Déu estima la sorpresa, li agrada desconcertar, especialment als qui es creuen saber-ho tot sobre Ell, saber-ne tant que fins i tot son capaços de dir-li que ha de fer, com ha de comportar-se i que li cal dir. Déu ho sap ben bé el que volen i per això li agrada parlar en el xiuxiueig d’un ventijol sua, en el silenci d’una nit tranquil·la o en la solitud d’un turó dalt d’una creu.
Crist, ens ho ha dit l’apòstol sant Pau, es posa al servei del poble per mostrar la veritat, aquella que ve de Déu, aquella que és l’única i que està per damunt de qualsevol altre i que està adreçada a qualsevol poble, raça o nació. Ens unim al poble de Crist, al poble de Déu, pel baptisme, un baptisme que ve per l’Esperit Sant, un baptisme que rebem a través del foc nou que neix en la nit pasqual a partir del sepulcre buit.
El temps d’Advent ens pot semblar un temps fonamentat en la tendresa a redós de la imatge que ens hem anat fent del Nadal. Ens cal no oblidar el seu autèntic sentit, el triple adveniment que la Nativitat del Senyor representa, com escrivia sant Bernat de Claravall. Cert que coneixem tres vingudes del Senyor; la primera fou a tots els homes i dones de bona voluntat, feta amb senzillesa, sense ostentació de cap mena i amb la simplicitat d’un home qualsevol però arribant a donar la vida pels altres. La tercera és l’anunciada als finals dels temps i que també arribarà per a tots sense fer accepció de persones. Així doncs la primera i la tercera vingudes són conegudes per ser manifestes, vertaderes epifanies, manifestacions, del Senyor. La tercera i definitiva és a més aquella que precedirà el temps que ens anuncia el profeta Isaïes, quan «Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la meva muntanya sagrada, perquè el coneixement del Senyor haurà omplert el país com l'aigua que cobreix la conca del mar.» (Is 11,9).
Sobre la segona, que és espiritual i latent, el Senyor ens diu: «El que m'estima, complirà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà, vindrem a ell i en ell farem estada.» (Sermó II sobre l’Advent). Tot recordant aquella primera vinguda, tot preparant-nos per la darrera vinguda, de la que sembla que oblidem sovint la seva evidència; ens hem de disposar especialment per aquesta segona vinguda, íntima, personal, intransferible en el cor de cadascun de nosaltres.
No es tracta tant sols de rebre’l, es tracta fonamentalment d’acollir-lo i de romandre amb Ell. Una actitud d’escolta cap a la Paraula de Déu ens predisposa a saber que vol Déu de nosaltres, com ens demana de manera personal que visquem aquesta seva proximitat.
Quan Crist toca el nostre cor no ho fa endebades, ho fa de manera puntual, ho fa perquè la força i el consol que Crist ens dona ens ajudi a mantenir la nostra esperança. Quan el Senyor truca als nostres cors ho fa per encoratjar-nos, per confortar-nos i ens convida a viure la nostra fe, el nostre compromís amb Ell, en comunitat de fe, ben avinguts de cor i de llavis, acceptant-nos els uns als altres tal com Crist mateix ens accepta.
Vivint la fe mirant de separar el jull i la palla del blat, mirant d’allunyar de la nostra vida tot allò que ens impedeix i dificulta la nostra proximitat amb Déu, vivim per Crist i en Crist. La vida està feta d’alegries i de dolors, sabut és que l’amor es posa a prova quan augmenten les dificultats i l’esperança sembla esfondrar-se davant del patiment; així ho escriu l’apòstol sant Pau i ens ho recordava el papa Francesc al inici d’aquest any jubilar (Cf. Spes non confundit, 4.).
L’amor quan es posat a prova i per la paciència i la perseverança la supera, esdevé perdurable, etern, infinit; és quan esdevé realment amor, font d’esperança i de caritat. «Aquest entreteixit d’esperança i paciència mostra clarament com la vida cristiana és un camí, que també necessita moments forts per a alimentar i enfortir l’esperança, companya insubstituïble que permet entreveure la meta: l’encontre amb el Senyor Jesús.» (Spes non confundit, 5).
Visquem aquest temps d’Advent com si d’aquesta preparació depengués la nostra salvació. Amb les torxes enceses i l’atuell a punt. És Crist qui ens ve a visitar, Ell és la nostra esperança.
En paraules del papa Lleó XIV: «Com a pelegrins d'esperança, els cristians estem cridats a “participar” en la realitat, és a dir, a implicar-nos en ella, buscant a Déu amb la nostra ment, el nostre cor i les nostres obres, i reconeixent la seva presència en els diferents esdeveniments de la vida quotidiana.» (6 de desembre de 2025).