Diumenge de Pasqua: la resurrecció del Senyor. Vetlla pasqual

Diumenge de Pasqua: la resurrecció del Senyor

Vetlla pasqual / Cicle C

26 de març de 2016

Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Lc 24,1-12

Les dones que havien acompanyat Jesús des de Galilea, seguiren el seu cos fins al sepulcre, el van veure i veieren també com hi dipositaven Jesús: Per observar el repòs del dissabte esperaren al diumenge per tornar-hi i acabar el que s’havien deixat per fer, preparar el cos per la sepultura. Jesús ha acceptat el camí de la mort fins al final, un camí aparentment amarg, sense més esperança que un sepulcre ple. Les dones cerquen un mort però no el troben, perquè no poden buscar aquell qui viu entre els morts. El sepulcre és buit.

Aquest és el primer i més evident signe de la resurrecció; aquell cos mort a la creu que elles havien vist dipositar, no està al lloc on l’havien deixat. Heus aquí una evidència. Les dones es pregunten quina pot ser la causa i la resposta els ve per la fe; dos homes amb vestits resplendents els anuncien el que no han sabut interpretar, tot i que el mateix Jesús els ho havia anunciat: Crist ha ressuscitat. És el primer signe i les que n’han estat testimonis no són cregudes pels apòstols, a ells això els sembla una quimera. Pere inicia el primer el camí particular vers la fe en la resurrecció de Crist; corre al sepulcre, el veu buit i, com abans que ell les dones, es pregunta que ha pogut succeir. Les dones i Pere han vist, però encara no han cregut, fan el primer pas en el camí de la fe i la vida de fe es fonamenta en l’amor. Ara es pregunten sense descartar cap hipòtesis ni humana ni transcendent davant la tomba que singularment és buida, el cos no hi és i el llençol està tot ben plegat.

Durant quaranta dies el ressuscitat s’apareixerà, parlarà i menjarà amb els seus; però això serà després de que vegin i creguin. Crist ressuscitat no és com Llàtzer, un retornat a la vida mortal; no és una fantasma que pertany al regne dels morts; els encontres amb el Ressuscitat no són unes experiències místiques. La resurrecció és un esdeveniment dins de la història que trenca amb l’àmbit històric i va molt més enllà. No és un esdeveniment històric com ho han estat el naixement de Jesús, els seus miracles, la seva predicació, la seva  passió i la seva mort; és quelcom completament nou. Amb la resurrecció de Crist la vida de l’ésser humà s’obre a una nova dimensió, Jesús pertany ara del tot a l’esfera divina i eterna, en cos i ànima.

Aquesta nit és diferent a totes les altres nits. Perquè si una nit el Fill de Déu  fet home, nasqué com un infant, avui, aquesta nit, que sempre és present, mai passat, ni futur; escoltant la Paraula i participant del misteri de la tomba buida tenim part en la victòria de Crist sobre la mort i el dret a poder viure amb Ell en Déu. Aquesta és la nit que s’ha fet tota claror com el dia. Ni Abraham, ni Moisès, ni cap dels profetes veieren això, la victòria de la vida sobre la mort. Ara tots hem passat amb Crist i per Crist de la mort a la vida. Si escoltem els testimonis  amb el cor i l’orella atenta i ens obrim als signes amb els quals Crist dona fe d’ells i de si mateix, aleshores, sols aleshores veurem i creurem. Correm com les dones i Pere vers el sepulcre portem-hi els aromes de la compassió, de la discreció i de l’amor, sols aleshores el trobarem buit i cercarem a aquell qui viu.

Perquè Ell és la resurrecció i la vida, els qui creiem en Ell encara que morim viurem i tots aquells que vivim i creiem en Ell, no morirem mai més. Ell vertaderament ha ressuscitat. Ho creiem, això?[1]

