Diumenge
II de Quaresma / Cicle A
Monestir de Santa Maria de
Valldonzella
Diumenge 1 de març de 2026
Gn 12,1-4a; Salm 32,4-5.18-19.20 i 22;
2Tm 1,8b-10 i Mt 17,1-9
Al llarg del
camí quaresmal en que se’ns convida a dedicar més temps a la pregària, a
renunciar a determinades coses supèrflues i a practicar la caritat amb més intensitat;
en aquest segon diumenge ens surt al pas l’episodi de la transfiguració de
Crist.
En una muntanya
alta, com volent simbolitzar que allí Déu es fa més proper i que la distància amb
Ell s’escurça, allí es manifesta la gloria de Déu. En aquesta escena res no és
secundari. S’hi fa present Moisés, aquell que va guiar al poble a través del desert
cap a la terra promesa i s’hi fa present també Elies, el profeta arrabassat per
un carro de foc que se l’endugué cap al cel. Ells representen l’aliança de Déu
amb el seu poble.
De l’altra banda
Pere, Jaume i Joan, els deixebles més propers a Jesús, el seu cercle més íntim,
aquells que l’acompanyaran en l’angoixa de Getsemaní. Ells representen la nova
Església de Crist.
Jesús és el
pont, el nexe d’unió entre uns i altres, ja que Ell és passat i és futur, ja
que és sempre present.
En aquell indret
alt, la pau i la llum ho omplen tot i els deixebles tant sols són capaços d’expressar
que allí s’hi està molt bé, tant bé que sense pensar en ells mateixos proposen
de fer tres cabanes per acollir als presents.
Al món Tabor,
que és el lloc on s’ubica tradicionalment aquesta escena, es fa un tast del que
és la gloria eterna. Encara que sigui tant sols per uns instants, Pere. Jaume i
Joan saben de primera mà que és la gloria anunciada per Jesucrist. És tant sols
un anunci, ja que perquè aquesta gloria sigui una realitat cal encara que Jesús
pateixi la seva passió i mori en la creu i ressuscitant del sepulcre ens salvi.
La gloria del Senyor, un cop aquest hagi ressuscitat, ho omplirà tot.
A nosaltres no
se’ns acudeix com pot ser l’endemà de la nostra mort, quan un cop passada
aquesta vida que sabem efímera, estiguem en presència del Senyor, quan Ell
decideixi la nostra sort amb aquella misericòrdia de la qual tant sols Ell és
capaç.
Déu
misericordiós és la nostra esperança, una esperança que no és cap quimera, una
esperança de la que Moisès i Elies, amb Pere, Jaume i Joan, ja participen.
Aquest és l’anunci
joiós que hi ha darrera la passió i mort de Crist. Jesús no va morir endebades,
Jesús va morir a la creu per tal de donar-nos la vida, una vida on s’hi està
molt bé, tant bé que ningú voldria abandonar-la i si la conegués tothom la
desitjaria.
En un món on la
violència és moneda de canvia, el missatge de Crist és una crida a la pau i a l’esperança.
Així ha de ser també el nostre missatge, hem de ser evangelitzadors de l’esperança,
portadors de la bona nova del Regne, en definitiva de Crist.
Visquem aquest camí quaresmal posant els ulls en els sofriments del món, posant també i sobretot la mirada més enllà, elevant-la cap allí on tot és llum i pau, allí on hi ha Déu que ens hi espera i ens convida a compartir la seva glòria.