Diumenge
de la setmana III de Quaresma / Cicle A
Monestir
de Sant Daniel
Diumenge
8 de març de 2026
Ex
17,3-7; Salm 94,1-2.6-7.8-9; Rm 5,1-2.5-8 i Jo 4,5-42
El poble
que avançava pel desert conduit per Moisès cap a la terra promesa tenia set,
enyorava l’abundant aigua del Nil i ja ni recordava que la bevia al preu de
l’esclavatge. Avui Jesús a Sicar, aquella població samaritana, Jesús té set,
demana de beure i ho fa a una dona que a més és samaritana, tant inversemblant
era la situació que els deixebles s’estranyaren de que hi parlés tot i no gosar
a preguntar-li res. Jesús ha vingut a trencar les regles, aquelles que
contravenen un principi, un manament que per a Ell és fonamental: el de l’amor.
Com escriu sant Agustí si Crist demana aigua és perquè set de la fe d’aquella
dona.
Vora
aquell pou es trenquen molts convencionalismes perquè allí Jesús predica a una
gentil que a la seva vegada fa saber als seus que aquell home li havia dit tot
el que havia fet, que llegia el fons dels cors exclamaren: «Ara ja no creiem
només pel que tu deies; nosaltres mateixos l’hem sentit, i sabem que aquest és
de debò el Salvador del món» deien els samaritans. La set d’aquesta gent ha
estat satisfeta per la Paraula del Senyor, han fet experiència personal de Déu,
han begut d’aquella aigua viva que beu aquell qui poua en la Paraula de Déu.
La set
acompanya sempre a l’home, ara però l’aigua viva que brolla del cor del Crist
és l’aigua de salvació, prefigurada en l’aigua del baptisme, aquella aigua que
un cop beguda esdevé una font que brolla dins nostre per donar-nos la vida
eterna. L’aigua viva que ens sacia quan adorem a Déu en esperit i en veritat,
quan fem la voluntat del Pare.
La
Quaresma és camí cap a aquesta font d’aigua viva, camí de conversió en el que
ens cal estar atents a la veu del Senyor amb els cors no pas endurits sinó
dòcils a fer la seva voluntat, com ens ha dit el salmista. La Quaresma és el
moment de desitjar pouar aigua viva com la dona samaritana, convertits per la
Paraula de Déu, reconeixent les nostres pròpies culpes, aquelles que com la
samaritana no podem amagar als ulls de Jesús, tot allò que dificulta i destorba
la trobada amb Déu, que ens impedeixen de trobar quelcom per treure l’aigua del
fons del pou.
Era
cap al migdia quan Jesús cansat de caminar s’assegué bonament vora el pou que
el seu Pare havia lliurat a Jacob per calmar la seva set, la dels seus fills i
la dels seus ramats. Era també cap al migdia quan Jesús de la creu estant,
cansat i afeixugat pel sofriment i la solitud, clama tot dient «tinc set».
El món
avui té set de pau, té set de justícia, té set de moltes coses i sembla que les
fonts s’han assecat i dels cors dels homes i dones poc raja l’aigua de la vida
i brolla abundosament la de l’odi i la de la guerra.
Ens ho
ha dit l’apòstol, no és així per Jesucrist, a través d’Ell la fe ens ha donat
entrada en ferm en la gràcia i amb la gràcia, l’esperança en la gloria de Déu,
una esperança que no defrauda perquè és fruit de l’Esperit Sant que ha vessat
en els nostres cors el seu amor. Crist ha mort per amor, ha tingut la valentia
de donar la seva vida estimant-nos i aqu4st amor, malgrat tants signes
contraris com veiem al nostre voltant, és la nostra esperança.
Jesús vora el pou de Jacob, Jesús clavat a la creu, té set, i de la seva set, saciant-la Ell primer, bevent de l’aigua viva que li surt del cor i que ve de Déu, ha esdevingut per a nosaltres aquella font que mai no deixa de rajar, aquella d’on brolla una aigua que apaga la set dels nostres cors per sempre més. Si a Sicar aquella bona dona samaritana li volia calmar la set amb aigua del pou de Jacob, a la creu els seus botxins li voldran calmar burlescament i maldestrament la seva set i adormir-li el dolor amb una esponja xopa de vinagre. Jesús a Sicar donà a aquella dona l’aigua viva de la seva paraula; Jesús a la creu ens la dona a tots nosaltres quan del seu cos ja mort brolla sang i aigua.