---

[1] Jn 11,25-26

Divendres Sant: La Passió del Senyor

DIVENDRES SANT: LA PASSIÓ DEL SENYOR

25 de març de 2016

Is 52,13-53,12; Salm 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

Jesús s’adreça a Déu, al Pare, i Déu l’escolta; però nosaltres sovint sols veiem un home castigat, assotat, humiliat, la sort del qual no preocupa a ningú, que ha estat abandonat per tots i per Déu. Però és gràcies a aquest abaixament que ens ha fet justos i Déu mateix l’ha exalçat. Aquesta és la gran contradicció als nostres ulls humans de la passió i mort de Jesús, aquest és el misteri de la creu; per acomplir la seva missió Jesús pateix i patint comparteix plenament la nostra condició humana, mai no li podrem retreure que es va guardar gelosament la seva igualtat amb Déu sinó que es va fer com un home qualsevol. El relat del quart Evangeli ens presenta un Jesús plenament conductor dels esdeveniments, és Ell qui porta la iniciativa; és Ell qui surt a l’encontre dels qui van a cercar-lo, és Ell qui decideix que els seus deixebles marxin, és Ell qui mana guardar l’espasa a Pere, és Ell qui recrimina al guarda del summe sacerdot perquè li pega, és Ell qui interroga a Pilat sobre d’on ve el que li diu, és Ell qui confia la seva mare al deixeble estimat, és Ell qui es declara rei i testimoni de la veritat i és Ell qui conclou que tot s’ha acomplert. Perquè el sofriment i la humiliació ocupen un segon pla mentre que la vertadera reialesa de Jesús esdevé central amb el títol messiànic de rei dels jueus. La mort de Jesús apareix envoltada d’un sentiment de plenitud, és el moment culminant del pla de Déu, la manifestació de la seva gloria. El moment intens en que Jesús lliura el seu esperit, el moment de l’anada al Pare, de la glorificació que ha anat anunciant al llarg de la seva vida terrena, mentre del seu costat brolla sang i aigua, símbols de l’Esperit promès, prefigures del baptisme i de l’Eucaristia i als peus de la creu hi ha la mare i el deixeble estimat prefiguració de la comunitat cristiana.

“Qui busqueu?” (Jn 18,4) Pregunta Jesús als qui van a agafar-lo; el mateix que havia preguntat a Andreu en seguir-lo quan Joan Baptista l’havia reconegut com l’anyell de Déu. Ara busquen a Jesús per matar-lo, perquè la seva paraula no té lloc dins del seu cor, perquè ha dit la veritat que ha sentit de Déu. Han sortit ha buscar un malfactor hi han trobat, sense reconèixer-la, la veritat de la qual Joan ja va donar testimoni, la veritat que ens fa lliures. I la veritat què és? Pregunta Pilat. La veritat és Ell, que és camí veritat i vida, però per reconèixer-la cal l’Esperit, que ens condueix cap a la veritat sencera.

Jesús ens diu que ha arribat la seva hora. L’hora del glorificar el Fill, perquè tal que el Fill glorifiqui al Pare. L’hora de la seva mort, del seu empresonament, dels trasbalsament, de la torbació i de la prova. L’hora de passar d’aquest món al Pare, ara és l’hora de la glorificació. Tota la vida de Jesús situada en aquesta clau de volta que és la seva mort entesa com a glorificació per a Ell i com a salvació per a nosaltres; així amb la mort vencerà la mort. La mort que ha presidit tota la seva vida i ara assoleix el caràcter de punt culminant. Ell ha dit: “sé d'on vinc i on vaig. Però vosaltres no sabeu d'on vinc ni on vaig.” perquè “Vosaltres judiqueu amb criteris purament humans.” (Jn 8,14) I la glorificació del Fill de l’home no respon a criteris humans sinó al pla de Déu.

Els qui busquen un malfactor troben a qui respon “Jo soc” (Jn 18,5), és a dir a Déu ja que aquest és el títol diví per excel·lència. Troben aquell que és proclamat a la creu com a rei per Pilat, davant el rebuig del seu poble; però el seu reialme no és d’aquest món. Aquell que ha estat vestit amb una túnica sense costura, com una vestimenta sacerdotal; però el seu és un sacerdoci nou. Aquell que ha confiat la seva mare, la nova Eva, al deixeble estimat, Maria, la dona que a Cana no havia reconegut que l’hora encara no havia arribat, ara al peu de la creu rep el títol de mare del deixeble estimat, és a dir de tot cristià perquè la seva és una nova Església.

Tot ha  culminat, tot allò que el Pare li havia confiat i l’Escriptura havia anunciat. Ara resta el dolor, la set, el silenci, la injustícia; però la llavor no ha mort en va, l’arbre de la creu germinarà el tercer dia i donarà fruit abundant, un fruit que s’escamparà per tota la terra.

