Diumenge de Rams
La Passió del Senyor / Cicle A
Catedral de Girona
29 de març de 2026
Mt 21,1-11; Is
50,4-7; Salm 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Mt 26,14-27,66
Escriu sant Agustí que «la passió de nostre
Senyor Jesucrist és l’origen de la nostra esperança.» (Sermó 3). Pot semblar
contradictori que la passió i la mort d’un home pugui ser signe d’esperança,
ans al contrari ho prendríem sempre per signe de derrota. Així ho cregueren
tots aquells que van intervenir en la condemna i mort de Crist: els grans
sacerdots, el governador romà, el deixeble traïdor i tots aquells que diumenge
clamaven «Hosanna al Fill de David.» i el Divendres Sant «que el crucifiquin.»
El diumenge tota la ciutat s’agità, l’entrada muntat
en una somera no era un gest ni casual ni banal, era un signe de reialesa i
aquest signe fou entès així pels qui feien ja temps que se sentien incòmodes
amb les paraules, els gestos i el ressò que tenia l’anunci del regne que Jesús
expressava. Uns el rebutjaven de ple perquè els incomodava i els posava en
evidència; per a d’altres era evident que Jesús feia el bé tot i que ells no
sabien d’on li venia tot això.
Aquell home guaria els cossos i les ànimes; ens
ho deia ahir el papa Lleó XIV: «No és casualitat que els gestos realitzats per
Jesús no es limitin a la curació física o espiritual de la persona, sinó que
també comprenguin una important dimensió social i política; la persona sanada
és reintegrada, amb tota la seva dignitat, a la comunitat humana i religiosa de
la qual, sovint precisament per la seva condició de malaltia o de pecat, havia
estat exclosa.» (28 de març de 2026).
Entendre els plans de Déu no és mai fàcil, Déu
actua d’una manera singular, que evidentment no és la nostra; però és que Déu
no està limitat per tot allò que a nosaltres ens coarta la llibertat:
pressions, ambicions, desitjos de poder; tot plegat fruit de l’egoisme, del
pecat que tot ho embruta i tot ho manipula.
La clau per entendre el misteri de la redempció
ens l’ha donat sant Pau en l’himne de la carta als Filipencs. Jesucrist deixant
de banda voluntàriament la seva condició divina es va fer no-res, fins a
prendre la condició d’esclau, s’abaixà fins a morir a la creu per tal de que
Déu l’exalci i nosaltres el reconeguem com a Senyor nostre.
És així com la vida de Jesús canvià radicalment
en tant sols cinc dies i els plans dels grans sacerdots que semblaven triomfar.
Fins i tot Pilat s’adonà que era inútil qualsevol intent per alliberar-lo i es
rentà amb aigua les mans com volent treure’s de sobre la sang d’aquell home que
veia innocent, que sabia que li havien lliurat per enveja i que malgrat tot fou
incapaç de salvar.
Però aquell divendres no triomfà la mort, morint
a la creu Jesús, malgrat haver estat assotat, malgrat haver rebut ofenses i
escopinades i haver-li arrencat la barba, aquell divendres Crist feia triomfar
l’amor, un amor fins a l’extrem. Tenia raó el centurió quan als peus de la creu
exclamava que aquell home era vertaderament el Fill de Déu. La lliçó de la creu
és impartida per aquell qui estimà fins a l’extrem, estimant Ell ens convida
també a nosaltres a estimar.
Quan escoltem el relat de la passió, davant de
Pere, de Judes, de Pilat o de Caifàs nosaltres ens sentim confortats perquè no
som pas com ells; ni hem negat, ni hem traït, ni hem conspirat, ni hem
condemnat a Jesús.
Ell mateix ens diu: «Us ho asseguro: tot
allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi
m'ho fèieu.» (Mt 25,40). Ho recull el mateix evangelista Mateu en el
capítol anterior al que acabem d’escoltar; perquè Crist està en el rostre de
cada germà nostre, tot allò que fem o deixem de fer a un d’aquests més petits,
ho fem o ho deixem de fer al mateix Crist.
