Missa Crismal

 

Missa Crismal

Catedral de Girona

Dimarts 31 de març de 2026

Is 61,1-3a.6a.8b-9; Salm 88,21-22.25 i 27; Ap 1,5-8 i Lc 4,16-21

Units i conformats a Crist, renunciant a nosaltres mateixos per tal de ser fidels a les promeses que hem fet per complir els deures sagrats envers l’Església; així ens vol el Senyor, moguts sempre pel seu amor. Un dia vam rebre l’Esperit del Senyor per la imposició de les mans i en el seu cas per la unció, vam rebre el ministeri del diaconat, del presbiterat o de l’episcopat per tal de servir a Crist i a l’Església. 

Servir-los vol dir servir al poble sant de Déu en qui Crist habita i que conforma aquesta Església imperfecte encara per la feblesa dels qui la composem, però perfecta en tant que és anunci de l’Església celestial a la que Crist ens crida a participar a tots i a nosaltres a anunciar-la seguint la crida del Senyor. 

La nostra és una Església pobre, pobre en recursos humans, pobre en nombre; però sempre esperançada i rica en fidelitat. No s’hi val plànyer-se de temps passats, ni foren millors, ni tant esplendorosos com a vegades l’enyorança ens mou a pensar. Déu vol que visquem cada temps, el temps concret que ens pertoca de viure i que ho fem amb fidelitat, esperit de servei, joia i esperança. 

Hem viscut en el darrer any la mort del papa Francesc i l’inici del ministeri del papa Lleó XIV.  Del primer ens queden moltes coses al cor, el seu ha estat un pontificat centrat en la misericòrdia i l’esperança, trets definitoris dels anys sants de 2016 i 2025. El papa Francesc des de la proximitat i la simplicitat ens ha volgut marcar així el rumb cap a l’any sant 2033 en que, si Déu vol, celebrarem el bimil·lenari de la redempció. 

Ben aviat hem vist com l’Església, sota el guiatge ara del papa Lleó XIV, segueix fent camí per abordar els reptes que avui ens planteja el món i fer-ho des de la sinodalitat com a eina nova i antiga alhora, nova en tant que ha estat adoptat com a mètode, antiga pel seu origen apostòlic que ha conservat la vida monàstica al llarg de tots aquests segles. Escoltar el consell de tots és una manera de viure la fe que sant Benet estableix per a les comunitats monàstiques i que avui, quan encara ens toca viure l’aplicació en fidelitat i esperança del Concili Vaticà II, ens pot ajudar a avançar en la comunió sempre imprescindible i sempre necessària. 

Ahir mateix ho recordava el papa Lleó XIV dient que: «la sinodalitat, promoguda pel Papa Francesc com una cosa fonamental per a la vida de l'Església, es tradueix, en el monestir, en la pràctica quotidiana del «caminar junts», en l'escolta recíproca, en el discerniment comunitari sota la guia de l'Esperit Sant, en comunió amb l'Església.» 

La comunió també ha de traduir-se en compromís; amb serveis diferents, però amb un únic esforç per sostenir units l’Església; caminar junts és sempre garantia de fidelitat a l'Evangeli; junts i en harmonia, tractant d'enriquir a l'Església amb el propi carisma, però tenint en el cor el desig de ser un únic cos del qual Crist és el Cap. (Cf. Lleó XIV 12 de juny de 2025). Masses vegades causa més danys el foc amic que el que ve de fora de l’Església; la critica per la crítica, la demonització del qui no comparteix en la seva totalitat la nostra manera de viure la fe, són enemics de la comunió i de l’amor a Déu i als germans. 

La nostra és una situació de pobresa, cert, però la pobresa pot ser fecunda si la vivim amb generositat i en comunió. L’Església viu com una gran família, la diversitat de carismes, cadascun d’ells pot aportar quelcom i entre tots tenim el repte de configurar una estructura i unes línies d’actuació que ens permetin afrontar els reptes que avui ens planteja el món. No som ja l’Església oficial i oficialista d’altres temps, però no era aquella tampoc una situació ideal, perquè sovint la convenció social ofegava la sinceritat del cors. L’Església dels nostres temps ha de ser una Església més espiritual, més pobra i menys política: una Església dels petits, com deia el papa Francesc. 

