Divendres
de la setmana II de Quaresma
Santuari
de Santa Maria del Collell
Divendres
6 de març de 2026
Gn
37,3-4.12-13a.17b-28; Salm 104,16-17.18-19.20-21 i Mt 21,33-43.45-46
Les
lectures d'avui ens mostren que no sempre tot és com aparenta ser, que els
designis de Déu i els nostres designis no sempre coincideixen i no ho fan
perquè amb freqüència no entenem que és el més important i ens deixem portar
per coses que en el fons són temporals i només responen als designis de la
nostra voluntat i no ens movem per amor. Els germans de José veien en ell una
nosa, tenien gelosia de l'amor que rebia del seu pare, li envejaven, els
molestava la seva presència i quan van tenir ocasió van intentar desfer-se
d'ell i van creure haver-lo aconseguit, no sospitaven ni per remei que es
retrobarien amb ell en circumstàncies molt diferents, que la seva vida
dependria de la voluntat d'aquest germà del qual volien desfer-se i que mai va
deixar d'estimar-los.
La
història de José, del seu pare, Jacob, i dels seus germans no està tan lluny de
moltes altres històries, que potser no arriben a aquest extrem, però sí que
s'assemblen quant a que busquem a vegades la desaparició, o l'allunyament
d'aquells que ens molesten o que qüestionen la nostra manera d'obrar o de
pensar. Alguns dels germans de José li desitjaven la mort, uns altres com Ruben
consent en un mal menor com vendre'l com a esclau; els uns i els altres estan
d'acord a desfer-se d'ell. José a la fi es reconciliarà amb els seus germans en
una mostra d'amor i de perdó.
Jesús
en l'Evangeli ens mostra una història semblant, un propietari d'una vinya que
deixa la seva propietat a cura d'uns agricultors que no desitgen una altra cosa
que fer-se amb aquell camp, encara que sigui a costa de matar al fill de l'amo.
Òbviament amb aquesta història Jesús es referia a si mateix, Déu *Padre és
l'amo de la vinya, els homes enviats per Déu són els profetes i Crist el seu
fill és l'enviat a qui desitgen matar per a quedar-se amb tot.
Vivim
aquestes setmanes el temps de Quaresma, un temps que és preparació per a la
Pasqua, un temps que és camí cap a la Pasqua que cada any celebrem, però que
també haver de ser un camí personal, que hem de recórrer per a acostar-nos més
a Déu, per a millorar la nostra fe.
Tot
allò que ens acosta a Déu ens acosta als nostres germans i germanes i tot allò
que ens acosta als nostres germans i germanes ens acosta a Déu. Jesús mateix
ens va dir que cal estimar a Déu i als altres, que això és el més important.
I què
podem fer per a mostrar aquest amor? Evidentment no actuar amb el rancor dels
germans de José, ni amb l'ambició d'aquells que cuidaven la vinya. Hi ha coses
que estan al nostre abast, que són més fàcils o que almenys no són tan difícils
i amb elles avancem en l'amor.
Ens ho
suggereix el papa León XIV en el seu missatge de Quaresma quan ens convida: «a
una forma d'abstinència molt concreta i sovint poc benvolguda, és a dir, la
d'abstenir-se d'utilitzar paraules que afecten i danyen al nostre proïsme.
Comencem a desarmar el llenguatge, renunciant a les paraules feridores, al
judici immediat, a parlar mal dels qui estan absents i no poden defensar-se, a
les calúmnies. Esforcem-nos, en canvi, per aprendre a mesurar les paraules i a
conrear l'amabilitat: en la família, entre amics, en el lloc de treball, en les
xarxes socials, en els debats polítics, en els mitjans de comunicació i en les
comunitats cristianes. Llavors, moltes paraules d'odi donaran pas a paraules
d'esperança i pau.»
Sembla
poca cosa, sembla fàcil, però analitzem el nostre dia a dia, vegem quantes
vegades caiem en la temptació d'ofendre, ferir o menysprear als altres i
fem-nos el propòsit d'abandonar aquesta pràctica, no ens serà fàcil, però vegem
de practicar-lo, a poc a poc, encara que sigui a poc a poc i així ens anirem
acostant a l'amor que Déu ens demana.
Moltes
vegades una paraula llançada al vent, encara que després ens penedim i demanem
perdó, ja ha ferit als nostres germans, per això el millor és evitar
pronunciar-la i així ens evitarem haver de reparar.
Ens
deia fa una setmana el papa León XIV a un grup de seminaristes espanyols als
quals va rebre, que hem de viure amb coherència la nostra fe i no ser com un
arbre mort que es manté en peus, però no viu realment perquè en el seu interior
no hi ha vida i està a la mercè del vendaval per a caure i desaparèixer. Viviu
amb autenticitat la vostra fe, no tingueu por de viure-la i que es vegi la
vostra fe en Crist, sereu així evangelitzadors, «fent-nos més disposats i
diligents per a contribuir a edificar la civilització de l'amor», com ens
convida el papa.
