Diumenge
dins l'Octava de Nadal
Sagrada
Família: Jesús, Maria i Josep / Cicle A
Clausura
de l’any jubilar de l’esperança
Catedral
de Girona
Diumenge
28 de desembre de 2025
Sir
3,2-6.12-14; Salm 127,1-2.3.4-5; Col 3,12-21 i Mt 2,13-15.19-23
Concloem
avui en aquesta catedral l’any jubilar 2025, l’any sant de l’esperança.
Convocat pel papa Francesc, aquest any el va voler plantejar com un camí
personal i eclesial. «Posar-se en camí és un gest típic dels qui cerquen el
sentit de la vida.», ens deia el papa Francesc en la butlla de convocatòria d’aquest
any jubilar que avui conclou a totes les diòcesis, arreu del món excepte a Roma
on ho farà el proper 6 de gener, solemnitat de l’Epifania del Senyor. (Spes
non confundit, 5).
Un
camí en primer lloc cap al gran jubileu de l’any 2033, quan l’Església
celebrarà els dos mil anys del la mort i resurrecció de Crist a Jerusalem. Un
camí en segon lloc de conversió personal, perquè tot any jubilar és això, una
nova oportunitat per a la conversió personal. Un camí en tercer lloc eclesial,
perquè aquest any jubilar ha coincidit amb la conclusió del sínode sobre la
sinodalitat; un sínode que no és un punt d’arribada, sinó que en el mateix
plantejament de la seva convocatòria i del seu desenvolupament, se’ns el presenta
també com un camí, com una nova manera de viure la fe en comunitat, tot fent
Església, sota l’impuls del Concili Vaticà II.
Tot
plegat unit a la mort del papa Francesc i a l’elecció del papa Lleó XIV, han
fet d’aquest any jubilar un any especial. Aquí en aquesta catedral em vam obrir
fa tot just un any el diumenge 29 de desembre, festa també de la Sagrada
Família. L’hem celebrat en tots els arxiprestats, en molts dels temples
jubilars de la diòcesis. L’hem celebrat a Roma participant allí de les
celebracions de les que destacaria el jubileu dels joves i la peregrinació
diocesana, sense oblidar als qui van participar al jubileus del la vida
consagrada, catequistes, preveres, bisbes, professors de religió o participants
en les comissions sinodals diocesanes, per esmentar-ne d’altres. La nostra
Església de Girona ha estat present al llarg de l’any a Roma i ha fet present
aquí a la nostra terra l’any jubilar. Cal agrair de tot cor als membres de la
comissió diocesana del jubileu la seva tasca, en particular a Mossèn Joan
Amich, que ens va deixar prematurament a inicis d’any que en va ser el seu
coordinador, i a Mossèn Sebastià Aupí que va continuar la seva tasca.
Avui
tanquem aquest any jubilar i no podem sostreure’ns a fer-ne balanç. El papa
Francesc en convocar-lo ens demanava de ser missatgers d’esperança, sembradors
d’esperança especialment allí on costa més que aquesta arreli, allí on les
circumstàncies empenyen a perdre-la. Ens parlava de col·lectius concrets, davant
de situacions concretes: les situacions de conflictes armats en tants llocs del
nostre mon; la pèrdua del desig de transmetre la vida, a causa dels ritmes
de vida frenètics, de les pors davant del futur, de la manca de garanties
laborals i de tuteles socials adequades, de models socials l’agenda dels quals
està dictada per la recerca de beneficis més que per la cura de les relacions –
deia el papa Francesc – (Cf. Spes non confundit, 9). També les
situacions de privació de llibertat, de malaltia, i els qui han d’abandonar el
seu país, els ancians, els pobres i els joves., que no veuen un futur esperançador
davant dels seus ulls.