Potser ara ja no n’estiguem tant segurs de la
nostra innocència, perquè a un germà nostre potser sí que l’hem negat, potser
sí que l’hem traït, potser sí que hem conspirat contra ell o potser sí que l’hem
condemnat; personalment o col·lectivament, de pensament, de paraula o d’obra, sols
o com a part integrant de la societat, amagats darrera la cridòria dels altres,
com aquells reunits davant de Pilat el matí del divendres.
O és que potser no neguem al Crist quan tanquem
la porta de les nostres societats als qui truquen a la porta i que es juguen la
vida per trobar un lloc digne on viure? No ho fem quan girem la vista cap a un
altra costat per no defensar la vida des del seu mateix inici, fins al seu
final quan vol Déu? O no ho fem per no veure al qui té fam, al qui se li
arrabassa la casa, al qui pateix la guerra o al qui és a la presó, sigui justament
o injustament? Tal volta no estem tant lluny de Pere, de Judes, de Pilat o de
Caifàs; uns per por, els altres per comoditat, els altres per enveja i fins i
tot un per trenta monedes, entre tots el van abandonar, deixant-lo sol aquella
nit, per acabar morint al calvari el dia següent.
Cert que Pere es va penedir i es va acollir a la
misericòrdia de Déu; cert que Judes en va desesperar pensant que per a ell no
hi havia misericòrdia; però ells en cap moment aportaren una mirada d’escalf al
qui en la més absoluta solitud, volent-se fer semblant a nosaltres i captenint-se
com un home qualsevol, afrontava la mort; aquell qui no volent guardar-se
gelosament la seva igualtat amb Déu, tot i ser Fill de Déu, s’abaixà i es feu
obedient fins a la mort i una mort de creu; tot per amor a nosaltres.
Però en aquell moment cabdal del pla de salvació
també hi havia lloc per a la compassió. Una de forçada com la de Simó de Cirene
obligat a ajudar a portar la creu al condemnat; d’altres amoroses com les de Maria
Magdalena, Maria, mare de Jaume i de Josep, i la mare dels fills de Zebedeu, que
tot i mirar-s’ho, de lluny estant, patien amb Ell i per Ell. Fins i tot Josep
d’Arimatea, a qui feia por o bé avergonyia declarar-se públicament deixeble de
Jesús, tragué el valor suficient per anar a demanar a Pilat el cos del
crucificat i posar-lo al sepulcre nou que s’havia fet tallar a la roca per a
ell mateix.
I sobretot la figura de la Mare, de Maria, icona
de l’amor, aquella que en no tenir pecat no te mai por perquè se sap en gràcia
de Déu, plena de la gràcia de Déu.
El fil conductor de la història de la redempció no
és altre que l’amor de Déu per la seva creatura. Ell morí per tots, per Pere,
que acabà confessant-li tres cops el seu amor i morint per Ell, per Pilat, per
Caifàs, fins i tot per Judes.
El seu amor espera la nostra resposta, mirant-lo
de lluny o negant-lo; acollint-lo al nostre propi sepulcre o traint-lo. Tant
com el seu nom està per damunt de tot altre nom, el seu amor està per damunt de
tot amor humà, perquè Ell, que és Déu, és l’amor. Avui aclamat, demà clavat a
la creu, passat demà vencedor de la mort; sempre estimant-nos fins a l’extrem.
Deia ahir el papa Lleó XIV: «el que dona
solidesa a la vida és l'amor; l'experiència fonamental de l'amor de Déu, abans
de res, i després, per extensió, l'experiència il·luminadora i sagrada de
l'amor mutu. I estimar-se recíprocament, si d'una banda requereix estar oberts
a créixer i, per tant, a canviar, per un altre exigeix fidelitat, constància i
disposició al sacrifici en la vida quotidiana.» (28 de març de 2026).
De la creu neix la vida nova, fonamentada en
l’amor de Déu per la seva creatura, un amor fins a l’extrem de morir per a
nosaltres a la creu, pas ineludible de la resurrecció.
Com escriu sant Bernat: «En la creu s'ha
manifestat l'amor gratuït i misericordiós de Déu: “em va estimar i es va
entregar ell mateix per mi.” (Ga 2, 20), per cada home, per tots. La imitació
de Crist és autèntica quan inclou assumir amb Ell el sofriment per amor.»
(Sermó 20).
A això ens convida la passió, mort i resurrecció de Crist.