Dissabte de la setmana I d'Advent
Parròquia
de Santa Coloma de Farners
Dissabte
6 de desembre de 2025
Is
30,19-21.23-26; Salm 146; Rm 12, 9-16a i Mt 9,35-10,1.6-8
El
profeta Isaïes ens diu «el camí és aquest, segueix-lo.» Ens indica el camí que
porta a no plorar mai més, a ser escoltat per Déu, a ser objecte de la seva
misericòrdia, a poder veure’l cara a cara, a tenir la certesa de que no
s’amagarà davant dels nostres ulls. Ens indica el camí per arribar allí on la
pluja per regar els camps no faltarà, on tot el que es produeixi serà substanciós
i nutritiu, amb recs ben plens d’aigua i on la lluna i el sol brillaran set
vegades més com si tota la llum d’una setmana brillés en un sol dia; on el bé
haurà escombrat el mal.
És realment un anunci meravellós, el somni de la humanitat. Una humanitat que Crist mateix va trobar malmenada i desesperançada, com ovelles sense pastor. Crist fa una crida a demanar segadors i tot seguit n’escull dotze d’entre els seus deixebles i els dona els poders que han d’exercir sense demanar res a canvi, ja que els han rebut per la gràcia de Déu i la gràcia no es pot comprar.
El regne anunciat per Jesús és la nostra esperança, la seva vinguda al món és alhora l’anunci i la certesa de que allò que ens anuncia ha d’arribar i aquesta certesa, aquesta esperança ens ha de moure a servir amb joia, amb la joia de recordar cada any la seva vinguda, i amb l’esperança de que aquest regne on tot és harmonia i felicitat no tant sols és possible sinó que arribarà.
Hem viscut aquest any un any jubilar, on el papa Francesc va voler que poséssim l’atenció en l’esperança. Viure la fe és viure-la amb esperança, si l’esperança no acompanya la nostra fe, aquesta no és vertadera fe, és una fe incompleta, nominal però no autèntica.
Fe, esperança i caritat, és a dir amor, van estretament lligades, si creiem en Crist i esperem vertaderament aquest Regne que Ell ens anuncia s’ha de traduir tot plegat en amor i l’amor és servei, servei a Déu i servei als altres.
El salmista ens convida a embenar els cors desfets i també les ferides dels qui pateixen i el nostre mon està ple de cors desfets i les ferides abunden. Cors desfets per la desesperança, per la impossibilitat de poder ni tant sols somniar amb un món com el que anuncia el profeta Isaïes. Falta tant a tanta gent que les ferides son múltiples.
Cert que no en som nosaltres particularment culpables de moltes de les ferides dels altres, però sembrar esperança és un deure del qui te fe i tants sols amb la caritat, servint amb caritat serem capaços d’evangelitzar.
Nosaltres no podem guarir malalts, però els podem atendre o acompanyar; nosaltres no podem ressuscitar morts, però podem eixugar les llàgrimes dels qui els ploren; nosaltres no podem treure dimonis, però potser podem apartar-los del camí dels altres o mirar de no motivar-los o fins i tot, Déu no ho vulgui, de no ser uns dimonis per als altres.
El servei, la possibilitat de servir al Regne de Déu amb caritat i esperança sempre està a l’abast de les nostres forces si darrera hi ha una fe, ferma, convençuda i esperançada.
En paraules del papa Lleó XIV: «tenir esperança és saber prendre decisions en la vida. «Al qui se li va donar molt, se li demanarà molt; i al qual se li va confiar molt, se li reclamarà molt més». Aquest és el signe de l'amistat i confiança de Jesús que ens acompanya en la vida amb el foc que va venir a portar.» (22 de novembre de 2025).