També el papa Benet ens va demanar de preparar-nos per a ser una Església més petita; ell havia anunciat l’any 1968 que: «L'Església es farà petita, haurà de començar tot des del principi. Ja no podrà omplir molts dels edificis construïts en una conjuntura més favorable. Perdrà adeptes, i amb ells molts dels seus privilegis en la societat. Es presentarà, d'una manera molt més intensa que fins ara, com la comunitat de la lliure voluntat, a la qual només es pot accedir a través d'una decisió.» 

No ens ha de fer por el repte, malgrat ser nosaltres fràgils gerres de terrissa (Cf. 2Co 4,7). Si hem rebut el do de l’Esperit es per seguir portant la bona nova als desvalguts, per proclamar als captius pel pecat la llibertat, per portar la llum de la fe als qui tenen els ulls encegats per les mires massa temporals d’aquest món; en definitiva estem cridats a ser fidels testimonis de la resurrecció de Crist, que és el qui és, el qui era i el qui ha de venir. 

Entre els reptes que tenim al davant hi ha un ampli sector de la joventut que cerca resposta a les grans preguntes que de sempre ens ha plantejat la vida. Una joventut que no es conforma amb les respostes sorgides del materialisme que lluny d’haver desaparegut resisteix cada vegada amb més força i més mitjans, centrant els objectius polítics i socials. 

La nostra és una joventut que s’acosta a l’Església per rebre el catecumenat o viu la fe des dels diferents moviments que miren d’ajudar a descobrir la fe, una fe que sempre cal viure dins de l’Església, en comunitat, en la parròquia, en l’Església diocesana i en l’Església universal sota el guiatge de Pere. «La comunitat eclesial està cridada a reflectir la comunió de les persones divines (...) Només així es pot experimentar la plenitud de l’amor de Déu.» (El cor parla al cor, 23). Tots plegats estem cridats a viure la fe en comunió, malgrat les nostres febleses tant físiques com morals, penedint-nos d’elles i mirant de superar-les, no posant mai per endavant la particularitat a la comunitat. 

L’Església, essent una, acull diverses sensibilitats, però ens uneix a tots la cerca de Déu, no caient en el risc del desig de superioritat insolidari. Ens ho diu sant Pau: «Què us fa pensar que sou superiors als altres? Què teniu que no hàgiu rebut? I si ho heu rebut, per què us en glorieu com si ho tinguéssiu de vosaltres mateixos?» (1Co 4,7). 

On no hi ha comunió no hi pot haver evangelització, perquè la fe es viu en comunió i els qui s’acosten a l’Església, si hi veuen disputes vanes i estèrils, no hi reconeixen a Crist. Tenim davant els ulls el repte de viure la fe en aquesta comunió envigoridora, enmig d’un món cada cop més polaritzat pels extremismes que busquen la confrontació i no pas la comunió i aquest, el de la confrontació, és un risc que també pot afectar a l’Església. 

Ens ho deia el papa Lleó XIV en l’homilia d’inici del seu pontificat, unes paraules que val la pena que recordem: «voldria que aquest fos el nostre gran desig: una Església unida, signe d'unitat i comunió, que es converteixi en llavor per a un món reconciliat. En el nostre temps, veiem encara massa discòrdia, masses ferides causades per l'odi, la violència, els prejudicis, la por al que és diferent, (...). I nosaltres volem ser, dins d'aquesta massa, llevat d'unitat, de comunió i de fraternitat. Nosaltres volem dir-li al món, amb humilitat i alegria: mireu a Crist! Acosteu-vos a Ell! Acolliu la seva Paraula que il·lumina i consola! Escolteu la seva proposta d'amor per a formar la seva única família: en l'únic Crist on nosaltres som un.» (18 de maig de 2025). 

No podem, ni hem de renunciar a continuar anunciant l’Evangeli als qui cerquen respostes, explicant-lo als qui havent-se allunyat de l’Església per una o altre raó no han perdut la fe en Crist, però potser sí que han perdut la confiança en nosaltres. I fer-ho atenent alhora als qui ja viuen la fe dins de l’Església. Ens cal repensar i refermar la família i la parròquia com a eixos de l’anunci de l’Evangeli, com a esglésies domèstiques on iniciar-se i avançar en la fe. 

Per a aquesta tasca, que ha de ser el centre de la nostra activitat, ja no en tenim prou amb els ministres consagrats, reduir-ho a la nostra simple tasca seria inadequat al concepte d’Església que ens ha llegat el Concili Vaticà II i a la idea de sacerdoci universal que s’hi planteja. Des d’una nova organització, més àgil i dinàmica, hem d’afrontar els reptes, cadascun des del seu paper per entre tots fer arribar Crist al qui el cerca i a qui no sap encara que Crist el cerca a ell. 