Dijous Sant: Missa vespertina de la Cena del Senyor

Dijous Sant: Missa vespertina de la Cena del Senyor

24 de març de 2016

Ex 12,1-8.11-14; Salm 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

Ha arribat l’hora, l’hora de passar d’aquest món al Pare, l’hora de retornar al Pare per acomplir la missió redemptora per la qual el Fill de Déu es feu home. Estem al darrer sopar, Jesús trenca amb allò establert, l’acció de Jesús no respon a cap ritual pràctic, el seu és un gest fruit d’una decisió lliure, vol expressar amb un llenguatge ben expressiu, el llenguatge dels gestos, l’acompliment de la profecia en Ell acomplerta i el seu significat va més enllà de l’acció realitzada, expressa la identitat de Jesús com el qui es lliura pels altres, el qui serveix; un servei fruit de l’amor que és la conclusió, el missatge, el resum de tota l’acció de Jesús, el mestre i Senyor com fan bé d’anomenar-lo i que ara assumeix el paper de servent. Jesús ha volgut que els dotze comparteixin amb Ell un sol pa i un sol calze. Un sopar que no prendrà tot el seu sentit fins el diumenge al matí quan el sepulcre apareixerà buit. Arribada l’hora, en un gest sorprenent Jesús actua com el servent, Ell que seu a taula, que presideix l’àpat, que ha donat als seus deixebles les instruccions per preparar el sopar i amb tot decideix actuar com qui serveix i fent-ho trenca normes i convencions. Un gest que encaixa amb una vida concebuda com a servei i humilitat per això el quart Evangeli ens el presenta com a quelcom que revela la comprensió més íntima i profunda de Jesús, la manifestació del seu amor. Però ara els seus no entenen això que fa, ho entendran després; tot i que el missatge és clar, Ell ha donat exemple i l’ha donat perquè fem com Ell ha fet. Jesús ha fet de la seva vida una vida de servei als altres i ara, arribada l’hora, paraules i fets formen un tot inseparable. La benedicció i l’acció de gràcies precedeixen la partició del pa i l’oferiment de la copa; tot té un sentit de donació personal. La donació de la seva vida que prefiguren la universalitat de la salvació per a tots aquells que mengin i beguin de la font de salvació. I un gest de servei s’uneix a aquesta nova aliança i caracteritza el darrer sopar, un gest de Jesús sobtat, sorprenent i significatiu; un gest central, paradigmàtic de tota la seva vida. Així Jesús mostra com ha entès la seva missió, com entén la seva mort, com un compartir el seu amor servint. Una donació i un servei que expliquen la vida de Jesús i ens projecten cap al banquet del Regne. Són fruit de l’amor, de la caritat, de la misericòrdia;  del seu amor fins a l’extrem. Essent gran, essent el Fill de Déu, es fa servidor, servint mort, morint ressuscitarà. Ens ha donat exemple perquè nosaltres ho fem tal com Ell ens ho ha fet. El Senyor ens neteja amb la força del seu amor, un amor fins a l’extrem. Rentar-nos els peus els uns als altres significa sobretot perdonar-nos permanentment, tornar a començar junts sempre de nou, encara que ens pugui semblar inútil. Significa perdonar-nos els uns als altres suportant mútuament les flaqueses dels altres i acceptant que els altres suportin les nostres; compartint la força de la paraula de Déu i participant i fent participar de l'amor de Déu, un amor fins a l’extrem. És el manament nou que ens dona el Senyor: Que ens estimem els uns al altres tal com Ell ens ha estimat, que fem tal com Ell ens ha fet, que seguim el seu exemple. Rebent el cos i la sang de Crist compartim de la seva mort i resurrecció, imitant el seu gest de servei participem de la seva salvació.

Diumenge de Rams: La Passió del Senyor

DIUMENGE DE RAMS: LA PASSIÓ DEL SENYOR / Cicle C

20 de març de 2016

Lc 19,28-40; Is 50,4-7; Salm 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Lc 22,14-23,56