_______________________________________________
Las lecturas de hoy nos muestran que no siempre todo es como aparenta ser, que los designios de Dios y nuestros designios no siempre coinciden y no lo hacen porqué con frecuencia no entendemos que es lo más importante y nos dejamos llevar por cosas que en el fondo son temporales y solo responden a los designios de nuestra voluntad y no nos movemos por amor. Los hermanos de José veían en él un estorbo, tenían celos del amor que recibía de su padre, le envidiaban, les molestaba su presencia y en cuanto tuvieron ocasión intentaron deshacerse de él y creyeron haberlo conseguido, no sospechaban ni por asomo que se reencontrarían con él en circunstancias muy diferentes, que su vida dependería de la voluntad de este hermano del que querían deshacerse y que nunca dejó de amarlos.
La historia de José, de su padre, Jacob, y de sus
hermanos no está tan lejos de muchas otras historias, que quizás no lleguen a
este extremo, pero sí que se parecen en cuanto a que buscamos a veces la
desaparición, o el alejamiento de aquellos que nos molestan o que cuestionan
nuestra manera de obrar o de pensar. Algunos de los hermanos de José le
deseaban la muerte, otros como Ruben consiente en un mal menor como venderlo
como esclavo; unos y otros están de acuerdo en deshacerse de él. José al fin se
reconciliará con sus hermanos en una muestra de amor y de perdón.
Jesús en el Evangelio nos muestra una historia parecida,
un propietario de una viña que deja su propiedad al cuidado de unos
agricultores que no desean otra cosa que hacerse con aquel campo, aunque sea a
costa de matar al hijo del dueño. Obviamente con esta historia Jesús se refería
a si mismo, Dios Padre es el amo de la viña, los hombres enviados por Dios son
los profetas y Cristo su hijo es el enviado a quien desean matar para quedarse
con todo.
Vivimos estas semanas el tiempo de Cuaresma, un tiempo
que es preparación para la Pascua, un tiempo que es camino hacia la Pascua que
cada año celebramos, pero que también deber ser un camino personal, que debemos
recorrer para acercarnos más a Dios, para mejorar nuestra fe.
Todo aquello que nos acerca a Dios nos acerca a nuestros
hermanos y hermanas y todo aquello que nos acerca a nuestros hermanos y
hermanas nos acerca a Dios. Jesús mismo nos dijo que hay que amar a Dios y a
los demás, que esto es lo más importante.
¿Y qué podemos hacer para mostrar este amor?
Evidentemente no actuar con el rencor de los hermanos de José, ni con la
ambición de aquellos que cuidaban la viña. Hay cosas que están a nuestro
alcance, que son más fáciles o que al menos no son tan difíciles y con ellas
avanzamos en el amor.
Nos lo sugiere el papa León XIV en su mensaje de Cuaresma
cuando nos invita: «a una forma de abstinencia muy concreta y a menudo poco
apreciada, es decir, la de abstenerse de utilizar palabras que afectan y
lastiman a nuestro prójimo. Empecemos a desarmar el lenguaje, renunciando a las
palabras hirientes, al juicio inmediato, a hablar mal de quienes están ausentes
y no pueden defenderse, a las calumnias. Esforcémonos, en cambio, por aprender
a medir las palabras y a cultivar la amabilidad: en la familia, entre amigos,
en el lugar de trabajo, en las redes sociales, en los debates políticos, en los
medios de comunicación y en las comunidades cristianas. Entonces, muchas
palabras de odio darán paso a palabras de esperanza y paz.»
Parece poca cosa, parece fácil, pero analicemos nuestro
día a día, veamos cuantas veces caemos en la tentación de ofender, herir o
menospreciar a los otros y hagámonos el propósito de abandonar esta práctica,
no nos será fácil, pero veamos de practicarlo, poco a poco, aunque sea despacio
y así nos iremos acercando al amor que Dios nos pide.
Muchas veces una palabra lanzada al viento, aunque luego
nos arrepintamos y pidamos perdón, ya ha herido a nuestros hermanos, por eso lo
mejor es evitar pronunciarla y así nos evitaremos tener que reparar.
Nos decía hace una semana el papa León XIV a un grupo de seminaristas españoles a los que recibió, que debemos vivir con coherencia nuestra fe y no ser como un árbol muerto que se mantiene en pie, pero no vive realmente porqué en su interior no hay vida y está a merced del vendaval para caer y desaparecer. Vivid con autenticidad vuestra fe, no tengáis miedo de vivirla y de que se vea vuestra fe en Cristo, seréis así evangelizadores, «haciéndonos más dispuestos y diligentes para contribuir a edificar la civilización del amor», como nos invita el papa.