Diumenge XXX durant l’any / Cicle B
Tridu de preparació de la festa de Sant Narcís
Basílica de Sant Feliu de Girona
Diumenge 27 d’octubre de 2024
Jr 31,7-9; Salm 125,1-2ab.2cd-3.4-5.6; He 5,1-6 i Mc
10,46-52
Bar-Timeu
no era massa ben vist pels seus conciutadans, un cec, un coix, un mut o
qualsevol que patís alguna malaltia o malformació era considerat impur o bé
responsable d’alguna situació de pecat en ell o en els seus progenitors; per
això quan Jesús passava i Bar-Timeu cridava cada vegada més fort per aconseguir
l’atenció de Jesús, ells volien fer-lo callar; esperaven que el Senyor no se
n’adonés i passes de llarg i aquell pobre cec no importunés al mestre i així
ells en podrien per a ells sols. No fou pas així, Crist se n’adonà del crit de
Bar-Timeu, s’aturà i el feu cridar. Fixem-nos que en aquest relat de Marc el
cec té nom, com si ens volgués mostrar que el sofriment, el dolor té sempre un
nom, un rostre, no és mai anònim, té noms i cognoms, és un dolor encarnat.
La
carta als cristians hebreus ens diu que Crist, tot i no atribuir-se el títol
ell mateix, és el gran sacerdot, és el sacerdot per sempre com ho fou
Melquisedec, és per tant el model de sacerdot pels sacerdots. I el sacerdoci
Crist l’exerceix posant la seva atenció en un cec que l’interpel·la quan tot
sortint de Jericó fa camí cap a una nova població on predicar la bona nova del
Regne, no li fa basarda aturar-se, escoltar-lo i confirmar-lo en la seva fe. En
el Regne que Jesús ha vingut a portar, com ens ha dit el profeta Jeremies, hi
ha cecs, coixos, mares que crien i una gentada immensa; tothom hi és cridat i
nosaltres cadascun de nosaltres en la seva diversa responsabilitat ministerial
o laical, som cridats a ser missatgers d’aquest Regne.
De la
manera com s’organitza el Regne en teníem bona mostra diumenge passat en
l’Evangeli, quan un Jaume i un Joan delerosos d’un bon lloc, d’un lloc
privilegiat per davant del dels altres apòstols, rebien una resposta ben
directe i aclaridora del mateix Jesús, en el Regne de Déu les precedències
venen donades pel Pare en funció del nivell de testimoniatge; com el de
Bar-Timeu la fe del qual el salva per la seva solidesa, per la seva confiança
cega, valgui la ironia, en Jesús. La fe mou muntanyes i mou voluntats, fa que
Bar-Timeu s’aixequi d’una revolada i vagi cap a Jesús, fa que molts arribin a
donar la seva vida per Crist. La fortalesa dels màrtirs no està en una voluntat
personal extralimitada, en unes ganes de ser màrtirs, els ve de la seva fe, de
la seva fe en Crist, de la seva fidelitat a Crist. És la fe la que salva i és
la fe la que és causa del martiri donant alhora la fortalesa per afrontar-lo.
Com li fou donada a sant narcís i a sant Feliu que segons la tradició el
patiren mentre celebraven l’Eucaristia.
Com
hem d’actuar i de viure nosaltres avui l’Evangeli? Aturant-nos a reconèixer i a
contemplar el rostre de Crist en cada germà nostre, especialment quan sofreix,
quan està sol, quan se sent abatut i fer-li arribar el consol espiritual que li
cal, fent-li arribar aquella mirada de Crist, dient-li com els deixebles a
Bar-Timeu «anima’t i vine que et crida». Crist que cridà a sant Narcís a
seguir-lo fins a l’extrem, crida també avui, tot i que la seva veu a vegades no
sigui reconeguda, tot i que el soroll de la nostra societat maldi perquè la veu
de Crist no pugui ser escoltada. Però Ell segueix cridant a moltes vocacions i
ministeris i ens convida també a nosaltres a aixecar-nos d’una revolada per
anar cap a Ell.
Escriu
el papa Francesc en la seva darrera encíclica «Sant Pau VI – a la Carta Diserti
interpretes -, dirigint-se a les congregacions que propagaven la devoció al
Sagrat Cor, recordava que «l'ardor pastoral i missioner s'inflama principalment
en els sacerdots i en els fidels, per a treballar per la glòria divina, quan
mirant l'exemple d'aquella immensa caritat que ens va mostrar Crist, consagren
tot el seu esforç a comunicar a tots els inesgotables tresors de Crist». A la
llum del Sagrat Cor la missió es converteix en una qüestió d'amor, i el major
risc en aquesta missió és que es diguin i es facin moltes coses però no
s'aconsegueixi provocar la feliç trobada amb aquest amor de Crist que abraça i
que salva.» (Dilexit nos, 208).
L’amor
de Crist sempre com a meta, per què no fou l’amor el que feu que Crist s’aturés
escoltés el clam de Bar-Timeu i el fes cridar? No fou l’amor el que feu que
Bar-Timeu seguís a Crist un cop guarit camí enllà? No fou l’amor el que portà a
dir a sant Narcís, sí a Crist quan el cridà al seu ministeri i quan el cridà al
martiri? Déu és amor, la Paraula feta carn, perquè tal com ens diu el Catecisme
de l’Església Catòlica: «la fe cristiana no és una «religió del Llibre». El
cristianisme és la religió de la «Paraula» de Déu, «no d'un verb escrit i mut,
sinó del Verb encarnat i viu» (Sant Bernat de Claravall, Homilia super
missus est, 4,11). Perquè les Escriptures no quedin en lletra morta, cal
que Crist, Paraula eterna del Déu viu, per l'Esperit Sant, ens obri l'esperit a
la intel·ligència de les mateixes (cf. Lc 24, 45).» (CEC, 108).
Aquest
amor es comunica de manera singular i admirable en el sagrament de
l’Eucaristia, font i cimal de tota la vida cristiana (Lumen Gentium,
11); un memorial que celebrem de manera singular cada diumenge, recordant la
resurrecció de Crist. En paraules del papa Benet XVI «Ens fem un cos,
conjuminats en una única existència. Ara, l'amor a Déu i al proïsme estan
realment units: el Déu encarnat ens atreu a tots cap a si. S'entén, doncs, que l’àgape
s'hagi convertit també en un nom de l'Eucaristia: en ella l’àgape de Déu
ens arriba corporalment per a continuar actuant en nosaltres i per nosaltres.»
(Deus caritas est, 14).
En
celebrar a sant Narcís recordem les nostres arrels cristianes, quan l’Evangeli
va arribar a la nostra terra, quan els qui el sentiren per boca de sant Narcís
s’aixecaren també d’una revolada, com Bar-Timeu, per seguir a Jesús. Estiguem
certs de que la fe salva, veure-hi amb els ulls de la fe, com hi veieren sant
Narcís i sant Feliu, es veure-hi amb els ulls de l’amor, aquell mateix amor amb
el que Crist s’aturà i feu cridar a aquell cec que tant clar hi veia
espiritualment.
Que l’exemple del nostre patró sant narcís ens hi ajudi a veure-hi sempre amb els ulls de la fe, els que il·luminen el camí de l’amor a Crist i als germans i així imitant la seva constància arribem a viure la nostra vida de cristians amb la mateixa fermesa amb que sant Narcís i tots els màrtirs visqueren la seva fe.