«Jo em comporto amb vosaltres com el qui serveix»[1]. Aquell a qui el Pare ha donat una llengua de mestre, aquell a qui ha parlat a cau d’orella , que no s’ha resistit, ni s’ha fet enrere, que no s’ha guardat gelosament la seva igualtat amb Déu, que s’ha fet semblant als homes i ha acceptat la mort i una mort de creu; és el qui ha vingut a servir i a servir fins a l’extrem. Tot està en mans de Jesús, la nostra salvació, la nostra redempció. Jesús ha instaurat la nova aliança amb els seus, fins i tot amb aquell que sap que l’ha de trair, amb aquells que han perseverat en els moments de prova i que ara, arribada l’hora, han compartit un lloc a la taula del Regne i la mateixa reialesa amb Ell. Tots hauran de passar la prova, defalliran, el negaran però a la fi penedits enfortiran als seus germans, envigoriran l’Església de Jesús perquè Ell els ha de menester. Abans que tot, havent compartit el pa i el vi, el seu cos i la seva sang amb els seus; Jesús prega i s’angoixa amb tanta intensitat que la seva suor és com gotes de sang i la seva, és una angoixa de mort tant gran que el Pare li envia el confort d’un àngel mentre Jesús prega encara més intensament. Els seus, aquells qui fins ara han perseverat, primer s’adormen de tristor, després volen atacar als qui venen a agafar-lo amb l’espasa però a la fi es dispersen, el deixen sol, el neguen i la por guanya el seus ànims. Jesús el servidor a qui Déu exalçarà, prega en la solitud i com Maria en l’anunciació rep la visita d’un àngel. El text de l’evangelista Lluc ens presenta aquesta escena amb molta força i plasticitat, ens presenta a Jesús al límit del sofriment que pot aguantar un esser humà, tant de sofriment que la suor sembla gotes de sang i davant del seu sofriment el Pare li envia un àngel per confortar-lo. Lluc que ens presenta a Jesús pregant després del seu baptisme; pregant quan les multituds el cerquen per fer-lo rei; pregant abans d’escollir als dotze; pregant en la transfiguració; ens mostra a Jesús pregant en el moment definitiu, arribada la seva hora; Jesús prega fins i tot a la creu demanant al Pare el perdó pels seus botxins.

Jesús prega per passar de l’anunci a la realitat, per acceptar el pla de Déu, del seu Pare, per donar el seu fiat com Maria la seva mare el va donar i així es pugui acomplir la nostra salvació. Si un àngel anuncià a Maria l’encarnació del Fill de Déu un altre àngel ajuda i conforta al Fill de Déu fet home davant el cimal de la nostra salvació. Si Maria es contorbà i donà el seu si, Jesús s’angoixa i accepta el seu destí; en ambdós casos de la seva acceptació depèn la nostra salvació.

L’angoixa de Jesús acaba amb l’acceptació final; no és la victòria de Déu sobre l’home, no és la claudicació de la humanitat davant de la divinitat; és la victòria de la vertadera humanitat, de l’home com a criatura de Déu. Jesús acceptant definitivament la voluntat de Déu ens obre les portes de la vida eterna. No és una acceptació passiva, no és lliura al que li vulguin fer; és una acceptació positiva, voluntària, activa; Jesús va a l’encontre dels qui el cerquen per matar-lo i això significa que l’esperança és més forta que l’angoixa. És la lluita portada fins al límit amb confiança en la força del projecte de Déu, en la força de la crida, de l’amor i del perdó. Jesús arriba a la convicció de que la seva missió no és absurda, té un sentit, el gran sentit de culminar la història de la salvació. Jesús prega encara a la creu, quan la solitud total es mostra més crua que mai, en l’inici de la glorificació quan Jesús se sent sol de nou, però confiat en el Pare, al qui confia el seu darrera alè de vida. És l’anunciada salvació que arriba per a tots; pel lladre penedit que penja a la creu vora Jesús, per Simó de Cirene que a desgrat s’ha carregat la creu del Salvador; també arriba, tot i que no la reconeguin, pels qui han bramat per la seva mort i pels qui l’ha consentit i els qui l’han decidit. Arriba pels seus que han fugit esporuguits. Arriba sobretot per aquelles dones que fidels l’han seguit fins al sepulcre i han vist com hi dipositaven el cos; perquè Ell els ha de menester a tots.

Ara el sepulcre resta trist, silenciós, solitari, aquest serà el lloc on de nou un àngel anunciarà la victòria de la vida sobre la mort. Ara hi ha lloc pel temor, però aquest temor va seguit de la caritat que sepultada amb Crist, és enterrada amb Crist, i ressuscitarà amb Crist[2]. Fem camí vers la Pasqua compartint amb els germans el centre del misteri de la salvació: la passió, mort i resurrecció de Crist, el nostre Salvador.

---

[1] Lc 22,27.

[2] S. Ambròs Comentari sobre el Salm 118.