Dissabte
de la setmana III de Quaresma
Trobada de docents de religió
Catedral de Girona
Dissabte 14 de març de 2026
Os 6,1-6; Salm 50,3-4.18-19.20-21ab i
Lc 18,9-14
«El paper dels educadors
és un compromís humà, i l'alegria mateixa del procés educatiu és plenament
humana, una flama que «fon les ànimes i de moltes en fa una sola» (S. Agustí, Confessions, IV, 8,13)», deia el papa
Lleó XIV als educadors catòlics en ocasió del pelegrinatge jubilar l’octubre
passat a Roma, al qual alguns de vosaltres vau assistir.
Com educar en la fe i en la joia? Sols es pot fer des de l’autenticitat i des de la coherència entre vida, fe i ensenyament. La fe s’ha de transmetre primer que tot en l’àmbit familiar, si realment la valorem com quelcom que ens omple la vida de sentit, seria un sense sentit no voler fer-la arribar als fills i filles. Aquesta fe té també una dimensió comunitària, la fe viscuda en solitari no seria tal, seria una relació amb Déu incompleta, coixa; per això la comunitat parroquial, la diocesana i l’Església com a comunitat eduquen i acompanyen en el camí de fe.
Quin paper té o ha de tenir doncs la comunitat educativa en aquest procés de creixement de la relació amb Crist i amb la seva Església? N’ha de ser un suport per a uns i un camí de coneixement de Crist per a tots. La fe no s’imposa, es proposa, ho deien tant el papa Benet XVI com el papa Francesc i per proposar-la cal donar-la a conèixer, cal fer-la arribar.
Déu toca el cor de les persones, tant sols Ell pot fer-ho, però cal preparar, ajudar a disposar aquests cors per poder interpretar correctament el missatge que Déu vol fer-los arribar. Podríem dir com el profeta Osees, que acabem d’escoltar, «esforceu-vos per donar a conèixer al Senyor.» És aquesta la tasca que teniu encomanada, no és pas una tasca evangelitzadora de baixa intensitat, ans al contrari, vosaltres esteu en contacte directe amb un grup i ben nombrós que per edat i capacitat de recepció és per naturalesa receptiu al missatge de l’Evangeli; proposant, mai imposant, però no renunciant tampoc mai a fer-lo arribar, perquè aquesta petita llavor, que és la bona nova, qui sap si germinarà avui o demà, però en qualsevol cas farà bé a qui la rep.
Com fer-ho doncs en una societat que essent sovint freda o indiferent, pot arribar a ser fins i tot hostil? Sols es pot fer des de la coherència entre la nostra vida i la fe que volem compartir amb els altres.
Aquell fariseu que pregava al temple satisfet es creia millor que qualsevol altre, però en ell tot era aparença, una mera façana. Ens recorda a una societat com la nostra, que acostumada a la imatge i molts cops poc atenta al contingut, no és pas un model de coherència, ans al contrari, ho és de vaguetat, es mou sovint per emocions. Ens ho recorda la recent nota doctrinal sobre el paper de les emocions en l’acte de fe: «L'anunci de Crist no cerca de mode directe provocar sentiments, sinó testimoniar un esdeveniment que ha transformat la història i és capaç de transformar l'existència de tot ésser humà ocupant el centre de la seva vida: que «Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell» (Jn 3,16). Aquest és el gran impacte que renova la ment i el pensament, amplia l'horitzó de la llibertat, ofereix un nou sentit a la vida i, en funció d'això, dona una nova consistència en obrar de les persones.» (Cor at cor loquitur).
Aquell home, el publicà, que es quedà en canvi un tros lluny, que no s’atrevia ni a aixecar els ulls al cel i es donava cops al pit, era millor evangelitzador, per la seva sinceritat de cor, que el fariseu ostentós i pedant.
L’Església us ha confiat una missió, per a res secundària o insubstancial; cert que es podria haver establert tal com la tenim avui o bé d’una manera diversa; però com a comunitat us hem encomanat fer arribar la bona nova de Crist als qui passen per les vostres aules, la vostra tasca és donar-lo a conèixer.
Per això vosaltres, com tots, heu de viure la fe amb coherència, dient i fent en un mateix sentit, sota la multiplicitat de maneres de viure la fe que enriqueix a la mateixa Església; si no és així el vostre serà el parlar per parlar del fariseu. En canvi si viviu la fe, si compartiu la joia de viure la fe amb els qui tracteu, especialment amb els qui teniu a les vostres aules; la vostra fe arribarà als cors. Donar a conèixer a Jesús i el seu missatge és en els nostres temps, ho ha estat sempre, però cada vegada ho és més, una tasca imprescindible en que família, parròquia i escola han de jugar un paper complementari, cadascun el seu, però amb un únic missatge, el que hem escoltat en el Salm 50: «El que jo vull és amor.» I això ens ho diu Déu mateix.
És fàcil sucumbir als corrents dels nostres temps, que recorden a vegades massa als de fa tot just un segle; nadar contracorrent no ens abelleix, perquè demana més esforç i fins i tot es paga amb incomprensions que a ningú ens venen de gust.
Però l’objectiu és apassionant perquè com deia el papa Francesc: «L'educació catòlica ens compromet, entre altres coses, a construir un món millor, ensenyant la convivència, la solidaritat fraterna i la pau. No podem quedar-nos tancats dins dels murs o les fronteres de les nostres institucions, sinó que hem d'esforçar-nos per sortir cap a les perifèries, per a trobar, mostrar i servir a Crist en el nostre proïsme.» (1 de febrer de 2024). Ben units donem avui gràcies a Déu pel vostre treball i demanem l’ajut de l’Esperit en la vostra tasca.