Divendres de la setmana
XXII de durant l’any
1Co 4,1-5; Salm 36; Lc
5,33-39
MARIA TESTIMONI DE LA
RESURRECCIÓ
Novena Mare de
Déu de la Serra
Ha
passat el drama de la creu, el silenci ha succeït als crits de la gent, als
cops dels fuets i dels martells i als laments del mateix Jesús des del calvari;
el silenci del dissabte ha succeït al batibull i a l’avalot del divendres.
Maria s’ha retirat del calvari, el seu fill estimat ha estat crucificat, l’han
mort i amb una mort de creu, ignominiosa, cruel i vergonyant; quasi bé tots
l’han abandonat. Maria ha quedat sola amb alguna de les altres dones que
seguien a Jesús i amb el deixeble estimat i encara gràcies que alguns dels
seus, vencent la por, han aconseguit de Pilat de poder dipositar el cos del seu
fill en un sepulcre nou i li han estalviat a la mare el dolor afegit de veure’l
en una fosa comuna amb altres executats com era el costum. Per a uns el
dissabte és un temps de decepció i de por, per a d’altres d’incertesa, però per
Maria és el moment per a l’esperança confiada.
L’endemà
arriba el primer dia de la setmana, tres dies després del drama de la creu el
sepulcre, on el cos de Jesús havia estat dipositat, apareix buit. Davant del
misteri del sepulcre buit són de nou diverses les reaccions: por, desconcert,
dubte. Però hi ha algú que no dubte, que no té por, que creu des de sempre i
sap que Jesús viu i aquesta és Maria.
La
tomba buida és descoberta al matí del diumenge, per les dones que han
acompanyat a Maria aquets dies i l’àngel els ha anunciat que el cos d’aquell a
qui anaven a ungir amb olis aromàtics, aquell qui creien mort vivia i tot
seguit les dones han anat a anunciar-ho als apòstols però «les seves paraules els van
semblar un deliri, i no se les van creure.»[1] Allí hi ha acudit també
vencent la por i moguda per l’amor Maria Magdalena que ha vist la pedra fora de
lloc i el sepulcre obert, també ha anat corrents a avisar als deixebles i en
tornar ha vist Jesús però primer en mirar-lo amb la mirada humana l’ha pres per
l’hortolà, i tant sols quan Ell l’ha cridada pel seu nom li ha respost rabuní, mestre meu i s’ha llençat als
seus peus amb un va intent de retenir-lo. Pere i Joan tot just abans advertits
per Maria Magdalena també hi han anat però tot i que el deixeble que Jesús tant
estimava ha vist i ha cregut ni l’un ni l’altre no han entès encara el sentit
de les escriptures que vaticinaven el triomf de Jesús sobre la mort i confosos
han retornat a casa, segurament al costat de Maria.
Ja
al vespre Jesús ha anat a la recerca dels deixebles i se’ls ha presentat, però
un d’ells, Tomàs, que no hi era no ha cregut perquè no ha vist; també s’ha
mostrat a dos que anaven a Emaus i que quan l’han vist partir el pa, quan l’han
mirat amb els ulls de la fe, han cregut i han retornat amb els altres deixebles
per anunciar-ho entre la joia i el desconcert.
En
dotze ocasions, segons els relats del Nou Testament, Jesús s’ha aparegut als
seus, però ni un sol cop parla de cap aparició a Maria, que resta amb els
deixebles.
No
cal que Jesús s’aparegui a la seva mare, Maria ja és ella mateixa la icona de
la confiança, de la fe en el pla salvífic de Déu. Maria ha cregut des del
mateix començament, des del moment concret en que l’àngel li ha comunicat que
concebrà un fill i ella ha respost «Sóc la serventa del Senyor: que es compleixi en mi la
teva paraula.»[2]; com ens ha dit avui sant
Pau Maria és l’administradora del que Déu s’ha proposat, res més que una
servidora de Crist. Maria és introduïda definitivament en el misteri de Crist a
través de l’esdeveniment de l’anunciació de l’àngel[3],
i en creure assumeix el pla de salvació de Déu encarnat en Jesucrist, des de la
concepció en el ventre virginal de Maria de Jesús fet home fins a la
resurrecció, passant per la missió i la creu; per això Elisabet ha clamat: «Feliç tu que has cregut:
allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà.»[4]
És
Maria la que dipositada tota la seva confiança en el seu fill indica a Cana «Feu tot el que ell us digui.»[5], un símbol de la seva fe.
Perquè la maternitat de Maria és enriquida amb la seva fe i és aquesta fe la
que ens l’apropa i ens en fa un model. «Mentre Jesús parlava, una
dona alçà la veu entre la gent i li digué: Sortoses les entranyes que et van
dur i els pits que vas mamar! Però Ell va respondre: Més
aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden!
