Sant
Antoni Maria Claret
Fills
de l'Immaculat Cor de Maria
Església
del Cor de Maria de Girona
Dijous
24 d’octubre de 2024
Is
61,1-6; Salm 22,1-6; 2Co 5,14-21 i Mc 16,15-20
Sant Antoni
Maria Claret escriu en la seva autobiografia que «desenganyat, fastiguejat i
avorrit del món, vaig pensar deixar-lo i fugir en una solitud, fer-me
cartoixà.» Cercar a Déu, saber on volia Déu ser cercat per sant Antoni fou una
constant al llarg d’una vida intensa, rica i plena; però no exempta de
dificultats, d’incomprensions i de menyspreus. És ben segur que si aquella
incipient vocació cartoixana s’hagués fet realitat alguna d’aquestes
dificultats se les hauria estalviat, però sant Antoni no cercava de fer la seva
de voluntat, sinó la que venia del Senyor. L’home proposa i Déu disposa, diem
de manera col·loquial, i és cert i el nostre neguit hem de centrar-lo en
reconèixer la veu de Déu i en interpretar que ens vol dir el Senyor a cada
moment de la nostra vida i a que ens crida. Ens cal reconèixer en el Senyor el
bon pastor del que ens ha parlat el salmista, saber-nos a les seves mans i
estar certs de que ens guia sempre per camins segurs, malgrat que calgui per
recórrer-los passar per barrancs tenebrosos, però sempre certs de que el tenim
vora nostre i això ens asserena i ens conforta.
La vida no és
fàcil, la vida especialment la dels sants no és ni planera ni sovint la podríem
qualificar d’agradable, sols saber-se sota l’influx de l’Esperit Sant pot
donar-nos les forces suficients per portar la Bona Nova i proclamar la
llibertat i a tot això ens hi obliga, ens ho ha dit l’apòstol sant Pau, l’amor
que Crist ens té. Així escrivia sant Antoni Maria Claret que hem d’estimar Déu,
Jesucrist, Maria i el proïsme i que sense aquest amor qualsevol qualitat és
inútil, però amb l’amor ho tenim tot a favor nostre o com ens diu l’apòstol
esdevenim una creació nova. És l’amor el que ens obre la porta per a rebre la
força de l’Esperit, és l’amor el qui ens dona la força necessària per anar per
tot el món i predicar a tothom la Bona Nova.
Sant Antoni
Maria Claret recorregué una gran part d’aquest món, sempre guiat per la
voluntat de fer arribar la fe en Crist allí on fos i massa sovint es veié
rebutjat i calumniat i molts cops de res no li valgué la proximitat als
poderosos, més aviat el perjudicà. Com ell escrivia «em repugnava molt aquest
destí – el de confessor de la reina - (...) dia rere dia augmentava més
dins meu aquesta repugnància (...) – però – tots m’aconsellaren que prengués
paciència i hi continués.» Tot plegat no li feu perdre la voluntat, com ell
manifestava, de ser mogut per la contemplació de Jesucrist, anant d’una
població a una altra, predicant a tot arreu, a les poblacions grans i als
llogarrets. Seguia allò que ens diu sant Pau: «proclama la paraula de Déu,
insisteix quan és oportú i quan no ho és, reprèn,
interpel·la, exhorta, com un que té molta paciència i sap ensenyar.» (2Tm 4,2).
Quan sant Antoni
Maria Claret moria el 24 d’octubre de 1870 al monestir de Fontfreda, rodejat
d’alguns dels seus Missioners i dels monjos cistercencs que allí vivien, què en
restava d’aquella vocació cartoixana seva que havia manifestat al seu pare, per
angoixa de la família que temia de perdre’n el contacte? Quedava la cosa més
important, el que havia guiat la seva vida, la voluntat de cercar Déu. Amb
aquell clam «Senyor ajuda’m» de les seves darreres hores fixava a Crist en el
centre de la seva vida.
En paraules del
papa Pius que el canonitzà «Ànima gran, nascuda com per a acoblar contrastos;
va poder ser humil d'origen i gloriós als ulls del món; petit de cos, però
d'esperit gegant; d'aparença modesta, però capacíssim d'imposar respecte fins i
tot als grans de la terra; fort de caràcter, però amb la suau dolçor de qui sap
el fre de l'austeritat i de la penitència; sempre en la presència de Déu fins i
tot enmig de la seva prodigiosa activitat exterior; calumniat i admirat,
festejat i perseguit. I entre tantes meravelles, com a llum suau que tot ho
il·lumina, la seva devoció a la Mare de Déu» (7 de maig de 1950).
Què ens diu avui la seva vida? Ens parla de que aquest arquebisbe a Santiago de Cuba, confessor de la cort i predicador incansable de l’Evangeli, no cercava altra cosa que a Crist. El seu camí cap al Senyor no li fou pas fàcil, dubtà on cercar-lo, dubtà de si fent el que feia el cercava realment; però per damunt de tot es deixà portar per l’Esperit, es deixà portar per la voluntat de Déu, tot i costar-li això dificultats i entrebancs. El mogué sempre la recta intenció de cercar aquell tresor amagat pel que val la pena vendre-s’ho tot i l’adquirí, com ell mateix reconeixia: guardant els manaments, practicant els consells evangèlics, responent amb fidelitat les inspiracions interiors i meditant sovint la Paraula de Déu. Bell programa per a una bella vida.