Dissabte
de la setmana II de Quaresma
Catedral
de Girona
Dissabte
7 de març de 2026
Mi
7,14-15.18-20; Salm 102,1-2.3-4.9-10.11-12 i Lc 15,1-3.11-32
El
capítol 15 de l’Evangeli segons sant Lluc ens surt al pas en aquest dissabte de
la segona setmana de Quaresma, un capítol que ens parla de pèrdues i de
troballes: una ovella, una dracma i un fill són els perduts i davant la seva
pèrdua un pastor deixa noranta-nou ovelles al desert per cercar la perduda, una
vídua posa la seva casa potes amunt encenent una llàntia i escombrant la casa
amb tota cura fins que la troba i un pare espera pacient a que el seu fill
perdut torni.
Els
relats ens parlen de retrobaments viscuts amb joia, que motiven la celebració
de festes, convits i banquets perquè per un sol pecador que es converteix hi ha
més alegria que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se. Però
sobretot els relats ens parlen de perdó i de misericòrdia. Així la paràbola del
fill pròdig, anomenada també la del pare misericordiós, és un relat on no hi ha
res de sobrer, cada personatge té el seu sentit i reflexa ben bé la naturalesa
humana o divina.
Un
fill impacient per gaudir de la meitat dels béns del seu pare no dubte en
exercir la seva llibertat i marxar ben lluny a viure la vida; un altre fill
resta al costat del pare tot i que queixós en el fons de que no se li dona, ni
se li reconeix el seu esforç, la seva constància. Finalment un pare que permet
la marxa de l’un i sembla no entendre el malestar de l’altre.
De fet
no tenia res de normal donar en vida una herència, encara menys quan aquell
pare podia sospitar l’ús que el fill dilapidador en faria; però de fet tampoc
és massa racional deixar al desert noranta nou ovelles per cercar-ne tant sols
una d’extraviada, corrent el risc de perdre les noranta-nou i qui sap si de no
trobar la perduda. Però això no és el que vol destacar Jesús, aquests no són
els paràmetres d’actuació de Déu, són els nostres que poc a veure tenen amb els
seus. Jesús vol que entenguem que pel seu Pare, cadascun de nosaltres és tant
important com per postergar qualsevol altra cosa con tal de recuperar-nos, que
la nostra salvació és la seva tasca prioritària i no te cap recança a esmerçar
totes les seves forces per tal de recuperar-nos per a Ell.
Hi hauria algú fora de Déu que suportés les nostres faltes i perdonés les
nostres desobediències? Aquest cant de sorpresa i agraïment que proclama el
profeta Miquees i que hem escoltat és el millor pròleg de la meravellosa paràbola
el Fill Pròdig. «Qui és com vos Déu nostre?» exclama el profeta, doncs ningú és
com Déu. El profeta anuncia aquest pare silenciós i comprensiu que permet al
seu fill allunyar-se, i que corre el risc de perdre’l per sempre; mentre que
dia rere dia aquest mateix pare espera a que el fill perdut torni pel mateix
camí per on va marxar per cometre els seus errors. El Pare l’espera així,
pacient, constant, perquè el fill perdut torni sobre els seus passos i així d'aquesta
manera li sigui més fàcil trobar el camí de retorn.
Un Déu així, el nostre Déu inspira confiança i per
això nosaltres sabedors que Déu actua com aquest pare misericordiós amb cada un
de nosaltres ens atrevim a demanar-li que aculli amb aquest immens amor als
nostres germans difunts, perquè estem certs de que els ha esperat de lluny
estant, sempre a punt per a commoure’s, córrer a tirar-se’ls-hi al coll i besar-los.
Amb aquesta confiança demanem avui, en el primer aniversari del seu traspàs,
que el nostre germà Mossèn Joan Maria sigui prop del Pare ja per sempre, allí
on no hi ha temps, on se celebra la pasqua eterna, allí on tot és proximitat al
nostre Déu que és misericordiós, compassiu i benigne. Mossèn Joan escrivia que
cal que mirem la nostra experiència amb molta humilitat, és a dir, amb
consciència de que no tot ho fem bé i tenim molt en el que millorar. Però conscients
també de que els nostres errors, faltes o pecats, allò que no fem del tot bé,
són acollits pel Pare amb aquesta generositat de la que sol Ell és capaç; alegrant-se,
perquè havent mort tornem a la vida, i havent estat perduts, hem estat retrobats
per sempre més per Ell. Que així sigui pel nostre germà Mossèn Joan Amich.