Avui
podríem dir que seguim igual, potser fins i tot en algunes problemàtiques
concretes estem pitjor avui que fa un any i això és desencoratjador. Hauria
estat ingenu pensar que convocant un any dedicat a l’esperança, aquesta
floriria arreu i tots els entrebancs desapareixerien de sobte. Les dinàmiques
socials no es poden canviar en uns mesos, no es poden modificar les conductes
polítiques i estratègiques en un poc temps i això ja era evident fa un any i ho
continua essent avui.
Però
la nostra no és una cursa d’uns quants metres, la nostra és una cursa de fons,
en la que cal mantenir el ritme, remuntar quan arriba el defalliment i tenir
clara la meta, sobretot això, tenir clara la meta, allí on volem arribar, allí
on el Senyor ens ha indicat que cal arribar. Crist és la flama viva, la nostra
esperança i el nostre camí te arribar fins a Ell com a meta, com cantem en l’himne
d’aquest any jubilar.
Prendre
consciència d’on som i de quins son els punts on actuar és el primer, tant sols
un primer pas, però per avançar cal donar sempre un primer pas i tot seguit el
segon i després el tercer i així seguir caminant cap a on? Cap a Crist, cap el
regne que aquí a la terra no podem viure en plenitud però sí que podem
avançar-ne alguna cosa, fer-ne ni que sigui un tast i això sí que està a les
nostres mans, això sí que és possible. També entre els objectius de la comissió
del jubileu hi havia la voluntat de no tant sols de convocar als fidels aquí a
la catedral, en els diferents temples jubilars o peregrinar a Roma, sinó
establir dinàmiques de voluntariat en aquest fronts que ens indicava el papa
Francesc: ancians, presos, migrants, pobres o joves que veuen el futur molt
difícil.
D’aquí
que s’hagi avançat en un projecte concret per acollir a gent que un cop ha
complert la pena imposada `per la justícia, té dificultats per reinserir-se en
la societat i trobar una llar i una feina, un projecte conjunt de pastoral
penitenciaria i Càritas que us presentarem tot seguit i que necessita de l’ajut
de tots. No podem girar la cara quan al nostre voltant hi ha qui sofreix, qui
és rebutjat, qui no se’n surt no tant per ell mateix com per les dificultats de
tot tipus que li van sortint al pas i que tenen un origen determinat, el rebuig
de la societat contra el qui és diferent, el qui ha fracassat o el qui ha
delinquit i condemnem ja per sempre més a l’aïllament social.
De tot
això en sabien molt Josep, Maria i Jesús; ho van aprendre ben aviat per
experiència pròpia. Van saber aviat que és rebuig, l’exili, la persecució, la
migradesa de recursos i així tantes altres coses. Josep i Maria van renunciar a
una vida més còmode per tal de conformar-se a la voluntat de Déu. Foren els
primers i avantatjats deixebles de Jesús, d’aquell qui no vingué a fer la seva
voluntat, sinó la voluntat del Pare, d’aquell que s’abaixà fins a fer-se
obedient fins a la mort a la creu.
A
Natzaret, en el si de la Sagrada Família, malgrat tantes dificultats es vivia
amb joia i esperança. Josep, Maria i Jesús conformen una família atípica, però
unida en l’amor a Déu. Els tres saben ben bé que és escoltar la veu de Déu i
seguir els seus dictats. La família de Natzaret ens és model, malgrat la seva
peculiaritat. En ella hi son presents els sentiments que, com ens ha dit sant
Pau, escauen a escollits de Déu; Josep, Maria i Jesús són sants i estimats de
Déu i en ells hi son presents els sentiments de compassió, de bondat,
d’humilitat, de serenor i de paciència; en la família de Natzaret l’amor tot ho
lliga i perfecciona.
En
paraules de sant Pau VI la Sagrada Família en dona una lliçó de vida domèstica;
ens ensenya el que és la família, la seva comunió d'amor, la seva senzilla i
austera bellesa, el seu caràcter sagrat i inviolable; ens ensenya el dolç i
insubstituïble que és la seva pedagogia; ens ensenya el fonamental i
insuperable de la seva sociologia. (Cf. Natzaret, 5 de gener de 1964)
Cal
portar també esperança a les famílies, la família com a cèl·lula de la societat
està sovint en perill; «la família, en els temps moderns, ha sofert potser com
cap altra institució, l'escomesa de les transformacions àmplies, profundes i
ràpides de la societat i de la cultura.» (Familiaris Consortio, 1).
