Parròquia
de Sant Martí Vell
Dimarts
24 de març de 2026
Sv 4,
7-15; Salm 22,1-3.4.5.6 i Mt 5, 1-12a
La
mort la vivim com un final. Ho és en un cert sentit, però no pas en un sentit
ple. La mort és de fet un pas, des de que Jesús va compartir amb nosaltres la
mort i la va vèncer amb la seva resurrecció, la mort esdevé per a tots
nosaltres el pas de la mort a la vida, d’una vida caduca i efímera a una vida
plena i eterna. La nostra vida aquí a la terra no és però pas ni estèril ni
vana. La vida mateixa és un regal de Déu i sense aquesta vida caduca que a
vegades comporta patiments i frustracions, no hi pas cap possibilitat de viure
la vida en Crist.
Però la vida que Déu ens ha donat i que vivim ara i aquí no és per malgastar-la, és sempre una oportunitat per fer el bé, per viure-la amb intensitat i per viure-la tal com el mateix Crist ens va ensenyar estimant. Els valors que l’omplen no són sovint els mateixos que el món valora; ho hem escoltat tant en la lectura del llibre de la Saviesa com en l’Evangeli segons sant Mateu. No es tracta de valorar aquells barems que la humanitat quantifica, com l’èxit, els béns i qualsevol altra dels objectius excessivament humans; es tracta de posar els dons i talents que Déu ens ha donat a cadascú al servei del Senyor i dels altres.
És aquest el manament que ens va deixar el Senyor, el de l’amor a Déu i als germans. Com escriu sant Joan: «Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu.» (1Jn 4,20).
I què vol dir estimar al germà? Ens ho ha resumit sant Mateu posant-ho en boca de Crist. Estimar vol dir ser pobre d’esperit, plorar, ser humil, tenir fam de justícia, ser compassius i nets de cor o treballar per la pau. Havent viscut així és quan el just trobarà el repòs, perquè el que dona la mesura d'una vida honorable és viure en la mesura de l’amor i és així que Déu dona als seus elegits la gràcia i la misericòrdia, com ens ha dit el llibre de la Saviesa.
Pregar pels difunts és estar en comunió amb ells, no és tant sols recordar-los, que ja de per sí seria bo, és encomanar-los a la misericòrdia de Déu, de demanant-li que havent-los trobat dignes els aculli ara al seu regne.
Déu valora el que hem fet al llarg de la nostra vida. L’Elsa per exemple hauria pogut ben bé guardar-se els beneficis del seu treball per al seu exclusiu gaudi, i hauria estat just, ben legítim. Però va voler, moguda per un fort sentit de solidaritat, dedicar-se als qui necessitaven d’ajut creant una fundació, que dedicada a la memòria del seu pare, fes accions en favor la salut i el benestar humans i esdevenint així la seva obra una "finestra oberta al món".
Ara reposa aquí, en aquesta església que tant estimà, en aquest poble que ajudà a conservar i promocionar. Hi reposa amb els deures fets, hi reposa amb l’esperança de que el Senyor l’hagi rebut amb els braços oberts, Ell que és misericordiós i compassiu i sap que hi ha en el fons dels nostres cors.
Encomanem avui l’ànima de la nostra germana Elsa, demanem-li al Pare que l’aculli al seu Regne i que valori la seva tasca generosa i despresa en favor dels altres.