Aquesta comunió es veu avui obstaculitzada per un clima cultural que afavoreix l'aïllament o l'autoreferencialitat. Cap de nosaltres està exempt d'aquestes insídies que amenacen la solidesa de la nostra vida espiritual i la força del nostre ministeri; però hem de vigilar perquè, a més del context cultural, la comunió i la fraternitat entre nosaltres també troben alguns obstacles, o bé personals o bé per dir-ho així «interns», que afecten la vida eclesial de la diòcesi, a les relacions interpersonals i també al que tenim en el cor, especialment el sentiment de cansament perquè vivim fatigues particulars, perquè no ens sentim compresos i escoltats, o per altres raons que ens poden abocar a caure en l’abandó o el pecat. Ens cal tenir cura sobretot de la nostra ànima, vetllant per tenir temps per a la pregària personal i pel contacte sovintejat amb la Paraula de Déu, temps per demanar ajuda quan ens cal, temps per fer un recés i aprofitar aquest temps com una gràcia per retrobar en el nostre ministeri la frescor d’aquella crida que el Senyor ens va adreçar un dia i que ens continua adreçant cada dia, un temps reservat per a Déu. (Cf. Lleó XIV 12 de juny de 2025). 

No ens podem permetre d’assecar-nos espiritualment quan hi ha tanta set de Déu al nostre voltant, però alhora ens cal optimitzar els recursos personals, perquè arribar a l’esgotament, especialment dels nostres cors, no ens pot portar a res de bo. 

Ens deia el papa Lleó XIV als seminaristes convocats a Roma el passat 28 de febrer: «Es diu que els arbres “moren dempeus”: romanen alçats, conserven l'aparença, però per dins ja estan secs. Una cosa semblant pot succeir en la vida del seminari o d'un seminarista —i més tard en la vida d'un sacerdot— quan es confon la fecunditat amb la intensitat de les activitats o amb la cura merament exterior de les formes. La vida espiritual no dona fruit pel que es veu, sinó pel que està profundament arrelat en Déu. Quan aquesta arrel es descura, tot acaba assecant-se per dins, fins que, silenciosament, s'acaba per “morir dempeus”.» 

El que ens dona saba nova és la pregària i el contacte amb la Paraula, si els nostres cors s’assequen no podrem transmetre als qui se’ns apropen altra cosa que buidor i correm el risc de caure nosaltres en el nostre camí cercant compensacions que en cap cas ens poden satisfer perquè són fruit de la infidelitat. 

Donem gràcies avui al Senyor pel vostre ministeri, pel vostre treball i pel vostre servei a l’Església de Girona. Gràcies especialment a Mossèn Àngel Caldes que celebra el seu setanta-cinquè aniversari d’ordenació sacerdotal i a Mossèn Cinto i Mossèn John William pels seus vint-i-cinc anys de servei com a preveres. 

Gràcies per la vostra tasca, gràcies per com acolliu als qui truquen a la nostra porta cercant a Déu, gràcies per esmerçar tantes hores al servei pastoral que tenint l’Eucaristia com a centre, essent dispensadors dels misteris de Déu, abasta tants altres aspectes imprescindibles. Gràcies per la vostra implicació en aquest procés d’adaptació de la nostra organització per tal de que a partir d’aquesta puguem servir millor al Poble sant de Déu amb els dons i recursos que Déu ha posat avui al nostre abast. 

I des de l’agraïment us encoratjo a mirar el futur amb esperança, tot demanant al Senyor noves vocacions sacerdotals i diaconals, que ens calen i molt, i alhora encoratjar també als fidels laics a col·laborar i a implicar-se en el dia a dia i en el futur de la nostra Església de Girona, tant des dels ministeris laicals, com des dels consells parroquials, catequistes, monitors i tants d’altres llocs on poder servir a l’Església amb fidelitat i esperança. 

No hi ha fórmules màgiques, no esperem fórmules magistrals a les que adherir-nos o oposar-nos-hi frontalment. Tot depèn del nostre treball col·lectiu, d’unir esforços, de procurar el millor per a la comunitat; en definitiva de viure la fe centrats en Crist i en comunió. Tot depèn de tots i tots depenem de Crist, al qual demanem que ens porti tots junts a la vida eterna (RB 72,12).