També està en perill com a església domèstica, com a primera comunitat on viure
i aprendre la fe. No tant sols aquesta perquè en moltes famílies no es creu en
Déu, sinó també perquè en bastantes famílies creients no es parla de Déu, no
s’aprèn a pregar, a escoltar l’Evangeli, no és parla de Jesús als infants.
L’argument de que sigui la parròquia o l’escola qui els introdueixi en la fe;
l’argument de que creure és una decisió que cal prendre lliurament en l’edat
adulta no és de rebut; perquè no deixem en mans d’altres o no posposem d’altres
aspectes formatius dels infants, no ho fem pas; com doncs posposar l’educació
en la fe? Com eduquem als fills en la fe és un signe de com la vivim nosaltres
mateixos. Sense una voluntat ferma de transmetre la fe als qui més estimem poca
esperança podrem donar i podrem viure.
És
aquest un signe de desesperança, perquè tal com ens deia el papa Francesc: «Mirar
el futur amb esperança també equival a tenir una visió de la vida plena
d’entusiasme a compartir amb els altres. (...) tots, en realitat, necessitem
recuperar l’alegria de viure, perquè l’ésser humà, creat a imatge i semblança
de Déu (cf. Gn 1,26), no es pot conformar amb sobreviure o
subsistir mediocrement, emmotllant-se al moment present i deixant-se satisfer
només per realitats materials. Això ens tanca en l’individualisme i corroeix
l’esperança, generant una tristesa que es nia al cor, tornant-nos desagradables
i intolerants.» (Spes non confundit, 9)
Hi ha
moltes maneres de portar esperança, de sembrar la llavor de l’esperança i
d’ajudar a cuidar-la per tal de que creixi ufanosa i no l’ofegui l’herbassar de
problemes d’aquest món. Hi ha moltes maneres d’estimar al proïsme; sols ens cal
escollir-ne una. Si ens diem creients, si tenim fe, estem cridats a oferir a
tots l’amor de Déu, com deia el papa Lleó XIV i oferint-lo aquest amor
sembrarem esperança allí on tot és desesperança i materialisme (cf. 18 de maig
de 2025).
Així
glorificarem al Fill de l’home, estimant-lo, i així Déu serà glorificat en Ell.
És aquest el nostre camí, un camí del que hem recorregut un tram aquest any
fixant l’atenció en la nostra missió de sembradors d’esperança.
Com
concloïa el papa Francesc en la butlla de convocatòria: «Deixem-nos atraure des
d’ara per l’esperança i permetem que a través de nosaltres sigui contagiosa per
a tots els qui la desitgen.» (Spes non confundit, 25).
La
nostra tasca com a sembradors d’esperança no conclou pas avui, cal que segueixi
i que fem d’aquest camí cap a l’any sant de 2033 un veritable un itinerari en el
que la gràcia de Déu precedeixi i acompanyi el poble que camina entusiasta en
la fe, diligent en la caritat i perseverant en l’esperança. (Spes non
confundit, 6).
Que la
gràcia de Nostre Senyor Jesucrist, aquell que creixia amb enteniment al costat
de Josep i de Maria, ens transformi en sembradors d’esperança, arrelats en les
llavors de l’Evangeli i esperançats en que un dia manifesti per sempre la glòria
de Senyor.
En concloure aquest any jubilar seguim essent pelegrins d’Esperança, seguim mantenint l’anhel pels béns eterns, mantenint la flama de la caritat ben encesa, demanant l’ajut de l’Esperit Sant per tal de que desvetlli en nosaltres l’esperança en el Regne. (Cf. Pregària del Jubileu).