Mare de Déu dels Dolors a Besalú

 

Mare de Déu dels Dolors

Sant Vicenç de Besalú

Divendres 27 de març de 2026

He 5,7-9; Salm 30 i Jo 19,25-27

Celebrem avui la memòria de la Mare de Déu sota l’advocació dels Dolors, ho fem a les portes de la Setmana Santa, a les portes de la celebració de la passió, mort i resurrecció del Senyor. Maria és un personatge imprescindible en la vida i la mort de Jesús; ella és la dona que Déu elegeix per ser la mare de Crist. Ella és dona, una dona de Natzaret triada des de la seva concepció per tenir un paper clau en la història de la salvació. Maria és la mare, aquella que porta en les seves entranyes a Jesús, el porta al món, el cria i l’acompanya en tot moment; una mare que essent-ho de Jesús esdevé també la nostra mare. Maria és finalment la Mare de Déu i això la situa en un lloc privilegiat com intercessora, ella que fou concebuda sense culpa i fou assumpta al cel cop a primícia de la humanitat.

Un home i una dona.

Maria és aquella dona que esdevé la primera deixeble, aquella que des del mateix moment en que li fou anunciada la seva concepció dedicà cada hora de la seva vida al seu fill. Ella no dubtà mai, no es feu mai enrere i sempre estigué al costat del seu fill. La veiem doncs al costat de la creu, una imatge que representa tot el dolor, aquell dolor que li havia estat anunciat per l’ancià Simeó quan presentaren amb Josep al infant al temple. El que li va dir Simeó es va complir i certament una espasa de dolor li va traspassar el cor i ho feu de manera profunda, un dolor que tant sols una mare pot experimentar. Així la venerem com a dolorosa, amb un cor traspassat per espases de dolor.

Maria era una dona del poble, una dona que com qualsevol altre aspirava a una vida tranquil·la al costat d’una família. És el que ens la fa propera, Maria era com qualsevol altre noia del Natzaret i la seva proximitat ens serveix de model, ens ajuda a mirar d’esdevenir com ella deixebles de Crist.

Jesús penjat a la creu, a punt de lliurar la seva vida ens mostra la seva humanitat com mai. Jesús es va voler igualar a nosaltres, s’ho hauria pogut estalviar, però va voler viure la mort com qualsevol home. La mort la vivim tots en un moment o altre de les nostres vides; molta gent viu la mort de manera cruel, dolorosa. Crist es fa solidari amb tots ells, amb els qui moren injustament, amb els qui moren víctimes de les guerres i de les violències de tota mena i de tot origen, amb els qui pateixen llargues i doloroses malalties fins a veure la mort com un alliberament. La mort de Crist és certament una paradoxa, Crist mor per viure, per donar esperança, per donar esperança a tota la humanitat. No és en cap cas, la seva una mort fruit de la desesperació, és fruit de l’esperança en Déu i en la vida eterna.

Déu ens dona la vida, ens regala la vida i som convidats a viure-la agraïts, en integritat i amb plenitud, amb agraïment i amb ganes de fer-la fructificar. Però quan a Déu li plau arriba la seva fi i sabem per la fe que llavors res no acaba, que tot comença gràcies precisament a Crist. Jesús, estimava la vida i per això durant la seva vida mortal a Getsemaní s'adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes. El Fill, aprengué amb l’experiència de la seva vida què és obeir i morint i ressuscitant s'ha convertit en font de salvació eterna per a tots els qui creuen en Ell.

De lluny estant, si fixem l’atenció en l’escena del calvari, com si fóssim uns espectadors que contemplen l’escena amb pas apesarat hi veurem un home, penjat a la creu, i una dona al seu costat. S’hi percep la tensió del moment, hi podem intuir el dolor, la solitud, el silenci. No hi trobarem pas desesperació en cap dels rostres, hi trobarem sempre serenor i confiança, que són llavors de l’esperança.

Una mare i un fill.

Aquestes dues figures que es desdibuixen al calvari són les corresponents a una mare dolorosa plorosa als peus de la creu d’on penja el seu fill i aquest fill abandonat, traït i torturat. Maria sabia que la vida de Jesús no seria fàcil, però malgrat intuir que aquell fill que inesperadament havia engendrat, seria un signe de contradicció, signe de que molts caiguin i per a molts d'altres profecia de que s'aixequin; en tot cas una senyera combatuda, el dolor del seu patiment li tocà el cor de mare.

Jesús a la creu, a punt de morir, veié la seva mare i, al costat d'ella, el deixeble que ell estimava i confià la mare al deixeble i el deixeble a la mare. Aquell deixeble ocupa allí al calvari el nostre lloc al costat de María, la va acollir com a mare en la fe per tal de que nosaltres l’acollim també com a mare i com a model de fe. Tant sols després de lliurar-nos a María com a mare, Jesús dirà: «tot s’ha complert» (Jn 19,28), perquè calia que ens confiés a Maria i ens la donés com a mare.

És una manera d’explicar que Maria als peus de la creu esdevé també la nostra mare. Escriu sant Bernat: «Oh admirable intercanvi! Et lliuren a Joan en lloc de Jesús, el servent en lloc del Senyor, el deixeble en lloc del Mestre, el fill del Zebedeu en lloc del Fill de Déu.» (Sermó IX)

Maria esdevé així una figura propera, com tota mare, Maria està sempre disposada a rebre la nostra visita, a recórrer els nostres carrers i nosaltres estem sempre promptes a dirigir-li i confiar-li les nostres preocupacions, els nostres neguits, els nostres sofriments, les nostres pors, segurs de que sempre ens escolta. Adreçar-nos a Maria és escollir el millor camí per arribar a Crist.

La Mare de Déu i el Fill de Déu.

Anomenem a Maria com la Mare de Déu, ho fem a través de múltiples advocacions repartides arreu. Maria esdevé així sempre propera i avui aquí aquesta seva proximitat s’expressa d’una manera real. Maria, a qui teniu cada dia prop vostre, avui es fa present d’una manera singular, no ja ens vostres cors, també pels vostres carrers.

Inicieu la Setmana Santa posant la mirada en Maria, testimoni privilegiat de la passió de Crist i la primera testimoni també de la seva resurrecció. Perquè en Déu hi ha espai per a l'home, Déu està al nostre costat, i María, unida a Déu, estant tant prop d’Ell ens és model d’esperança certa i consol del poble que camina. Si en Déu hi ha espai per a l'home; també en l'home hi d’haver espai per a Déu. N’hi havia en María, també en nosaltres hi ha d’haver aquest espai per a Déu. Amb la fe obrim les portes del nostre ésser perquè Déu entri en nosaltres, perquè Déu pugui ser la força que ens doni la vertadera vida. Com María en qui la fe, l'esperança i l'amor s’hi combinaren.

Sols en presència de Déu hi ha esperança, nascuda del seu amor i transmesa per la fe en Ell. Crist és el Déu fet home per compartir la nostra humanitat. Ell és el fill de Maria que vol compartir la seva mare amb tots nosaltres. Ell és sobretot el Fill de Déu que amb la seva passió i mort amb la que comparteix la nostra humanitat, ens obre per la seva resurrecció les portes del camí que ens fa ser fills de Déu.

Maria és la Mare de Déu, la mare de l’Església i la nostra mare. Per Déu tot és pur do, per a nosaltres, com per Maria, tot el que ve d’Ell és gràcia. Crist per la seva passió, mort i resurrecció ens obri les portes del cel; allí on ens espera Maria, capdavantera de tota la humanitat, la dona i la mare que estigué sempre al seu costat. Allò que el Senyor li havia fet saber, es va complir.