»[6]; Maria l’ha criat però
també ha escoltat la paraula de Déu, transmesa per l’àngel en el moment de
l’anunciació, i la ha guardat en el seu cor, «La seva mare conservava tot
això en el seu cor.»[7], ens diu l’evangelista Lluc
després de la predicació de l’infant al temple.
La
fe de Maria és l’anunci de la Nova Aliança[8],
és el bot nou del nou vi de la nova aliança, i per mitjà d’aquesta fe Maria
participa en la mort redemptora de Jesús i per la seva fe il·luminada[9]
no fuig com els deixebles, no es deixa vèncer per la por i el desencís sinó que
espera confiada la victòria del seu fill sobre la mort. Maria sap però que
l’experiència de la resurrecció és quelcom de personal i per això resta
callada, amatent a que aquells que han seguit al seu fill, ara esporuguits,
visquin també l’experiència de la seva resurrecció i creguin.
El
camí de la fe de Maria és més llarg que el dels deixebles, els precedeix en la
fe[10]
i en precedir als apòstols precedeix la fe de la mateixa Església[11],
la nostra fe. «Feliços els qui creuran sense haver vist!»[12] dirà Jesús a Tomàs, i feliç
és Maria que ha cregut sense necessitat d’haver vist, que ha confiat i ha
esdevingut així intercessora de tota l’Església davant de Crist. «Maria (...) és contempladora
del misteri de Déu en el món, en la història i en la vida quotidiana de cadascú
i de tothom», ens ha recordat en Papa Francesc en la seva Exhortació
Apostòlica La Joia de l’Evangeli.[13]
El Concili Vaticà II ens diu que «La Verge Maria,
predestinada des de tota l’eternitat conjuntament amb l’encarnació del Verb diví
per a ser Mare de Déu, per designi de la divina Providència fou en aquest món
mare excelsa del diví Redemptor, col·laboradora molt més generosa que els
altres i esclava humil del Senyor. Concebent el Crist, engendrant-lo,
alimentant-lo, presentant-lo al Pare en el temple, patint amb el seu Fill que
moria en la creu, col·laborà d’una manera totalment singular a l’obra del
Salvador amb obediència, fe, esperança i caritat fervent, per restablir la vida
sobrenatural de les ànimes. Per això ha esdevingut la nostra mare en l’ordre de
la gràcia.»[14]
Maria està constantment present en el camí de fe
del Poble de Déu vers la llum[15], Maria ha estat testimoni
de l’encarnació, de la vida, de la missió, de la mort i de la resurrecció de
Jesús; Jesús que s’ha aparegut als qui dubtaven no s’ha aparegut a Maria perquè
a ella no li cal veure per creure, és la mateixa icona de la fe.
Amb el seu fiat en l’anunciació Maria accepta de
ser conscientment la mare del redemptor i es lliura en cos i ànima a la persona
i a la missió del seu fill i així coopera en la redempció de la humanitat
convertint-se en causa de la seva pròpia salvació i de la de tota la humanitat.
«La Verge Maria, que arran de l’anunciació de l’Àngel acollí el Verb de Déu en
el seu cor i en el seu cos i així va portar la Vida al món»[16], ens diu el Concili
Vaticà II.
Amb el fiat de Maria s’inicia la realització del
pla de salvació que Déu ofereix a l’home. Sant Bernat ens ho mostra bellament
en un dels seus sermons en que insta i apressa a Maria a dir si a l’àngel per
tal de que tots els homes puguem ser salvats, escriu sant Bernat: «Obriu, oh
Verge benaurada, el vostre cor a la fe, els vostres llavis a la confessió, les
vostres entranyes al Creador. Mireu que el qui desitgen totes les nacions és
aquí fora i us truca a la porta. No fos cas que, si ho demoreu, passés de
llarg.»[17]
Maria corra a obrir la porta del seu cor i la de
les seves entranyes al Redemptor, així esdevé el primer testimoni de la
resurrecció i el model a seguir, és la benaurada per excel·lència que creu en
el compliment de la Paraula de Déu, amb la seva relació concreta, tendre i
intensa amb Jesús avança en la fe en Ell fins a participar amb amor de mare en
la missió redemptora del seu Fill i ara Maria segueix essent mare en
l’Església.
Maria és digna de benedicció pel fet d’haver estat
mare de Jesús segons la carn però ho és també i sobretot perquè des del instant
de l’anunciació ha acollit la Paraula de Déu, ha cregut i obedient ha conservat
la Paraula en el seu cor[18].
Maria el model de fe la qui, en paraules de sant
Bernat «Si la segueixes, no et desviaràs; si recorres a ella, no desesperaràs.
Si la recordes, no cauràs en l’error: si ella et sosté no t’afonaràs. De res
tindràs por si et protegeix, si et deixes portar per ella, no et fatigaràs pas i
amb el seu favor arribaràs a bon port.»[19]